Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: laboral
precarietat? no, gràcies. defensem els nostres drets i la nostra dignitat
per sindicat	30 abr 2007
1r de Maig de 2007 manifest nacional de la COS
Un any més, i malgrat les tan manides polítiques “socials� dels governs del Pp (al País Valencià i Ses Illes), del tripartit al Principat, del PsoE al govern de Madrid i de la dreta a París, els i les treballadores dels Països Catalans ens veiem cada cop més vulnerables als efectes de la crisi econòmica que sembla que tenim por d’esmentar, però que tothom pateix. I sí, les xifres no són gens afalagadores. Un diferencial cada cop major entre el nivell salarial i el cost real de la vida, que en algunes poblacions del nostre país com Sitges, Barcelona o València pot arribar a posar en greu perill les economies domèstiques de les treballadores i els treballadors. Per no parlar de la creixent precarietat laboral que afecta tant el sector privat com el públic (que al País Valencià i a les comarques “turístiques� del Principat ja supera de llarg la mitjana estatal) malgrat la darrera Reforma Laboral, i que la pròpia UGT reconeixia com fallida feia unes setmanes... I quina solució li donen de moment? Doncs simplement fer una campanya publicitària (pagada amb els nostres impostos), per recordar als empresaris que si ens fan un contracte “indefinit�, rebran... més diners!! (diners, no ho oblidem, que també surten de les nostres butxaques). O la constant sagnia dels accidents laborals, que al Principat, en 2006 batiren records en xifres de treballadores i treballadors guanyant-se les garrofes. O els desorbitats preus de l’habitatge, que impedeixen a joves i no tan joves, poder “gaudir� d’allò que semblava ser un dret, i que ara és un luxe... Per no parlar de la gran quantitat d’empreses que són tancades a casa nostra; empreses que quan ja no donen els beneficis multimilionaris que els seus propietaris pensen “merèixer�, són desmantellades i portades fora dels Països Catalans (a indrets on tindran majors facilitats per explotar altres treballadores i treballadors), malgrat les subvencions rebudes per part de governs de tot pèl... quan no, tancades directament i sense donar més explicacions (mireu sinó els exemples de la indústria del calcer d’Elx, amb empreses que tanquen d’un dia a l’altre sense deixar res darrere)... En efecte, en els darrers anys s’ha entrat en una espiral neoliberal que només té com a objectiu l’enriquiment fàcil i ràpid. Tant des de la dreta com des de l’�esquerra� (i amb el silenci còmplice dels sindicats anomenats “majoritaris�) s’ha fomentat una societat “guapa�, una societat aparador, on una minoria oligàrquica s’ha enriquit ràpidament i on una majoria, representada pels i les treballadores, ens veiem abocades a jugar exclusivament el rol de consumidores actives. És clar, sense la participació de tots nosaltres, aquella minoria no té sentit. I tant tensar la corda des d’aquests sectors minoritaris, perquè, és clar, cal estar al cim d’una modernitat malentesa, des de la part baixa de la societat, estem començant a patir unes noves formes d’esclavatge que es tradueixen en unes condicions laborals i de vida cada vegada més insuportables. És clar, tot això té un límit: precarietat, tancaments d’empresa, deslocalitzacions, legislació feta a mida de la minoria oligàriquica (constitucions, estatuts, convenis laborals), etc. Una espiral que ens deixa en la més absoluta indefensió. Poca broma doncs, amb aquesta fase, que vivim i patim, de la crisi del sistema polític i econòmic que ens manté ocupades, explotades i oprimides. Però, malgrat totes aquestes barbaritats que patim i encara patirem, hi ha indicis i petites esperances de canvi, esparces i desorganitzades encara, però cada cop més en quantitat i qualitat. Com les lluites en contra del CPE i el Pla Bolonya, que fan que cada cop més estudiants del nostre país s’organitzen per defensar els seus drets (i prenen consciència de la seua realitat com a membres d’una classe explotada en un país ocupat). O la creixent preocupació i millores en l’organització i capacitat de resposta de les plataformes en defensa del territori. O amb la pujada de les plataformes per un habitatge digne. O l’increment qualitatiu de la consciència de classe en sectors cada cop més amples, el creixement de plataformes i iniciatives alternatives al sindicalisme “clàssic� (groc, estatal i/o regionalista)... En definitiva, davant de tot plegat, des de la Coordinadora Obrera Sindical – COS, sindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans, pensem que cada cop es veu més clarament la necessitat de fer una aposta decidida per un nou model sindical, una nova forma d’organitzar-nos com a treballadores i treballadors d’un país que mereix ser lliure. Hi ha algunes petites escletxes per les quals cal que passem. Aprofitant les pròpies febleses i contradiccions del sistema. I és en aquest sentit, on l’organització ens és vital. Per un sindicat obert i participatiu, plataforma de treballadores i treballadors contra la precarietat, contra l’espoli i l’especulació... I no ho oblidem pas. Ara són temps d’eleccions (tant sindicals com polítiques) i aquí no val a badar, perquè un sol vot al sindicalisme groc i regionalista, un sol vot a la classe política corrupta, no ens fan ja el pes. Donem un pas valent endavant, envers la unitat obrera i popular dels Països Catalans! Prou de precarietat! Pels nostres drets, per la nostra dignitat, defensem el que és nostre! Coordinadora Obrera Sindical – COS. 1r de maig de 2007. Països Catalans www.sindicat-cos.org info-cos ARROBA sindicat-cos.org
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more