Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder : pobles i cultures vs poder i estats
ERC i el canvi: una crònica del pospujolisme
per La Fàbrica Correu-e: info ARROBA fabrica.cat (no verificat!) Adreça: www.fabrica.cat	06 feb 2007
Segon article de la sèrie d'anàlisis que hem encetat a La Fàbrica sobre els partits polítics institucionals als Països Catalans. En aquest text l'autor repassa la trajectòria d'ERC a partir dels prinicipis que va apuntar Carod-Rovira l'abril de 2003 i que han marcat la trajectòria del partit des d'aleshores. L'article es fixa especialment en l'entrada d'ERC al govern català o el paper que ha fet durant els processos de reformes estatutàries.
EL CANVI: EL REAL, I EL QUE DEIEN QUE VOLIEN FER El 22 d’abril de 2003, Carod-Rovira va pronunciar una conferència al Col·legi de Periodistes titulada “L’hora de Catalunya : nous horitzons per al segle XXI�. En el seu discurs, Carod va desenvolupar alguns dels principis ideològics mestres de l’Esquerra actual. Però recordar avui aquesta conferència no només ve al cas per això, sinó per dos motius més: primer, pel moment en què va ser pronunciada, només mig any abans de les eleccions autonòmiques que acabaren amb la proclamació del primer tripartit. I segon, perquè la reiteració en l’elecció de socis de govern després de les últimes eleccions demostra que Esquerra, o si més no, la seva direcció, tenia ben clar aquell llunyà mes d’abril l’abast de la seva aposta política. El cert és que s’ha de donar la raó a qui preveia un canvi després d’aquelles eleccions. El final del pujolisme obria dues possibilitats de futur amb un escenari de fons més aviat magre: Mas (continuïtat) o Maragall (“canvi�) i amb el PP a la majoria absoluta al govern de l’Estat. Però no en va venir un, no. En van venir uns quants, de canvis. Tots seguidets i ben depressa. A saber: les eleccions autonòmiques a la tardor, amb la davallada de CiU i del PSC i amb el resultat espectacular d’ERC superant el mig milió de vots (concretament, 542.045). Aquell subidon que li va donar a en Carod, que tot cofoi es sentia dir que ell era l’autèntic successor de Pujol, com Macià ho havia estat de Cambó. Però després, aquella època agitada, amb la reunió de Perpinyà, primer demanant perdó a Maragall i altres jefes; després, davant de la gent, reivindicant la seva acció heroica de mediador internacional com profeta de pau:“No passaran!�, va dir en Carod, després d’anunciar que es presentaria com a candidat d’ERC a les eleccions del 14 de març al Congrés dels Diputats espanyol, posant la seva actuació a plebiscit. Abans, però, les bombes als trens de Madrid. El final de campanya més mogut de la història europea recent, la derrota del PP, el vot útil cap al PSOE... i ERC aconseguint el rècord absolut del partit amb 652.196 vots! I haurien estat uns quants més, de ben segur, si no hagués estat per l’atemptat. Però Carod ja havia perdut aquella aurèola amb què havia sortit de les anteriors eleccions i de la qual ara no sembla quedar ni rastre. I després més coses: les eleccions europees, la campanya pel referèndum de la Constitució europea, el Carmel i el 3 %, tooooot el debat de l’Estatut, el pacte Mas-Zapatero, l’expulsió del govern, el referèndum de la reforma de l’estatut i tornem-hi! Eleccions una altra vegada! Bé. Tot això ja ho sap tothom. Però no està de més recordar-ho per veure que, amb totes les voltes que ha donat el món i amb tot el què ha passat, molt forta ha hagut de ser l’aposta estratègica d’ERC com a partit (no sé com a col·lectiu diguem-ne humà) perquè 4 anys després, hagi optat exactament per la mateixa opció. Efectivament, al darrera hi ha un projecte no assolit i que molt improbablement podria aconseguir en un mig termini: substituïr a CiU com a pal de paller del nacionalisme català al Principat, i arribar a controlar la Generalitat. Com això no és possible, es contenta amb consolidar l’augment de base electoral que ha tingut des de les anteriors eleccions municipals, en què va passar dels 224.955 vots i 677 regidors de 1999 a 419.961 vots i 1.282 regidors el 2003, resultats que en les properes eleccions a la primavera probablement millorarà, i així seguir engreixant la màquina del partit amb els càrrecs acumulats a municipis, consells comarcals, diputacions i òrgans de la Generalitat principatina tot consolidant-se com a partit gestor del poder. Però com explicava l’abril del 2003 Carod Rovira en què havia de consistir el canvi? Ni més ni menys que com un canvi en la classe social que havia de passar a liderar el país. Segons el líder d’Esquerra, després del pujolisme Catalunya havia de “posar les bases per a una nova convivència, havent resolt abans satisfactòriament la incardinació definitiva, sense posicions de subsidarietat, de l’antiga immigració de la postguerra, dels anys 50, 60, 70, i dels seus descendents�. Es referia “a la necessitat imperiosa de guanyar, per al projecte nacional català, aquells altres catalans que deia Candel�. Això només seria possible, segons Carod, a través d’una aliança entre els sectors vinculats a aquella immigració castellanoparlant “que ni a l’economia, ni a la política han adquirit un estatus de poder� i “els catalans autòctons procedents de sectors populars i classes mitjanes (…) desplaçats també a espais secundaris�. “El canvi polític�, concloïa Carod, “no serà tal si no comporta, també, un canvi de classe social en la direcció de la política catalana i en les seves institucions�. No cal ser molt viu per entendre que darrera la bona fe del discurs, hi ha una justificació de l’opció que triaria ERC: entre CiU i PSC, PSC. Res de mantenir-se a l’oposició i de construir país a través del seu teixit social i cultural. El “canvi de classe social en la direcció del país� era, simplement, pactar amb el PSC. Perquè ni el Maragall, ni el Nadal, ni el Siurana, ni el Montilla, ni el Corbacho, ni la de Madre, ni la Tura, ni els altres no havien estat manant en aquest país, o més aviat, en aquest racó de país que és el vell Principat des de la transició com aquell qui diu. La diputació de Barcelona, l’alcaldia de Barcelona, Girona, Lleida, Cornellà, L’Hospitalet, Santa Coloma, i d’altres cotarros no són suficient “estatus de poder a Catalunya�. Són, en definitiva, gent nova, sense “hipoteques, condicionants, ni limitacions heretades�. O Carod i el seu partit estan fent temps mentre no arriba el canvi, o aquell discurs no era sinó una justificació més aviat matussera de la polítca de pactes que ERC estava a punt d’emprendre de cara a convertir-se en un partit de govern. ... (LLEGIU TEXT COMPLET A LA FÀBRICA: http://fabrica.cat/?template=interior&categoria=60&id_article=299 )
Mira també: http://fabrica.cat/?template=interior&categoria=60&id_article=299 http://www.fabrica.cat
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more