Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal
L’ aliança de civilitzacions
per xxx	04 feb 2007
Per KOFI ANNAN Ex secretari general de les Nacions Unides
Els corrents de Bòsfor són coneguts per ser forts i inversos entre superfície i profunditat. Tanmateix, des de fa segles, el poble turc ha sabut negociar entre aquests dos corrents, a cavall entre Europa i Àsia i entre el món islàmic i Occident, la qual cosa ha contribuït a la seva prosperitat[1]. L’informe sobre L'Aliança de civilitzacions[2] subratlla amb encert que la barreja de les diferències, ja siguin d'opinió, de cultura, de creença o d'estil de vida, ha estat des de temps immemorials el motor del progrés humà. Així, mentre Europa travessava per l'edat de les tenebres, la interacció de les tradicions musulmanes, cristianes i jueves la península ibèrica havia construït el seu desenvolupament. Més tard, l'imperi otomà va prosperar gràcies al seu exèrcit, es veritat, però també perquè, en aquest imperi d'idees, l'art i les tècniques musulmans s'havien enriquit de les aportacions jueves i cristianes. Desgraciadament, uns segles més tard, és l’augment de la intolerància, de l'extremisme i de la violència el que marca la nostra era de la mundialització. Lluny de fer néixer la comprensió i l'amistat mútues, l'escurçament de les distàncies i la millora de les comunicacions han engendrat més tensió i desconfiança. Molts són els que, sobretot en països en vies de desenvolupament, han arribat a témer el poble planetari, sinònim segons ells d'agressió cultural i de sagnia econòmica. La mundialització amenaça tant els seus valors com les seves butxaques. Els atacs terroristes de l’11 de setembre, la guerra i l’enfrontament al Pròxim Orient, les paraules i els mapes mal dibuixats, no han fet altra cosa que reforçar aquest sentiment i han atiat els temors entre els pobles i les cultures. Les relacions entre els fidels de les tres grans religions monoteistes n'han estat fortament ressentides. Alhora que les migracions internacionals condueixen un nombre sense precedents de persones de religions i de cultures diferents a viure a les del costat, els apriorismes i els estereotips que sostenen la idea de "xoc de les civilitzacions" s’estenen cada cop més. Alguns grups semblen estar impacients per fomentar una nova guerra de religions, aquest cop d’escala planetària. I la indiferència, i fins i tot el menyspreu, que altres manifesten respecte a les seves creences o els seus símbols contribueix a facilitar aquesta tasca. En resum, la idea d'una aliança de les civilitzacions no pot arribar en un moment millor, atès que ja no vivim en civilitzacions diferents, com els va tocar viure als nostres avantpassats. Les migracions, la integració i la tècnica han acostat les diferents races, cultures i ètnies, han fet caure les velles barreres i han fet aparèixer noves realitats. Vivim, com mai en la història, al mateix costat, un costat sotmès a nombroses influències i idees diferents. La satanització de l'"altre" ha esdevingut un camí fàcil. En aquest segle XXI, continuem sent ostatges de la nostra percepció de la injustícia i dels nostres drets. El nostre discurs ha esdevingut la nostra presó. Així, per a molta gent al món, en particular els musulmans, Occident és una amenaça per a les seves creences i els seus valors, els seus interessos econòmics i les seves aspiracions polítiques. Tota prova que demostra el contrari només troba que menyspreu o incredulitat. De la mateixa manera, són nombrosos els occidentals que consideren l'islam una religió extremista i violenta, encara que aquests dos móns hagin mantingut al llarg de la història relacions en què el comerç, la cooperació i els intercanvis culturals han sigut tan importants, com a mínim, que els conflictes. Cal tallar radicalment aquests ressentiments. Per començar, hauríem de reafirmar, i demostrar, que el problema no és el Corà, la Torà o la Bíblia, que el problema no és la fe, sinó els creients i la manera com es comporten els uns amb els altres. Hem d’avantposar els valor comuns de totes les religions, és a dir, la compassió, la solidaritat, el respecte a la persona, la regla sagrada "no faràs als altres el que no vols que et facin". Al mateix temps, neguem-nos a fer una imatge de tot un país, de tota una regió o de tota una religió a partir dels crims que ha comès individus o petits grups. Aprofundim tots els avantatges que poden aportar els immigrants a la seva nova pàtria, no només en tant que treballadors, sinó també en tant que consumidors, empresaris i actors d'una cultura que serà més rica i diversa. Però aquests avantatges no són equitativament repartits, ni tampoc són valorats per la població d'acollida, la qual té tendència a considerar els immigrants com una amenaça per als seus interessos materials, la seva seguretat i el seu estil de vida ancestral. A Europa, sobretot, els governs han trigat força temps a comprendre que eren necessàries l’elaboració de polítiques d’integració per als nouvinguts i els seus fills. Aquests governs esperaven de les noves comunitats que s'avindrien a una visió estàtica de la identitat nacional del país, enlloc de repensar en quina mesura els valors i la cultura han de ser compartits per les diferents comunitats que viuen conjuntament en un Estat democràtic. Així, Turquia s’ha trobat en la seva via cap a l'adhesió a la Unió Europea obstacles rere els quals es descobreix una noció d'identitat europea que exclou els musulmans de manera implícita o explicita. Multitud d’immigrants de segona o tercera generació han crescut en guetos, víctimes sovint d’una taxa d'atur elevada, d’una pobresa relativa i de la criminalitat. Alhora, els seus veïns de “soca-rel�, senten una barreja de temor i de menyspreu envers la seva presència. L’eradicació de la intolerància és, en part, una qüestió de protecció jurídica. Fa molt de temps que el dret a la llibertat de culte i el dret de no ser objecte de discriminació per raons religioses són consagrats pel dret internacional i han estat incorporats al dret intern. Tota política que apunti a establir ponts ha de dependre fonamentalment de l'educació –no només de l'islam o el cristianisme, sinó de totes les religions, tradicions i cultures, per tal del que els mites i les distorsions puguin ser percebuts com a tals. També hem de crear les possibilitats per a la gent jove, oferir-los una solució de recanvi creïble al cant de sirenes que duen a l'odi i a l'extremisme. Els hem de donar la possibilitat real de contribuir a la millora de l'ordre mundial, per tal que ells ja no tinguin ganes de saquejar-lo. Hem de preservar la llibertat d'expressió, per tal que no se serveixin de plataformes de propagació de l'odi o per infligir humiliacions. Els hem de convèncer que els drets s'acompanyen de responsabilitats, i que els drets s’exerciten amb la pràctica, sobretot davant la simbologia i les tradicions que són consagrats per altres persones. Les autoritats públiques haurien de jugar un paper rellevant en la condemna de la intolerància i l'extremisme. En són responsables des del moment que són els defensors dels principis de no-discriminació consagrats en la legislació i de l’aplicació de les lleis. Però la seva responsabilitat no ens lliura de la nostra. Cadascun de nosaltres, a títol individual, contribuïm a definir el clima polític i cultural de la nostra societat. Hem de rectificar els estereotips i les imatges deformades, si les tenim, i per prendre la paraula per defensar les víctimes de la discriminació. Tot això no tindrà massa efecte si el clima actual de temor i de sospita continua alimentant-se d’esdeveniments polítics, sobretot aquells en què els pobles musulmans –iraquians, afganesos, txetxens, i més que cap els palestins– es perceben a si mateixos com les víctimes d'accions militars decidides per potències no musulmanes. Cap altre conflicte com el que enfronta israelians i palestins no afecta simbòlica i emocionalment persones allunyades del camp de batalla. Mentre els palestins continuïn vivint sota l'ocupació, exposats a frustracions i humiliacions diàries, i mentre els israelians continuïn saltant a trossos dels autobusos o de les sales de ball, les passions sempre continuaran enceses. Pot semblar injust que els progressos registrats en la millora de les relacions entre els ciutadans d'un mateix país a Europa depenguin del reglament d'un dels problemes polítics més insolubles. Tanmateix, la relació existeix i és indispensable treballar en dos fronts alhora: en l’esforç de millorar de la comprensió social i cultural entre els pobles; i a resoldre els conflictes polítics, els del Pròxim Orient i tots els altres. Inspirem-nos en una inscripció que es pot llegir al museu arqueològic d’Istanbul. Conté el tractat de pau entre els imperis hitita i egipci després de la sagnant batalla de Kadesh, el 1279 aC. Va posar fi a decennis de desconfiança i de guerra i va marcar una etapa històrica en la seva època: els dos camps es van comprometre a lliurar-se assistència mútua i a cooperar. Era, de fet, la representació literal d'una aliança entre dues grans civilitzacions. [1] Aquest text és l’adaptació d'una intervenció de Kofi Annan a Istanbul, en ocasió de la presentació de l’informe Aliança de civilitzacions. [2] L’informe està disponible en aquesta adreça www.unaoc.org
Mira també: http://www.monde-diplomatique.ad
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more