|
|
|
Notícies :: laboral |
|
Reforma de la Seguretat Social: retard en la jubilació i pensions més baixes
|
|
|
per laF |
04 feb 2007
|
L´autor explica en aquest article les conseqüències que tindrà per a les treballadores i treballadors la darrera reforma de la Seguretat Social
http://fabrica.cat/?template=interior&categoria=13&id_article=297 |
Àlex Tisminetzky
El 13 de juliol de 2006 el Ministre de Treball i Assumptes Socials, Jesús Caldera, i els representants de les patronals CEOE i la CEPYME i dels sindicats CCOO i UGT van signar al Palau de la Moncloa de Madrid una nova reforma de la Seguretat Social.
El text és el resultat d’una llarga negociació entre aquests agents socials, i que pel camà ha deixat amplis sectors que s’han mostrat crÃtics amb les reformes pactades. En el món sindical un important sector de CCOO ha vingut a sumar-se al rebuig tradicional a aquests pactes de CGT, CNT, Co.bas, IAC o la Intersindical-CSC. Concretament només el 57% de Consell Confederal de CCOO va votar afirmativament a la reforma, que ha rebut crÃtiques d’importants branques dins el sindicat, com el Metall o QuÃmiques.
El pacte afronta una reforma global de diferents aspectes de la Seguretat Social, incidint principalment en les prestacions per jubilació, viduïtat i incapacitat, realitats que afecten a à mplies capes de la societat.
La Jubilació
La pensió i els diferents tipus de jubilació han estat un dels principals à mbits de la reforma. Els canvis han afectat el perÃode mÃnim de cotització, la jubilació parcial i la incentivació de la jubilació amb més de 65 anys.
En el perÃode mÃnim de cotització per optar a la jubilació, la reforma augmenta en 775 dies (més de dos anys) la cotització exigida per percebre la pensió contributiva de jubilació, passant dels antics 4.700 dies (ja que s’assimilaven les cotitzacions de les pagues extra) als actuals 5.475 dies (exactament 15 anys). Aquest enduriment dels requisits afectarà principalment als col·lectius de dones i els treballadors immigrants nacionalitzats, que pateixen la majoria de contractes temporals, parcials o en l’economia submergida, i acostumen a arribar a l’edat de jubilació amb perÃodes curts de cotització.
La Jubilació Parcial
La jubilació parcial, creada per preservar els drets dels treballadors en processos d’acomiadaments col·lectius, ha estat un altre dels à mbits afectat per la reforma amb un enduriment general dels requisits per accedir-hi. En gran part dels expedients de regulació dels darrers anys s’ha utilitzat aquesta modalitat de la jubilació que beneficiava els treballadors al poder avançar als 60 anys la jubilació mantenint la cotització i la pensió de jubilació ordinà ria, establerta als 65 anys.
L’enduriment en els requisits de la jubilació parcial ha consistit en l’augment de l’edat mÃnima dels 60 als 61 anys (mantenint els 60 anys pels treballadors “mutualistesâ€?, els que han cotitzat abans de 1967); a més, és redueix el percentatge mà xim de limitació de la jornada de jubilació parcial del 85% al 75%, s’augmenta el perÃode mÃnim de cotització exigit per accedir-hi de 15 a 30 anys i és demanen 6 anys d’antiguitat a la mateixa empresa.
Aquesta reforma de la jubilació anticipada afectarà en gran mesura als treballadors de grans empreses dels cinturons industrials, i des d’aquesta perspectiva s’ha d’entendre les fortes crÃtiques internes dins CCOO que ha rebut el pacte. Els treballadors que és vegin afectats per processos d’expedients de regulació en les edats “crÃtiquesâ€? al voltant dels 60 anys veuran reduïdes les possibilitats d’accedir a una jubilació ordinà ria, i possiblement en els propers anys un important col·lectiu de treballadors veurà minvada les seves prestacions de jubilació.
Finalment la reforma, seguint les lÃnies marcades des de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, incentiva la prolongació de la jubilació més enllà dels 65 anys, incrementant la pensió entre un 2% i 3% cada any a partir dels 65 anys.
La pensió de viduïtat
Les ajudes a la viduïtat ha estat un dels aspectes més publicitats des dels signants del pacte de reforma de la Seguretat Social, subratllant el nou reconeixement de les prestacions a les parelles de fet, només sol·licitant ara el requisit de la convivència acreditada o fills comuns, i que restaven excloses fins ara d’aquestes prestacions.
Però l’acord inclou un apartat que no ha estat casi publicitat, i que tindrà repercussions en l’adquisició d’aquesta pensió d’enorme importà ncia per la situació d’especial risc social que protegeix. La reforma transforma la fins ara pensió de viduïtat de carà cter objectiu, on el beneficiari en tenia dret només per la contribució anterior del causant, per fer dependre actualment la pensió del grau de dependència dels familiars respecte dels ingressos del causant difunt. Concretament, s’exigeix demostrar una dependència econòmica del supervivent beneficiari que oscil·la entre el 50% i el 75% respecte els ingressos del familiar difunt, a més de sol·licitar un mÃnim de dos anys de vincle conjugal en el cas del matrimoni i una constatació d’una convivència mútua, estable i notòria, en el cas de les parelles de fet.
Aquesta transformació en el carà cter de la pensió de viduïtat endurirà considerablement els requisits per accedir-hi, reduint els beneficiaris i deixant sense protecció social sectors que fins ara gaudien de la prestació.
Com a exemple il·lustratiu podem analitzar el cas d’una esposa vÃdua d’un treballador que ha cotitzat 30 anys, i que alhora sigui treballadora. Fins la reforma la vÃdua seria beneficià ria de la pensió de viduïtat, mentre que després de la reforma hauria de demostrar que els seus ingressos depenen fins a un 50% dels del difunt, i si no fos aixà no en seria beneficiaria.
La incapacitat permanent
En aquest à mbit l’acord declara que el seu objectiu és evitar que la incapacitat permanent és converteixi en una via d’accés a la pensió de persones amb cotitzacions insuficients. Amb l’argumentació d’evitar aquest frau, en comptes de millorar els serveis mèdics i de reinserció professional s’estructura un nou mecanisme de cà lcul de les diferents pensions de incapacitat permanent per malaltia comuna a través d’augmentar la dependència de la quantia de la pensió respecte a les anteriors cotitzacions del treballador. Aquest nou mecanisme que encara ha de desenvolupar-se reglamentà riament significarà una més que probable reducció de les pensions d’incapacitat per molts treballadors incapacitats de forma total o absoluta per la seva feina, però que hagin cotitzat pocs anys en el conjunt de la seva vida laboral.
Fins l’actualitat el cà lcul de la quantia d’aquestes pensió per malaltia comuna venia donat per la cotització als darrers 8 anys des de la declaració de la incapacitat permanent. Amb la nova reforma és determina la base reguladora respecte del conjunt de la vida laboral i és fa dependre la quantitat a percebre al mecanisme de cà lcul de la jubilació (per l’article 163 LGSS), el que amb tota probabilitat en desenvolupar-se la llei representarà la introducció de la necessitat d’uns anys mÃnims de cotització per a poder percebre la pensió d’incapacitat en la seva totalitat, i una reducció paulatina d’aquesta segons els anys de cotització.
A tall d’exemple podem analitzar el cas d’un treballador que és declarat en situació de incapacitat permanent absoluta als 55 anys amb 12 anys cotitzats durant els darrers anys. Amb la antiga regulació cobraria directament el 100% de la seva base reguladora en el moment de ser declarat incapacitat, però amb el nou pacte s’obre la possibilitat de que vegi considerablement reduïdes les seves prestacions. Amb el nou mecanisme de cà lcul és consideraria que el treballador ha cotitzat 22 anys (12 anys cotitzats més 10 que li falten per jubilar-se i és consideren cotitzats), restant-li 13 per a la cotització de 35 anys que la pensió de jubilació estableix per percebre el 100%. Si el desenvolupament reglamentari equiparés la pensió de incapacitat amb la de jubilació aquest treballador reduiria la seva prestació al 71% de la seva base reguladora.
Conclusions
La Seguretat Social a l’Estat espanyol ha viscut en les darreres dècades diverses reformes, ja des dels famosos Pactes de la Moncloa de finals dels anys 1970. En cada una de les modificacions legals els mateixos agents socials signants (Govern, patronals i sindicats CCOO i UGT) han argumentat els canvis sobre la base d’unes suposades “milloresâ€? difÃcilment apreciables. Alhora han defensat les continues retallades en prestacions i drets socials apel·lant a la “responsabilitatâ€? de la ciutadania per contenir un suposat dèficit públic de la seguretat social -que només perceben les visions més catastrofistes i conservadores-, i fer per fi “sostenibleâ€? el sistema.
Aquesta tendència continuada a l’enduriment de les condicions per a percebre prestacions i a la seva reducció paulatina ha tingut en els darrers anys una preocupant acceleració amb l’establert als Pactes de Toledo de 1995 i l’ Informe de la Comissió Europea de 2003. La filosofia de fons d‘aquesta tendència, marcada a nivell internacional pel FMI, és aconseguir en el marc europeu retardar al mà xim l’edat de jubilació per augmentar les cotitzacions, endurir les condicions per accedir a les pensions per reduir-ne les persones beneficiaries i disminuir la quantitat a percebre de les prestacions d’atur, jubilació, viduïtat o incapacitat. En definitiva, per a la majoria de la població significa treballar més anys per percebre menys prestacions.
Alhora, i en les mateixes reformes legals és van reduint les aportacions empresarials als fons de la Seguretat Social, mentre any rera any fins i tot els informes més conservadors coincideixen en que el sistema de la Seguretat Social està garantit a l’Estat espanyol com a mÃnim per a tres dècades.
En definitiva, podem concloure que en el camp de la Seguretat Social no estem presenciant un litigi merament tècnic, sinó s’està lliurant una veritable batalla polÃtica i social. Les enormes despeses publicità ries dels despatxos de premsa oficials no poden amagar que en aquesta darrera reforma no és busca fer sostenible un sistema que tots els informes ja demostren que ho és, sinó que té com a objectiu anar modificant el repartiment de la riquesa social en detriment de la majoria de la població. I les principals vÃctimes d’aquestes reformes i d’aquestes noves polÃtiques seran un altre cop les capes més desfavorides de la societat - dones, immigrants i treballadors precaris en general- i també, perquè no dir-ho, els oblidats conceptes de la solidaritat i la redistribució social de la riquesa.
---
Article publicat a la revista "La Circular" del Col·lectiu Ronda, número 3 del 2006. |
Mira també:
http://fabrica.cat
|
This work is in the public domain |
