Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
IDEOLOGIES sense fons
per un	11 des 2006
Aquest article tracta d'acostar-se a l'àmbit de la impostura i de la farsa en les minories socials en aparença més compromeses amb el canvi social. Ens centrarem en un grup social específicament: la joventut, i en dos dels moviments antagonistes actuals amb una major visibilitat social i ressò mediàtic: l'antiglobalització i l'okupació.
“Personalment, penso que si arraconéssim tot el que és folklore revolucionari —iconografia, referents centenaris, etc.— ens adonaríem que les diferents ideologies anticapitalistes tenim molts anys per davant d'avanç en paral·lel� (Francesc Ribera “Titot�, Catalunya , juliol-agost 2005). Sembla ja un lloc comú afirmar que la societat actual s'encarrega del foment d'una cultura de l'aparença, d'allò que és banal i superficial. Dins d'aquesta estratègia, els mitjans de comunicació, especialment la televisió, hi juguen un paper clau. Ens inciten a estar preocupats per l'opinió dels altres i hem d'estar alhora obsessionats per millorar la nostra imatge externa. L'individualisme hedonista i personalitzat s'ha tornat legítim i ja no troba oposició (G. Lipovetsky). La revista d'educació “Escola Catalana� dedica en el seu número de març (núm. 428) un dossier a l'«espectacle de la mentida». El refrany popular diu que “s'atrapa abans un mentider que un coix�, però tal com està muntada la nostra estructura social és molt difícil atrapar els mentiders. Convivim amb la impostura i sovint no en som conscients, immersos com estem en un món que s'ha bastit sobre un titànic sistema de poder, consum, influència i aparença. Sovint acusem als polítics, als empresaris, als periodistes o als cossos repressius de mentiders i manipuladors, però, en comptades ocasions, fem autocrítica i tenim la capacitat d'aplicar-nos a nosaltres mateixos com a col·lectius i com a individualitats l'exigència i la puresa que demandem a les diferents instàncies del poder. Els grups com a tals són percebuts per mitjà del símbols que els expressen (J. F. Mira). L'antropòleg francès Lévi-Strauss assenyalava l'ús de diferències en societats tribals entre objectes naturals per marcar les diferències entre els grups humans. En la nostra societat, el capitalisme postmodern ha passat a dependre d'un públic heterogeni en les demandes d'estils de vida. El desgavell emocional de la joventut es tradueix en un eclèctic embull de símbols. S'empra tot tipus de símbol al servei de la ideologia del comercialisme. En la societat del simulacre aparentar és ser. La protesta com a entreteniment Vicente Verdú al “El estilo del mundo� (Anagrama, 2003) denuncia que la cultura de l'entreteniment pueril arriba fins i tot a les pràctiques militants de moviments teòricament d'oposició al sistema capitalista. Aquest sociòleg assenyala que “els efectes de la globalització han estat tràgics per a milions de persones, però a Barcelona les manifestacions antiglobalització plantejaren els enfrontaments davant del Consell d'Europa (15 de març de 2002) amb el següent programa d'actes: 9 h: ‘Pedalada intergalàctica.' 9.30 h: ‘Caça de lobbies (contra els grups de pressió).' 11 h: ‘Pintada d'un mural zapatista.' 16.30 h: ‘Repartiment de crispetes transgèniques.' 18 h: ‘Circ per denunciar el circ gris i criminal de l'imperi global.' Els rebels es conduïen com a nens i s'expressaven com a pàrvuls, desfilaven disfressats de pirates o pallassos i tocaven els timbals, ballaven o cantaven en una atmosfera que recordava un aniversari escolar� (p. 49). Miguel Amorós al seu llibre “Golpes y contragolpes� (pepitas de calabaza, 2005), recull de diferents textos d'aquest autor, trobem l'article “El ocaso de la revuelta� (pàgs. 53-81) una dura crítica a l'anomenat moviment antiglobalització, un moviment que pretén reformar el capital en lloc d'abolir-lo: “En esta época extraña, de gentes desarraigadas e individuos aislados; en ésta época vacía y decadente, proclive por sí sola al desorden y la anomia, donde la revuelta ya no es lo que era, una legión de Gandhis profesionales predican a una masa de hombres apocados, aturdidos y asustadizos, una curiosa concepción del combate social que reposa en la peregrina idea de la protesta sin alteración del orden, de la oposición sin enfrentamiento� (pàg. 55). La Generació Play-Station ha arribat a la universitat. Divertir-se fins a morir. En açò consisteix l'educació real que ara funciona. La indústria cultural ha convertit l'educació en un divertiment. Ara arriben els nous bàrbars. Es genera un nou barbarisme social: desconeixement de la història, no saben si va ser abans l'Imperi Romà o la Revolució Francesa , a més de la inexistència d'hàbits de lectura i escriptura (J. R. Capella, El País , 7-7-05, pàg. 42). La majoria dels joves i adolescents tenen avui una baixa socialització política. No obstant això, a la recerca de la identitat, alguns poden anomenar-se anarquistes, feixistes, nacionalsocialistes, radicals independentistes... identitats que es construeixen en un procés de confrontació, doncs, per un conjunt de raons biològico-vitals-existencialistes, en aquesta etapa de la seua vida es reafirmen en la mesura que ataquen. Però darrere d'aquestes confrontacions ideològiques no hi ha doctrina, diuen els experts, sinó una renovació de dogmes que els permeten sentir-se segurs. Un adolescent inquiet i sense recursos s'apunta fàcilment a discursos simplificats, pot formar perfectament les tropes de xoc de moviments estèticament radicals (bandes de skins heads, bandes juvenils tipus lating kings, hooligans, okupes, etc.). Com a exemple representatiu d'aquestes pseudoideologies i dels seus practicants podrien parlar de la degeneració d'alguns membres i “col·lectius� del moviment okupa. Òbviament, aquesta crítica seria també extensible a membres d'altres col·lectius radicals tant de dreta com d'esquerra. En importants ciutats europees (Berlín, Barcelona, Londres, Roma, etc) s'estén una pràctica d'okupació que ben poc té a veure amb les legítimes aspiracions d'un moviment originàriament anticapitalista i practicant de la desobediència civil. Es tracta d'un turisme okupa avant la lettre lligat a una estètica i a un mode de vida tan aparentment rupturista com profundament representatiu dels valors hegemònics de la societat capitalista postmoderna (culte a la vida ràpida, a la joventut, al consum, a l'estètica, etc.). Un nihilisme emmascarat baix el paraigües d'un anarquisme de postal. El succedani d'okupació marginal es porta a terme a càrrec d'individus que no aporten res a la societat alternativa que diuen aspirar, es caracteritza per la nul·la implicació amb l'entorn i amb les lluites que es desenvolupen, a més de convertir-se sovint en un problema d'ordre públic, ja que sovint a les suposades kases okupades l'única activitat visible socialment és la celebració de festes maratonianes caracteritzades per la pràctica d'una cultura de l'excés i del risc. En una societat occidental mancada de punts de referència i d'ideologies fortes s'opta per un model de vida que ho nega tot: són els anti-tot, individualistes acèrrims, narcisistes camuflats abanderats d'un anticapitalisme tot a cent. De fet, practiquen una no ideologia, basada en un sola paraula, “no�. Lliguen amb una cultura efímera, festiva, mentre l'okupa clàssic, tradicional, acostuma a tenir una ideologia més treballada i un mode de vida més coherent amb l'ideal de societat al que aspiren. Diferents modalitats d'okupació es barregen i resulta complicat destriar el gra de la palla. L'assimilació de la resistència El crític cultural Frederic Jameson assenyala al seu llibre “Teoría de la postmodernidad� (Trotta, 1996) que “ (...) la prodigiosa expansió del capital multinacional acaba per penetrar i colonitzar aqueixos mateixos enclavaments precapitalistes (Naturalesa i Inconscient) que constituïen suports arquimèdics i extraterritorials per a l'eficàcia crítica. Per això és omnipresent en l'esquerra el llenguatge taquigràfic de l'assimilació, si bé ara sembla oferir una base teòrica inadequada per entendre una situació en la qual, d'una manera o altra, tots tenim la vaga impressió que no sols les formes contraculturals puntuals i locals de resistència cultural i de guerra de guerrilles, sinó fins i tots les intervencions evidentment polítiques com les de The Clash , es desarmen i reabsorbeixen en secret en un sistema del que poden considerar-se com a part, en no poder distanciar-se'n� (pàg. 67). François Cusset al llibre French Theory (Melusina, 2005, pàg, 69-70) estudia les transformacions culturals produïdes als campus nord-americans durant les dècades dels seixanta i setanta. Com a tendència pròpia de les dinàmiques ideològiques del capitalisme tardà, s'estén l'art de la provocació benigna i de la dissidència lúdica. Fins i tot, la minoria d'estudiants més conscienciats i militants empren els signes exteriors d'un “refús� àmpliament despolititizat: rastes, piercings, tatuatges, o els vestits esparracats del desertor social. Però provocar no és fer política —afirma Cusset—. Es produeix un desfasament entre les imposicions de l'ordre econòmic i la llibertat de costums dels campus, així com entre el compromís de la universitat amb l'educació general i la seua missió com a preparació per a la vida professional. Aquest desfasament —sosté Cusset—, en determinades circumstàncies i en determinats estudiants, pot evolucionar cap a l'antagonisme conflictiu, cap a zones fora de la norma. Són joves que es neguen a participar en el joc però són incapaços d'escapar a la seua condició, o a l'alienació d'eixos rebels virtuals atrapats en els seus comportaments marginals i en la despolitització ambiental. El negoci de la rebel·lia Un altre vessant de l'ocàs de la protesta es manifesta en la seva comercialització. Ser rebel, amb causa o sense, ven. I molt, ja es tracte de Nirvana o Naomi Klein. Segons Joseph Heath i Andrew Potter, autors de “Rebelarse vende� (Taurus, 2005) la rebel·lió contracultural s'ha convertit en un dels pilars del consumisme competitiu tal com argumenten després de repassar els resultats aconseguits pels múltiples moviments contraculturals de les últimes dècades. Veblen, en la seua “Teoría de la classe ociosa�, recorden, afirma que els culpables del consumisme són els consumistes. Però és que des de les societats primitives n'hi ha una competència en el consum i una voluntat de distingir-se dels altres, i això és el que fa que es consumisca sempre més. Hirsch deia que n'hi havia béns materials, necessaris per a viure, i posicionals, la quantitat dels quals és fixa i pels quals es competeix per aconseguir la distinció. Per exemple, l'estatus i el bon gust. La rebel·lia contracultural s'ha convertit, així, en un important símbol de distinció. “Atreveix-te a ser diferent�, com diu la publicitat. Als EE.UU., allò cool — aqueixa actitud cultural avantguardista, alternativa i estilosa que consisteix en ser allò que no són els altres— ha vençut ja al rang social com a símbol de prestigi. I és que per a Potter i Heath, “la rebel·lia no suposa una amenaça per al sistema, perquè és el sistema�, aqueix sistema capitalista que Schumpeter caracteritzava per la “destrucció creativa�, que manté encesa la flama del capitalisme i que és el que aconsegueixen aquests moviments diferenciadors amb els seus continus salts endavant.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more