Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Diada Nacional de Catalunya : Moviment de Defensa de la Terra
per [[*]]	11 set 2006
CANVI D´AGULLES: AUTODETERMINACIÓ MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA
Després d’haver assistit en el darrer any a tota una demostració del veritable funcionament de la política professional al servei del sistema polític i econòmic dominant, l’Esquerra Independentista s’ha carregat d’arguments per defensar i dur a terme el seu projecte de Ruptura Democràtica. D’una banda, ha quedat palesa la inviabilitat de qualsevol intent de reformar l’Estat espanyol. Perquè més enllà de l’agressivitat exhibida per l’espanyolisme militant, també l’amo amable que ha volgut ser Zapatero ens ha mostrat els límits de la quimèrica Espanya plural. Per un altre cantó, la dreta catalanista de CiU ha representat perfectament el seu paper d’aliada de l’Estat i portaveu de les –immobilistes– burgesies locals. Per la seva banda, el PSOE ha deixat veure el seu veritable tarannà i, mentre al País Valencià pactava una reforma de l’Estatut amb el PP, a Catalunya feia servir la dreta espanyolista com a espantall contra el sobiranisme que rebutjava l’Estatut. Finalment, el PP ha seguit amb la seva pràctica política depredadora, neoliberal i desnacionalitzadora al País Valencià i a les Illes, si bé en tots dos governs ha impulsat també reformes estatutàries per seguir la tònica de la resta de comunidades. El resultat de tot plegat ha estat una reforma-maquillatge de l'autonomia a les tres parts de país sota dominació espanyola, que no permet afrontar amb prou mitjans els problemes que afecten tant les classes populars com els Països Catalans com a nació. Hi ha problemes estructurals com, per exemple, el previsible final d’un model econòmic, basat en el turisme i la construcció, que alhora que desmantella el teixit d’economia productiva a través de les deslocalitzacions, sobreexplota els recursos naturals i destrueix el medi. També és estructural la precarització laboral, una de les causes de l’empobriment de les classes populars catalanes, fenomen que afecta especialment les dones. D’altra banda, hi ha reptes com la integració de la nova immigració, la degradació de l’educació obligatòria o la preocupant situació de l’ús social del català... Algunes persones han proclamat que en el cicle polític que s’obre ara és l’hora de parlar d’aquests problemes quotidians i deixar-nos estar de les reivindicacions nacionals. Són les mateixes que han volgut utilitzar la pretesa reforma estatutària com la llosa que enterra el plet nacional. Contra el que proclama aquest discurs antiindependentista, cal insistir que la lluita per la sobirania política i econòmica va estretament lligada a la solució d’aquests problemes. Però en aquesta lluita no hem de caure en determinats paranys. Des de sectors que es proclamen sobiranistes se’ns va voler presentar la reforma dels Estatuts o la hipotètica federalització de l’Estat espanyol com la primera estació en el camí cap a la independència i la llibertat. L’Esquerra Independentista ha de mantenir-se ferma en la seva estratègia i continuar defensant que no hem d’entrar en la via de la reforma de l’Estat espanyol, sinó que ens cal un canvi d’agulles que ens posi en la via de l’autodeterminació i de la sobirania, via que ens ha de portar a l’última estació: la República Socialista Catalana. Així doncs, la tasca fonamental del nostre moviment i dels sectors propers és la difusió i la defensa teòrica i pràctica del dret d’autodeterminació, que hem de situar al centre de l’agenda política als Països Catalans: contra el gradualisme sense nord, la defensa de l’Autodeterminació; contra el possibilisme institucional com a única via de progrés, la defensa de l’Autodeterminació; contra l’oportunisme i la professionalització mercenària de la política, la defensa de l’Autodeterminació; contra la política de les classes dominants, la defensa de l’Autodeterminació. Les manifestacions del febrer passat i l’articulació de plataformes de rebuig als Estatuts van evidenciar com una part significativa del nostre poble fa seus els drets nacionals i és conscient de la seva defensa. També és cert, però, que aquesta consciència no és prou majoritària i que encara pesen molt altres condicionants polítics en la consciència del gruix del nostre poble, tal com va quedar palès en el resultat del referèndum del juny passat. Per això, si bé l’Esquerra Independentista ens hem carregat de més arguments, cal ser conscients de les nostres mancances a nivell de pràctica política, que limiten la nostra incidència real. Cal, doncs, continuar insistint en la necessitat d’una articulació organitzativa unitària de l’Esquerra Independentista i en el desplegament d’un moviment d’Unitat Popular que sigui capaç d’integrar totes les lluites en una de sola, perquè la defensa de l’autodeterminació va (i ha d’anar) lligada a la defensa dels llocs de treball, de l’economia ecològica, de la llengua, de l’alliberament de gènere. Com també va lligada a la fi de l’espoli fiscal. Els diferents blocs polítics i econòmics dominants locals han demostrat la seva falta d'interès a l'hora de posar fi a aquesta sagnia econòmica, una qüestió de progrés interclassista que compta amb un consens majoritari a la societat catalana. Han preferit la submissió a l’Estat a la defensa dels nostres interessos com a país. Per tant, quan algun d’aquests blocs ens parli de noves iniciatives i ens anunciï que es posarà fi a l’espoli fiscal o que es traspassaran determinades competències, haurem de fer-los veure que fan tard, que ja han perdut la seva oportunitat, ja que ara és el moment de l’Autodeterminació. Cal tirar pel dret, perquè amb 300 anys d'ocupació n'hi ha prou! Països Catalans, 11 de setembre de 2006
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more