La reintroducció d’óssos bruns a la banda francesa del Pirineu i la tornada espontà nia del llop, provinent del Parc Natural del Mercantour (a la frontera francoitaliana), signifiquen el retrobament de les terres catalanes amb els seus animals salvatges més imponents. Les dues espècies van desaparèixer de les muntanyes catalanes fa més de cinquanta anys com a conseqüència de la cacera indiscriminada que, en el cas del llop, es va executar amb tota premeditació. Fins a exhaurir-ne existències.
Totes dues tornen ara, però, a reconquerir els paisatges dels Països Catalans de nord a sud. En el cas de l’ós, és l’estat francès qui els deixa anar al vessant nord dels Pirineus. Des del mes d’abril, s’han alliberat quatre óssos (Palouma, Hvala, Franska i Balou) procedents de Kocevice, a Eslovènia, que han estat aviats a les localitats de Burgalys, Arbas, Banyeres de Bigorre i Banyeres de Luchon.
Segons Jordi Ruiz, cap del Servei de Protecció de la Fauna del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, en total es deixaran anar cinc exemplars: “S’han agafat d’una edat i un sexe determinats; no poden ser exactament de la mateixa zona, perquè després podria haver-hi problemes de consanguinitat.� És inevitable, però, que els óssos travessin a la banda catalana dels Pirineus, perquè abasteixen una gran à rea.
El llop no ha arribat a les muntanyes catalanes per l’oest, des de la cornisa Cantà brica o el sistema Ibèric, com s’havia pensat que passaria, sinó pel nord-est, provinent de les colònies que han proliferat al Parc Natural de Mercantour i que, alhora, provenen dels grups que viuen a Ità lia, concretament al Parc Nacional dels Abruços, situat als Apenins centrals. La Catalunya Nord, concretament la vall de Noedes, va ser el primer lloc on es va documentar la tornada d’un llop, ara fa quinze anys, segons explica el naturalista Martà Boada (vegeu l’entrevista a les pà gines 37 i 38). Actualment, als massissos de Carlit i Madres, a les comarques de la Cerdanya i el Capcir, hi viuen entre tres i cinc exemplars de llops. A Catalunya, segons Jordi Ruiz, n’hi ha un de segur, que es mou pel Parc del Cadà i que de tant en tant fa excursions a comarques veïnes o més enllà , ja que un llop pot arribar a fer fins a 80 quilòmetres en una jornada. Segons Ruiz, va ser l’exemplar del Cadà el que va arribar al Moianès i va matar un vedell i alguns bens ara fa uns mesos. Tot i que s’ha dit que els llops han arribat d’Ità lia, el director del Parc Natural del CadÃ, Jordi Garcia Petit, opina que aquests exemplars vénen de territoris més propers, com l’estat francès, on han criat i s’han estès descendents dels llops dels Abruços. Són llops dels Apenins, però no vénen directament de les muntanyes italianes.
La possibilitat que els llops de Castella arribin a Catalunya pels Pirineus sempre ha estat frustrada pels caçadors, segons Ruiz: “És més difÃcil que arribin per la cornisa Cantà brica perquè, al nord del Duero, el llop és una espècie cinegètica. De fet, fins a la provÃncia d’Osca n’arriben de tant en tant, però allà els maten.â€?
Hi ha naturalistes que pensen que el llop acabarà arribant al PaÃs Valencià també pel sistema Ibèric, via AlbarrasÃ. Però Ruiz informa també que els grups que hi havia a Guadalajara i Conca també han estat exterminats.
“Que ve el llop!â€? La història de la tornada del llop ha estat més discreta del que feien pensar les històries tradicionals. El llop no és amic de deixar-se veure. El 1999 van córrer els primers rumors de l’arribada del cà nid al CadÃ. El 2000 es va començar a fer el seguiment per detectar-ne algun rastre, però no va ser fins al 2003 que es va trobar un excrement que delatava la seua presència. Grà cies a la mostra, se’n va analitzar el DNA i els resultats, segons explica Jordi Garcia Petit, van revelar que era un mascle jove, familiar dels llops italians. El 2004, cinc pastors van informar que havien vist més llops. Aquest mateix any es va engegar un protocol sobre els danys que podia causar el llop en els ramats, de manera que, davant d’una denúncia, el Departament de Medi Ambient enviava un tècnic per dictaminar si el culpable havia estat un llop i, en aquest cas, accelerar-ne la corresponent indemnització.
La polÃtica del Departament la resumeix Jordi Ruiz, cap del Servei de Fauna: “Al llop, no l’afavorim, però no el perjudiquem tampoc.â€? No és una espècie reintroduïda, però es mira de fer possible la convivència entre el nouvingut i les activitats ramaderes tradicionals. El llop no és especialment sanguinari, tot i la fama que el precedeix. El 2004 va protagonitzar vuit atacs a ramats, i el 2005, només cinc, que, en total van sumar vint caps de bestiar ovà mort o malferit. Poca cosa, si ho comparem amb la mortalitat de caps de bestiar que provoquen uns pocs gossos salvatges. En la mateixa zona del Cadà es van produir, al 2005, vuit atacs de gossos que van afectar 200 caps de bestiar. Sembla que el llop és discret i selectiu, de manera que decideix una o dues vÃctimes, com a molt, les ataca i s’alimenta. Per contra, els gossos fan atacs indiscriminats i maten més animals dels que es mengen.
El fet que el 2005 s’hagin produït menys atacs de llop té una explicació lògica que també revela la seva funció dins de l’ecosistema: “És possible –diu Garcia Petit– que el 2005 s’hagi alimentat d’isards, que ara pateixen una nova malaltia, i hagi aprofitat que hi ha més animalts malalts o morts.�
El llop, per tant, exerceix el seu paper dins del medi on acaba d’arribar i pot servir per regular les poblacions de porcs senglars o de cabirols, que, segons Ruiz, presenten més exemplars del que sembla idoni, fins al punt que es té constà ncia de molts atropellaments d’aquests animals. El director de la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya, Jordi Sargatal, coincideix amb Ruiz: “S’està produint una desruralització i es troben molts cabirols i senglars. El llop fa la seva feina i és bo que la faci. L’excés de senglars és preocupant perquè, quan entren en zones humides, ho arrasen gairebé tot.� En el mateix sentit, Garcia Petit apunta que els llops també podrien reduir la població de gossos salvatges, un altre element que desestabilitza el medi i que perjudica molt més els ramaders. Com a mesura de prevenció, el Departament ha impulsat dues solucions: a més de donar ajuts per millorar els tancats, s’ha impulsat també la cria de gossos de muntanya dels Pirineus, una raça de grans cans que, si són criats en les condicions adients –han de créixer, des de cadells, amb el ramat–, arriben a considerar-se un més del grup.
D’aquesta manera, el muntanya alerta la rabera i la protegeix en cas d’amenaces com la presència del llop. Aquest sistema ha funcionat molt bé a Ità lia, des d’on s’ha estès cap a França, i també a Castella, on s’utilitza per a les mateixes funcions el mastà lleonès.
Altres retorns. D’una manera semblant a la tornada del llop –tot i que fruit d’una reintroducció de les espècies en territoris veïns–, s’ha produït també la tornada de la marmota i esdevindrà la del castor. La marmota ha arribat als Pirineus com a conseqüència d’una reintroducció, al vessant francès, destinada a servir d’aliment per a l’ós i l’à guila daurada, i es van estendre rà pidament. Al Pirineu català es va detectar per primer cop l’estiu del 1996, i ara ja n’hi ha diverses poblacions estables. Segons Garcia Petit, al Parc del Cadà n’hi ha una trentena. També afirma que no és difÃcil veure-les en punts determinats de la Cerdanya i el Ripollès. Les marmotes acaben la hivernació i surten dels caus amb l’arribada de la primavera.
El castor europeu, una espècie també autòctona però extingida fa dècades en la PenÃnsula, ha estat reintroduït a l’Ebre, entre Navarra i Aragó, no per l’administració sinó per un grup alemany d’amics del castor. Els naturalistes estan convençuts que aquesta espècie farà cap a Catalunya en pocs anys. Jordi Ruiz explica que “s’havia pensat desenvolupar un projecte de reintroducció, però ara estem mirant què passarà amb aquests exemplars: de moment s’han aclimatat bé i estan reproduint-se amb normalitatâ€?.
L’ós bru. Des de final d’abril s’estan alliberant, al vessant francès dels Pirineus, cinc exemplars d’ós bru –quatre femelles i un mascle– procedents de Kocevice (Eslovènia). Tres d’ells han estat aviats relativament a prop de la Vall d’Aran, la qual cosa ha aixecat novament veus crÃtiques i contrà ries (vegeu el requadre de la pà gina 33) que monopolitzen la majoria de les informacions sobre els plantÃgrads. La reacció contra l’ós és més forta –i més sorprenent– que la que ha aixecat el llop, que té un currÃculum més violent de depredador salvatge. “Els óssos –recorda Jordi Ruiz– ja porten al Pirineu onze anys, i el turisme no se n’ha vist afectat; al contrari, augmenta.â€?
El repte de l’administració, segons Ruiz, és que els ramaders vegin que no és cap problema “i acabin sentint-se beneficiats�, ja que se’ls indemnitza cada cop que apareix un cap de bestiar mort per culpa de l’ós. Per aconseguir-ho, la Generalitat té un protocol semblant al del llop, perquè qualsevol destrossa causada per aquests animals sigui reparada. Jordi Sargatal, director de Territori i Paisatge –fundació compromesa en el treball de conciènciació de la població– opina el mateix: “Els enemics de la ramaderia són la cojuntura econòmica, la globalització i moltes altres coses, però no l’ós. El ramader ha de veure que, si li maten un animal, el cobrarà bé. Llavors esdevindrà mantenidor de l’ós. Evidentment, no pot ser que ells paguin l’ós; però no passarà res si crien vedells o xais i se’ls mengin els óssos, sempre que els cobrin. A més, això serà més barat que pagar funcionaris per anar a vigilar-lo i alimentar-lo.�
El control sobre els óssos que s’han alliberat serà encara més gran que el que es té sobre els anteriors, ja que, segons Ruiz, “van amb collars GPS i podran ser localitzats en qualsevol moment, ja que es fa el seguiment des del despatx�. La Generalitat participa en l’observació.
La reintroducció de l’ós és també el compliment d’un manament democrà tic i institucional, ja que les Corts espanyoles i el Parlament de Catalunya han votat de manera favorable a donar suport a aquesta iniciativa. La seva funció principal és l’ecològica, com en tots els casos de reintroducció d’espècies que es van extingir d’un ecosistema per causa de l’home. Jordi Ruiz ho exemplifica amb un cas molt clar: “A la costa d’Alaska hi havia un poblat amb cases construïdes en els cingles, amb una espectacular perspectiva sobre el mar. Sota les seves finestres, en la base dels penya-segats, hi havia boscos d’algues que alimentaven eriçons, els quals eren l’aliment principal de les llúdrigues marines. Mar endins, els salmons eren aliment de les orques. Els pescadors que vivien al poblat van acabar els salmons i les orques van haver de menjar més llúdrigues, que van deixar de menjar-se els eriçons. El creixement incontrolat d’aquests animals va reduir molt el bosc d’algues marines i les onades van colpejar amb més força de l’habitual la base dels cingles, que es va anar erosionant. La conseqüència final: els cingles van cedir i les cases dels pescadors se’n van anar enlaire.�
La lliçó és que l’eliminació d’una de les espècies d’un hà bitat concret acaba tenint conseqüències que eren molt poc previsibles al començament del procés.
Les espècies recuperades. L’ós és la peça més emblemà tica d’una polÃtica de reintroducció d’espècies que va començar tÃmidament als anys setanta amb la cigonya. El 1972 només en quedaven deu parelles i el 1978 es va materialitzar un dels primers projectes de repoblació als Aiguamolls de l’Empordà i a Lleida. Jordi Sargatal, que havia estat director del Parc Natural dels Aiguamolls, explica perquè la cigonya continua sent objecte de campanyes de recuperació: “La cigonya desperta una mena de seducció ambiental en nuclis rurals i urbans. Si hi ha cigonyes en una ciutat, vol dir que hi ha qualitat ambiental i també gent ben civilitzada: si sobreviuen és un bon senyal que, en aquell indret, la convivència ha estat possible.â€?
En l’última dècada s’han reintroduït cigonyes a Peralada (Alt Empordà ), Salt (Gironès), Flix (Ribera d’Ebre) i Bellver de Cerdanya. A l’espai rural Gallecs, a Mollet del Vallès, s’alliberaran cigonyes a la primavera del 2007. Per fer-ho ja s’utilitzen polls de cigonyes de Lleida, on actualment ja s’ha assolit una població de 210 exemplars que no passen desapercebuts. Les cigonyes conviuen naturalment amb el trà fec i el trà fic dels carrers principals de la ciutat. Ara el Departament de Medi Ambient i la Fundació Territori i Paisatge col·laboren amb el Zoo de Barcelona en un projecte per reintroduir la cigonya negra, d’aquà a dos o tres anys.
L’èxit de la cigonya va engrescar els partidaris de la recuperació d’espècies. La polla blava (Porphyrio porphyrio), també coneguda com gall marà o gall de canyar, va ser la segona espècie d’au que es va reintroduir. A Catalunya s’havia extingit als anys cinquanta, i del PaÃs Valencià havia desaparegut a final del segle XIX. Es caracteritza pel seu plomatge blau i el seu bec roig. Viu als aiguamolls i necessita espais amb vegetació per anidar, per la qual cosa les actuacions per preservar els ecosistemes humits han estat fonamentals per al seu desenvolupament. El 1989 va ser introduïda als Aiguamolls de l’Empordà amb exemplars portats de Doñana i ara aquesta població ja s’ha estès, pel nord, fins a la Camarga, i pel sud, fins al Delta. Al PaÃs Valencià i les Balears, la reintroducció es va dur a terme a principi dels anys noranta, a l’Albufera de València i a l’Albufera d’Alcúdia (Mallorca). El 1994, l’espècie havia nidificat també a la desembocadura del riu Millars, i posteriorment s’ha estès pels aiguamolls litorals fins a la marjal dels Moros, la marjal de Pego-Oliva i el Fondo d’Elx. A l’Albufera ja han arribat al centenar de parelles.
La recuperació de mamÃfers va començar amb la reintroducció de daines a l’Empordà , tot i que hi ha un precedent amb les repoblacions amb finalitats cinegètiques de cérvols i cabirols fetes als anys cinquanta i seixanta i que han estat una altra iniciativa ben reeixida. A principi de segle XX, el cabirol estava extingit, i ara, a Catalunya, n’hi ha més de dos mil, segons Jordi Sargatal. La repoblació ha estat afavorida per la protecció posterior, que també ha permès la consolidació de les poblacions d’altres espècies. “Fa trenta anys –diu Sargatal– hi havia 500 isards, i ara n’hi haurà uns 10.000. També la cabra dels Ports ha augmentat força i ha passat de 400 a 10.000 exemplars.â€? De fet, segons Sargatal, les cabres dels Ports (de Tortosa, Morella i Beseit) serviran per repoblar el Pirineu, on les cabres salvatges autòctones, una subespècie coneguda popularment com herc, s’han extingit.
En canvi, al PaÃs Valencià s’ha hagut de reintroduir el cabirol fa només tres anys. Es va extingir a principi del segle XX i als anys noranta van aparèixer tÃmidament alguns exemplars procedents de Terol. El 2002 la Conselleria de Medi Ambient va reintroduir deu exemplars provinents de Lleó a la Tinença de Benifassà (Baix Maestrat), i setze al 2003, una repoblació que ha continuat engreixant-se amb l’arribada de més exemplars de l’Aragó.
La fonedissa pescadora. La llúdriga (Lutra lutra) ha estat l’últim projecte reeixit al Principat. Tot i que encara n’hi havia a Ponent –al Segre, al Noguera Pallaresa i al Noguera Ribagorçana–, aquest mustèlid, que necessita aigües i ribes netes, s’havia extingit de les conques internes catalanes. Al 1995, un total de 42 exemplars, capturats a Extremadura, Portugal i Astúries, van ser alliberats als rius Muga i Fluvià . Onze anys després ja han arribat, cap al nord, fins al Rosselló –hi ha llúdrigues al Tet i al Tec– i, cap al sud, fins al Ter i el Llobregat. El nombre d’exemplars s’ha multiplicat per cinc fins a sumar uns 200 exemplars aproximadamadament, i l’any passat, va ser detectada al mateix riu Besòs. La notÃcia significa també que la majoria dels rius han millorat sensiblement la seva qualitat ambiental, ja que la llúdriga no s’instal·la en un hà bitat degradat. Al PaÃs Valencià , la llúdriga sobreviu només en punts molt concrets del Millars i al riu Bergantes, als Ports.
Vells marins i gats vells. Els dos projectes estrella de recuperació d’espècies, per al futur, afecten dos mamÃfers emblemà tics de dos ecosistemes tan diferents com les muntanyes dels Pirineus i la costa mediterrà nia balear i empordanesa: el linx europeu (Linx linx) i el vell marà o foca mediterrà nia (Monachus monachus).
Segons Jordi Sargatal, Medi Ambient i la Fundació Territori i Paisatge treballen per a la reintroducció del linx europeu que els investigadors pensen que s’hauria extingit dels Pirineus catalans ara fa uns cinquanta anys. Entre el 2000 i el 2002 es va dur a terme el Projece Linx, que mirava de confirmar aquesta absència mitjançant la recopilació d’albiraments, el trampeig fotogrà fic i l’anà lisi genètica d’excrements i pèls. Tot i que es va captar una enigmà tica fotografia, el Projecte no va poder provar la presència de linx. La reintroducció d’aquest linx, semblant a l’ibèric però més gran i menys rar, es faria amb exemplars criats en captivitat que es deixarien anar per la zona del Ripollès, la Cerdanya i el Vallespir.
El somni de Sargatal, “l’estrella de les reintroduccions�, és poder tornar les foques, els vells marins, a les nostres costes, i més concretament, a les de Menorca, Cabrera i el cap de Creus (Alt Empordà ). La idea és rescatar exemplars de la colònia que el vell marà té al cap Blanc (Maurità nia) i reintroduir-los progressivament a la costa mediterrà nia, començant pel cap de Gata, continuant per Cabrera i Menorca per acabar al cap de Creus, al 2014.
La viabilitat del projecte ha estat qüestionada per experts com Àlex Aguilar (vegeu EL TEMPS, núm. 1.132), qui assegura que caldria treure tants exemplars de cap Blanc que seria el final d’aquesta colònia. Sargatal assegura que “es triarien les cries que, si no fossin rescatades, moririen amb les tempestes: es calcula que, ara, de cada 25 petits que neixen, uns 15 se’ls emporta el mar.â€? Sargatal demana als crÃtics que “tinguen optimisme en la conservació i que estiguin contents si n’assegurem la supervivènciaâ€?.
Fa dues setmanes, un article del Nature, signat pel professor de la Universitat Pompeu Fabra Ricard V. Solé, José Montoya (Queen Mary de Londres) i Stuart Pimm (Universitat de Duke, EUA), insistia en la importà ncia d’algunes espècies en l’equilibri d’un ecosistema. Solé concretava que els grans depredadors, precisament els més amenaçats en alguns à mbits, són clau per a la supervivència d’altres espècies. Cal esperar, doncs, que la tornada, forçada o espontà nia, de l’ós i el llop obrin nous camins a la recuperació d’ecosistemes degradats.
L’oposició als óssos
El Govern francès ha començat una nova reintroducció d’óssos al Pirineu, tocant a la Vall d’Aran, per garantir la supervivència d’aquest plantÃgrad a la zona. Des que a mitjan anys noranta va començar el pla de reintroducció d’óssos al Pirineu, els ramaders aranesos han patit les conseqüències de diversos atacs d’aquests plantÃgrads als seus ramats. El Conselh Generau d’Aran s’ha mobilitzat contra el projecte del Govern francès. L’acusa d’aplicar-lo en zones frontereres sense tenir en compte l’opinió del territori català . El Govern d’Aran lidera l’oposició del Pirineu contra el pla francès, que també provoca el refús del Consell Comarcal del Pallars Sobirà , però, en canvi, els governs català i espanyol donen suport al pla.
La realitat del Pirineu de França no té res a veure amb la del català . A França no hi ha pressió immobilià ria, ni tampoc ajuts econòmics de la UE. Les comarques pirinenques del sud de França veuen amb bons ulls la reintroducció de l’ós, ja que creuen que pot ser un al·licient turÃstic, i els cinc municipis que han acollit els óssos s’hi van oferir. Al Pirineu català , en canvi, hi ha ajuts europeus i també, sobretot a Aran, una importantÃssima pressió immobilià ria. Tant el Conselh Generau d’Aran com el Consell Comarcal del Pallars Sobirà han reclamat que l’alliberament sigui acompanyat de compensacions suficients per al sector ramader davant dels possibles danys per atacs. El pla francès és duplicar la població de plantÃgrads al Pirineu l’any 2008 per garantir la reintroducció d’aquesta espècie a la zona. En concret, es vol passar dels quinze exemplars de començament d’any a una trentena. Estudis encarregats per França sobre la població de plantÃgrads al Pirineu revelen que la reintroducció de cinc exemplars no és suficient i aconsellen alliberar-ne almenys onze per assegurar el relleu generacional.
Anna SÃ ez
La fauna dels rius valencians
Precisament els cursos fluvials valencians han estat objecte preferent de la majoria de campanyes de recuperació d’espècies extingides o espècies autòctones que han patit una disminució important d’exemplars. Les raons de aquesta minva són diverses, com el deteriorament de l’ecosistema o la competència amb espècies de fora. Al Decret 32/2004, la Generalitat Valenciana va configurar el Catà leg Valencià d’Espècies de Fauna Amenaçada, on es detallava la situació de cadascuna de les espècies que està en perill. Una d’aquestes era el cranc de riu (Austropotamobius pallipes), el crustaci més gran que viu en aigües continentals. Al PaÃs Valencià , aquest animal de costums nocturns està declarat com animal en perill d’extinció, ja que la seua població s’ha vist sensiblement reduïda per culpa de la regressió de la qualitat de l’aigua dels rius i especialment per l’epidèmia de l’afanomicosis, la pesta dels crancs, transmesa pel cranc roig ameicà . El samaruc (Valencia hispanica) és un dels peixos autòctons del litoral valencià que ha estat més a prop de la desaparició, de fet, és considerat un dels vertebrats més amenaçats del Planeta. Aquest peix s’alimenta d’insectes, i la seua distribució és molt reduïda. A Catalunya només es pot trobar a la Llacuna de Santes Creus (prop de l’Ametlla de Mar) i al delta l’Ebre. Al PaÃs Valencià s’estén per més espais humits litorals, la Marjal de PenÃscola (Baix Maestrat), al Prat de Cabanes-Torreblanca (Plana Alta), a la Marjal dels Moros de Sagunt, a l’Albufera de València, al riu Verd i a la Marjal de Pego-Oliva (entre la Safor i la Marina Alta). A l’Albufera i la Marjal dels Moros la població es manté estable. Amb finançament del programa LIFE de la Unió Europea, la Conselleria de Medi Ambient ha dut a terme una sèrie de repoblacions de samarucs a l’Albufera, la Marjal dels Moros, Tavernes de la Valldigna i Xeresa. Des del 1993 s’han reintroduït uns 130.000 expemplars aproximadament, provinents dels Centres d’Experimentació PiscÃcola del Palmar i de Polinyà del Xúquer.
El punxoset (Gasterosteus aculeatus) és un peix menut que és fà cilment identificable per les tres punxes que ixen de l’aleta dorsal i que li donen el seu nom. És un animal molt sensible a la contaminació ambiental, ja que nesessita aigües netes, amb molta vegetació, i la seua població gairebé s’ha extingit. A Polinyà del Xúquer (Ribera Baixa) hi ha una població reproductora en captivitat procedent d’exemplars de
Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà .
I el fartet (Aphanius iberus) és una altra de les espècies endèmiques d’aquest racó del litoral mediterrani. Al PaÃs Valencià s’ha trobat a la Marjal de PenÃscola, al Prat de Cabanes-Torreblanca, a la Marjal dels Moros, al Fondo d’Elx i a les Salines de Santa Pola. És un peix resistent a diferents condicions de salinitat, però ha d’enfrontar-se amb espècies competidores. Des del 1993, la Conselleria ha reintroduït 7.000 exemplars al Racó de l’Olla de l’Albufera, a les marjals dels Moros i de PenÃscola i al Fondo.
Damià Sancho
Catalunya, l’únic paÃs amb els quatre voltors europeus
L’únic paÃs on es podran veure volar les quatre espècies de voltors que hi ha a Europa –el voltor comú, el trencalòs, l’aufrany i el voltor negre– serà Catalunya. De fet, ja ho és, perquè alguns exemplars de voltor negre, que fins fa poc havia desaparegut dels cels catalans, han estat observats entre els Ports de Tortosa i Morella. Aquests exemplars, però, poden ser joves dispersos que acabin marxant, ja que van a criar al lloc on tenen el niu.
La voluntat del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya és reforçar aquesta presència de voltor negre aquest mateix any. En col·laboració amb la Fundació Territori i Paisatge s’ha desenvolupat un projecte per alliberar voltors negres als Pirineus d’aquà a pocs mesos.
À. M.
Àlex Milian |
