Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme
Els Salvadors de Catalunya (article d'Oriol Malló)
per Francesca	18 jul 2006
Lerrouxistes de tota mena...
ELS SALVADORS DE CATALUNYA. Un dels aspectes que vaig deixar-me al tinter quan vaig escriure el mític i calumniós article sobre els Falangistes taxidermistes es que per muntar qualsevol salvació patriòtica davant la conspiració judeo-masònica-separatista es requereixen dos partenaires: La defensa de l’Espanya eterna no fou tan sols cosa de sofistes falsamente liberals, els avis intel.lectuals d’Espada, Boadella i De Azúa.. Hi ha uns altres pressumptes liberals que cobreixen una altra quota de mercat com el meu admirat Sostres: S’anomena el separatisme racista català, un vell conegut de la història que sempre rebia la protecció de la Lliga Regionalista i dels confrares d’UDC i que tenia tota mena de derives sectàries i que consistia en carregar contra el traidor Macià tot descobrint, by the way, que Cambó, l’home providencial, ens hauria salvat de la necessitat que Franco ens arreglés la casa de tanta xusma esquerranista. Que calia matar catalans no adictes, prohoms republicans i fins presidents del govern, aquell Companys tan bipolar i segurament tan alcohòlic com aquest Maragall, fou cosa aceptada –què hi farem- tants pels servidors intel.lectuals de la Lliga, la política i la monserratina, com per l’esquadra falangista i carlita. Ergo: Pels sequacos de Prenafeta i pels sequacos de Vidal Quadras, curiosament tots sorgits de les mateixes fòbies. En fi: l’enemic no deixa de ser el mateix i finalment tots suspiren per l’enyorada, culta, deliciosa burguesía catalana de l’Hispania que Sostres i Espada consideren el summun de la bona vida que la canallesca republicano-maragallista vol robar-nos a tot preu. Les décadas previes a l’Alzamiento, el separatismo racista català ens delectava amb l’escàndol de murcians, lerrouxistes i funcionaris opresors que ens robaven i ens amenacaven i no ens deixaven treballar. Com tota bona calúmnia, es basa en mitjes veritats perquè, certament, l’exèrcit eren una colla d’asassins xulescos, la burocràcia una plaga de llagosta i els cacics que dominaven l’emigració i la classe obrera eren demagògs i corruptes. Fins que ERC va canviar-ho tot l’abril de 1931: Els votants de Lerroux van deixar de creure en les trampes d’un tronat i fastigós liberalisme espanyol i gran part dels obrers, catalans i foranis, van descobrir que hi havia una esquerra nacionalista que de veritat representava el poble i no els interessos d’una minoria, tots ben retratats: els senyors de la lliga, els sicaris de Montserrat i els profiteurs de les grans causes humanitaries. Fou la cosa de tal conseqüències que la història ens recorda que Lerroux i Cambó van acabar on devien: al costat de Franco, el seu salvador. I els racistes de la Falange i els de la Lliga van arribar fins al final: delatant, exiliant i robant les posicions guanyades per la inteligentiza republicana i catalanista. El 18 de juliol de 1936, l’esca del debat actual, molts van creure que havia arribat l’hora de matar capellans, falangistes, miltars i fins i tot taxidermistes perquè tot va quedar definitvament clar: havien recolzat, encobert i propagat una rebelió contra la legalita on –meravella de meravella- teníem tant a Martí de Riquer, exestat català, com Manuel Brunet, exlligaire, com José María Fontana, sempre falangista i pare de tot bon taxidermista. Resumint: En un principi Sostres, el nen rebec de Convergencia fou per mi tota una alegria. Un costumista perspicaz que es mofava de tots els lloc comuns de la correcció políitca i fins i tot del catalanisme mitjanet. Perfecte. Ara resulta que els fantasmes del malvat Companys desperten dins el seu caparró en forma de deliri antimaragallià i ens trobem de pet enmig d’una fabulosa clarificació històrica. Sostres i Espada procuren evitar l’inevitable.que els catalans es deixis de discussions folklòriques i descobreixin que els cacics de CIU; els del PPC i els del PSC, i la plèiade d’intel.lectuals que els acompanyen es dediquen a defensar un status quo tots hem heretat de la pau dels cementiris. S’imaginen que maragallians fastiguejats, convergents intel.ligents i la gent d’ERC s’unissin en un moviment polític que descobrís totes les trampes del regionalisme monserratí i del neofranquisme contitucionalista? Creguin-me senyors: Veuríem a Sostres i a Espada, i ves a saber si Cardús també, portant el blau uniforme de l’Espanya nacional, units en la comuna tasca de salvar la pàtria de la conjura que ara s’anomena islamista-populista i on ja no es tracta de defensar el nazisme sino la democracia contra tots els barbars que encara creuen en la llibertat dels pobles i del ciutadans. No importa fer-hi gaires voltes: catalans i asturians, extremenys i andalusos vam rebre el mateix tractament expeditiu i van acabar en fosses comunes, batallons d’execució i i exilis mexicans, o en el silenci dels esclaus, però la saviesa de la història, tan diabòlica ella, ens retorna al born per descobrir la sopa d’all. Maragall és un borratxo i un boig ,ERC són uns corruptes i la Catalunya sana li deu la vida al Caudillo. Gràcies. Tot queda aclarit. Des de terres azteques, les coses es tornen rarament agradable perquè aquí a gent com vosaltres ja us hem vist el culet. I els vostres sofisames fan riure però estan ben escrits, certament. Es d’agrair que ara els falsaris sàpiguen de lletra. El país hi surt guanyant amb reaccionaris intel.ligents. Com els deia en el famós article: divertim-nos fins a morir...però xerrem tots, en peu d’igualtat, que d’això es tracta la famosa democràcia Oriol Malló. 17 de juliol del 2006. Guadalajara, Mèxic.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more