Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: criminalització i repressió
Conferència Internacional de Solidaritat amb les Preses i Presos Polítics
per sargo	01 jul 2006
Peru Alvarez de Mendia (traductor) Transcripció de les ponències de la Conferència Internacional de Solidaritat amb les Preses i Presos Polítics celebrada a Donostia el maig de 2004 i impulsada pel moviment basc pro-amnistia. La traducció ha estat feta pel pres polític basc Peru Alvarez de Mendia. A les jornades hi van participar grups de suport als presos polítics d'arreu del món.
PRÒLEG No és qüestió de política, ni de lleis, ni tan sols és una qüestió històrica. Estem parlant de qüestions bàsiques. Quan un nen li pren per la força quelcom a un altre de més petit, ningú va a un polític per tal de resoldre el conflicte. Hi ha una llei que està per damunt de les lleis dels homes encorbatats i de tratjos elegants. Aquesta llei és la de totes les persones que no pensem en paràmetres de dòlar. Quan un grup de lladres fa servir les estructures de l’Estat per tal d’enriquir-se, no ataca un altre estat, sinó al poble. No és el mateix. L’Estat és una casta, una èlit. El Poble, no obstant això, som tots i totes nosaltres. Quan el poble s’organitza i es defensa, els Estats s’espanten perquè són menys i tenen menys raons. Perquè la raó és una gran fenedura que s’empassa tot allò que tracta d’insultar a la veritat. Tanmateix quan l’Estat s’esparvera, llença al foc totes les lleis del mon, com el que fuig d’un malson. D’aquest gran foc només en queden cendres, y els Estats les llancen als ulls dels ciutadans i ciutadanes, perquè es ceguin davant els crims que han comès. Quan un Estat s’esparvera, la música de la mort se sent arreu. Però ni tota la cendra del mon els serà suficient. No n’hi haurà prou per acabar amb la força dels Kurds de Sincan F., ni amb la dels presos i preses a Algeciras o a La Santé, o amb els palestins i palestines preses a Jericó, o amb els presos a Ashkeron i Ishil. No podrà acabar amb la dignitat d’Abu Gharib, ni amb els presos afganesos empresonats a Guantànamo. Tenim molt present la passió mostrada pels presos timorencs a la presó de Cipinango, o la demostrada pels sud-africans a Roben Island. Tenim molt presents aquests exemples de dignitat. La dels irlandesos i irlandeses, per exemple, als bruts pavellons H de Long Kesh. Aquests triomfs són per a nosaltres el vent que s’endurà les cendres dels llibres cremats. Només aquest dia aconseguirem mullar les cendres d’aquestes criatures arrogants i presumptuoses que són els Estats, omplir d’escletxes les presons, i podrir la misèria que s’amuntega als murs. El primer pas, per tant, és convertir en actors polítics a aquelles persones que mai no haurien d’haver abandonat casa seva, és a dir, dur tots i totes les preses polítiques a l’escenari polític. No volem que ocupin el lloc de ningú, que siguin exponents d’un altre tipus de tirania. Volem que siguin un participant més d’una taula que també hauria d’admetre als homes encorbatats d’ànima de cartró. És a dir, que siguin un actor més d’aquesta taula on es garanteixi la llibertat del poble planer a ésser i a tenir. Només això. Aquest dia hi haurà pau al mon. MANIFEST Les preses i presos polítics bascos són de naturalesa i condició evidentment política. Aquest reconeixement resulta imprescindible per tal d’afavorir la resolució dels conflictes dels quals deriva la seva situació, de la mateixa manera que l’amnistia total serà un altre pas fonamental en la superació dels mateixos. Així doncs, impulsant el respecte a les realitats i drets la negació dels quals origina els conflictes, també la situació de les preses i els presos polítics es reconduirà cap a la llibertat. Malgrat estar empresonats, les preses i presos polítics són subjectes de drets civils i polítics, tant individuals com col·lectius. Per tant, tindran igualment el dret col·lectiu a participar en els processos polítics dels quals en són expressió i actiu, contribuint d’aquesta manera a la seva resolució. Mentre romanguin a les presons, s’hauran de respectar la resta de drets humans recollits als convenis internacionals, garantint unes condicions de vida dignes que facin inviable qualsevol forma de maltractament o vulneració dels drets fonamentals de les preses i presos polítics. Tant pel reconeixement de la seva condició i natura política, com per a preservar el respecte de tots els seus drets, la solidaritat internacional envers les preses i presos polítics és un factor crucial. Tan important com ho és per a superar els conflictes als quals s’inscriu la seva existència i situació. DOCUMENT BASE PRESES I PRESOS POL�TICS A EUSKAL HERRIA I AL MON Concretarem els temes principals que es tractaran, sent els següents els objectius principals de la Conferència: -Renovar els conceptes referents al conflicte que habitualment fem servir i que estan força desfasats. -Informar la societat de la situació dels presos i preses polítiques i crear lligams per enfortir la solidaritat envers seu. -Ubicar adientment la natura i condicions dels presos i preses polítiques al marc polític internacional. -Conèixer els conflictes polítics d’altres països i les seves conseqüències per donar-los a conèixer a Euskal Herria. La Conferència Internacional a favor dels presos i preses polítiques girarà en torn a aquests punts fonamentals: A la societat basca és cada cop més evident que els bascs i les basques vivim en una situació de conflicte polític. És indispensable analitzar degudament els factors que generen aquest conflicte si realment es vol apostar per una resolució del mateix. Nosaltres, com a persones preses polítiques que hem estat, sabem que el col·lectiu de preses i presos polítics bascos pateixen de manera especial aquest conflicte. Els estats espanyol i francès mantenen el sofriment del Col·lectiu d’una forma cruel, violant els drets bàsics dels presos i preses polítiques i posant entrebancs a qualsevol camí de solidaritat envers seu. Aquest sotmetent té una lectura molt clara : la intenció de destruir la capacitat d’aquest poble per a la resistència, és a dir, pretenen assimilar el nostre poble. Segons el nostre parer, aquí radica, a l’hora d’analitzar el conflicte la primera de les claus a destacar: tant l’Estat espanyol com el francès, cadascun a la seva manera, volen assimilar Euskal Herria, negar Euskal Herria com a nació. Aquests Estats opressors sovint pretenen modificar la realitat. Per aconseguir-ho, col·loquen la memòria històrica fora de la realitat. ¿Per què? Per ocultar que els responsables del conflicte són ells i fer creure que són ells qui realment pateixen el conflicte polític( fent creure que són ells les víctimes del conflicte). Però hi ha una cosa que volem deixar clara aquí, en tots els conflictes i per necessitat, hi ha dues parts : per una banda el creador del conflicte, és a dir, el que nega els drets; i per l’altra, el que pateix el conflicte, aquest és el que reivindica que siguin respectats els drets i la identitat que li corresponen. Aquest poble ha vingut patint aquest esclavatge durant anys. El resultat més sagnant d’aquesta situació és, sens dubte el Col·lectiu de presos i preses bascos. Els Estats apareixen com a garants de drets per tal d’ocultar la seva política d’atac i venjança política contra els presos i preses polítiques, transformant per complet la natura i origen del conflicte. És a dir, pretenen fer-nos creure que els Estats són democràtics i que qui lluita pels drets dels pobles oprimits és un terrorista. El Col·lectiu de presos i preses polítiques basques ha estat pagant, i encara ho fa, molt cara la lluita pels drets d’Euskal Herria. I en aquest conflicte, encara avui dia, se li ve negant aquesta lluita al pres polític. Han tergiversat tant els conceptes que, avui dia, el més gran dels esforços de les democràcies formals és tractar d’equiparar els termes democràcia i drets humans, fer-los sinònims. No es fa cap esforç per respectar els drets humans, donant prioritat al simple fet de ratificar formalment les declaracions de drets humans. En el nostre cas, els més grans dels violadors dels drets tant individuals com col·lectius, són els Estats francès i espanyol. Pretenen fer legítima la seva estratègia opressora descarregant tots els mitjans repressius al seu abast sobre tota persona que lluita per canviar el seu marc jurídic polític imposat, denominant terrorista al lluitador, i rebent aquest darrer la repressió més cruel i la vulneració dels seus drets. Així doncs, en aquesta Conferència volem analitzar i potenciar els camins per expressar la solidaritat amb els presos i preses polítiques. Per això volem conèixer la situació dels presos i preses polítiques en el marc internacional, conèixer la repressió de la qual són víctimes, bescanviar experiències amb els seus interlocutors, i analitzar els instruments de solidaritat per continuar endavant. Els Estat no volen admetre ni tan sols l’existència de preses i presos polítics, però és quelcom que veiem i apreciem a diari, basant-nos en el tracte especial que rep el Col·lectiu, que hi ha un reconeixement implícit del col·lectiu de preses i presos polítics bascos. Segons el nostre parer, la societat ha de reivindicar explícitament l’existència dels presos polítics, és a dir, reconèixer els presos polítics com a conseqüència d’un conflicte polític. La societat no ha d’oblidar que els presos i preses polítiques són subjectes actius en aquest conflicte polític, això no es pot negar i això està relacionat amb el dret de tot ciutadà a organitzar-se. Com que la persona presa política és resultat d’un conflicte polític li correspon prendre part en els processos polítics i socials que es donen a la societat. Com que la seva situació i realitat es basen en els paràmetres del conflicte, el Col·lectiu de preses i presos polítics bascos ha de ser un actor polític que no podrà arraconar-se en la resolució d’aquest conflicte. Volem que la reivindicació de l’Amnistia total estigui viva al carrer. Volem dir però, que no plantegem l’Amnistia com un simple retorn dels presos i les preses a casa, sinó com la superació de les raons polítiques que van provocar l’existència dels presos i preses. I finalment, a l’hora de definir i socialitzar de manera adient el conflicte, considerem imprescindible l’enfortiment de la solidaritat plantejada des del punt de vista polític. Tenint en compte l’efectivitat dels mitjans de comunicació en aquest àmbit, considerem necessari demanar als mitjans el següent: -Ser crítics davant la versió oficial imposada pel sistema -Explicar tal com són els orígens i conseqüència del conflicte, per què l’opinió dels ciutadans enfront el mateix sigui assenyada. PONÈNCIES TESTIMONIS A l’origen de l’existència de preses i presos polítics, com al de la resta de represaliades i represaliats polítics, sempre hi ha una opció, un posicionament, una decisió política. Quan aquestes opcions polítiques no troben un camí de normalitzat al si del sistema en el qual sorgeixen, deriven cap a formes d’expressió enfrontades amb l’ordenament jurídic-polític establert. La resposta del sistema, fracassats els mecanismes de subjecció ideològics, sempre és coercitiva. I en la majoria dels casos es tradueix en l’empresonament dels dissidents polítics. És per això que la pròpia existència de preses i presos polítics arreu del planeta posa de manifest la permanència d’un conflicte polític sense resoldre. Aquest és el cas d’Euskal Herria, on hi ha més de 700 preses i presos polítics i més de 2000 exiliades i exiliats de la repressió estatal, malgrat comptar amb una població que no arriba als tres milions d’habitants. Aquestes dades colpidores fan impossible la negació del conflicte polític basc. El mateix succeeix amb els milers i milers de presos i preses polítiques que romanen a les presons de més de cent estats a tot el mon. En tots els casos, la seva existència és el reflex i conseqüència de la permanència d’un conflicte polític obert i sense camí democràtic per a la seva resolució. En la confrontació ideològica, els estats i els seus mentors utilitzen la coerció sovint en règim monopolític. Ho fan contra tota dissidència política que qüestioni el poder establert o el monopoli de la violència, contra la resistència organitzada. L’empresonament de la dissidència política, en canvi, no és l’única alternativa violenta que fan servir els estats. Sovint, aquells que han estat empresonats, prèviament han estat detinguts sense garanties, o segrestats i torturats. Encara més, l’empresonament es converteix en una forma d’allargar la tortura. La incomunicació dels detinguts crea un escenari d’impunitat imprescindible per la pràctica de la tortura. Tanmateix, l’aïllament perllongat de les persones preses permet la vulneració dels seus drets en el marc d’un espai d’impunitat pels carcellers. Així doncs, la repressió legal, regularitzada, no només té com a objectiu subjectar la dissidència a un marc jurídico-polític determinat. Va molt més enllà i crea espais de repressió il·legals amb la finalitat de destruir la dissidència, destruir directament les persones represaliades, eliminar per sempre de la memòria històrica col·lectiva el seu testimoniatge personal. És fonamental, per tant, el testimoniatge directa de les represaliades i represaliats polítics, ja que duen escrita en la seva experiència la crònica repressiva dels conflictes pels quals sorgeixen. La seva veu s’ha d’escoltar nítida i en el major nombre d’espais possible. Els testimonis de les preses i presos polítics constitueixen una part fonamental de la memòria col·lectiva de cada poble. LA LLUITA DELS POBLES AL MÓN Mai, en tota la història del Món, no hi va haver una tecnologia per tenir a una societat tan ben alimentada i sana. Es produeix el doble de grans bàsics del que necessita tota la humanitat per no passar gana i, malgrat això, 100 000 persones moren cada dia per manca d’aliments, aigua potable i medicaments bàsics (FAO). Mai no hi va haver tampoc individus que concentressin fortunes privades més grans. Per aconseguir acumular no només s’aprofiten de la tecnologia i fan servir el seu propi treball sinó que s’apropien dels recursos naturals i del treball dels altres fins al punt de posar en perill la supervivència de la vida sobre el planeta. Per poder acumular més amb certa seguretat i comoditat es procuren poder que l’aconsegueixen mitjançant més riqueses robades amb la força. Per aconseguir-ho esclavitzen pobles sencers i els eliminen si no es deixen dominar. Com a ésser social l’humà és una espècie social, prefereix viure en grup. Els pobles no s’enfronten entre sí per naturalesa. Els pobles no fan la guerra per tal d’aconseguir recursos. Els costs d’una guerra per a un poble sencer acostumen a ser massa alts comparant-los amb el benefici del robatori. Però la gent i els pobles són manipulats i enfrontats entre sí carregant amb els costos de la guerra mentre els beneficis els concentren individus en forma de fortunes particulars i de poder individual. Una qüestió molt diferent és la lluita dels pobles per alliberar-se d’aquests individus o èlits o d’altres pobles manipulats. En la teoria podem diferenciar dues grans raons principals entrelligades per les quals els pobles lluiten: -La superació d’una misèria imposada per evitar que se’ls hi segueixin robant els seus recursos. -La recuperació de la capacitat de decisió, de la identitat i la dignitat. Hi ha diversos aspectes a considerar que tenen la seva importància per a les lluites de la gent i els pobles per aquestes causes: -El capitalisme és intrisicament imperialista i explotador però necessita sense remei consumidors i consumidores que cada dia consumeixin més i més. -L’impuls d’incrementar el seu poder i el d’acumular riqueses alienes estan íntimament lligades en un cercle viciós però no són el mateix i poden arribar a independitzar-se. -El perfeccionament de les tècniques de manipulació i la transformació dels principis democràtics de la legalitat, dels drets humans en eines d’imposició imperialista i eliminació de la dissidència, fan més barata la repressió. Tanmateix, quan aquests mecanismes són insuficients, es fan servir mètodes i eines de destrucció més violentes, inhumanes i massives que mai. -El progrés científico-tecnològic existent continua sent, primera i principalment, un desenvolupament de la tecnologia militar per dominar i no per garantir l’alimentació i una vida digna a la població. -Les famílies, oligarquies, lobbies… de poder (darrera dels Pinochet, Somoza, Sharon, Bush, Aznar o Zapateros) fan servir diferents formes de fer política perquè actuen des de realitats històriques i conjuntures diferents. Tanmateix no existeix cap diferència pel que fa a la seva ètica. La disponibilitat de cometre les violacions més flagrants per aconseguir els seus objectius és comú en tots ells. La diferència està en la necessitat o no d’haver-los de cometre, emmascarar-los i maquillar-los. -La caiguda del bloc socialista ha obert portes i finestres. Aquest espai “alliberat�, tant el geogràfic, l’econòmic, com l’ideològic I ètic és envaït pel capitalisme neoliberal sense contemplacions. Res ni ningú sembla poder aturar-lo i s’instal·la al subconscient col·lectiu el dogma que l’única forma de supervivència és la subjugació a la suposada omnipotència imperialista, principalment del dels EEUU i de les corresponents multinacionals. S’expandeix la uni-polaritat i cap poble o organització en lluita pot plantejar-se el suport solidari d’un dels pols del poder. S’implanta el pensament únic i ningú creu en ideologia diferent o desenvolupa una alternativa a la economia capitalista. Es declara la “Fi de la Història�. Com única opció sembla quedar un “pragmatisme reformista� per humanitzar una mica aquest capitalisme. -El dret d’Autodeterminació ja no és tan sols un dret violat en el cas de les últimes colònies i de les nacions sense estat sinó que comença a ser un problema d’estats establerts sense poder de decisió. -Això no vol dir que només existeixi un pol imperialista sinó que les altres guerres d’explotació depenen i estan en funció d’un sol pol de poder imperialista. Els imperialismes de segon grau o sub-imperialismes també intenten resoldre les seves crisis mitjançant guerres contra estats veïns, nacions dintre dels seus estats, contra la immigració, contra la dona, contra tot tipus de dissidència. Totes aquestes guerres són anomenades, com ho fa el “Gran Germà�, “guerra contra el terrorisme�. Amb això s’intenta suprimir la diversitat de lluites i transformar-les totes en un sol enemic d’una única alternativa. -Cal assenyalar l’alternativa al Món Unipolar que s’intentarà crear des d’Europa, Llatinoamèrica, Japó, Xina,…, és la dels grans pols de poder. Fins i tot amplis sectors de la societat Americana creuen que una Europa forta disminuiria la pressió imperialista dels EEUU sobre ells. Tanmateix per a construir aquests pols i evitar que sorgeixin “traïdors� o “trànsfugues� (com han demostrat ser els governs d’Aznar i Blair envers Europa) serà imprescindible eliminar el Dret d’Autodeterminació dels Pobles (tinguin o no el seu estat). Per a la futura Constitució Europea aquest aspecte ja hi és previst. A més a més cal assenyalar que una “Guerra Freda�, encara que sigui a sis o més bandes, acabaria tard o d’hora amb tots excepte d’un com va acabar la Unió Soviètica. -Les anomenades “guerres� han desenvolupat nous aspectes. Les baixes no són militars amb efectes col·laterals sobre la població civil sinó que l’efecte que s’hi produeix és dirigit voluntàriament cap a la població civil. Ja no es busca tant l’eliminació per mort de l’adversari sinó la seva invalidesa i la seva dependència d’altres persones per a sobreviure. Les guerres de baixa intensitat són, en realitat, de baixa intensitat només per a l’agressor sobretot si fa servir personal autòcton per a crear terror. L’aspecte mediàtic té ja tanta importància com el purament militar. Mitjans de desinformació amb els seus periodistes, ONGs humanitàries amb els seus cooperants, empreses de seguretat amb els seus mercenaris i d’altres, arriben a ser una part no tan sols utilitzada sinó directament integrada en l’estratègia i estructura militar. -En la seva vessant econòmica hem de tenir en compte que la guerra no es fa només per possibilitar nous i millors negocis després de la victòria sinó que cada vegada la guerra és més un negoci en si mateix mitjançant el consum dels productes de la indústria armamentística (els costos de la qual es carreguen sobre una part de la societat degudament manipulada) i d’altres negocis. La guerra s’ha transformat en un espai econòmic propi, la qual cosa té influència sobre qui pren les decisions i amb quina motivació i finalitat. -No és el mateix lluitar contra un enemic de motivació eminent chovinista que contra un amb finalitat purament econòmica. Tampoc és el mateix un per al qual la guerra és un mitjà i que especula amb futurs negocis a un el negoci del qual és la guerra en si. Aquesta diferenciació és teòrica i a la practica s’hi associen, en diferents proporcions però. -La privatització de la guerra es desenvolupa a tots els nivells. Podem considerar l’extrem de transformar les presons i diferents centres de detenció amb els delinqüents, presos polítics, joves, immigrants…, en negocis privats com a part del mateix fenomen. -L’enemic conspira per aconseguir els seus objectius però no té la capacitat de la conspiració total principalment perquè existeix la competitivitat entre diferents sectors i individus que també conspiren l’un contra l’altra. La teoria conspirativa (culpabilitzar directament a la CIA de l’11 de setembre) té la conseqüència nefasta de transmetre a la societat la idea d’una omnipotència del sistema que no és real. Per això es fa còmplice del poder. -Una altra formula utilitzada i socialitzada per les víctimes és l’anomenada “Teoria dels dos diables�. Tant amb aquesta teoria com amb la teoria Conspirava s’anul·la una part de la societat crítica que no es pot manipular d’una altra manera. En aquesta conjuntura de “globalització� i “sub-globalització�, d’imposició del poder únic i pensament únic capitalista s’han de situar les lluites dels pobles. Contra aquests imperialismes i aquests sub-imperialismes es rebel·la de les més diverses maneres la gent arreu del Món. L’1 de gener de 1994 surten de la selva Lacandona els Zapatistes i trenquen amb el marasme, la resignació, la desorientació i la manca de referència en la qual es troba l’esquerra en general i el moviment de solidaritat internacionalista de la societat occidental en particular, a causa de la caiguda del bloc socialista, la pèrdua de les eleccions del FSLN, els fracassos dels processos de Pau i Democratització, la integració de les guerrilles a la corrupció i politiqueria de la vida política. Els Zapatistes són titllats de guerrilla anacrònica però canviant els seus fusells, fins i tot abans d’utilitzar-los, per PC’s aconsegueixen un efecte mediàtic considerable. A partir d’aquí neix el moviment “antiglobalització� i las diferents iniciatives es troben en l’espai virtual de les noves tecnologies informàtiques. Convencen a molta gent que “un altra Món és Possible� abans fins i tot de suggerir que “un altra Món és necessari�. És un moviment molt jove, eminentment “anti�, principalment euroamericà que es reuneix en foros i anti-cimeres per protestar i debatre però no planteja una alternativa integral concreta o un posicionament més enllà d’una carta de principis vaga per possibilitar la participació d’un espectre molt ampli de la societat civil. L’aspecte més negatiu d’aquesta “nova esperança� és un cert “euro-centrisme� excloent. Malgrat proclamar el contrari existeix un va intent d’hegemonitzar i homogeneïtzar (o globalitzar) els seus principis i la seva forma de lluita. Ignoren o neguen l’existència o validesa d’una diversitat de formes de lluita i moviments existents al Món. Molts dels moviments d’alliberament nacional, els moviments indígenes americans, asiàtics d’Oceania, organitzacions I xarxes del món islàmic I d’altres que desconeixem tenen un historial I una capacitat “anti-globalització� (encara que ho anomenin “antiimperialisme�) molt per sobre de la del propi moviment anti-globalització, han demostrat la capacitat de paralitzar estats sencers i fer fora governs protegits, resisteixen i porten la guerra fora del poder dels “omnipotents�. Ells si que estan demostren que ni els EEUU ni las multinacionals són omnipotents. Les formes d’enfrontar-se a l’imperialisme, recuperar la capacitat de decisió, treballar contra la misèria, reconstruir i fer valer la seva idiosincràsia, construir la seva pròpia nació amb les seves institucions i recobrar la dignitat com a poble són molt diverses: -Lluites de conquesta i domini territorial i lluites disperses arreu del territori. -Lluites des de l’espai rural i a l’espai urbà. -Lluites des d’una posició de força i lluites des d’una posició d’inferioritat de força. -Lluites ocasionant danys reals a l’enemic i lluites que pretenen fer danys simbòlics. -Lluites des de dins de la legalitat i lluites des de la clandestinitat. -Lluita individual, d’avantguarda, de sabotatge i lluites populars de masses. -Lluita de desobediència civil individual o col·lectiva. -Lluita armada violenta, no violenta, pacífica i pacifista. -Lluites per imposar una negociació i lluita per imposar un model alternatiu, de construcció nacional i social, d’institucions paral·leles, de tot un govern paral·lel. -Lluites des del camp social, institucional, econòmic o cultural. -Lluita amb aliances interclassistes o lluita de classe. -Lluites des de cadascun dels diferents sectors de la societat. En especial la lluita per l’igualat de drets de gènere, per la llengua i la cultura, pels drets humans, l’ecologista, la sindical, contra el consum, la internacionalista,… -Lluita des del poder i les institucions d’un estat o lluita popular aprofitant l’anul·lació del mateix estat i el govern, etc.… Cada forma de lluita l’hem de situar al seu context que només els subjectes d’aquesta lluita coneixen amb tota la seva complexitat. Per això, ningú, excepte els mateixos subjectes, tenen autoritat i capacitat per valorar o negar la idoneïtat d’una o altra forma de lluita. La resta tan sols podem mostrar comprensió, respecte i solidaritat malgrat no estar-hi d’acord. No és possible, des de fora i tenint en compte les diferents realitats, conjuntures i especificats, avaluar una forma de lluita per sobre de la resta. És precisament en la seva diversitat on resideix l’oportunitat de no sortir-ne derrotats. La renovació i adaptació de les formes de lluita a les necessitats i els canvis en els mètodes de repressió i aniquilació que inventa l’enemic, és molt més fàcil amb la combinació d’aquesta diversitat que amb el desenvolupament d’una sola (de les formes de lluita). És aquest un avantatge sobre el pensament únic que no es pot menysprear. Amb totes les diferències que hi pugui haver entre unes i altres s’ha de plantejar que a la vista de la injustícia i de l’holocaust al qual ens està abocant el sistema, és difícil concebre alguna d’elles com èticament més responsable que el poder contra el qual es lluita. Independentment de la seva valoració ètica hem d’afirmar que totes les formes de lluita –fins i tot les més democràtiques i pacífiques- acabaran criminalitzades i reprimides quan el sistema se senti amenaçat o obtinguin la més mínima victòria. Les Llistes Negres dels EEUU i europees demostren clarament cap a on es dirigeix l’estat o les “democràcies de dret�. Podem afirmar sense por a equivocar-nos que cap poble pot actualment aconseguir la victòria, la llibertat, la independència ell sol sense el suport solidari i internacionalista d’altres. La solidaritat internacionalista és per tant no només un principi ètic sinó una necessitat de supervivència. Al mateix temps la solidaritat internacionalista suposa, al costat de la diversitat de les formes de lluita, l’altre gran avantatge del qual no disposa l’estat capitalista per estar basat en la competitivitat i l’individualisme. A més només amb la solidaritat s’aconseguirà el coneixement mutu necessari i la coordinació per fer efectiu l’avantatge de la diversitat de les formes de lluita. La creació d’un front comú dels pobles en lluita en una pràctica de “promiscuïtat internacionalista� per facilitar la coordinació per no entorpir i facilitar la recombinació (de formes de lluita), requereix un esforç que avui dia no s’està disposat a fer però que serà imprescindible fer-lo quant abans millor. És un error confondre la funció de mediador o intermediari amb la solidaritat. No és possible comprometre’s solidàriament i pretendre ser al mateix temps intermediari en les negociacions entre dos poders enfrontats. Un altre error és la idealització de les víctimes, dels més desafavorits. No té res a veure amb la solidaritat. Cal acceptar i comprendre que la misèria i la repressió embruteixen tant a la víctima com al botxí. Tanmateix aquesta no-idealització no ha d’impedir la solidaritat. Finalment cal assenyalar la necessitat de la lluita per i pel poble però també amb el poble per la qual cosa és indispensable ser part del mateix i confiar-hi, fins i tot estar disposat a cometre errors conscientment. CONFLICTES I DRETS El conflicte que viu Euskal Herria té una dimensió internacional ja que té el seu origen en el dret d’autodeterminació dels pobles�. Per mitjà d’aquest passatge d’un dels darrers comunicats de l’organització ETA, vull destacar una important reflexió al voltant dels conflictes: que en el seu cicle de creació, desenvolupament i viabilitat hi ha interrelacionats diferents elements. Tan sols en l’aclariment dels processos històrics es pot entendre el conflicte sense cap mena de dubte. És per això que el sistema ens fa estudiar la “seva� història, per legitimar l’ordre polític i social vigent. Així doncs, per a les èlits poderoses el conflicte apareix com una “patologia� que es dona en determinats col·lectius, com un virus que s’ha de destruir, en lloc de ser el resultat de la repressió històrica dels drets col·lectius i de les ànsies de llibertat dels pobles. La història de per sí està plena d’esdeveniments i qualsevol d’aquests esdeveniments no aclareix l’origen i el desenvolupament del conflicte. Hi ha esdeveniments i grups d’esdeveniments que tenen base política, social i cultural, en darrer terme, a l’origen del conflicte; això és, l’origen de tots els conflictes ve donat per la imposició per la força per part dels interessos elitistes de canvis estructurals i qualitatius fets a la seva mida. I en contraposició, quan els col·lectius sotmesos tracten de recuperar l’autodeterminació, la idiosincràsia, valors i drets reprimits. És innegable que els esdeveniments, sense més, no provoquen el conflicte per si mateixos. Factors humans i socials, així com diferents causes històriques, classistes, internacionals, inter-imperialistes i subjectius, fan possible l’existència I característiques dels conflictes contraposant una resistència a tot tipus de negacions, com a única manera de ser subjecte històric. A l’origen del conflicte s’hi troben també, per descomptat la lliure determinació i la rebel·lió contra l’assimilació. A falta d’això, el procés d’assimilació es duria fins a les últimes conseqüències sense cap impediment, qualsevol que fos la dimensió dels drets violats. S’ha de dir que en l’actual fase del capitalisme en la qual són contínuament violats els drets més bàsics, els mecanismes d’alienació utilitzats per aconseguir “l’aprovació� dels oprimits estan cremant a tota velocitat les etapes per a la feixistització, fent impossibles d’apreciar las violacions i la seva lectura. Hi ha molts mecanismes que serveixen per aquesta finalitat: “el periodisme de consens� i la utilització d’algunes víctimes, l’infantilisme, l’individualisme i el trencament de la solidaritat, negar els valors i renunciar als èxits històrics aconseguits, l’escissió entre política i societat i la satanització de la veritable lluita política, la por i la despolitització/deshistorització a conseqüència d’ella, la doctrina de la seguretat i de la doctrina zero, la banalització del terrorisme d’Estat i de la guerra. De totes maneres, el factor dels drets és tan important com la qualitat dels esdeveniments i l’actitud humana/social davant la resistència. La imposició de valors defensats pels sistemes opressors de cada època viola els drets fonamentals. Sempre i sense excepcions s’oprimeixen els drets tant individuals com col·lectius aconseguits en el devenir del procés històric per grups humans, comunitats, classes o qualsevol tipus de subjecte col·lectiu o individual. Així doncs, subratllar que els drets es troben en l’arrel dels conflictes és una reflexió inevitable. Al capdavall, tots els drets han estat aquí, estan i estaran en el futur, apareguin o no en una declaració pomposa, els faci el sistema invisibles o no. S’ha de deixar clar que en tots els drets que apareixen a les declaracions d’avui dia són resultat de dures lluites: començant pel dret d’autodeterminació dels pobles i fins al dret al vot, els drets de les dones i també els referents a la terra, la cultura, la llengua, la pluralitat i els drets ecològics. De fet, els drets no són un simple concepte; son les conquestes de lluites històriques, es construeixen lluitant i la lluita els dóna nom i essència, en la mida en la qual serveixen per trencar la, fins aleshores, identificació amb l’opressor. “L’aprovació formal� (en declaracions, etc.…) dels drets, són èxits per la correlació de poders, per conseqüent, “l’aprovació formal� dels drets hauríem de situar-la en un procés que no té fi. El que dóna legitimitat a un dret no és el fet d’aparèixer en una declaració, sinó el fet d’ésser el desig del Poble, de la classe o del grup social que sigui, sempre situat en el camí de la justícia, la llibertat i la democràcia, naturalment. L’anàlisi històrica podria ser el camí més adient per arribar a aquesta conclusió. De fet, mirant la història podem observar que fins i tot els drets reconeguts formalment (per exemple, el dret de l’autodeterminació), el poder els aprovarà o negarà segons la seva voluntat, i només prendrà cos quan un col·lectiu mitjançant la seva activitat l’encarni�. Aleshores, si l’acció és la que, amb estratègies cada vegada més impetuoses, està adreçada a l’assimilació dels oprimits per part dels opressors, la reacció és l’actitud d’aquells que posen fre a l’opció d’assimilació, el projecte col·lectiu, l’autoestima, la dignitat i el capital simbòlic revolucionari recuperat. El conflicte sorgeix en aquesta col·lisió, és clar, però la cosa la qual està en joc no és una mera abstracció. La concreció d’aquest xoc es dóna entre els drets que tenen un efecte negatiu en quant als interessos de la lògica del sistema i els drets que tenen un valor alliberador per als oprimits; i és que allò que uns violen, d’altres mitjançant la lluita tracten de garantir-ho; de fet garantir-ho una i una altra vegada, ja que tal i com diuen les Madres de la Plaza de Mayo “l’única lluita que es perd és la que s’abandona�, i el sistema tracta una i una altra vegada de desfigurar o desactivar allò aconseguit. Si bé les Declaracions de Drets Humans (individuals) són preses com a dogmes intocables, generalment són creades per a posar límits a la tendència que els mateixos Estats de Dret tenen a retallar les llibertats: són gestionades en benefici de les èlits que representen, sempre d’acord a la correlació de forces, d’acord al principi burgès de ciutadania, fent-se valer de la completa adhesió i lleialtat que obligadament deuen els ciutadans a l’Estat. Per tant, aquestes Declaracions obliguen els Estats i ningú més, no obliguen les persones i grups que aquest fals joc democràtic deixa de banda (la majoria, per cert). Els Estats compten amb nombrosos mecanismes per a fer front a la violència dels actors que fan servir un determinat nivell de força i per tal d’arreglar els problemes derivats de certa activitat política “no institucional�: lleis, tribunals, mitjans, educació… Per tot això, no podem ( hauríem de ) donar per bona l’anomenada “teoria dels dos dimonis�, exportada des de l’Estat espanyol I que s’ha fet famosa a diferents estats de Sudamèrica ( Argentina, Xile…). De fet, i a conseqüència de la mateixa, s’hi dóna una paritat de dues crueltats cuinades en dos trinxeres i així, han d’obrir camí, obligatòriament, a una “transició democràtica�, és a dir, a l’amnèsia històrica, a la pau i a la fraternitat sense culpables i a la política basada en el “consens�: desapareixen les forces i conflictes contradictoris, no existeixen diferències socials, es crea una legalitat “asèptica�, i tot el que queda fora d’això és tractat com a delicte, i s’estableixen mitjans jurídics per a la seva exclusió i persecució. Tal i com proven els exemples, les persones o grups que treballen en la resistència no violen els Drets Humans, encara que utilitzin la violència per a defendre’s: la violència de l’oprimit sempre és legitima, encara que el sistema mai ho reconegui. En resum, em sembla que cal portar a col·lació la conclusió que ja recollia el document base: “els drets violats mostren una relació circular amb el conflicte, és a dir, de constant anar i venir�. Perquè són tres les coordenades principals d’aquesta acció-reacció (bucle) en el desenvolupament mateix dels processos històrics: desig i intent d’assimilació (mostrat en termes de negació) seqüència de col.lisió-conflicte-resistència (mostrada en termes de lluita), i alliberament o seqüència alliberadora (mostrada com a garantia de drets oprimits). NATURALESA POL�TICA I SITUACIÓ A LES PRESONS Les diferents realitats de les presons que coneixem ens demostren que la situació de les/els presos polítics empresonats és molt diferent. També són molt diferents les actituds que poden prendre els presos polítics aquí i allà davant aquestes situacions. És per això que tractarem d'analitzar la situació presidiària des del punt de vista de la seva naturalesa política i observar i tractar d'entendre tot allò que hi ha sota aquestes diferents realitats globals i particulars. En aquest sentit, cal prendre dos punts de partida per entendre la situació que viuen els presos polítics a la presó: -El que defineix els presos polítics és precisament això: que són presos polítics. -La presó és una institució que l'Estat fa servir per a la repressió. Volem dir amb tot això que: la situació dels presos polítics dins la presó està directament relacionada amb els daltabaixos del conflicte polític pel qual van ser empresonats. La situació a la presó pot variar molt, però sempre variarà respecte als paràmetres marcats pel conflicte polític. L'Estat farà servir la presó per tal d'apartar de la societat els militants polítics i les propostes polítiques que representen. Així doncs, la intenció és castigar, apartar, amagar o fer desaparèixer del pla polític uns moviments o idees polítiques concretes. Físicament: empresonant-lo voldran suspendre l'activitat política del pres polític. Apartant-los de la societat i tancant-los es castiguen i empresonen les seves idees i activitats polítiques. Simbòlicament: el fet de tenir presos polítics posa en qüestió la llibertat política d'un sistema polític. Un sistema que s'anomena democràtic està obligat a negar la naturalesa política dels presos perquè si no s'estaria negant per definició. L'Estat pretendrà deslegitimar el pres polític, criminalitzant-lo en el sentit que la llengua anglesa defineix com criminalització: convertir-lo en un malfactor comú. Al cap i a la fi, quan es criminalitza un pres polític s'està criminalitzant tot el seu moviment polític. La majoria dels presos polítics avui dia són considerats terroristes, o posen en perill la seguretat del sistema... A la presó hi ha l'autoritat i els captius. Aquesta és la imatge que l'Estat ofereix de la societat quan empresona presos polítics: la presó és una presó petita, la societat és una gran presó. I si un pres polític no té drets polítics, les persones que es troben al moviment polític del pres tampoc en tindran. La presó també compleix una funció exemplaritzant davant la societat: hi existeixen comportaments i idees polítiques que són legitimes, tot en nom del sistema dominant. Els presos han d'assumir-ho: la societat ha d'assumir-ho. La presó és un instrument repressiu que funciona mitjançant paràmetres de càstig i recompensa. Per mitjà del càstig, la última intenció de l'Estat serà desestructurar el pres polític, fer que es resigni i que assumeixi les idees polítiques de l'opressor. La naturalesa política que es converteix en quelcom tan perillós per a l'Estat es situa, al cap i a la fi, en les idees polítiques que el pres té. La base de les diferents lluites que el pres dugui a terme a la presó serà la defensa de les seves idees ja que expressen l'essència del conflicte. Podrà triar diferents camins i definicions: reinserció, penediment, denúncia... i per això farà servir diferents instruments o tractaments, sempre seguint uns criteris d’individualització ja que la individualització comporta la negació del sentit col·lectiu de la lluita, és a dir, la negació de la seva naturalesa política. El tractament no té sentit en el cas dels presos polítics: una persona pot pensar lliurement perquè el mer fet de pensar no pot ser delicte enlloc! Tal i com hem explicat abans però, els presos polítics estan empresonats a conseqüència d'un conflicte polític. Això és un conflicte polític, el conflicte s'intensificarà a les presons i l'Estat sempre prendrà mesures especials contra els presos polítics. Especials perquè són presos polítics, sense més. De la mateixa manera, aquestes mesures especials demostraran de fet que són presos polítics: i tant farà que els disfressin amb uniformes d'esclaus o els deixin vestir les seves robes, que els posin plegats o aïllats, humiliar-los o respectar-los, fer servir mesures especials o comuns... Fins i tot amagant o destacant algunes característiques, la naturalesa especial del pres s'evidencia quan es prenen aquestes mesures d'acord a criteris polítics: la intenció delata la naturalesa de fons. Si hem d'entendre la situació dels presos polítics en paràmetres del conflicte polític, hem d'entendre inevitablement que la solució del conflicte polític durà la solució a la situació dels presos polítics. I en el mateix sentit, podem dir que solucionant la situació dels presos polítics podria facilitar la solució del conflicte polític. PRESES I PRESOS POL�TICS, AMNISTIA I SOLIDARITAT Introducció L'existència de preses i presos polítics al món és, sempre i arreu, l'expressió de l'existència d'un conflicte polític no resolt. Tot poble immers en un procés d'alliberament tindrà una reivindicació pendent fins assolir l'emancipació: l'Amnistia. Les següents idees seran expressades sense ànim de plantejar receptes universals; amb humilitat, des de l’experiència de lluita del nostre Poble i amb l'objectiu de contribuir a la reflexió i al debat exposarem algunes de les conclusions a les que hem arribat. Volem compartir-les i aprendre d'altres experiències que representants d'altres processos sens dubte ens aportaran. Solució i condicions de vida, dues qüestions íntimament unides La solució a l'existència de preses i presos polítics depèn de diversos factors dels quals volem destacar dos: -les causes o la base sobre la qual se sustenta el conflicte que provoca la seva pròpia existència. -La disposició dels Estats/governs d'atendre primer des de la racionalitat i després tractar de solucionar per camins democràtics les causes que generen el conflicte. La situació concreta, les condicions de vida en el sentit material, humà i polític en que preses i presos polítics viuen depèn de factors diferents, dels quals en destacarem tres: -el paper que les preses i presos juguen en relació al conflicte del qual en són part i conseqüència. -El paper que els Estats i/o governs imposen a aquestes i aquests militants. -La solidaritat que aquestes i aquests militants generen al Poble del qual formen part. Ambdós factors, solució i realitat concreta o condicions de vida estan dialècticament relacionats. I n'estan, a la mateixa vegada, amb els paràmetres amb els que el mateix conflicte s'aborda i planteja. Així, el reconeixement explícit per part dels Estats del caràcter polític d'aquestes persones és una part fonamental i imprescindible que ajuda a avançar cap a una solució real a la seva existència, al conflicte del qual formen part i que, sens dubte, exigeix unes condicions de vida acord amb aquesta condició de preses i presos polítics. En canvi, no reconèixer explícitament aquest caràcter porta a l'absurd de negar la realitat, és a dir, negar l'existència de desenes, centenars o milers de persones preses amb un origen i un perfil molt determinat, negar l'existència mateixa del conflicte. Des d'aquests paràmetres de negació de la realitat no tan sols es fa impossible una solució racional al conflicte i a l'existència de preses i presos polítics, sinó que aquests paràmetres condueixen inevitablement a la imposició de mesures de tipus repressiu amb la intenció de destrossar al dissident tant a la presó com al carrer, buscant en ambdós àmbits la renúncia als objectius polítics i a la lluita per tal d'assolir-los. Tot plegat, preses i presos polítics, condicions de vida i conflicte polític són realitats íntimament lligades tant a l'hora de l'anàlisi com en la recerca de solucions. Amnistia i solució al conflictes tal i com explicàvem a la introducció a l'hora de fer front a la solució de l'existència de preses i presos polítics, és fonamental tenir en compte la base o causa sobre la qual se sosté el conflicte i, juntament amb això, l’actitud dels Estats i Governs davant el conflicte i davant l'existència de preses i presos polítics. Amb això també és fonamental entendre que cada conflicte polítics, cada context de lluita determinarà per on passa la solució. El nostre és un conflicte històric, de naturalesa política, per descomptat i plantejat en clau de lluita per la sobirania nacional. Sobirania que, des de l'esquerra, l'entenem com un instrument imprescindible per al canvi social tant al nostre Poble com a la resta de nacions. L'existència de preses i presos polítics i represaliats és una constant que, amb més o menys intensitat, s'ha mantingut al llarg de la nostra història. La raó d’això és la no existència d'una solució política justa i democràtica a les ànsies de llibertat del nostre Poble. Per no allargar-nos massa citarem el que va succeir en el que alguns han anomenat procés de transició democràtica a l'Estat espanyol. Aquells anys, i per motius que potser en el debat hi hagi possibilitat d'apuntar, els paràmetres que definien la confrontació amb l'estat francés i el paper d'aquest era diferent i, tal com he dit, això mereix un anàlisi diferenciat. En aquest context, concretament al 1978, es va decretar el que el Govern va anomenar “Llei d'Amnistia�, mitjançant la qual van quedar en llibertat gairebé la totalitat de preses i presos polítics bascos. Diem “gairebé la totalitat� perquè ciutadans i ciutadanes basques enquadrades en organitzacions que van practicar la lluita armada des de plantejaments “estataliste� (cas dels GRAPO) no es veieren beneficiats d'aquesta llei. El darrer dels presos, Fran Aldanondo, va ser alliberat el desembre de 1978 i ja al gener del 1979 van començar a omplir-se les presons de nou fins a arribar a més de 700 que existeixen avui dia. D'aleshores ençà milers de ciutadanes i ciutadans bascos han estat empresonats en presons espanyoles i franceses. Per què? Només perquè l'anomenat procés de “transició democràtica� no va donar sortida a les aspiracions de llibertat i sobirania del nostre Poble. Per això, si alguna cosa hem de tenir clara a Euskal Herria és que la mera excarceració o tornada a casa dels presos, preses, refugiades i refugiats no serà mai una solució definitiva a la seva pròpia existència si no ve acompanyada d'una solució justa i democràtica a les aspiracions del nostre Poble, que per a nosaltres passa per l'exercici del dret a l'Autodeterminació. Per això, la definició que va fer el Moviment Pro-Amnistia basc de l'Amnisitia és avui dia més vigent que mai quan assenyala que Amnistia és “la tornada a casa de tots els presos, preses, refugiades i refugiats i la superació de les causes que els han generat� en tot cas insistim en una idea: correspon a cada Poble com a subjecte protagonista del conflicte decidir en cada cas i en cada context les condicions polítiques necessàries per tal que aquesta tornada a casa no sigui tan sols un perdó i es converteixi en un fet polític fonamental i determinant per a la superació del conflicte que ha generat l'existència de presos i preses. A això anomenem Amnistia i a cada Poble li pertoca la seva definició. Pel que fa a l’actitud de l'Estat i Governs en relació a l'èxit de l’Amnistia cal assenyalar tan sols que aquesta dependrà de la seva voluntat política en relació a abordar una solució racional al conflicte al qual s'enfronta. Una voluntat que, a la vegada, vindrà determinada no tan sols pels Governs i Estats, sinó sobre tot per la pressió social puix que no convé oblidar que l'indult aconseguit al 78 no va ser fruit de la “generositat� de l'estat sinó de la lluita d'un Poble que va fer veure clarament que qualsevol intent de transició des del franquisme era incompatible amb l'existència de preses i presos bascos. Prova evident d'això va ser el que va succeir amb els GRAPO. Situació de les preses i presos i solidaritat Les preses i presos bascos mai han viscut la seva privació de llibertat d'una forma passiva. Al contrari, històricament han estat un agent polític de primer ordre en la lluita del Poble Basc, liderant en molts dels casos mitjançant lluites i aportacions teòrico-polítiques a i des de la presó molts dels moments històrics viscuts en el procés polític . En definitiva, són militants que malgrat trobar-se empresonats continuen sent militants polítics que viuen i actuen com a tal. Aquesta realitat va fer que els estats espanyol i francès entenguessin aviat que la privació de llibertat no era suficient per tal d'anular al militant i que era necessària una altra política per assolir aquest objectiu. Aquesta idea d’anul·lació del militant és la que guia les diferents polítiques penitenciàries que els estats espanyol i francès han imposat a les preses i presos polítics bascos. Diferents models, des de l'allunyament fins la dispersió, tot passant per les presons de màxima seguretat, sempre però amb el mateix objectiu: l’anul·lació del militant. Per a això el mecanisme és tan senzill com cruel: portar les condicions de vida a les presons fins al límit de la resistència humana per a això destruir primer la persona, després el militant polític, aconseguir d'aquesta manera que renunciï als seus objectius i lluita i finalment “reinserir-lo� en el sistema polític que ha combatut fins a convertir-lo en alguns casos en propagandista privilegiat del mateix. Perquè en definitiva aquí hi ha l'objectiu últim de l'Estat, aconseguir mitjançant la reinserció dels presos la reinserció de tot un Poble. Una vegada més, preses i presos i procés polític apareixen íntimament lligats. Els Estats ho tenen molt clar, però també Euskal Herria ho té clar i és des d'aquí des d'on surt aquesta formosa paraula que es diu solidaritat. Una solidaritat que, sovint té motivacions diferents i en conseqüència plasmacions igualment diferents, la qual cosa és positiva i enriquidora sempre i quan no es pretengui convertir aquestes diferències en enfrontaments ni en contradicció. Deixarem per al debat aprofundir en aquestes idees, tan sols avançar que des de la base del reconeixement d'aquesta unitat entre procés i presos veiem dues grans raons que mouen la solidaritat: -la que sorgeix des de criteris únicament humanitaris, que no pas de caritat. Humanitat davant la crueltat, la tortura, l'aïllament, el fet de convertir les famílies dels presos i preses en víctimes de la pròpia presó. Una solidaritat que sorgint de la mera humanitat no comporta els objectius ni les formes de lluita que desenvolupen els presos i preses. Una solidaritat que es mou “pels presos i preses i les seves famílies� davant la brutalitat i injustícia de la qual són víctimes. -D'altra, la que sorgeix del compromís polític. La que comparteix amb preses i presos els objectius i el projecte polític. Una solidaritat que es planteja “no lluitar pels presos sinó amb els presos� en la recerca d'un objectiu comú, fer realitat una Euskal Herria lliure, formada per dones i homes lliures. Una solidaritat que entén que tot Poble immers en un procés d'alliberament tindrà sempre, fins a assolir aquest alliberament, una reivindicació pendent: l'Amnistia. Per això també resulta una feina fonamental que aquella qui des de sincers i honrats principis humanitaris se senten solidaris arribin a entendre que darrera la sistemàtica vulneració dels drets humans a les presons hi ha claríssimes raons polítiques que reclamen posicionaments polítics també clars i que passen per: Reconeixement del caràcter polític d'aquestes preses i presos, el seu dret a l'organització com a col·lectiu polític que conformen i el dret a participar i aportar a la vida política com a subjecte polític que són. Per a nosaltres, per als que hem donat el pas de la solidaritat humana cap a la solidaritat política, el repte és treure’s del cap aquesta idea que “s'ha de treballar pels presos i preses� i entendre que el que s'ha de fer és “treballar amb els presos� per a avançar cap a aquesta Euskal Herria i aquest món que tots i totes somiem. NATURALESA POL�TICA, SUBJECTE POL�TIC Introducció Hi ha diferents causes i realitats que condueixen a l'existència de refugiats polítics, en general però, la conculcació de drets i les actituds de resistència. D'una banda hi ha la voluntat d'assimilació política, social o cultural. De l'altra apareix una actitud de resistència davant d'aquesta assimilació. Aquests dos factors composen una situació de conflicte, tant al nostre Poble com a d'altres d'arreu del món. Hi ha, per tant, una elecció a l'origen del refugiat polític. Cap a una elecció política, social o cultural. Una opció i l'actitud repressiva que pretén trencar aquesta opció. D'aquí sorgeix la naturalesa política del refugiat. Així doncs, els refugiats són conseqüència d'un conflicte polític. D'altra banda, es converteixen en expressió d'un conflicte d'arrels político-socials. És precisament aquesta la raó per la qual els Estats s'entesten a negar l'existència mateixa dels refugiats polítics, perquè negant la naturalesa del refugiat polític poden desfigurar més fàcilment les arrels del conflicte. I són moltes les estratègies repressives endegades en aquest sentit contra els refugiats polítics. Tot i ser una opció individual, generalment l'opció dels refugiats polítics és col·lectiva. Els refugiats polítics sorgeixen d'un procés col·lectiu de lluita. És més, després d’exiliar-se els refugiats continuen lligats al procés de lluita que els ha dut a l'exili. Acostumen a voler preservar el sentit col·lectiu com a expressió del seu compromís amb la lluita. La col·lectivitat és l'instrument més gran que assimilen per continuar en els processos de lluita. Organitzant-se i actuant com a col·lectiu acaben per conformar un subjecte polític, sovint en situacions i actuacions diferents. Com a conseqüència de tot això els refugiats polítics projecten cap a l'exterior una clara referencialitat: la referencialitat de la lluita, precisament. La resolució dels conflictes Els conflictes tenen una solució democràtica. En la mida en que els drets bàsics es respectin, els conflictes tenen una solució basada en la justícia i en la democràcia. Tanmateix és impensable que els conflictes es puguin resoldre sense resoldre's la situació dels presos i refugiats. En realitat, un treball seriós i continuat a favor dels presos i refugiats crearà noves oportunitats pensant en la resolució del conflicte. També els refugiats polítics jugaran un paper específic en les temptatives de recerca de solucions. Els refugiats polítics actuen a favor d'una solució basada en la justícia i en la democràcia, a favor d'una solució basada en el respecte dels drets. I l'Amnistia Total apareixerà com a conseqüència inevitable en el camí de la superació del conflicte. Drets polítics si són ciutadans que han hagut d’exiliar-se perquè han treballat i lluitat per transformar una realitat política i social, els refugiats polítics són, per tant, subjectes polítics. A l'hora, tenen, com cada ciutadà, els mateixos drets civils i polítics. Tenen drets col·lectius, sobretot el de prendre part en els processos polítics derivats. Els drets polítics anteriorment esmentats es deriven del reconeixement de les arrels i la naturalesa política dels refugiats. Aquest reconeixement és el pas imprescindible pensant en la resolució dels conflictes, igual com ho serà l'amnistia total. CONCLUSIONS DELS TALLERS TESTIMONIS en aquest taller hem recollit testimonis de persones torturades, empresonades, fugides i deportades, directament mitjançant les pròpies víctimes d'aquestes situacions com mitjançant de persones repressaliades que treballen al voltant d'aquestes problemàtiques. El taller s'ha dividit en dues parts: -Testimonis directes (els quals han estat esfereïdors, terribles i commovedors per a tots els participants del taller. Hem constatat que la repressió pot ser la mateixa a tot arreu, encara que amb característiques pròpies de cada lloc). -Importància dels testimonis (debat obert). Prenent els testimonis com a punt de partida es va iniciar un debat en torn a la seva funció i importància: La ponent Eva Forest va subratllar la importància del testimoni directe: -Importància política: el testimoni representa una denúncia a la totalitat del sistema. Ningú no li pot negar al torturat allò que ha viscut. Quan una persona es considera presa política posa de manifest el problema que es tracta d'amagar i la necessitat de solucionar aquest problema. -El testimoni denúncia la repressió, dels diferents tipus i models de repressió, els quals resulten molt variats i complexos. -El testimoni ofereix credibilitat perquè es tracta d'informació de primera mà. També és una font d'informació molt útil, és a dir, en una conferència d'aquest tipus els testimonis permeten conèixer les diferents característiques que una mateixa realitat adopta en cada lloc. -El testimoni és també molt important pel que fa a la resistència personal (també és molt saludable a la persona que ofereix el testimoni) i col·lectiva, perquè n'explica i aclareix la situació i enforteix els lligams entre nosaltres. -El testimoni és fonamental per a la societat: es crea la necessitat de reunir-nos i intervenir davant un testimoni directa, d'implicar-nos i organitzar-nos. La solidaritat es reforça i genera conscienciació. -Hem de transmetre allò viscut, per tal que no s'oblidi el que ha passat. El que ara esta passant a l’Iraq i Palestina també està passant aquí. En aquesta conferència s'ha subratllat la necessitat de treballar tots plegats. En el debat obert dels participants van decidir diverses propostes: -Com que els drets humans es violen a tot arreu, i amb la intenció de denunciar-la en els suposats Estats democràtics, es proposa organitzar mobilitzacions a tot el món amb motiu del Dia Internacional dels Drets Humans, el dia 10 de desembre. -Es proposa la creació d'un comitè encarregat d'analitzar la difusió internacional de testimonis de vulneracions dels drets humans. -Es proposa organitzar manifestacions en diferents països de tot el món i davant el Parlament Europeu. -La recollida de testimonis de tortura resulta força complicada. Per això, és necessària la implicació d'artistes i intel·lectuals, atès que disposen de camins per donar compte de la tortura mitjançant les seves novel·les, poemes, dibuixos, teatres i diferents feines creatives. La majoria dels participants han declarat que la feina aquí engegada ha de tenir continuïtat després de la Conferència. CONTEXT I LLUITA LA PERSONA SEMPRE TÉ TENDÈNCIA A BUSCAR L’Equilibri. Si degut a qualsevol factor extern el seu equilibri perd estabilitat, la primera resposta serà reaccionar per tal de recuperar-lo. La reacció es dirigeix contra el factor que provoca el desequilibri, és a dir, contra aquest factor extern que violenta la persona. La desaparició d'un poble s'origina en la pèrdua de la seva cultura. La cultura i la llengua són els elements bàsics d'un Poble. D'això que els ciutadans d'un poble, sense la seva llengua i la seva cultura perdin l'oportunitat d'un desenvolupament equilibrat. Aquests dos factors, per tant, estan en relació mútua. Per una banda, la supervivència d'un poble, d'altre, el desenvolupament de la persona. Ambdues estan en interrelació permanent. El company palestí va dir el següent: els Pobles poden convertir-se en veritables presons. L'evolució que està coneixent el poble palestí va per aquest camí, és a dir, s'està convertint en una presó-poble. Davant d’això, la lluita és la única opció. En tant que l'enemic fa realitat aliances amb les forces imperialistes, necessitem impulsar i estructurar la solidaritat. Un altra participant hi va afegir: no n'hi ha prou en situar la lluita en paràmetres de futur, és a dir, el “somni� que aconseguirem algun dia, sinó que es fa necessari estructurar la lluita de resistència des d’avui mateix per tal d'assolir els objectius. L'assimilació dels pobles és l'objectiu de les forces capitalistes existents al món. L’origen del capitalisme és imperialista i de la mateixa manera que per a reforçar les seves línies ha d'alienar a les persones dins un sistema consumista, ha de limitar o rebutjar dels pobles la seva capacitat de decidir al voltant del seu futur. Aquí tenim dos conceptes d'importància vital, l'alienació i l'assimilació. Mitjançant la “globalització� es recerca l’homogeneïtat del món. La supervivència de la personalitat dels pobles dota al món de pluralitat. La supervivència va contra els interessos del capitalisme. Per tant, la globalització no té possibilitat de ser positiva en aquest context. Com exemple, les paraules dels companys de Puerto Rico: com és possible que essent porto-riqueny, al qual se li nega l'existència i personalitat, que viu als Estats Units, que té la seva llengua barrejada amb l'anglès, sigui aquí entre vosaltres? S'han fet servir moltes mentides per a reforçar el capitalisme, entre d'altres que la “globalització� pot portar millores per a la medicina, educació i tecnologia. La “globalització� és un instrument del capitalisme i a través d'ella s'afebleix a uns per enfortir d'altres. Els màxims exponents d'aquesta realitat són la fam i la misèria de molts davant la riquesa de pocs. Segons el company gallec: un poble pot tenir profundes arrels culturals i identitat de nació, però la major dificultat és portar aquest sentiment a una organització de lluita. En conseqüència, es perd la consciència de lluita. El mateix sistema imposa un “sentiment d'odi envers si mateix�, de “complex d'inferioritat�, etc. en aquest segle XXI, la utilització i el significat de la guerra serveixen a la “globalització�. En aquest intent de “globalització-assimilació�, el “pensament únic� és la fase bàsica per a l'alienació de la persona. Si per aquest mitjà no s'aconsegueix l'assimilació, es tractarà de dur a terme mitjançant la imposic
Mira també: http://lafabrica.milnou.net/?template=interior&categoria=51&id_article=186
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more