Envia per correu-e aquest* Article
Comentari :: altres temes
Les croades vistes pels àrabs
per Antoni Ferret	03 jun 2006
El llibre «Les croades vistes pels àrabs», d'Amin Maalouf (Barcelona, 2004), ens permet veure l'altra cara d'un fet tradicionalment explicat des d'aquí. L'explicació oficial i tradicional de les croades era «expedicions militars per "alliberar" Palestina del domini turc, per tal de restablir el dret dels cristians de viatjar-hi com a pelegrinatge religiós». (Feia poc que els turcs seljúcides havien substituït el tradicional domini àrab.) Tanmateix és bastant freqüent de dir que, per sota de la raó oficial descrita, les croades van ser un recurs per alliberar-se la societat occidental d'un excés d'agressivitat dels elements militars que la regien sota el control del feudalisme. Occident hauria enviat els seus guerrers a esbravar-se i lluitar «lluny». I, si de passada conquerien algun territori i s'hi quedaven, millor. No s'ha d'amagar que hi hagué un paper, immensament vergonyós, de certes autoritats eclesiàstiques, com el papa Urbà II, i alguns altres, i el monjo Pere l'Ermità. Però el gran subjecte van ser els senyors feudals, sobretot francs. Per als àrabs i els turcs, els invasors eren «francs». («Francs» era el nom que tenia en aquell moment, als segles XI-XII, la població francesa.) El que ara ens cal saber és el «preu», el terrible preu d'enviar lluny, perquè no molestessin, els elements més indesitjables de la societat feudal occidental, sobretot i en un principi franca. És un preu que mai hauríem d'oblidar. Aquest perjudici el van sofrir la gent d'una societat més evolucionada que l'europea i menys militaritzada. Àsia occidental —malanomenada entre nosaltres «Pròxim Orient»— era sobretot més rica, més culta i més refinada. També més pacífica. Precisament —i això Maalouf ho destaca sovint— la manca d'agressivitat i el decantament a altres preocupacions dels dirigents turcs, juntament amb les divisions entre ells, és una de les causes de l'èxit militar de la primera croada. En aquest sentit es dóna allà una situació com la de l'Espanya musulmana, amb els regnes de taifa. Durant la invasió (d'Àsia Menor, Síria i Palestina), es van produir fets i situacions que no tenien «res a veure» amb la idea d'«alliberar Jerusalem». Ni tampoc amb la idea de «croats» (guerrers de la creu). Vegem-ne alguns exemples, segons el text de Maalouf. A la ciutat de Maara: «Arriba la nit de l'11 de desembre. És molt fosca i els francs encara no gosen penetrar a la ciutat. Els notables de Maara es posen en contacte amb Boemond, el nou senyor d'Antioquia, que es troba al cap dels assaltants. El capitost franc promet als habitants que salvaran la vida si deixen de combatre i es retiren d'uns certs edificis. Les famílies s'aferren desesperadament a la seva paraula i s'agrupen dins les cases i els soterranis, i esperen tremolant tota la nit. »A l'alba arriben els francs: és una mortaldat. "Durant tres dies van passar la gent pel fil de l'espasa i van matar més de 100.000 persones i van fer molts presoners." Les xifres d'Ibn al-Athir són evidentment pura fantasia, car la població de la ciutat el dia abans de la seva caiguda, probablement, era inferior als 10.000 habitants. Però l'horror, aquí, resideix no tant en el nombre de víctimes com en la sort que els era reservada. »"A Maara, els nostres feien bullir els pagans adults dins de marmites, passaven a l'ast les criatures i les devoraven rostides." Aquesta confessió del cronista francès Raül de Caen no la llegiran els habitants de les ciutats veïnes de Maara, però fins a la fi de la seva vida recordaran allò que han vist i escoltat. (...) »Els invasors occidentals, ¿han devorat els habitants de la ciutat màrtir amb l'únic fi de sobreviure? Els seus capitostos així ho afirmaran l'any següent en una carta oficial al papa: "L'extrema fam va escometre l'exèrcit a Maara i el posà en la cruel necessitat de nodrir-se amb els cadàvers dels sarraïns." Però això sembla dit molt a la lleugera, car els habitants de la regió de Maara assistiran, durant aquell sinistre hivern, a comportaments que la fam no pot explicar. Veuen en efecte bandes de francs fanatitzats, els tafurs, que s'estenen pels camps clamant a tota veu que volen rosegar carn de sarraí, i s'apleguen al voltant de la foguera per devorar les preses.» A Jerusalem, el 1099: «"Els francs van respectar la paraula donada, i els van deixar partir de nit [els dirigents], vers el port d'Ascaló, on es van establir —contarà conscienciosament Ibn al-Athir, abans d'afegir—: La població de la Ciutat Santa va ser passada a fil d'espasa, i els francs van anar matant musulmans durant tota una setmana. A la mesquita d'al-Aqsa van massacrar més de 70.000 persones." I Ibn al-Qalanisi, que evita de manipular xifres inverificables, precisa: "Van matar molta gent. Els jueus van ser aplegats a la sinagoga i els francs els hi van cremar vius. Van destruir també els monuments dels sants i la tomba d'Abraham —la pau sigui amb ell."» A Trípoli: «"Els francs van doblar l'esforç i van prendre la ciutat amb gran lluita, el 12 de juliol de 1109." Després de dos mil dies de resistència, la ciutat de l'orfebreria i de les biblioteques, dels mariners intrèpids i dels cadís lletrats és saquejada pels guerrers d'Occident. Els 100.000 volums de Dar-em-Ilm són presos i després incendiants, amb la finalitat que els llibres "impius" siguin destruïts. (...) De fet, la major part dels habitats són venuts com a esclaus, els altres, deposseïts dels seus béns i expulsats.» El domini occidental sobre ciutats d'Àsia Menor, Síria i Palestina va durar tot el que van durar (i es van cultivar) les divisions entre els petits principats musulmans. La possessió més important va ser la ciutat i el regne de Jerusalem, conquistats el 1099 i conservats durant 88 anys. Aquest domini es va acabar quan tot Síria i Egipte van formar un sol Estat, de la mà del famós Salah ad-Din (Saladí). «I el divendres 2 d'octubre de 1187, el 27 de rajab de l'any 583 de l'hègira, el mateix dia en què els musulmans celebren el viatge nocturn del Profeta a Jerusalem, Saladí fa la seva entrada solemne a la Ciutat Santa. Els seus emirs i els seus soldats tenen ordres estrictes: cap cristià, tant si és franc com oriental, no ha de ser molestat. De fet, no hi haurà ni massacre ni pillatge. Alguns fanàtics han reclamat la destrucció de l'església del Sant Sepulcre com a represàlia contra les exaccions comeses pels francs, però Saladí els para els peus. Molt al contrari, reforça la guàrdia dels llocs de culte i anuncia que els mateixos francs podran venir en pelegrinatge quan ells vulguin. És clar que la creu franca situada a la cúpula de la Roca és retirada; i la mesquita al-Aqsa, que havia estat transformada en església, torna a ser un lloc de culte musulmà després que les seves parets hagin estat ruixades amb aigua de roses.» (...) »Si Saladí ha conquerit Jerusalem no és pas per acumular or ni per venjar-se. Ell ha mirat, per damunt de tot, d'acomplir el deure respecte al seu Déu i la seva fe. La seva victòria és haver alliberat la Ciutat Santa del jou dels invasors. I d'haver-ho aconseguit sense vessar sang, sense destrucció, sense odi.» De tota manera, Occident es va passar més d'un segle enviant el seu rebuig a l'Àsia occidental, o sigui als països àrabs sota domini turc. Fins i tot hi van participar personalment reis i emperadors. I s'hi va restablir un cert domini occidental («franc», segons el dir dels locals). Concretament: una tira de ciutats litorals (sense Jerusalem, però, més tard, encara durant uns quants anys amb Jerusalem i tot). I es van repetir, encara, les brutalitats. Vegem-ho en el cas de la ciutat d'Acre, el 1191: «Dos mil set-cents soldats de la guarnició d'Acre són reunits davant dels murs de la ciutat amb prop de tres-centes dones i nens de les seves famílies. Lligats amb cordes per formar una sola massa de carn, són lliurats als combatents francs, que s'acarnissen damunt d'ells amb els seus sabres, les seves llances i fins i tot amb pedres, fins que aconsegueixen silenciar tots els gemecs.» Aquest segon domini croat, a la franja litoral, s'allarga durant bona part del segle XIII. De fet, esdevé una situació de pacífica coexistència (remoguda de tant en tant per les freqüents noves expedicions occidentals). Cap a les darreres dècades d'aquell segle, en el marc de les invasions —rebutjades— dels mongols, i sota el control dels exèrcits egipcis de la dinastia dels mamelucs, la presència occidental (o «franca») s'acaba. I, ara sí —perquè els brutals mamelucs no són com el culte i refinat Saladí—, ara es fa també sota la forma de matances massives i arrasament de les ciutats (Antioquia, Trípoli i Acre). El domini croat s'acaba el 1291 a la ciutat d'Acre, justos 100 anys després de la seva esmentada conquesta pels occidentals. En total, l'experiència de les croades havia durant uns dos segles: 1099 conquesta de Jerusalem, 1291 destrucció d'Acre. El llibre acaba amb l'expressió de l'intens desig d'un autor de l'època: «Déu faci que mai més no hi posin els peus!» Antoni Ferret http://llengcat.com/aferret
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more