Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: sense clasificar
La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
31 mai 2006
Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 1
nº 71 maig 2006 - donatiu 1,50 euros
Editorial i pàgines centrals:
Cicle de reformes estatutàries: tancar la Transició
Sindical pàg 2-10
Reforma laboral
Vaga del metall a Galiza
Dues experiències al sector de l'automoció
Política pàg 12-15
Crisi tripartit
Zapatero defensa Repsol
Ensenyament públic!
Internacional pág 16-20
Conlutas: neix una nova direcció al Brasil
La caiguda del CPE fa trontollar Villepin
Iran: prou d'amenaces imperialistes



LLAA NNOOSSTTRRAA CCRRÃ?Ã?TTIICCAA ERNESC ROEMCAONMAANA...
Seguint en la nostra línia de recomanar pel·lícules d'autors
que s'estrenen (i que encerten) aquí teniu l'òpera prima
d'un madrileny a recordar.
Diu el director que el títol del film no és un color sinó un
estat d'ànim. Incert color que depèn com es miri n'és un
o també un altre. I és que les coses no sempre són del
color que les veiem.
Som al barri de Moratalaz (però el nostre protagonista
podria viure a un altre lloc perquè el que té i el que desitja
és humà i universal) i Jorge -magnífic Quim Gutiérrez,
ens sembla- ha heretat del seu pare la feina de porter
d'una finca de veïns, però estudia una carrera a distància
i busca una altra feina perquè vol canviar el color de la
seva vida, allò que en alguns manuals se'n diu el destí.
¿Què podem canviar d'allò que no ens agrada i se suposa
que ens "ha tocat en sort"?
Azul oscuro casi negro, de Daniel Sánchez Arévalo
Per a mostrar que tots tenim somnis, encara que a
vegades ni tan sols ens convenen, que tenim limitacions,
que potser haurem d'assumir abans o després, i que mai
no ens hem de conformar per a poder avançar, encara
que sigui a poc a poc, Daniel Sánchez Arévalo
acompanya a Jorge d'un pare invàlid de qui ha de fer-se
càrrec, d'un amic enganxat a unes ulleres de llarga vista,
d'una veïna que és el seu primer amor i d'un germà que
està a la presó... i fins aquí podem explicar.
Sentim especial debilitat pel personatge del germà
presidiari, l'actor Antonio de la Torre el broda. Per cert, el
mateix actor també broda un personatge breu en la
pel·lícula Volver d'Almodóvar. Sí, exactament aquell.
Nota: si us heu avançat i ja heu vist aquesta pel·lícula,
podeu anar a veure V de Vendetta (tenim bones
referències)
EDITORIAL


El Govern ZP,
demostra el seu âtalanteâ?:
monàrquic, al
servei de la patronal i
proimperialista.

Amb la reforma
estatutària, les demandes
de sobirania de
pobles com el català i el
basc topen amb la negativa
categòrica del
règim i el govern.

Acaba dâaprovar la reforma
laboral, que
garanteix a la patronal
retalls de cotitzacions i
abaratiment dels
acomiadaments mentre
els beneficis pels
treballadors queden en
compromisos de bona
voluntat.

Ens diu que no pot interferir
en les decisions de
les multinacionals que
tanquen, i corre a
defensar els interessos
de Repsol a Bolivia.

Si algú dubtava del caràcter del
Govern ZP, ara tot just passat lâequador
del seu mandat hi ha sobre la taula la
demostració del seu autèntic âtalanteâ?.
Vam dir que era un Govern monàrquic i que
aquest tret lâenfrontava inevitablement amb els
pobles; ara amb la reforma estatutària sobre la
taula, les demandes de sobirania de pobles
com el català i el basc topen amb la negativa
categòrica del règim i el govern. A Catalunya el
propi ZP donava el tret de sortida de la
campanya pel referèndum. El
dia següent en terres basques
assegurà que es corrobora
que la declaració de treva
permanent dâETA es real, però
no hi ha cap compromís
respecte de lâexigència de la
majoria dels partits bascos
que el govern accepti que el
poble basc decideixi sobre el
seu futur. En tot cas la
resposta la trobem en el text
estatutari català tal i com ha
quedat: ni Catalunya es
defineix com una nació ni té el
dret a decidir sobre el seu
futur.


Vam dir que era un
Govern de la patronal
i acaba dâaprovar la
reforma laboral, text
que a la patronal garanteix
retalls de cotitzacions i
mesures dâabaratiment dels
acomiadaments mentre els
beneficis pels treballadors
queden en compromisos de
bona voluntat que no obliguen
ningú.


Les direccions sindicals
de CCOO i UGT van demanar
ajornar la signatura del Pacte
per després del 1 de maig i així
es va fer, conscients que no
podien presentar-lo davant els
treballadors i treballadores
com un avenç.




En tot cas la lluita dels
treballadors del metall de la província de
Pontevedra per un conveni just demostra que
la paciència està arribant a un límit;

les dures

21 de maig de 2006

mobilitzacions poden tenir ara continuïtat en
la negociació del conveni del petit metall a
Sevilla.




Vam dir que era un govern imperialista,
i es veu en lâactitud davant els
interessos de Repsol a Bolivia.

El
Govern que un cop i altre ens diu que no pot
interferir en les decisions que prenen les
multinacionals que decideixen deslocalitzar i
tancar, deixant aturats al darrera, corre a
interferir les decisions del
Govern bolivià dâEvo Morales
quan aquest decideix
recuperar una part del control
de les riqueses del subsòl en
detriment de multinacionals,
com la Repsol.


Quan els
interessos dels treballadors i
treballadores estan en perill
no fa res, però quan estan en
perill els interessos de les
multinacionals espanyoles
aleshores el mateix Zapatero
assegura que els defensarà i
envia urgentment a alts
càrrecs a negociar.


Ãs urgent reactivar la
mobilització per convenis
justos, per aturar les
deslocalitzacions industrials.


Ens cal a Catalunya
organitzar la campanya pel
No al referèndum de juny el
més massiva i unitària
possible.

Cal defensar
incondicionalment el dret del
poble bolivià a recuperar les
riqueses que mai no haurien
dâhaver anat a parar a mans
de multinacionals com
Repsol, malgrat que el
contingut de les mesures
adoptades per Evo Morales
estan molt lluny de posar els
recursos energètics realment
en mans del país.


Ens cal,
com des del primer dia, enfrontar al carrer amb
la mobilització el
govern de ZP.





V
V
4
4 Lluita Internacionalista, 71 maig 2006



La reforma del mercat de treball
pactada entre el govern, la
Patronal, CCOO i UGT segueix
consolidant la precarietat amb
una retòrica contra ella. Ãs liberal
perquè s'inscriu en els
paquets de mesures del liberalisme
econòmic que pretenen
derogar les regulacions i proteccions
que són el resultat de
conquestes obreres, per augmentar
la llibertat dels empresaris
per aconseguir beneficis.
Ens trobem en una reforma laboral
contínua des dels Pactes de La
Moncloa de 1977, que s'acompanya
amb moltes altres mesures en
la realitat per exercir el xantatge. La
misèria africana i llatinoamericana
produïda pel mercat mundial, llença
treballadors i treballadores immigrats
a la península -els africans en viatges
d'alt risc-, on els espera una llei
d'estrangeria que els manté en la
clandestinitat i els prohibeix els drets
bàsics de reunió, organització i manifestació.
Milers de companyes es
converteixen directament en esclaves
sexuals. L'esborrany de Constitució
Europea de Zapatero, la Patronal,
CCOO i UGT prohibia explícitament
l'equiparació de condicions
socials i laborals, alhora que acceptava
l'adhesió dels països de
l'Est amb greus diferències
econòmiques amb la resta de la UE.
Per tancar el cercle, el Grup Popular
i el Grup Socialista del Parlament
Europeu han arribat a un acord per
aprovar la directiva Bolkenstein de
liberalització de serveis, que Zapatero
ha defensat. Aquesta directiva
afectarà desfavorablement el 60%
dels treballadors i treballadores europeus
(inclosos els treballadors
públics) i el 75% dels de l'Estat espanyol.
A més, el desarmament
aranzelari (mesura liberal) destrueix
sectors sencers com el tèxtil o part
de l'electrònica. I tot amb una
retòrica que diu que s'està afavorint
el desenvolupament, el treball i
la riquesa dels països que els capitals
(com els de REPSOL) van a
espoliar. Hi ha dos models i dues
lògiques. La nostra és la de la nacionalització
dels recursos naturals
i els mitjans de producció i la de
posar l'economia al servei de les
necessitats dels treballadors i treballadores.
La lògica de Zapatero,
la Patronal, CCOO i UGT és la
d'assegurar els beneficis de la
burgesia.
Estat espanyol: la demolició
controlada de les condicions
laborals
James Petras deia en el seu famós
informe de 1995 que: "la suposada
modernització de l'economia espanyola
sota els auspicis del règim socialista
de Felipe González ha tingut
un efecte profundament negatiu
sobre la vida sòcio-econòmica,
política i cultural de la classe treballadora
i, en particular, sobre la família
i els treballadors joves". 11 anys
després, amb dos governs del PP i
al mig d'un del PSOE, la "modernització"
continua, amb el concurs de
CCOO i UGT per assegurar la pau
social i la desmobilització. Aquesta
reforma laboral és un capítol
d'aquesta història. Més del 20% del
PIB ve de l'economia submergida,
Govern, patronal, CCOO i UGT signen la reforma laboral
Una reforma liberal per
consolidar la precarietat
que representa entre 3 i 4 milions
de treballadors i treballadores.
D'aquests, aproximadament un milió
no té papers. I entre aquests sense
papers hi ha milers d'esclaves i
esclaus. La temporalitat el 1997 era
del 33% i ara és del 34% (però es
dispara en els joves, dones, immigrants
i les combinacions d'aquests
grups) mentre a la Unió europea és
del 14%. En l'accident del novembre
de 2005 a les obres de l'Autovía
del Mediterráneo a Almuñécar
(Granada) amb 6 morts (5 d'ells portuguesos)
i 3 ferits, hi havia una
cadena de 12 subcontractes des de
l'empresa principal fins als morts. El
fenomen de l'externalització de
feines estructurals ha produït empreses
de serveis que pengen d'un
contracte amb el 100% de la plantilla
precària. Passa fins i tot amb
subcontractacions dins del grup de
la mateixa empresa principal com
Atento de Telefònica o CATSA de
Sogecable. En la major part dels
casos no hi ha subrogació (l'obligació
de la nova empresa subcontractada
de contractar el personal de
l'anterior). El frau empresarial en la
contractació és massiu, permès i
promogut. Només així s'entén la SINDICAL
Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 5
Repàs a les mesures
Principal problema: avala el model actual. En aquest sentit, les ETTs i
els empresaris són els grans guanyadors d'aquest acord:

No limita l'ús dels contractes temporals i d'ETTs.



No es posa amb la subcontractació, llevat de tres mesures simbòliques:

llibre registre de les subcontractes en un mateix centre de treball;

reunions de coordinació dels representants sindicals de l'empresa principal
i de les subcontractades que comparteixin centre de treball (que
és que el dret de reunió s'ha d'autoritzar?);

els treballadors de les
subcontractes, si no tenen representació sindical, poden formular
qüestions als representants de l'empresa principal (que és que s'ha
d'autoritzar el dret d'expressió?). Es manté el contracte d'obra i servei
vinculat a la durada de la contracta. No es generalitza la subrogació.
No es permet la possibilitat de representants sindicals per centre de
treball, independentment del laberint contractual.
No talla el frau massiu en la contractació i encadenament de contractes,
llevat d'un fals avenç.
Augmenta el transvasament de rendes del treball al capital per
l'augment de bonificacions, reduccions i rebaixes per als empresaris -
de 500 ⢠a 3.000 ⢠euros anuals durant 4 anys i en alguns casos
durant tota la vigència del contracte. Fins i tot es redueix la cotització
a les ETTs.


Avenços:

- El subsidi d'atur de 6 mesos s'estén als treballadors de més de 45
anys sense càrregues familiars que hagin esgotat una prestació contributiva
inferior a 12 mesos. Ara s'hi té dret si s'ha esgotat una prestació
d'atur de com a mínim 12 mesos.

- Torna a haver-hi prestacions d'atur per als treballadors fixos discontinus
amb data certa (que es repeteix). El 2002 ho havia eliminat el
govern Aznar. Ãs el cas, sobretot, de l'hostaleria de temporada.
Subsidi especial per majors de 45 anys fixos discontinus -amb menys
requisits que el cas general.

- Passen a tenir cobertura per atur els socis treballadors temporals de
cooperatives, que no en tenien (sí els fixos).

- S'equipara algun aspecte de la prestació per atur agrari al règim
general.

- S'amplien les prestacions de FOGASA -del topall de 2 SMI es passa
a 3 SMI, i s'augmenten els col·lectius i supòsits en els quals el FOGASA
indemnitzarà els treballadors.





Fals avenç:


Els treballadors que en 30 mesos han estat contractats més de 24
mesos per al mateix lloc de treball amb la mateixa empresa, mitjançant
dues o més contractes temporals, directament o a través d'ETTs,
adquiriran la condició de fixos. Això no té caràcter retroactiu, i per tant
no s'aplicarà als 5 milions de treballadors que ara tenen contracte
temporal (les empreses, doncs poden acomiadar o canviar de lloc els
treballadors). Tampoc s'aplicarà als que estiguin tots 24 mesos amb
un sol contracte temporal; ni als que hagin treballat una part dels 24
mesos en una subcontracta i una altra en l'empresa principal; ni si hi
ha un canvi de lloc de treball, cosa que pot produir rotació en els llocs.
D'aquest còmput queden exclosos els contractes formatius, de relleu
i d'interinitat.


Vegeu el text complet de la reforma a http://www.moviments.net/
xarxacontratancaments/
il·legalització i la falta de drets dels
treballadors i treballadores immigrats.
El contracte d'obra o servei
del telemàrqueting no s'acaba quan
s'acaba el servei, sinó quan s'acaba
"parcialment" (quan ells diguin). Per
exemple: en la confecció de les
Pàgines Grogues, Telefònica ha
parcialitzat el treball estructural en
serveis anuals "realitzar les Pàgines
Grogues de 2005", de 2006, de
2007...
Els estudiants francesos, amb la
seva oposició al CPE (Contracte de
Primera Ocupació), van identificar
correctament que el seu govern pretenia
dur-los a una situació semblant
a la de l'Estat espanyol. En un moment
d'aquesta història, els treballadors
van perdre el dret d'escollir
entre readmissió o indemnització
quan, com a resultat d'una demanda
interposada contra un acomiadament,
el jutge dictaminava que
era improcedent (il·legal, injustificat).
L'acomiadament ja és lliure, només
que té un cost, cada vegada més
barat. Mitjançant els becaris, els falsos
autònoms i la subcontractació,
es produeix la fugida del dret laboral
i en part la seva substitució pel mercantil
(sense drets). Les ETTs i la
panòplia dels contractes temporals
permeten un ampli ventall de situacions.
En les grans fàbriques,
l'externalització ha propiciat
l'emigració de parts creixents de les
plantilles des de convenis avantatjosos
de fàbrica a convenis de sector
o altres convenis pitjors fins a
arribar a les condicions de l'estatut
dels treballadors, amb el SMI (Salari
Mínim Interprofessional).
Com veiem, es tracta d'una
demolició controlada de les condicions
de treball i de vida, mitjançant
la liberalització i la dependència del
mercat mundial, amb les seves corresponents
reconversions, el frau
empresarial i les reformes laborals.
Paral·lelament, s'actua sobre dues
fonts d'ingressos dels treballadors i
treballadores: el salari indirecte (sanitat,
ensenyament, benestar social,
transport) i el salari diferit (les pensions)
que es privatitzen o desmantellen,
amb la qual cosa el treballador
haurà de proveir-se en el mercat
d'uns serveis essencials amb
uns salaris minvants, o prescindir
d'aquests serveis. Pel que fa als
drets sindicals, la precarietat i
l'acomiadament lliure han permès
una repressió sense precedents.
Víctor. Afiliat a CGT. Barcelona





ô¸
ô¸ ô¸
ô¸
ô¸
ô¸
ô¸
6
6 Lluita Internacionalista, 71 maig 2006
Ãltima hora: Sevilla




PJ.- Quina situació laboral va
portar el sector del metall a Vigo
i Pontevedra a convocar una
vaga indefinida?
Estevo Parada.- La situació venia
precedida de molta precarietat
i això es demostra en el fet que som
la primera generació des dels nostres
pares que perdrem drets laborals
en comptes de guanyar-ne.
Els empresaris s'enriqueixen a
compte nostre i això ho veia sobretot
la gent jove, que demanava
la vaga a crits.
Caracteritza més el grau de precarietat
en el sector.
A més del fet que les mínimes
normes de seguretat són molt insatisfactòries,
hi ha el tema del contracte.
A les drassanes, por exemple,
contracten un jove de 18-19
anys per 6 hores i li'n fan treballar
12, i fins i tot els dissabtes. Cobra
només aquestes 6 hores, amb la
corresponent pèrdua en seguretat
social perquè no cotitza. També hi
ha les famoses contractes dels
caps pirates que tenen dos o tres
empreses al seu nom i utilitzen la
gent com peons d'escacs. Contracten
una persona per una obra i
tot just acaba la porten a una altra
i així successivament, com un titella.
Independentment que faci 9,
10 o 11 anys que el tinguin com a
eventual. A mi em van contractar
a Marín, on vaig estar una setmana.
Ara estic a Vigo, però he estat
a Ourense i a altres llocs i així porto
9 anys i mig.
Quines són les principals reivindicacions
que es plantejaven al
principi de la vaga?
"Els treballadors fixos s'han
solidaritzat amb els precaris"
Com bé deien els líders sindicals,
aquesta era la primera aturada
solidària. Fins ara, les aturades sempre
eren les lluites típiques: sous i
millores per a l'individu. Però en
aquesta vaga, els indefinits es van
solidaritzar amb nosaltres: els que
som eventuals. Així van estar disposats
que es pugés menys el sou
per lluitar més contra la precarietat.
Es van sacrificar els de plantilla pels
eventuals, també perquè molts són
els nostres pares, i saben que portem
8-10 anys ballant i no podem
planificar la vida. El meu pare em
diu que amb la meva edat ja estava
casat i em tenia a mi i tot.
Avui hi ha hagut una assemblea
per posicionar-se respecte al
preacord aconseguit amb la patronal.
Com ha anat i quina ha
estat la posició final?
A Pontevedra i Vilagarcía sembla
ser que hi ha hagut un sí contundent.
A Vigo tot ha estat molt
polèmic perquè es va resoldre a mà
alçada i és un sistema que no
s'hauria d'haver emprat, per alguna
cosa paguem una quota als
sindicats1. Em deia un del sindicat
que això no es podia fer perquè es
Vaga del metall a Galiza. Entrevista amb Estevo Parada (CIG)
El 3 de maig començava una vaga indefinida
a les empreses del petit metall
de Pontevedra. Més de 20.000 treballadors
van prendre els carrers, van aconseguir
aturades solidàries a les drassanes
i la construcció, i avançaven cap a
la convocatòria d'una vaga general a
partir del dijous 11. Però, poc abans, les
centrals sindicals i la patronal arribaven
a un preacord i l'11mateix es desconvocava
la lluita. La suficiència o no del que
s'havia obtingut en relació amb la força
dels obrers en lluita i les perspectives,
es va reflectir en la dividida votació de
l'assemblea massiva de Vigo, el cor del
moviment. Aquell mateix dia, el company
Paulo Jablonski entrevistava per a LI
un dels protagonistes, Estevo Parada
Díaz, obrer en precari del sector del metall
i sindicalista de CIG-metall (Converxencia
Sindical Galega).
Manifestació a Vigo. 3/5/06
En tancar aquesta edició, més de
20.000 treballadors del sector del metall
de la provincia de Sevilla estan cridats a
secundar entre el 22 i el 25 de maig una
vaga convocada per UGT i CCOO (que no
han volgut la unificació del moviment amb
Galícia) per exigir la signatura dâun nou
conveni col·lectiu. Més de 2.500 empreses
es regeixen pel conveni provincial.
Entre les prinicipals reivindicacions dels
treballadors destaquen lâincrement salarial
de lâIPC real més dos punts, rehuir el nivell
de temporalitat, limitar la subcontractació i
millorar la prevenció de riscos laborals.
Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 7
podia colar alguna persona que "no
la tinguéssim censada". I jo li vaig
contestar: "a no?, que a mà alçada
no pot votar qualsevol que passi
per aquí?". I ell em va respondre:
"i tu, estàs afiliat?". "Doncs sí.
Jo he estat cada dia al davant de
les mobilitzacions mentre tu ets qui
cada dia agafa el telèfon a l'oficina".
Va haver-hi molt descontentament,
sobretot entre la gent jove, perquè
malgrat que la cosa ha millorat
molt, no hem aconseguit tot el que
demanàvem, per tant com hem lluitat.
Sobretot en termes de precarietat?
Ãs clar. Si fa 9 anys que som eventuals,
fins d'aquí a tres anys no
comença el 50% d'indefinits. Jo ja
porto 9 anys i fins que tingui 12 anys
treballats no puc pressionar
l'empresari perquè em faci fix. I encara,
és un 50% que no és tant,
que en una empresa de vint només
n'hi ha d'haver 10 de fixos. S'havia
d'aspirar a una mica més.
Hi havia un clima propens per
continuar les mobilitzacions?
Veient tota la força que hi havia,
que fins i tot els veterans es van
sorprendre, també després de les
càrregues policials, de les quals la
gent tendeix a fugir, ens vàrem unir
més, i ha quedat aquest mal gust
a la boca de no haver lluitat uns
quants dies o una setmana més.
Sobretot amb la vaga general a la
qual estaven a punt d'unir-se les
grans empreses com Citroën, que
és el motor de la ciutat, els Comitès
das Facultades -NT. Sindicat
majoritari d'estudiants universitaris-,
i fins i tot les Unións Agrarias i
el metall del Ferrol. Si això creixia
també s'hi haguessin afegit, perquè
saben que a nivell gallec el sector
del metall és el més important i
que és un dòmino, si les nostres
condicions empitjoren les dels altres
empitjoren i si nosaltres millorem
els altres també. El nostre futur
depenia de nosaltres...


El futur immediat de les mobilitzacions
depèn de l'acompliment
dels acords?

Tenim les paraules tant dels sindicats
com de la patronal, ara falten
els fets. Com que falten tres anys,
tot sembla molt bonic, però jo no
sóc gens optimista, perquè els empresaris
això de fer venir mals de
cap ho fan molt bé. De mètodes
per intentar tapar i amagar la realitat
sempre en tenen. El seu problema
és que només guanyen 50
milions d'euros l'any i que en volen
100. El problema no és que tu guanyis
150.000 pessetes al mes i que
en vulguis 160.000.
El dimarts 9 es van viure
escenes de repressió insòlites
a Vigo en els darrers anys.
Ãs clar que la policia havia d'estar
fins a aquest dia frenada per algú...
El divendres vàrem estar a la Citroën
i no vàrem deixar entrar el
torn i fins i tot es van llençar pedres
i ells les van aguantar. Fins i
tot ens van tenir envoltats i van
deixar un corredor perquè
sortíssim, perquè ens vam trobar
abandonats pels companys . El
dilluns ja venien amb consignes de
dalt per fer un cop de força, perquè
es van quedar sorpresos que
20.000 obrers sortíssim al carrer.
Des de la plaça Amèrica fins a Citroën
era tot una marea humana.
El dimarts, només d'arribar a la
RENFE, ens vàrem posar les mans
al cap i els que anaven davant es
van encadenar les mans. La policia
el primer que va fer va ser
empènyer amb els escuts i a la
mínima van començar a ploure
cops de porra. Quan va haver-hi
distància, pilotes de goma, i nosaltres
a escapar-nos muntant barricades
amb tot el que trobàvem.
A aquelles alçades no anàvem armats.
Després va haver-hi una
batalla campal. Ells no van tenir
cap contemplació, cap, i ells disfrutaven
i nosaltres vam defensarnos.
Es veu que el dimarts a la tarda
algú va voler calmar les coses
quan es van reprendre les converses.
Després ja no hi va tornar
a haver tanta policia.
Hi ha convocada una mobilització
per demanar la dimissió del
subdelegat del govern.
Sí. A més de la desmesurada càrrega,
va haver-hi companys que
van ser maltractats en ser
detinguts, a les furgonetes. Ens
van tenir tota la nit incomunicats i
sense menjar. Més d'un company
és quedarà sense pràcticament el
90% de visió i a un altre el van atropellar
sense pietat. Jo ho vaig
veure: el xaval es va posar a córrer
i la furgoneta, en comptes de
frenar, encara va accelerar més i
el cop va ser impressionant, a més
de colpejar-lo amb el parabrises, li
van passar una roda per la cama.
El conductor devia estar encantat.
Com a mínim cal fer una manifestació
per demanar la dimissió
d'aquest senyor que és un titella
del govern espanyol del PSOE. Tal
com es cantava: "PSOE, PP, a
mesma merda é".
Aquest cop de força va servir perquè
la ciutadania de Vigo veiés, al
contrari del que deien els mitjans
de comunicació que érem unes bestiotes,
que de debò estem lluitant
pel pa dels nostres fills i vénen
aquests policies, de fora de Galiza,
a fotre canya als obrers de Vigo
que van aixecar la ciutat. Autèntics
bàrbars que fins i tot van carregar
contra nens i turistes.
1 Nota de la redacció. La votació
a Vigo es va realitzar en una
plaça, amb més de 10.000
treballadors i treballadores
presents. No hi va haver
recompte de vots, sinó que
segons l'apreciació de la taula es
van definir majoria i minoria. El
company exigia als sindicats
llistats de cens i, en una situació
així, votar amb paperetes.
Assemblea a la Praça del Rei
La policia va carregar contra els
treballadors a l'estació de Vigo




8
8 Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 SINDICAL







LI-Heu sortit al carrer per un
trasllat, abans que hi hagi
acomiadaments.
Juan Antonio Fuentes- El que està
fent la direcció és agafar màquines
d'aquí i dur-les a Turquia, perquè els
surt més barat: si aquí cobrem mil
euros, allà ho fan per cent i a més
treballen nou o deu hores i sense
normes de salut laboral. Ara ens
diuen que no hi ha feina i que sobren
25 treballadors. Ja ens olorem que
el que l'empresa vol és anar tancant,
deslocalitzant a poc a poc. Hem de
moure'ns ara: no podem esperar
que l'empresa ho hagi buidat tot,
perquè llavors ja no et queda res.
Cal lluitar quan encara hi ets a
temps. Ara l'empresa pensa: âsi els
treballadors per un trasllat es
defensen així, si els presento un ERE
em duen a Brussel·lesâ?. Però si avui
et diuen 25 trasllats i no lluites, el
mes següent 25 més i ho acceptes...
la propera son 20 dies per any i âsi
te he visto no me acuerdoâ?.
Tota la plantilla ha respost pels
25 companys afectats.
Tenim claríssim que cal seguir lluitant,
i el més important és que la gent
ens dóna suport. Si no hi ha lluita,
no hi ha res a pelar. El que no pot
ser és dir âsi a mi no m'afecta, no
vaig a la manifestacióâ?. Avui no t'ha
tocat, però demà pots ser tu. Els
companys ho veuen molt clar: aquí
cal lluitar per tots. Ãs com la pèssima
reforma laboral que han fet: per
exemple, a mi això dels 33 dies no
em perjudica, però si mâacomiaden
i he de buscar un altre treball, llavors
m'afectarà. Per això has de seguir
lluitant, encara que estiguis fix,
encara que pensis âjo tinc aquí els
meus 45 diesâ?. La gent ha de mirar
el que pot defensar i sobretot
informar-se.



"S'ha d'enfrontar
el tancament abans
que buidin l'empresa"

Contra la deslocalització.





Entrevista amb Juan Fuentes. Ficosa (CGT)



Com treballeu des del Comitè?
Quan t'informes, els empresaris no
poden manipular-te perquè coneixes
els teus drets. Nosaltres duem sis
mesos en el comitè. Hem fet cursos
de cronometratge de línies, de salut
laboral, de nòmines⦠Som gent jove,
amb iniciativa i ganes de millorar el
nostre lloc de treball. Ara estem en
la CGT perquè defensa als
treballadors i sempre ens han donat
suport.


Ãs un altre sindicalisme.
Des que ha entrat la gent jove, els
treballadors senten que tenen un
comitè que els dóna suport, se
senten més protegits. Saben que si
vas a denunciar, tindràs al comitè
darrere defensant-te. Això fa que fem
més pinya. Tot s'explica: cada pas
que fem va a l'assemblea. Un altre
avantatge que tenim és que som tots
fixos (perquè hem absorbit companys
d'altres plantes que han tancat) i això
fa que hagi menys por. En una altra
fàbrica del grup a Lleida, que van
tancar fa uns mesos havia 80 fixos i
180 dâETT. Tenim ara mateix
denúncies perquè l'empresa vol
imposar el torn rotatiu als mecànics,
perquè ens han pres diners de la
qualitat, pel trasllat de maquinària,â¦
tot això cal continuar defensant-lo.
Cal ser la âmosca colloneraâ?. Si no
lluites no fas res. No pots relaxar-te:
els guants i els equips de protecció
els vam treure a força de pressió.
Fins i tot la sala del comitè, que han
de proporcionar-nos-la per llei, vam
haver d'aconseguir-la denunciant.
Denuncieu pressions perquè els
treballadors demanin la baixa
voluntària.


Hi ha hagut entre 10 i 15 âbaixes
voluntàriesâ? en l'últim any, com a
mínim. La gent està pressionada.
Quan jo vaig entrar es treballava a
gust, però ara tâapreten: més, més
producció. Hi ha gent que està
guanyant 900 euros i sâatipa perquè
no aguanta.
El grup Ficosa és una multinacional catalana del sector de
l'automoció, que ha començat un procés de deslocalització cap a


LA Xina, Turquia i Polònia. Primer van tancar l'empresa FICO ITM
de Rubí (Barcelona) fa dos anys, fa uns mesos la planta de Sant
Guim de Freixenet (Lleida) i ara intenten reduir la plantilla de
Ficotriad, una planta de fabricació de palanques de canvi i cables
també de Rubí. L'empresa ha plantejat el trasllat forçós de 25
treballadors a altra empresa del grup, situada en la mateixa
població. Els gairebé 400 treballadors, i el seu combatiu comitè
format bàsicament per joves s'han plantat abans que sigui massa
tard. El 12 de maig 1.000 treballadors es van manifestar a Rubí en
defensa de l'ocupació, responent a la crida de Ficotriad, a la qual
es van unir altres tres empreses en crisis de la població.
Immediatament després de la manifestació, lâempresa va
endarrerir els trasllats un mes. Juan Antonio Fuentes es un jove
treballador membre del Comitè d'Empresa, amb majoria de CGT

Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 9




A VW-NA el procés de negociació
continua bloquejat per la Direcció
de la fàbrica que -protegida
per l'alemanya i pel molt dretà
Govern de Navarra- es nega a
reobrir la Mesa Negociadora, centrant
totes les seves forces en la
difusió d'amenaces i xantatges de
tot tipus amb els quals pretén
generar alarma social a Navarra
com a forma de pressió als treballadors
per fer girar a favor seu
el resultat final d'aquest procés.
Sembla que les detencions de
treballadors s'han acabat i ara
estem a l'espera de rebre les conseqüències
i preparant-nos per
respondre, ja que no acceptarem
multes administratives, processos
judicials, ni res que suposi
una altra campanya de culpabilització
i criminalització dels treballadors.
La campanya d'acomiadaments
dels treballadors malalts en
aplicació de l'article 52.d de
l'Estatut dels Treballadors continua
i ja són 16 els treballadors
afectats (acomiadats). Des de
CGT estem intentant conscienciar
la plantilla i la resta de sindicats
que la readmissió dels companys
acomiadats i el pacte de
no utilització d'aquesta "legalitat"
per part de l'empresa, ha de ser
una premissa prèvia i d'obligat
compliment per qualsevol acord
de conveni. No pot haver-hi conveni
amb acomiadats. En principi,
sembla que aquest missatge
ha quallat entre els nostres companys
d'unitat sindical i en els
treballadors, i aquest aspecte
del nostre particular procés "de
negociació" s'ha convertit en el
punt central del debat i de les
accions sindicals d'aquests
dies. A més, el Comitè
d'Empresa ha entès que s'han
d'intensificar les accions contra
la política feixista que practica
VW per tallar-la tan aviat com
es pugui -amb independència
del desenvolupament de la negociació
del conveni- i ha aprovat
posar un preu en producció
a cada carta d'acomiadament
que es rebi.
Així, el proper dimecres 17 es
pararà una hora a cada taller i
torn de producció a compte
dels dos acomiadaments rebuts
el divendres 12. Aquestes
aturades acompanyaran les de
dues hores per torn de producció
per fer assemblees generals
el dimarts 16 al matí i les
aturades de dues hores per torn
del dijous 18 per fer una manifestació
pels carrers del Polígon
de Landaben a partir de les
12:15 hores.
Pel dissabte 20 s'ha convocat
una gran manifestació que
travessarà Pamplona/Iruña contra
la deslocalització i les amenaces
de les multinacionals, en
defensa de la planta de VW-NA,
i per una política industrial per a
Navarra. Aquesta manifestació,
a la qual està convocada tota
la classe treballadora de Navarra,
compta amb el suport de les
tres organitzacions que conformem
l'actual unitat sindical
per la negociació del pròxim
conveni de l'empresa (CCOO,
LAB i CGT) i altres organitzacions
sindicals sense representació
a la fàbrica com ELA i ESK.
A més s'hi sumen totes les organitzacions
polítiques
d'esquerra de Navarra.
Carlos Couso
CGT-VW Landaben



No cedir
al xantatge
Més productivitat i pèrdua de llocs Volkswagen Navarra
de treball?
Ara volen que signem un conveni de
primes perquè treballem a 133% cada
dia (el ritme normal és treballar a 100).
Què passa? Que si treballem tots a
133, enlloc de necessitar quatre
treballadors, l'empresa només en
necessitarà tres. Encara sobraria més
gent. L'empresa pretén dividir als
treballadors amb primes de
productivitat, ja que arribar a 133 no
està a l'abast de totes les línies. Que
tu diguis âa aquest li donen això i a mi
noâ?. Els treballadors joves són els
primers a ser traslladats. També utilitzen
la doble escala salarial (que també
denunciem davant el Tribunal Superior
de Catalunya que va resoldre que no
era ilâ¢legal): dues persones, pel mateix
treball, amb la mateixa categoria, no
guanyen el mateix.
Vau anar a demanar la solidaritat de
companys d'altres empreses en
crisis.
Sabíem que hi havia empreses que
tenien problemes, perquè un tenia al
pare treballant-hi, l'altre a un germà.
Vam anar a explicar-los que teníem la
manifestació i els vam oferir que se
sumessin per a donar a conèixer la seva
situació. Vam anar a Dupont,
Europrophil i Cosmohogar. Ells van fer
les seves pancartes i es van moure. Hi
havia avis que ens deien que feia 25
anys que no veien una mobilització així
a Rubí. Quan vam arribar a
l'Ajuntament també els seus comitès
van pujar a la reunió amb l'alcaldessa.
Dupont no va venir perquè acabaven
de signar un acord, que els pagaven
no sé quants dies per any. Jo crec que
aquests acords són pa per a avui i fam
per a demà. El que cal defensar és el
lloc de treball.
Ens repeteixen cada dia amb que
les deslocalitzacions són
inevitables. Com ho veus?
Arribarà un moment que el govern no
voldrà assumir tant dâatur, amb tants
tancaments. El govern pot fer coses,
com els impostos especials per a la
importació de peces. A França, un jutge
li va dir a una empresa que havia de
pagar més de cent dies per any als
treballadors: no li sortia a compte i no
va tancar. En el fons tot és polític i social.
Cal sortir al carrer perquè el Govern
espavili... que s'aixequin de la butaca.
Se suposa que són d'esquerres i
haurien de defensar els treballadors.
18/05/06
10

10 Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 NO A








L'ESTATUT

Cicle de reformes estatutàries

Canvis per què res

El proper 18 de juny es vota la reforma
de l'Estatut de Catalunya

però sobre taula no està només el
text que va sortir de l'acord de la
Moncloa entre Zapatero i Mas, es
juga l'actualització i el nou encaix
de l'Espanya de les autonomies.

Canviar-ho tot per què res no
canviï

Com hem escrit en altres articles,
els actuals processos de reforma
dels estatuts tenen el seu origen a
les conseqüències de la política de
recentralització ferotge del darrer
govern del PP que va provocar
l'esclat d'una crisi entre els sectors
de la burgesia perifèrica (basca
i catalana) amb la central. Les
burgesies basca i catalana exigiren
garanties de no agressió i cercaren
la via de les reformes estatutàries
per obtenir-les. S'avançà
la basca amb el Pla Ibarretxe, més
tard la catalana. Certament el
poble basc i català havien donat
sobrades mostres de rebuig de la
política centralista d'Aznar i Cia.,
però les reformes no neixen del
sentiment popular: d'aquí els problemes
per fer-les sentir seves de
cara a un referèndum.


Obrir la porta a la reforma dels
texts estatutaris era obrir la caixa
de Pandora: se sap com es
comença, però no com s'acaba.

El Govern de Zapatero es va veure
obligat a acceptar el repte, a més
la situació de l'esquerra abertzale
permetia la possibilitat d'acabar
amb ETA tot integrant el sector
radical basc dins les institucions
monàrquiques. El PSOE havia de
construir un nou equilibri autonòmic
amb molt soroll per què res de fons
canviés. Es tracta de repintar amb
una nova capa de vernís el vell cos
centralista de l'Estat.
Es tracta de reformes que configuren
un tot entramat, una cadena
de canvis que es succeeixen
per assegurar el "cafè para todos"
que popularitzà el Duc de Suarez,
on quedin novament diluïdes i ofegades
les ànsies de sobirania de
les nacions en el marc regional i autonòmic.
La qüestió nacional ha estat
una assignatura pendent per a
la consolidació de la Monarquia i un
factor d'inestabilitat permanent que
ara es disposen a tancar.

Una cadena de canvis

Els pilars sobre els quals el PSOE
vol assentar la reforma són Catalunya
i Andalusia. Si la Reforma estatutària
passa a Catalunya (acceptant
que no és una nació i no
té dret a decidir) i es consolida a
Andalusia amb texts similars, el
paquet de reformes està assegurat.
Aleshores quedaria el plat fort:
Euskadi, però una vegada més,
amb un Euskadi aïllat per l'acord
majoritari de la resta, seria qüestió
de temps i de doblegar la voluntat
d'autodeterminació expressada per
la majoria de partits bascos. ZP exigia
subordinació completa al seu
pla en el si del seu propi partit.
Amb aquest pla tot començà el
País Valencià amb l'acord PP-PSPV
(veure LI 69) on "incomprensiblement"
Pla, secretari general dels
socialistes valencians, de cop i volta
i sota la pressió de la Moncloa
signava totes les demandes del PP
i en particular la del reconeixement
de la "llengua valenciana", que era
una provocació i a la vegada una
amenaça sobre el procés de reforma
estatutari català. Pla seria
molt qüestionat pels futurs socis
d'un govern alternatiu al PP i per
la pròpia base del partit que veia
com amb la seva actitud
s'allunyava les possibilitats de derrotar
al PP a les properes autonòmiques.
Escoltat el missatge, el propi Parlament
de Catalunya avença un
munt de retalls al text inicial per
ajustar-los a les demandes centrals.
Però aquestes retallades no
eren ni de bon tros suficients per
satisfer el pla ZP. Com explica Guerra,
el text que surt de les Corts fa
irreconeixible el ja limitat text que
va aprovar el setembre del Parlament
català. En aquest procés
queda molt malmesa i sacrificada
Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 11
no canviï
la segona víctima socialista:
Maragall. La figura del president
català a Madrid en res es pot
comparar a la imatge solemne
d'Ibarretxe presentant el seu
Pla davant les Corts. El pacte
entre ZP i Mas no deixa espai
pel tripartit català ni cap protagonisme
pel seu president,
que apareixen com a comparsa
dels dos actors principals.
ERC demana un gest encara
que sigui (com el traspàs de la
gesió de ports i aeroports) per
a justificar un sí, però Guerra
amb ZP i Rubalcaba són inflexibles
i no cedeixen el més
mínim espai a ERC per afegirse
al consens. De fet ZP aprofita
la conjuntura per canviar de
suport parlamentari i evitar el vot
d'ERC que li comporta malestar
dins el seu propi partit. Així
la crisi del tripartit s'accentua
volgudament des del PSOE.
Zapatero segueix sacrificant
líders del partit i toca el torn a
Bono, per facilitar les coses
amb catalans i bascos, mentre
que tanquen Rodríguez Ibarra
sota set claus. Però és Guerra
-president de la comissió
constitucional- qui no calla expressant
el sentiment anti-nacionlista
d'un ampli sector del
PSOE i provoca una nova confrontació.

Però al final el debat surt
al carrer

Mentre els pactes i compromisos
es mouen en palaus tot és
possible, però la provocadora
campanya del PP contra Catalunya
fa que al final la gent surti
al carrer. Els 700.000 catalans
i catalanes que es manifesten
el 18 de febrer sota el lema
"som una nació i tenim dret a
decidir", que ERC havia estat
frenant i retardant, polaritzen la
situació i fan inviables els equilibris
que la pròpia ERC està fent
per mantenir-se dins la negociació
i el Govern català. La man-

La campanya del sí és, com a tots els
referèndums, una campanya de por, una
amenaça a qui gosi votar no. Fa 28 anys
se'ns advertia que si no votàvem sí a la
constitució i acceptàvem la monarquia ens
cauria a sobre un nou cop d'Estat. Sempre
ens amenacen amb el caos, amb
l'immobilisme, amb el "que ve la dreta". Però
ja n'hi ha prou!

Fa pocs mesos també ens amenaçaven
amb el caos si votàvem no a la constitució
europea. Per sort els treballadors i joves
francesos ho van fer i el text de la burgesia
europea per consolidar el poder de les multinacionals
va embarrancar. No ha arribat
el caos a Europa com ens asseguraven.

Però els beneficis del no francès s'han deixat
sentir. Els treballadors i joves pocs mesos
després han aturat el projecte de CPE amb
mobilitzacions històriques. El No ha tingut
uns efectes dinamitzadors inqüestionables.
Diuen que el no ens deixa ancorats a
l'estatut del 79, just a l'inrevés. El sí ens vol
vendre com a nou, el text maquillat del 79 i
lligar-nos a ell per "no menys de 25 anys".
El No, no ens deixa a l'Estatut del 79, sinó
constata el seu fracàs. El no és la reafirmació
en veu alta de l'exigència de la manifestació
del 18 de febrer, en la qual 700.000
catalans i catalanes van sortir a dir: "som
una nació i tenim dret a decidir" i deixa si
més no la porta oberta per seguir-ho reivindicant.
El no qüestiona directament la Constitució,
l'Espanya de les autonomies i el
"café para todos".
El sí tanca en fals el sentiment de mobilització
defensiu dels catalans i catalanes
contra l'ofensiva centralista brutal que impulsà
Aznar i deixa el poble lligat de mans
fins que arribi la propera. El no és una crida
a la rebel·lió contra el centralisme, contra
el poder de l'Estat que està al servei dels
de sempre.

El sí és imprescindible per aïllar el poble
basc i l'exigència majoritària com a nació
de decidir el seu futur com afirmen tots els
partits bascos amb les excepcions de PP i
PSOE. El no trenca l'aïllament d'Euskadi i
per primera vegada des del 79 posa al costat
Catalunya i Euskadi per permetre una
acció conjunta davant l'estat monàrquic.
El sí és la confirmació que les lleis catalanes
han de seguir inexorablement lligades
als interessos patronals. El no es el rebuig
d'un estatut que gira l'esquena als problemes
i reivindicacions dels treballadors i treballadores,
del joves. El no -com a Françaés
una crida i obra la porta a la mobilització
social.



Un NO al referèndum
obre moltes portes




Manifestació del 18 de febrer és la
irrupció del poble de Catalunya
que s'ha anat mirant amb escepticisme
el procés de reforma
estatutària. Hi ha un abans
i un després d'aquesta manifestació.

Que la confrontació es faci
essencialment contra el PP -
sense excloure-hi alguns sectors
del PSOE- no vol dir que
es situï a favor del nou Estatut.
Al contrari el rebuig al PP i a les
declaracions de sectors claus
de la magistratura i l'exèrcit,
posen en qüestió l'encaix estatutari.
La reacció de les bases
d'ERC que impossibiliten els
compromisos que la direcció
del partit havien pres amb Maragall
en el sentit que no farien
campanya pel no, cal veure-la
com un reflex de la pressió
d'aquest moviment popular.
En aquesta situació, poc previsible
fa uns mesos,
s'emmarca la crisi de govern
tripartit i el referèndum de juny.
Però el resultat és qüestió vital
no només per Margall i el PSC,
sino també pel govern ZP
doncs es juga el pla global de
reformes. Amb un no s'obriria
una crisi institucional de incertes
conseqüències. Com va passar
amb el no francés a la constitució
europea, aquest text va
quedar arraconat.
Quin sentit tindria seguir amb
els processos de reforma estatutària,
quan justament s'han
començat a demanda de les
burgesies basca i catalana? El
no català col·locaria Catalunya
al costat del País Basc sense
resoldre el seu encaix dins
l'Estat monàrquic i reobriria la
qüestió nacional i el debat sobre
el dret d'autodeterminació
dels pobles. Ãs per tot això que
el Govern i el PSOE es jugaran
a fons per intentar assegurar el
sí al referèndum.
12
12 Lluita Internacionalista, 71 maig 2006







POLÃ?TICA
Aquesta és la realitat: l'Estatut de
Catalunya que se sotmetrà a referèndum
el 18 de juny és el final d'un
text, ja redactat segons els estrets
límits de la legalitat vigent i consensuat
al Parlament autonòmic
català l'any passat, que posteriorment
ha estat "passat per la pedra",
segons les aclaridores
paraules d'Alfonso Guerra president
de la Comissió parlamentària,
després de la mutilació pactada
entre Mas i ZP a Madrid. El que
anirà a referèndum és la "Ley
Orgánica de Reforma del Estatuto
de Autonomía de Cataluña"
aprovada pel Congrés i pel Senat
d'Espanya. La pròpia incapacitat
de l'Estat genera el conflicte nacional
i posa en problemes la
burgesia catalana, que necessita
aquest Estat per assegurar
l'explotació dels treballadors.
Independentment de la baralla
PP-PSOE per aconseguir o conservar
el govern, aquests dos partits
estatals han estat els canals
d'atac a Catalunya per defensar
cadascun a la seva manera
l'essència de l'Estat espanyol: "la
unidad de la Patria" garantida per
un Exèrcit sota comandament Reial.
El problema no rau en el tarannà
o les falses promeses de ZP, ni
en les maniobres d'en Mas o en
las campanyes de Rajoy, sinó que
el règim polític de la segona restauració
monàrquica no dóna més
de sí. Ãs el missatge que es tramet
a Catalunya, reforçat involuntàriament
pels "possibilistes" quan argumenten
que a Madrid mai no es
donaran millors condicions per a
Catalunya que ara.
Amb la reforma estatutària, els
partits de la burgesia catalana
només pretenien assegurar petites
concessions en el marc de
"l'Espanya de les autonomies" i evitar
que les masses intervinguessin
abans que se'ls demanés ordenadament
el vot S�. Però el pla es va
torçar el 18 de febrer quan van
sortir als carrers de Barcelona centenars
de milers de persones darrera
les pancartes "Som una nació
i tenim dret de decidir", posant en
perill el nou estatut per Catalunya.
Amb això no hi comptaven, només
es preveien unes negociacions en
continu retrocés davant del centralisme,
sense que la força de Catalunya
hi intervingués. "L'oasi català"
construït penosament per múltiples
transaccions consensuals i
pactes de silenci, a costa del dret
d'informació i de les aspiracions
populars, se n'anà en orris.
Ara els partits parlamentaris catalans
s'han llançat a una cursa per
evitar que el poble de Catalunya
s'adoni d'aquesta realitat i, sobretot,
pugui tornar a mobilitzar-se.
Els partidaris del S� en el referèndum
(PSC-PSOE, CiU i IC-EUiA)
han preparat una campanya
unitària de divulgació del text estatutari,
amagant el que ells
mateixos havien aprovat, defensant
el dret d'ingerència de l'Estat
espanyol i utilitzant el NO del PP
per provocar el vot invers. Particularment
el PSC centrarà la campanya
en la seva "acció de govern"
(deslocalitzacions, privatitzacions?!),
IC-EUiA en identificar legalitat
amb democràcia (Llei de
Partits, Monarquia?) i CiU en presentar-
se com a alternativa de
govern raonable i estable (per a la
burgesia).
ERC que fa unes setmanes
donava per tancat el tema, acceptant
els fets i considerant el referèndum
un tràmit que s'havia de
superar amb una campanya de
"perfil baix" que no posés en perill
l'estada en el tripartit, no ha pogut
sostreure's de la polarització actual
de la situació política catalana
que li ha entrat a través del posicionament
pel NO de les seves
La crisi catalana
De l'oasi al fangar
El panorama polític de l'any
passat, que la premsa burgesa
anomenava "l'oasi català", ha
esdevingut un xipolleig en què
cada partit culpa l'altre de la
crisi. En un escenari de
contínues remodelacions del
govern de la Generalitat per
assegurar el triomf al referèndum
-oficialment assegurar el
desplegament de l'Estatut un
cop aprovat- les acusacions
creuades entre PSC, ERC, CiU
i IC-EUiA són l'expressió de
les operacions partidàries per
treure'n profit electoral, però
eviten esmentar la causa de
fons: la pressió des de l'Estat
central sobre les reivindicacions
de Catalunya, que posa
en evidència la incompatibilitat
de la Constitució borbònica
amb els drets nacionals dels
pobles.
Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 13
bases. Però fuig de la repetició del
18-F, com hem pogut comprovar
en les diverses plataformes a Barcelona
davant de les propostes de
manifestació per Sant Jordi o per
la devolució del castell de Montjuïc,
com a partit temorós (petitburgès)
que és. El PP farà una campanya
de confusió (Per Catalunya,
ja recollides les signatures en contra!)
a favor d'Espanya, disfressada
amb la igualtat de tots i la continuïtat
de l'Estatut vigent.
En resum, a la campanya del
referèndum de l'Estatut, el S� dirà
que és més, ERC dirà que és poc
i el PP que és massa. Pot semblar
el problema de l'ampolla a mitges,
però per sobre de la lletra menuda
dels articulats estatutaris hi ha les
grans qüestions polítiques: Som o
no som una nació? Catalunya té
dret de decidir o és l'Estat espanyol
que el té? Ãs democràcia que
la màxima institució política sigui
intocable i fos decidida per Franco?
Els treballadors tenen dret de
viure dignament del seu treball o
els negocis són primer i ens hi hem
de sacrificar?...
En la votació del 18 de juny, el
que hi ha en joc no és només Catalunya,
sinó si es tanca el "problema
català" per passar a estabilitzar
el basc i així consolidar el
règim actual, o a l'inrevés, si s'obre
un procés de reivindicació del dret
d'Autodeterminació, que evidentment
no es limita al de Catalunya.
Aconseguir aquest dret, que no
rau en una qüestió legal ni de consensos
sinó en una força que
s'oposa a una altra, suposa enfrontar-
se, conjuntament amb la
resta de pobles de l'estat espanyol,
al règim monàrquic que empara
el conglomerat d'interessos
de la burgesia.
La transcendència del moment
pot incrementar la participació. La
derrota del S� a la submissió
suposaria un pas endavant en la
lluita de classes, com ho ha estat
a França la de la Constitució europea.
El repte del NO d'esquerres i
nacional és unir la lluita pels drets
nacionals de Catalunya, la lluita contra
l'ofensiva neoliberal, tant de la
burgesia catalana com de la central,
i la lluita contra el règim polític
en un mateix combat.
16/5/6
Jaume Quinto
A Bolívia, en el referèndum vinculant
del 18 de juliol de 2004, el 92,2% dels
vots vàlids van respondre que sí a la pregunta:
"Està vostè d'acord amb la recuperació
de tots els hidrocarburs a la
boca del pou per a l'Estat bolivià?" Ãs
l'últim recurs natural important amb què
compta el país, amb la majoria de la
població sumida en la misèria. Ãs per
això que el poble bolivià va aconseguir
abatre dos governs, i aquesta va ser la
promesa electoral de l'Evo.
Defensem la nacionalització, sense indemnització
i amb control obrer, dels recursos
d'hidrocarburs de Bolívia. Que
aquests recursos naturals, així com la
seva industrialització i comercialització,
passin a mans dels treballadors i del poble
bolivià.
No són els "interessos del poble de
l'estat espanyol"
els que hi ha en joc
a Bolívia, com volen
fer-nos creure el
govern Zapatero i la
burgesia. Hi ha en
joc els interessos de
REPSOL i dels seus
accionistes majoritaris.
REPSOL a
Bolívia actua com
a multinacional i associada
a les multinacionals,
per explotar
el poble bolivià.
REPSOL està
acusada actualment de contraban
d'hidrocarburs, per no els pagar impostos
a l'Estat bolivià. També està acusada
d'inscriure a la Borsa de Nova York
reserves que pertanyen a l'Estat bolivià
com si fossin de REPSOL.
L'ús dels recursos naturals d'un país
és un dret inalienable de qualsevol poble.
Nosaltres lluitem perquè el poble espanyol
tingui aquest dret, i no podem deixar
de defensar aquest mateix dret per al
poble bolivià.
Exigim al Govern Zapatero el suport a
la nacionalització dels hidrocarburs a
Bolívia, i que cessin les amenaces
econòmiques i militars proferides pel ministre
d'exteriors, Moratinos, i el Responsable
de la Política Exterior i de Seguretat
de la Unió Europea, Javier Solana,
Privatitzar o nacionalitzar
Zapatero defensa
el capital de Repsol
afiliat al PSOE. Per amenaces consumades
ja vam tenir l'Aznar, que va reconèixer
immediatament -juntament
amb el govern Bush- l'efímer govern
colpista a Veneçuela.
Exigim al govern de l'estat espanyol,
als governs autonòmics i municipals i als
sindicats majoritaris que parin de
privatitzar el que és patrimoni comú a
favor de grups empresarials, i que es
nacionalitzin amb control obrer les empreses
que amenacen de deslocalitzar,
l'habitatge, els grans mitjans de producció
i el sistema financer.
En el moment de tancar aquest article,
el govern de Bolívia ha comunicat a
les entitats financeres BBVA i Zurich, que
gestionen els fons de pensions dels treballadors
de les petrolieres Andina (Repsol
YPF), Transredes (Shell) i Chaco (BP
Amoco), que han de lliurar les accions
que componen aquests fons al govern
bolivià. El valor de les accions d'Andina,
Trasredes i Chaco és d'uns 700 milions
de dòlars. Originalment les gestionaven
les Administradores de Fons de Pensions
(AFP), però el 1997 van ser privatitzades,
i la gestió va quedar a càrrec del
BBVA (1997) i de Zurich Financial Service
(2001). (Recordem que CCOO i
UGT participen en una gestora de plans
de pensions amb el BBVA).
El Govern d'Evo Morales estudia recuperar
el control de la gestió dels tres
principals aeroports del país, que es
troben en mans d'Abertis i Aeropuertos
Españoles y Navegación Aérea (AENA)
des de 2005.
Víctor. Barcelona
14
14 Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 ENSENYAMENT PÃBLIC
Més de mil persones de les escoles
d'adults públiques es van reunir el
4 de maig passat al Centre Cívic
Cotxeres de Sants (Barcelona) en
defensa del dret a una educació
pública de persones adultes. L'acte
reivindicatiu va ser convocat per la
Mesa de l'educació d'adults, formada
per representants del professorat
de les escoles i pels sindicats
CCOO, CGT i USTEC·STEs, per
presentar el Manifest i la campanya
que s'està portant a terme a
les escoles d'adults de rebuig al document
de bases per a una nova llei
d'educació permanent a Catalunya
elaborat per la Conselleria
d'Educació de la Generalitat.
La campanya es va iniciar el
mes de gener presentant una proposta
crítica que es va fer arribar
a la conselleria d'educació, als
municipis i als partits parlamentaris
rebutjant el document de bases
i proposant les línies generals per
a la construcció d'un model públic
d'educació permanent. L'acte,
que continua la feina que s'ha fet
fins ara d'extensió de la proposta,
va començar amb les intervencions
de membres de la Mesa plantejant
els objectius de la campanya,
els punts bàsics del Manifest i
la importància de la unitat sindical
en el sector -cosa que l'ha convertit
en un dels moviments més
actius davant de la política
privatitzadora del tripartit. També
hi van participar representants
dels col·lectius de professorat
municipal i de mestres dels centres
penitenciaris catalans que van
presentar les seves reivindicacions.
L'acte també va tenir un caire festiu,
amb una actuació musical de
cançó balcànica, i va acabar amb
la veu de l'alumnat de les escoles
d'adults participants.
La Mesa de l'Educació d'Adults
de Catalunya, planteja en la seva
proposta, i així es recull en el Manifest,
els punts bàsics en els quals
s'hauria de basar la llei d'Educació
Permanent anunciada per la Conselleria
d'Educació:
En defensa del dret a
l'educació pública d'adults
Davant la nova llei catalana
Acte a Barcelona el 4 de maig
-el reconeixement de l'educació
d'adults com un dret, és a dir, el
compromís de l'administració de
posar-hi els recursos necessaris;
-un compromís clar de
l'administració per potenciar la demanda
i ampliar l'oferta educativa
d'aquests centres;
-la integració de tots els recursos
públics dins d'una xarxa pública,
posant fi a la disgregació i a les diferències
dins el sector públic, com ara
els municipals i els de presons;
-el reconeixement per als centres
d'educació d'adults i del professorat
que hi treballa de l'especificitat
de la seva feina, és a dir, no s'hi
poden aplicar mimèticament les directrius
i normatives d'aplicació dels
centres de primària i secundària;
-el rebuig a tot intent de privatització
del sector o de disgregar l'actual
oferta educativa dels centres públics
cap a entitats sense ànim de lucre.
L'acte va donar un nou impuls a
la campanya i es van distribuir centenars
de fulls de signatures entre
els assistents amb l'objectiu que es
reculli el més ampli suport a les demandes
d'alumnes i professorat
perquè es tinguin en compte en
l'elaboració de la futura llei i poder
presentar-les al Parlament de Catalunya.
La recollida de signatures es
fa extensiva també a organitzacions
i col·lectius de l'àmbit social i polític.
Aquests dies, tot just després de
la celebració de l'acte i abans de la
sortida d'ERC del govern tripartit, la
Mesa de l'Educació de persones
adultes en les meses de negociació
específica de sindicats i administració
va aprovar l'acord de millora de les
condicions laborals del professorat i
d'oferta educativa, que és un avenç
substancial en la situació del sector
i pot significar un augment qualitatiu
de plantilla.
La Conselleria ha intentat al llarg
de tot el procés, com l'anterior govern
de CiU, fer desaparèixer la
Mesa dividint el col·lectiu per la via
de les juntes de directors o bé pactant
amb les cúpules sindicals, però
el moviment ja va respondre el curs
passat amb un pla de mobilitzacions.
En la negociació ha estat la
intervenció de la Mesa, i no pas de
les direccions sindicals, la que ha
fet de l'acord un avenç significatiu
en les reivindicacions del col·lectiu,
malgrat que queden punts per resoldre
com la unificació dels dos
cossos de professorat (primària i
secundària) que treballen a les escoles
d'adults, la situació de greuge
dels mestres i de les escoles municipals...
La força que té la Mesa
ara es veu ampliada unificant les
lluites dels mestres municipals i de
presons per reivindicar una sola
xarxa pública, la igualtat en les
condicions laborals i una ampliació
substancial de recursos.
Miquel. CCOO. Gironal
Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 15
L'any 1999, després que organitzacions
com el Banc Mundial advertissin
de la importància de la liberalització
del sector educatiu, diferents
ministres dels estats més poderosos
d'Europa es reuniren per engegar
el Procés de Bolonya. Segons
els precursors de la Reforma, aquesta
ha de servir per recuperar el
prestigi de les universitats europees
enfront de les nordamericanes o
xineses. Ara bé, darrera d'aquesta
façana tan bonica trobem una veritable
transformació del model universitari
cap a l'elitització i la
privatització.
D'una banda, s'instaura un model
de graus (antigues carreres) molt
genèriques (idiomes, informàtica,...)
que serveixen per aprofundir en la
precarietat ja que únicament tenen
la funció de posar-te al mercat laboral
de tal manera que et puguin fer
desenvolupar qualsevol tasca. En
canvi si algú vol ser enginyer, metge
o fins i tot professor haurà de fer
un postgrau que costarà com a
mínim un 50% més que les carreres
actuals i que moltes vegades tindrà
requisists clientelistes i ideològics. A
més, la manca de recursos públics
lligada al gran canvi de model provoca
que les empreses privades
s'apoderin de la universitat pública i
d'aquesta manera dissenyin continguts,
postgraus o fins i tot hi hagi
càtedres amb el seu nom (Endesa
a Madrid).
Davant de tot això, els universitaris
a través de la Plataforma Mobilitzadora
en Defensa de la Universitat
Pública (PMDUP), han organitzat
accions durant aquest curs.
Les últimes van ser els dies 10 i 11
Un nou engany del capitalisme
Universitat: procés de Bolonya
de maig durant els quals es van realitzar
accions descentralitzades a
cada Universitat, una tancada a la
UB de plaça Universitat i una concentració
de protesta davant del
DURSI (Departament d'Universitats
Recerca i Soicietat de la Informació).
Unes 500 persones van
passar pels diferents actes i es va
constatar que tot i que el col·lectiu
estudiantil està en un moment de
desmobilització, la gent poc a poc
va descobrint els perills de Bolonya.
Finalment, un altre fet a destacar
és que tant aquesta jornada
d'accions com la que hi haurà el
proper 17 de novembre són de
caràcter europeu i busquen una
resposta conjunta a la liberalització
constant del sector educatiu.
Lluc. UPF
Junts el Primer de Maig
A les
manifestacions
(Girona, amb
el corrent
d'Opinió)
... i després
d'asado
argentí.
16
16 Lluita Internacionalista, 71 maig 2006
Brasil. Cordenaçao Nacional de Lutas (CONLUTAS)
Per decisió d'una amplíssima majoria,
el 1er Congrés Nacional de Treballadors
va votar la fundació d'una
nova organització, així es va crear la
Conlutas. El clima entre els delegats
i participants era de molta emoció.
S'abraçaven i cantaven: a Conlutas
é para a ação, está surgindo uma
nova direção!" ("la Conlutas és per a
l'acció, està sorgint una nova direcció").
La Central Ãnica dels Treballadors
ha acomplert el seu paper en la
història. Però des de que va
començar a participar en el govern
Lula, s'ha convertit en còmplice dels
atacs als treballadors, ha impedit les
lluites, i ha deixat orfes milers de treballadors.
Ara la classe treballadora
a Brasil ja no està abandonada: ha
nascut un nou referent, veritablement
combatiu i classista. "Aquesta és tal
vegada la decisió mes important que
la classe treballadora ha pres en les
últimes dècades", va dir Luís Carlos
Prates, el Mancha, del Sindicat de
Metal·lúrgics de São José dos Campos,
defensant la proposta de fundació
de l'organització. Hi va haver
intervencions contra la fundació de
CONLUTAS, de sectors que també
es van manifestar contra la ruptura
amb la CUT.
A r g u m e n -
taven que
"hem de
posar la CUT
al servei de la
r e v o l u c i ó
proletària",
com va dir
Ana Raquel,
del Corrent
Proletari de
l'Educació. En
la seva intervenció
va fer
un crida a la CONLUTAS perquè es
replantegi la posició de ruptura amb
la CUT.
El plenari sobirà va decidir avançar
en la lluita per la construcció de
l'organització. Els participants van
aixecar les targetes de votació i van
llançar els paperets a l'aire. Fins després
de deu minuts de celebració
no es va poder reprendre el debat
per discutir el caràcter de la nova
organització.
En el debat sobre qui ha de formar
part de l'organització va haverhi
sis propostes: a) definir la Conlutas
com a una fracció revolucionària
de la CUT; b) constituir una nova
organització amb un caràcter més
ampli, incorporant-hi els moviments
socials, els sectors no organitzats
de la classe, treballadors i les organitzacions
del moviment estudiantil;
c) definir la Conlutas com a central
de treballadors; d) crear la COCEP
(Central Obrera Camperola, Estudiantil
i Popular); i) definir-la com una
central del tipus soviètic; f) definir
Conlutas com a central sindical.
Una majoria àmplia es va decantar
per la segona proposta. Ara, en
una decisió històrica, a més dels treballadors
que tenen on organitzarse,
poden participar en la nova organització
els moviments dels sense
terra, estudiants, moviments socials
i sectors no organitzats de la classe
treballadora.
Pel que fa a la direcció, es van
ser defensar dues propostes. Alguns
companys van defensar que aquest
congrés hauria de triar una direcció
respectant la proporcionalitat en la
votació. Però la proposta que va
guanyar va ser que la CONLUTAS,
en aquest moment, havia d'aprovar
una coordinació nacional amb representants
de cadascuna de les organitzacions
que la componen. Es
va entendre que aquesta és l'única
proposta que garanteix una representació
real de les minories dins de
la CONLUTAS.
Elaborat per CIRANDA del
CONAT, traduït per Betty Bellavia
Neix una nova direcció
La primera setmana de maig es va fundar
una nova organització per als lluitadors
brasilers. Després que Lula i el PT arribessin
al govern i comencessin a aplicar les
reformes que han pres drets als treballadors
com la caixa de jubilació, han generat
superàvit fiscal a costa de retallar les despeses
socials per pagar el deute extern, i
d'enviar tropes militars a Haití a petició de
Bush, han obert una reforma sindical i laboral
que només afavoreix els capitalistes.
L'avantguarda, inicialment, va fer un procés
d'experiència amb aquest govern. Davant
de la situació, un grup significatiu de sindicats
i organitzacions van començar a
trencar amb la CUT. La Central Ãnica dels
Treballadors -CUT- avui està al servei de les
polítiques de Lula i el PT i s'ha transformat
en el principal fre a les lluites dels treballadors.
L'últim round d'aquesta batalla ha estat
la fundació de la CONLUTAS - Coordinadora
Nacional de Lluites. Us presentem un
informe del Congrés Nacional dels
Treballadors (CONAT) que va fundar la CONLUTAS
i algunes opinions de companys que
van ser-hi.
1.770.000 treballadors
El Congrés va reunir 3.500 persones.
Van participar-hi 2.729 delegats en representació
de 1.770.000 treballadors
La Comissió d'Organització va informar
de les xifres oficials del 1er Congrés Nacional
de Treballadors, que confirmen la
victòria i l'encert d'aquest esdeveniment.
En total van ser-hi presents 529 delegacions
de tot el país. D'aquestes 52 venien
de la regió Nord; 113 del Nord-oest;
32 del Centre-Oest; 236 del Sud-est i 96
de la regió Sud.
Els delegats triats en les assemblees de
base eren 3.542 i en van comparèixer al
congrés 2.729. Els observadors presents
eren 235 i els convidats 208. En total al
Congrés van haver-hi 3.550 persones.
Un milió set-cents setanta mil treballadors,
estudiants i participants en els moviments
socials de base hi estaven representats.
El nombre d'assistents encara
era més gran, perquè les dades que es
van presentar no incloïen les delegacions
estrangeres, que venien de Bolívia,
França, EUA, Rússia, Costa Rica, Argentina
i Paraguai entre d'altres.
Lluita Internacionalista, 71 maig 2006 17
INTERNACIONAL
James Petras: "Cal un pla de lluites
per conquerir la classe obrera"
James Petras va ser el primer ponent
del debat "Conjuntura Nacional
i Internacional: desafiaments per
l'Organització dels Treballadors",
que es va celebrar el primer dia del
Congrés.
Petras va fer referència a la fallida
de les eleccions com a forma per
canviar la vida dels treballadors en
el món i als desafiaments de la reorganització,
que passa pels sectors
no sindicalitzats, aturats, dels
moviments socials i culturals. Deia
que "un gran desafiament de la
CONLUTAS és organitzar els milions
de no-organitzats. Els marginats
estan en l'avantguarda de les lluites
arreu el món. A l'Argentina els
piqueteros, a França i als EUA els
immigrants"A més va afirmar que
aquests sectors, al Brasil, pateixen
grans atacs del govern Lula. Petras
va posar com a exemple els treballadors
sense-terra, que no han vist
la reforma agrària en aquest govern
del PT, i els treballadors de les
petites empreses i dels consumidors
en general. "Tenim una gran
oportunitat per defensar els consumidors
que paguen imposto

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
31 mai 2006
Fora sectes d'indymedia
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
31 mai 2006
Aquests de Lluita Internacionalista són els mormons del trotskisme, els envien des de Gran Bretanya i altres països anglosaxons, a predicar la bona nova trotskista pels carrers de Barcelona i a col·locar, enlloc de bíblies, la seva revista.
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
31 mai 2006
va home... tranquil·litat, com a mínim es mouen.
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
31 mai 2006
Sí: igual que es mouen els nacionalistes i les feixistes; no entenc com encara poden aspirar a que el món es basi en unes premises (les de tot el denominat "socialisme real") que la mateixa història mundial s'ha encarregat de evidenciar que no són ni molt menys vàlides per organitzar la societat i l'economia. En fi, és com no deixar que l'evolució es desprengui de concepcions desfassades de l'estat, la nació, la societat, etc. El que és realment fort és que es creguin ells i elles això...
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
31 mai 2006
Sí: igual que es mouen els nacionalistes i les feixistes; no entenc com encara poden aspirar a que el món es basi en unes premises (les de tot el denominat "socialisme real") que la mateixa història mundial s'ha encarregat de evidenciar que no són ni molt menys vàlides per organitzar la societat i l'economia. En fi, és com no deixar que l'evolució es desprengui de concepcions desfassades de l'estat, la nació, la societat, etc. El que és realment fort és que es creguin ells i elles això...
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
31 mai 2006
Sí: igual que es mouen els nacionalistes i les feixistes; no entenc com encara poden aspirar a que el món es basi en unes premises (les de tot el denominat "socialisme real") que la mateixa història mundial s'ha encarregat de evidenciar que no són ni molt menys vàlides per organitzar la societat i l'economia. En fi, és com no deixar que l'evolució es desprengui de concepcions desfassades de l'estat, la nació, la societat, etc. El que és realment fort és que es creguin ells i elles això...
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
31 mai 2006
és curiós que l'afirmació "la derrota del sí suposaria un pas endavant en la lluita de classes", es fassi sense caracteritzar quines són aquestes classes, i quins interessos ténen.

Lluny de ser una conclusió d'una reflexió, és una afirmació dogmàtica que els permet no haver de justificar res.

El marxisme és una eina i no un vocabulari.
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
01 jun 2006
Comuniska aplica`t el que dius "El marxisme és una eina i no un vocabulari" perquè al PCC molt de comunistes i marxistes, però després practiqueu una política que no es pot considerar ni socialdemòcrata. PCC Hipòcrites
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
01 jun 2006
El PCC a diferencia de LI sí que ha caracteritzat quina és la situació de la lluita de classes i ons s'ha de situar la contradicció principal, per tal d'elaborar la política d'aliances adequada.


La política que practiqueu "vosaltres" no existeix, per tant tampoc es pot considerar ni socialdemocrata...
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
01 jun 2006
El PCC té clar la seva política, el que diu Marià Pere, Celes i Miralles és dogma, si els diuen que Si a l'Estatut doncs si a l'Estatut, si els ho diuen segur que és veritat.

Deixeu de pensar per vosaltres mateixos, uniu-vos al PCC i no necessitareu gastar neurones, Pere, Cles i Miralles ho fan per vosaltres.

Loor al gran timonel Pere
Loor al multicàrrecs Celes
Loor al silenciós Miralles
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
01 jun 2006
Amb motiu de la revisió dels Estatuts dâAutonomia i, molt especialment, de lâEstatut català, el PP amb tots els seus mitjans corifeus ha dit i repetit que âEspaña se rompeâ?. En el debat de política general, el senyor Rajoy ho ha tornat a dir. El catastrofisme del PP és tan exagerat que perd sentit. A ZP, però, ja li va bé, perquè, al costat de Rajoy, ell apareix com una persona ponderada i molt oberta, capaç de guanyar-se la simpatia de molts electors catalans
Re: La derrota del Si suposaria un pas endavant en la lluita de classes
01 jun 2006
És trist veure com no sou capaços d'argumentar res. Potser enlloc de competència en política de beques (reconeguda en el nou estatut) el que cal és engegar "misiones" per alfabetitzar al més pur estil bolivarià.
Sindicat