Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: mitjans i manipulació
Oriol Solé i la història: a propòsit de la seva recent biografia
15 mar 2006
Acaba d’editar-se el llibre Oriol Solé, el Che català : vida, fugida i mort d’un revolucionari, de Joaquim Roglan. En aquest article exposo la impostura del seu mètode i de la seva tesi.
Oriol Solé i la història: a propòsit de la seva recent biografia

âDâaquí uns anys descobriran el Maig del 68, els situs, deformant-recuperant sempre. Vull dir que el mil-gac-gari-olla etc. no els fa cap mal, sempre i quan hi hagi una distància en lâespai i en el temps. El que ahir era el màxim del possible de la radicalitat, avui és una passada follia però de la que cal i es pot âfer-seân càrrecâ?
(Santi Soler, 21-III-75).

Edicions 62 acaba dâeditar el llibre Oriol Solé, el Che català : vida, fugida i mort dâun revolucionari, de Joaquim Roglan, periodista i professor de la Universitat Ramon Llull. El senyor Joaquim Roglan és un escriptor prolífic, âautor dâuna àmplia obra periodísticaâ?, com sâexplica a la solapa del llibre: a banda de les seves col·laboracions habituals a La Vanguardia, ha escrit un bon grapat de llibres, entre els quals cal destacar títols com Esade : 40 anys, Consorci Zona Franca de Barcelona : fundat el 1916 (en coautoria), o Golf, natura i paisatge : 40 anys de golf a Pals. Al final del seu text, a lâapartat dâagraïments, el senyor Roglan agraeix, entre dâaltres, a Josep Maria Solé Sabaté, catedràtic dâhistòria contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, ex-director del Museu dâHistòria de Catalunya i cosí del biografiat, âper confiar en aquest llibre i per lâajuda inestimable i constantâ?, i també als editors Ernest Folch i Pilar Beltran âper creure en aquestes pàginesâ?; igualment declara el seu agraïment âals autors de les obres consultades i citadesâ?. El seu llibre ja ha rebut una bona acollida a la premsa, com per exemple a la revista dâhistòria Sàpiens (núm. 41, p. 24) o a la secció de Cultura i Espectacles del diari Avui (22/02/06, p. 38), i han aparegut extractes de lâobra a dâaltres, com a La Vanguardia (suplement Revista, 26/02/06, p. 10).

El mètode del senyor Roglan

Per escriure el seu llibre, el senyor Roglan ha comptat, com es diu a la contracoberta, âamb documents inèdits i revelacions de persones que van compartir la vida i les activitatsâ? dâOriol Solé. Benvingudes són sempre les obres que aporten documentació inèdita, però en va buscarà el lector una relació dâaquesta, perquè el llibre només té un llistat bibliogràfic compost de les monografies editades sobre el MIL o Salvador Puig Antich, a més dâun documental i una pel·lícula. El llistat està força actualitzat, encara que del llibre dââ?André Cortadeâ? esmenta lâedició de fa vint-i-un anys i no la reedició que es va fer lâany passat a Montreuil per les edicions l'Ãchappée i, estranyament, cita lâobra de Gilles Dauvé (Jean Barrot) Violence et solidarité révolutionnaires : le procès des communistes de Barcelone només en el seu original francès, sense esmentar que existeix una edició en castellà dels vuit primers capítols editada precisament per Ediciones Mayo 37, les edicions del MIL.

Si el lector vol tenir informació dels documents inèdits, ha de llegir directament el text i trobar-seâls, encara que no sempre estan referenciats: de fet, el llibre no conté cap nota, ni a peu de pàgina, ni a final de capítol, ni a final dâobra. Ãs cert, però, que el propi autor ja adverteix que âno ha pretès fer un llibre dâhistòria, ni una biografia en el sentit ortodox de la paraula, sinó que ha optat per un relat periodístic que cavalca entre la crònica, la biografia, el retrat i lâentrevistaâ? (p. 15). Deu ser, per tant, que el periodisme dâinvestigació no necessita dâaquestes minúcies que són tan cares als historiadors, però clar, llavors passa que el lector, quan es troba amb la cita dâun document, no sap si és inèdit-inèdit, o només inèdit a mitges, perquè potser ja havia aparegut anteriorment: puc donar fe que uns quants textos dels que el senyor Roglan cita en el seu text ja havien aparegut en el meu llibre El MIL : una historia política (Alikornio, 2002), llibre que, per cert, el senyor Roglan sâempenya en citar les tres vegades que ho fa sempre en català (amb lâaccent obert a la âoâ? dââ?històriaâ?) encara que està editat en castellà, no acabem dâestar segurs del per què. De fet, el senyor Roglan sembla tenir un problema amb lâidioma quan es tracta dâincloure un text que no és seu: tan bon punt tradueix del castellà al català (és el cas del meu llibre), com manté el text original en castellà amb altres documents.

Però tot això no deixen de ser minúcies, com ja ha quedat dit. Dâaltres problemes una mica més seriosos en una recerca mereixen més atenció. Per exemple, quan el senyor Roglan cita persones o grups sense donar-nos cap informació sobre ells, malgrat la seva importància, com en el cas de Marcelo López o dels Grupos Obreros Autónomos (p. 58); o quan el senyor Roglan ens diu que la revista del MIL CIA volia dir Companyia Internacional Anarquista (p. 79), quan només cal mirar la portada de qualsevol dels seus dos números per veure que hi diu clarament Conspiración Internacional Anarquista; o quan ens informa que el MIL crea la âBiblioteca Mayo 37â? (p. 85), i no les Ediciones Mayo 37, que són el projecte de biblioteca del grup; o quan esmenta Noemí Entremont en lloc de Nicole Entremont (p. 89); o quan en lâepíleg afirma que Santi Soler es preguntava si els del MIL en el fons només van ser llibreters (p. 215), quan en realitat Santi Soler va fer aquesta reflexió respecte La Vieille Taupe, no el MIL! (confrontar la p. 109 del meu llibre)... Algú encara pensarà que això són també minúcies, però quan un dels implicats en les accions descrites erròniament és el propi biografiat, la cosa adquereix ja més importància. Així succeeix quan diu que lâatracament al pis de les ties de José Antonio Díaz, en el qual Oriol Solé hi participa, fou lâ1 de juliol del 1971 (p. 58), precisament en un moment en què Oriol Solé és a la presó! (i que en realitat va ser realitzat un any després). O bé quan el senyor Roglan no acaba dâaclarir-se amb alguna publicació ni quan va ser elaborada, atribuint així aquesta a autors diferents. Dâaquesta manera, ens ofereix el galimaties següent:
âEn aquells moments [octubre del 1973, quan és a la Model], Oriol comença a preparar uns textos inacabats, coneguts com La lucha contra la represión: la policía y sus métodos, las medidas de seguridad, la contrarepresión. El gruix del treball és obra de Díaz, però Oriol hi aporta dades i idees. Quan més endavant seân publica la versió catalana, sâinclou en un document intern dâETA sobre normes i mesures de seguretatâ? (p. 109).

En realitat, aquí hi ha una barreja dâencerts, errades i inexistències: a) és cert que hi ha un document bàsicament de Díaz i en el qual Oriol Solé hi col·labora que es diu La lucha contra la represión, però havia estat editat el 1971 per Plataformas; b) la versió catalana posterior dâaquest document inclou un document intern dâETA, no âsâinclou en un document intern dâETAâ?; c) el text que Oriol Solé comença a preparar a la Model no lâoctubre sinó el desembre del 1973 és un estudi âsense títol- sobre la repressió, que no és evidentment La lucha contra la represión.

El senyor Roglan deu haver tingut seriosos problemes per elaborar la biografia dâOriol Solé, com a mínim pel que fa al periode de la pertinença dâaquest al MIL i âpre-MILâ?, del 1970 al 1973. Així que per cobrir aquest periode ha utilitzat profusament el meu llibre per recopilar informació i elaborar el seu text, no sempre amb resultats satisfactoris, com acabem de mostrar. La tasca de trobar i llegir tots els âdocuments inèditsâ? que el seu llibre anuncia és veritablement dura, i deu ser per això que alguns dels fragments dels documents que el senyor Roglan cita coincideixen exactament amb la cita que jo vaig utilitzar en el meu llibre. Ãs per això que un pensa si realment el senyor Roglan ha llegit realment alguns dels documents que ell cita o només una font secundària, en aquest cas, el meu text, però sense mencionar-lo: total, qui són Sergi Rosés i Alikornio ediciones? Això és certament així en com a mínim dues citacions del seu text, i ho puc afirmar no només perquè el text citat pel senyor Roglan coincideix exactament amb el que jo vaig extractar en el meu llibre, sinó âi sobretot- perquè jo en el meu llibre traduïa aquestes cites al castellà des dels originals en català; com que el senyor Roglan escriu el seu llibre en català, no li cal traduir aquests textos i els cita directament en català, però ai! resulta que no coincideixen exactament amb els originals, perquè òbviament els ha retraduït al català des de la meva traducció al castellà. Així, el primer cas és el fragment de la carta dâOriol Solé a Pere de lâ11-II-66 (Roglan 2006, p. 28; Rosés 2002 p. 55) i que el senyor Roglan cita dâaquesta manera (remarco les paraules que no coincideixen per facilitar la detecció) âSi fa falta, doncs, aquest compromís amb el món, cal fer-ho profundament. No ens és suficient una militància esportiva dins del Partit per fer un jaleo de tant en tant. Prenguem el compromís amb tot i per tot.â?, quan lâoriginal diu en un català poc normatiu: âSi cal pendre [sic], dons [sic], aquest compromís amb el món cal, doncs pendreâl [sic] profundament. No ens es [sic] suficien [sic] una militancia [sic] esportiva dintre el Partit per fer un âjaleoâ? de tant en tant. Prenem el compromís amb tot i per tot.â?; el segon cas és el fragment de la carta de Santi Soler del 21-III-75 (Roglan 2006, p. 138-139; Rosés 2002 p. 227), que és transcrit pel senyor Roglan així: âDesprés del silenci còmplice dels revisionistes, el â1.000â? sâha convertit en un petit mite, una moda, un espectacle, una festa martirològica, una mercaderia, un gadget. No fa massa vaig llegir el dossier del 73: pertany a un altre moment. Ara, el 2 de març venien un pòster del âmàrtirâ? (com quan la moda dels Guevara però més nostrat, com es diu), a 10 duros i amb un text de Maragall darrere sobre la mort de Ferrer Guàrdia: un âmetgeâ? a deu duros⦠Vull dir que el capital ho recupera tot, a més de fer callar la seva mala consciènciaâ¦â?â?, quan en realitat el text original és lleugerament diferent: âDesprés del silenci còmplice dels revis, el â1.000â? ha esdevingut un petit mite, una moda, un espectacle, una festa del martirologi, una mercaderia, un gadget. No fa gaire vaig llegir el Dossier del 73: correspòn [sic] a un altre moment. Ara, el 2 de març venien un poster del âmàrtirâ? (com quan la moda dels Guevara però més ânostratâ? (que diuen), a 10 duros i amb un texte [sic] de Maragall al darrera sobre la mort de Ferrer Guàrdia: un metge deu duros⦠Vull dir que el capital ho recupera tot, a més de fer callar la seva mala consciència.â?.
Aparentment, la tasca de recerca i de posterior elaboració de lâobra per part del senyor Roglan arribà a ser tan esgotadora que, en un moment donat, va decidir que el millor era utilitzar directament no només cites de documents, sinó parts del meu propi llibre, ja fos per ârefregir-lesâ?, o ja fos per apropiar-se-les sense cap menció de que estaven tretes del meu text, no fos que algú el volgués llegir o li treiés el mèrit a la seva ârecercaâ?. Dâaquesta manera ens anem trobant passatges, sense cap menció de la seva procedència, que sâassemblen extraordinàriament als que jo vaig escriure fa quatre anys, alguns quasi idèntics excepte per petits canvis de paraules, sent la diferència més significativa en aquests casos el fet que el text del senyor Roglan està escrit en català. Així, ens trobem amb el següent:

âEn sortir de la presó, Oriol ja ha trencat amb el PC-i a causa dels desacords polítics pel que fa al treball dins de CCOO.â? (Roglan 2006, p. 49)     âDebido a desacuerdos políticos con el PCE(i), especialmente por lo que se refería al trabajo en las CC.OO., rompió con el partido en la cárcelâ? (Rosés 2002, p. 32)
âMurcia havia agrupat al seu voltant una xifra notable de treballadors gràcies a la lluita quotidiana a les seves empreses, i lâabril del 1969 va marxar a Israel en un viatge dâaprenentatge professional,â? (Roglan 2006, p. 49)     âMurcia había conseguido agrupar en torno suyo a un número importante de trabajadores en base a las luchas cotidianas en su empresa, pero en abril de 1969 marcharía a Israel en viaje de aprendizaje profesionalâ? (Rosés 2002, p. 49)
âPel que fa a Díaz, és un obrer del metall que sâinteressa per la teoria política i per la història del moviment obrer.â? (Roglan 2006, p. 49)     âDíaz, también obrero del metal, se interesará pronto por cuestiones de teoría política y de la historia del movimiento obreroâ? (Rosés 2002, p. 49)
âA Tolosa de Llenguadoc, Oriol sâinstal·la a casa de la seva tia Maria Rosa Rotllant, que ha deixat els hábits de monja i treballa com a infermera en lâorganització solidària Comité de Coordination des Quartiers Déshérités, i que ja en altres ocasions ha acollit a casa seva altres exiliats fugits de Catalunya i de lâEstat espanyol.â? (Roglan 2006, p. 51)     âOriol Solé decidió marchar a Francia, a Toulouse, donde se instaló en casa de una tía lejana suya ex-monja, Maria Rosa Rotllant, que era enfermera en el Comitè de Coordination des Quartiers Déshérités de Toulouse y en cuya casa habían encontrado refugio exiliados españoles.â? (Rosés 2002, p. 33)
âEl 19 de gener de 1971, es reuneixen a Tolosa de Llenguadoc Oriol, Rouillan, Torres i Oller. En aquella reunió, Oriol proposa ampliar Nuestra Clase amb la gent de Vive la Commune, la qual cosa serà el nucli radical del â1.000â?.â? (Roglan 2006, p. 58)     âel 19 de enero de 1971, en un encuentro en Toulouse en el que participan Oriol Solé, su hermano Ignasi, Rouillan, Torres, y Oller, se decide, en palabras de Oriol Solé, la âampliación del núcleo NC [Nuestra Clase] con Vive la Commune: creación del núcleo radical 1000â?,â? (Rosés 2002, p. 96)
âOriol, el seu germà Jordi i Rouillan viatgen altra vegada al País Basc francès per buscar alguna mena de col·laboració amb ETA, i es reuneixen amb algunes de les branques, ramificacions i escissions de lâorganització basca.â? (Roglan 2006, p. 58)     âOriol y Jordi Solé y Rouillan viajan de nuevo a Euskadi Norte en esta época para buscar colaboración logística con ETA , reuniéndose con todas las ramas y escisiones de la organización vasca,â? (Rosés 2002, p. 143)
âAquest assalt, realitzat en un pis que és propietat dâunes tietes de Díaz, farà trencar les relacions entre Díaz i Murcia i amb els membres del MIL-GAC, perquè Díaz considera que lâacció és massa violenta, encara que la idea va ser seva i va passar la informació a Oriol. Quan Oriol, el seu germà Jordi i Rouillan van a visitar Díaz per proposar-li lâatracament, ell no sâhi compromet, i lâendemà Oriol, Jordi, Rouillan i Torres al volant del cotxe fan lâaccidentat atracament i es refugien tres dies a casa de Marcelo López.â? (Roglan 2006, p. 58)     âEsta acción, realizada en un piso de unas tías de José Antonio Díaz, significará la ruptura de las relaciones personales entre Díaz, y también Murcia, con los miembros del MIL-GAC. Sin embargo, no fue tanto el hecho del atraco en sí como la manera en que se realizó -demasiado violenta para Díaz- lo que motivó la ruptura. De hecho, la idea original de la acción surgió del propio Díaz, que dio la información a Oriol Solé en 1971; al año siguiente, al salir de la cárcel, éste fue a visitar a Díaz junto a su hermano Jordi y le propusieron su realización, pero esta vez Díaz respondió con evasivas; al día siguiente, Oriol y Jordi Solé y Rouillan (con Torres como conductor) realizaron el accidentado atraco, teniendo que refugiarse después de su realización en casa de Marcelo López durante tres díasâ? (Rosés 2002, p. 166-167, n. 35)
âA més, Oriol té contactes personals amb ETA a Tolosa de Llenguadoc, i de vegades utilitza com a refugi per a ell i per a alguns etarres el monestir de Sant Miquel de Cuixà, fins al punt que sembla que lâescissió entre les assemblees V i VI dâETA es prepara a Cuixà. Finalment, Raimon Civil i el monjo Josep Fillol seran expulsats per les autoritats franceses per lâajut que han donat a Oriol i altres exiliats.â? (Roglan 2006, p. 61)     âOriol Solé sería en esta época, según su hermano Jordi, âel hombre de ETA en Toulouseâ? (entrevista a Jordi Solé, 14-I-02) y, por ejemplo, hará servir el monasterio de Sant Miquel de Cuixà como refugio, tanto para él como para otros refugiados, gracias a la amistad con uno de los monjes, Raimon Civil. Jordi Solé afirma que la escisión entre ETA V y VI asambleas se fraguó en Cuixà, lugar donde Oriol Solé les había conseguido albergar (SOLÃ, Jordi. âRespostes al qüestionari MILâ?, marzo del 2001). Raimon Civil y otro monje, Josep Fillol, sufrirán medidas de alejamiento por parte de las autoridades francesas por esta ayuda prestada a Oriol Solé y otros refugiados.â? (Rosés 2002, p. 55, n. 23)
âLâentrenament consisteix a aprendre a robar cotxes i establiments, així com en algunes pràctiques de tir, però tot plegat no és una veritable formació militar.â? (Roglan 2006, p. 63-64)     âConsistía en aprender a robar coches, prácticas de tiro, etc., aunque en el MIL nunca hubo una auténtica formación militarâ? (Rosés 2002, p. 118, n. 49)
âLa Falç és lâòrgan del Comitè Rossellonès dâEstudis i dâAnimació, una entitat que lâoctubre de 1972 es transformarà en el partit Esquerra Catalana dels Treballadors, amb Miquel Mayol com un dels principals dirigents. Lâarticle dâOriol no es publicarà mai a La Falç, perquè Esquerra Catalana dels Treballadors és una organització legal que no defensa la lluita armada i coincideix més amb la línia política de lâAssemblea de Catalunya i el PSAN.â? (Roglan 2006, p. 86)     âLa Falç era el órgano del Comitat Rossellonès dâEstudis i dâAnimació, entidad transformada en octubre de 1972 en el partido Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), y Miquel Mayol era uno de sus principales dirigentes. El artículo propuesto por Oriol Solé no se llegará a publicar nunca en La Falç, ya que ECT era una organización legal que no abogaba por la lucha armada y estaba más en sintonía con la política propuesta en Catalunya por la Assemblea de Catalunya y en especial por el PSANâ? (Rosés 2002, p. 162, n. 9)
âPerquè mentre és a la Model i té contacte diari amb els seus companys, Oriol comença una etapa de reflexió teòrica i continua interessat pel que anomena âproblemes polítics-militars de la lluita revolucionàriaâ?.â? (Roglan 2006, p. 135)     âCon su último encarcelamiento, y en contacto con sus compañeros, Oriol Solé empezó una actividad de reflexión en la que parece asimilar totalmente las posiciones teóricas que habían sido defendidas desde la época del ET y se muestra muy crítico con las experiencias de âbanda armadaâ? -incluído el MIL-, sin dejar de preocuparse, sin embargo, por los âproblemas político-militares de la lucha revolucionariaâ?.â? (Rosés 2002, p. 226, n. 77)
âLâany 1972, Oriol havia escrit, per a Miquel Mayol, un text titulat Dos anys de resistència. En aquest fullet sâhi troben dues adaptacions de les cançons de Francesc Pi de la Serra âMe nâaniré a la muntanyaâ? i âLa matança del porcâ?. Pi de la Serra és un dels cantants més escoltats pels membres del MIL, i âMe nâaniré a la muntanyaâ? és una de les cançons predilectes dâOriol i Rouillan, als quals agrada molt lâestrofa que diu: âNo vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà; sols deixaré la guitarra per lâeina dâanar a caçar⦠Que la bèstia que jo caci no serà dâaquest volar, i amb la guitarra espanto, però no lâarribo a matarâ?. Probablement inspirant-se en el vers que diu: âel remei és la caceraâ?, a Dos anys de resistència Oriol fa una crida i escriu: âBona cacera!â?.â? (Roglan 2006, p. 156)     âEn este folleto [Dossier Térmica San Adrián del Besós] se incluyen dos adaptaciones de dos canciones de Francesc Pi de la Serra, âMe nâaniré a la muntanyaâ? y âLa matança del porcâ?; Pi de la Serra había sido uno de los cantantes más escuchados por los miembros del grupo, y la primera de estas dos canciones era una de sus favoritas, especialmente de Oriol Solé y Rouillan, a quienes gustaba especialmente la estrofa que decía âNo vull ser oficinista, ni paleta, ni manyà; sols deixaré la guitarra per lâeina dâanar a caçar. Però si sâacosta una guatlla la deixaré continuar, que la bèstia que jo caci no serà dâaquest volar. Serà verda i molt traïdora, molt me nâhauré de guardar, pitjor que el llop i la fura, lâescurçó i el relliscar, pitjor que una nit sense arbres, pijor que el fred i la fam. Que la bèstia que jo caci no serà dâaquest volar, i amb la guitarra lâespanto, però no lâarribo a matar.â? (Entrevista a Jordi Solé, 14-I-02). Probablemente la llamada de Oriol Solé a la âBona cacera!â? incluída en 1972 en âDos anys de resistènciaâ? esté inspirada en el verso de esta canción que decía que âel remei és la caceraâ?.â? (Rosés 2002, p. 226, n. 73)
âvan aportar elements de reflexió crítics amb els models tradicionals del moviment obrer. A més, van difondre concepcions polítiques quasi desconegudes aleshores a Catalunya i a lâEstat espanyolâ? (Roglan 2006, p. 215)     âofrecen elementos de reflexión críticos con los modelos tradicionales del movimiento obrero, intentando la difusión de concepciones políticas prácticamente desconocidas hasta el momento en Barcelona y Españaâ? (Rosés 2002, p. 63)

Cal fer esment aquí que el senyor Roglan sí que ens ofereix una novetat fruit de la seva recerca: no inclou, encertadament, Ignasi Solé Sugranyes en la reunió del 19 de gener del 1971, com jo erròniament havia fet en el meu llibre; llàstima que la seva recerca en aquest punt sâaturi aquí i no ens informi que Jean-Claude Torres tampoc hi era, com també erròniament jo vaig relatar: en espera de que la segona edició revisada del meu llibre aparegui, comunico públicament des dâaquí aquesta doble esmena.

La tesi del senyor Roglan

Creiem que amb lâanteriorment exposat es pot apreciar lâabast de la impostura de la ârecercaâ? sobre els anys del MIL dâOriol Solé per part del senyor Roglan, ârecercaâ? avalada per destacats representants del món de lâacadèmia i de la cultura dâaquest país. Però, amb tot, això no és el més greu del seu llibre. El més greu del llibre és que constitueix un intent de construcció dâun nou mite per al nacionalisme català mitjançant la recuperació dâalgú que no els pertany.

La tesi del senyor Roglan és clara: Oriol Solé va ser un revolucionari catalanista que va lluitar âper la llibertatâ?, âque Oriol està interessat en la lluita per lâalliberament dels Països Catalans, i que no és ni serà mai un anarquista internacionalistaâ? (p.68) com se lâha presentat fins ara. Per demostrar-ho, el senyor Roglan utilitza de nou els seus âdocuments inèditsâ?, bàsicament unes cartes dâOriol Solé; el senyor Roglan inclús, en un dels tres moments que em cita en el seu llibre, escriu que jo mateix âadmetoâ? que el discurs (i no âla posicióâ?, com mâatribueix el senyor Roglan) dâOriol Solé sobre la qüestió nacional no està exactament en la mateixa sintonia que el dels seus companys del MIL, i que tampoc âno negoâ? que Oriol Solé no abandonarà mai en la seva etapa del MIL la seva idea dâaglutinar forces radicals catalanes (p. 74).

Que el MIL com a tal i que Salvador Puig Antich, Oriol Solé o Santi Soler no eren anarquistes crec que ja ho vaig deixar suficientment demostrat en el meu treball, i a ell em remeto per a qui estigui interessat en aquest aspecte. Bastarà dir sobre això en aquest moment que el MIL no era un grup anarquista sinó que tenia fortes arrels teòriques en corrents revolucionaris de matriu marxista antileninista i que es considerava a sí mateix no com un altre grup polític més de lâextrema esquerra, sinó com un grup de recolzament al moviment obrer del moment. En quant a que Oriol Solé no era un âanarquista internacionalistaâ?, lâafirmació és equívoca: evidentment, si no era anarquista certament no podia ser anarquista internacionalista o de qualsevol mena, però contraposant lâanarquisme internacionalista amb la âlluita per lâalliberament dels Països Catalansâ? el senyor Roglan està dient implícitament que Oriol Solé tampoc era internacionalista, per refermar més la seva tesi. En tot cas, és cert, és una qüestió dâinterpretació del terme âanarquista internacionalistaâ? dins la frase.

Però deixem el terreny de les frases implícites i anem al de les explícites. El senyor Roglan diu que jo âadmetoâ? la disparitat de criteris dâOriol Solé amb la resta del MIL sobre la qüestió nacional i que âno negoâ? que no abandonarà aquestes concepcions mentre existeixi el grup. Bé, de fet no cal que âadmetiâ? i que âno neguiâ? això: vaig ser el primer, com a mínim el primer en vint-i-cinc anys, en dir-ho públicament en el meu treball. Vaig ser jo qui va mostrar les concepcions nacionalistes dâOriol Solé respecte la qüestió nacional i la seva contradicció amb el discurs del MIL, i vaig ser jo qui va fer públics els documents, citant-los i reproduint-ne parts dâalguns, que el senyor Roglan utilitza ara per âdemostrarâ? el seu fantàstic descobriment de que Oriol Solé era en realitat un lluitador per les llibertats nacionals dels Països Catalans. Així que no em cal âadmetreâ? ni âno negarâ? res dâaixò. El que calia fer quan escrivia la història del MIL, i el que caldria fer quan sâescriu la biografia dâun dels seus membres, és mostrar la veritat tal com és, o al menys tal com la mostra la documentació disponible.

Contra la mitificació anarquista dâOriol Solé, vaig trobar uns documents que mostraven el seu discurs nacionalista per resoldre la qüestió nacional catalana. Això li serveix al senyor Roglan per recuperar Oriol Solé i afegir-lo a la llista dels lluitadors per lâalliberament nacional catalana. Però Oriol Solé no era cap catalanista com vol fer-nos creure el senyor Roglan. Definir algú com catalanista, o comunista, o anarquista, o el que sigui, significa destacar la seva característica més específica per damunt de les altres. Evidentment, en política, i en tantes coses, poden coincidir més dâuna característica en un mateix subjecte. Així, per exemple, el BOC era un partit comunista i nacionalista, però el tret distintiu bàsic és que era comunista, a ningú se li acudiria definir el BOC com un partit básicament nacionalista. De la mateixa manera, si es defineix algú com catalanista, significa que aquesta és la característica política bàsica del subjecte definit; per tant, és una perversió definir Oriol Solé com un catalanista: Oriol Solé era un revolucionari comunista no leninista, amb les seves contradiccions, per suposat.

Dues són les contradiccions polítiques bàsiques dâOriol Solé: una són les seves concepcions organitzatives (que curiosament el senyor Roglan no tracta), lâaltra les seves concepcions respecte la qüestió nacional. Oriol Solé és membre dâun grup que està en contra de la âgrupusculitzacióâ?, del dirigisme i de lâavantguardisme; no obstant, ell parla de âdirigentsâ?, de âcomitès centralsâ? i dâorganització âpolítico-militarâ?. Ãs evident que Oriol Solé arrosega en la seva època del MIL les concepcions organitzatives del PSUC reforçades per la seva etapa al PCE(i), i que el discurs per lâautonomia obrera no acaba dâinterioritzar-lo completament, al menys, als anys del MIL. Respecte la qüestió organitzativa, Oriol Solé està en aquells anys més a prop del model estalinista que del model autònom. Se li acudiria a algú per tant qualificar Oriol Solé dâestalinista? Evidentment, no; seria una completa aberració. La mateixa aberració que comet el senyor Roglan quan qualifica de catalanista Oriol Solé.

El senyor Roglan agafa una part, important però secundària, de la política dâOriol Solé i la canvia pel tot. Utilitzant uns documents del 1972 presenta una nova caracterització dâOriol Solé com lluitador nacional. Però si això fos com el senyor Roglan presenta, què fa llavors Oriol Solé al MIL? Perquè no hi era a les FAC, o al PSAN, o millor encara, a lâOLLA, on tenia tot de cara per ser-hi? Respecte la qüestió de lâorganització, lâOLLA és el grup més semblant al MIL en aquells anys: sortit del PSAN, combina concepcions organitzatives âautònomesâ? amb una política clarament ânacionalista-revolucionàriaâ?; i a més, el seu cosí Felip Solé Sabaté nâés un dels principals impulsors. Com és que Oriol Solé no hi entra, malgrat tantes i tantes converses amb el seu cosí Felip? La resposta és ben senzilla: la política de lâOLLA no és la dâOriol Solé, les desitjades Ediciones Mayo 37 del MIL són inexistents a lâOLLA, les prioritats polítiques de lâOLLA no són les seves. A Oriol Solé no lâimporta en absolut que el nom de âMILâ? ni totes les seves publicacions i octavetes siguin en castellà; no es planteja que no pugui passar literatura prohibida per la frontera perquè estigui escrita en castellà (cosa que li sorprén tant al senyor Roglan, p. 51); no utilitza mai la senyera -estelada o no- quan crea els logotips i segells del grup; no presenta cap oposició ni crítica quan el MIL decideix publicar lâarticle amb el títol prou expressiu de âContra el nacional-socialismo del I.R.A.â? a CIA núm. 2 (que deixa clara la posició del grup davant la qüestió nacional); no escriu cap document sobre la qüestió nacional a la seva estada a la presó (âno té temps de centrar-se âen el problema de Catalunyaâ?â?, ens arriba a dir el senyor Roglan a la p. 119!), però en canvi sí que troba el temps per escriure sobre el comunisme, el marxisme, lâanarquisme, els aspectes militars, la repressió, el capitalisme⦠Convertir Oriol Solé en un lluitador catalanista és clarament una impostura, però és una impostura necessària per a la burgesia catalana.

Podrem conèixer el veritable Oriol Solé?

El senyor Roglan escriu al final del seu llibre que Oriol Solé âni va ser, ni és un heroi ni un màrtirâ? (p. 218), però és evident per a qualsevol que es llegeixi el seu llibre que aquest és precissament un intent de creació dâun nou mite de la cultura de masses nacional mitjançant el relat periodísitc de la vida dâun heroi que es converteix en màrtir. De fet, ni cal llegir-se el llibre per copsar això: només mirant la coberta amb les fotos i lâeloqüent títol dâOriol Solé, el Che català ja es pot percebre clarament que sâestà posant a la venda una nova icona nacional. El que deia Santi Soler el 1975 respecte el que començava a fer-se amb Salvador Puig Antich sâaplica també aquí: âcom quan la moda dels Guevara però més ânostratâ?â?.

En temps dâestatut, necessiten més herois nacionals, no en tenen prou ni amb els segadors ni amb els caiguts de 1714, ni amb la reconversió de la revolució de juliol del 1936 en guerra per la democràcia i per les llibertats nacionals catalanes; ni tan sols la recuperació de Salvador Puig Antich, reconvertit en un lluitador antifranquista per la democràcia i cada vegada més dotat de mística nacional, els ha estat suficient, i han trobat Oriol Solé. Necessiten herois més recents, de la transició, encara que els morts no els hagi posat mai la burgesia. I si poden recuperar un altre revolucionari comunista i reconvertir-lo en lluitador nacionalista, si poden crear una nova icona nacional, es fa i tan tranquils, perquè lâenemic és sempre Espanya i no el capitalisme de la nació que sigui, perquè la lluita dâalgú que porta cognoms catalans ha de ser sempre una lluita nacional i no de classe.

Necessitem recuperar la història de lâoposició revolucionària al capital, especialment la de després de la guerra civil, i per tant també les biografies dels lluitadors i lluitadores que van prendre el compromís âi els seus riscos- dâenfrontar-se al capitalisme. Oriol Solé és certament una persona que cal conèixer, en els seus aspectes positius com en els negatius. Lâexemple de la seva lluita, amb els seus encerts i els seus errors, ha de servir per a que noves generacions de revolucionaris anticapitalistes puguin treure les lliçons adients.

Per això, una veritable biografia dâOriol Solé, entre altres coses, haurà dâaprofundir en el per què i el com del pas des de lâestalinisme del PCE(i) al sindicalisme revolucionari de ¿Qué hacer?, trobant el seus vincles amb el moviment obrer; haurà de cercar lâexplicació del seu consentiment de lligar la seva orientació dâaccions armades amb una teoria per lâautonomia obrera; haurà dâesbrinar si el seu discurs nacionalista generà debat al sí del MIL i mostrar el per què no hi va haver ruptura per aquest tema; haurà de clarificar el seu paper durant el âcongrésâ? dâautodissolució del MIL; haurà dâexplicar el veritable sentit de les accions armades del setembre del 1973, després de lâautodissolució, tant de les comeses com de les projectades. El que no haurà de fer és una altre relat periodístic dâatracaments, fugides, execucions i enterraments, degudament condimentat amb un anecdotari del tardofranquisme i la transició, per millor presentar la distorsió del personatge. Una veritable biografia dâOriol Solé no evitarà futures recuperacions per part del sistema, però sí en podrà exposar les impostures.



Sergi Rosés Cordovilla
Barcelona, 14 de març del 2006
Sindicat