Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Gener»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

Accions per a Avui
19:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sense clasificar
Anàlisi de conjuntura Endavant(OSAN) Nous Estatuts: 25 anys més de lligam a Espanya
16 gen 2006
ANÃLISI DE CONJUNTURA

Nous Estatuts: 25 anys més de lligam a Espanya
Unitat Popular i lluita per lâAutodeterminació

www.endavant.org
Gener 2006



1.     INTRODUCCIÃ
⢠    AUTONOMISME: CEDIR PER A LIQUIDAR
⢠    âSI HO CRITIQUEN A MADRID â¦â?
⢠    âNOUSâ? ESTATUTS PER A REFORÃAR LâESTAT
⢠    CONTINUA LâIMPARABLE PROCÃS DE CONCENTRACIà EMPRESARIAL A LâESTAT
⢠    BENEFICIS DE DOS DÃ?GITS DEL CAPITAL FINANCER I LES PRINCIPALS MULTINACIONALS DE LâESTAT

2.     CONJUNTURA POLÃ?TICA I ECONÃMICA ALS PAÃ?SOS CATALANS
⢠    UN SECTOR INDUSTRIAL EN CREIXENT DEBILITZACIÃ
⢠    INCOMPLIMENTS I POLÃ?TIQUES DRETANES

3.     ELS ESTATUTS: EINES DE DOMINACIÃ, EINES DE DIVISIÃ
⢠    âNOUâ? ESTATUT DEL PAÃ?S VALENCIÃ
⢠    âNOUâ? ESTATUT DEL PRINCIPAT

4.     CONJUNTURA MUNDIAL: CREIXENT TENSIÃ ENTRE BLOCS

5. LA UNITAT POPULAR I LA LLUITA PER LâAUTODETERMINACIÃ
1.     INTRODUCCIÃ:

En lâactual debat al voltant de les reformes estatutàries, sâhan obert importants expectatives polítiques, com en tota modificació dâun marc jurídico-polític, per a una important part de la població catalana. Malgrat que les reformes sols són funcionals als interessos de les diferents burgesies dels Països Catalans, sobretot la del Principat, amb una economia castigada per una baixa inversió pública i infraestructures raquítiques, les portes del canvi en el marc jurídico-polític espanyol sâhan obert, encara que sigui tímidament, i sâhan creat importants esperances en diversos sectors populars i, amb aquestes, la possibilitat de poder crear conciència política entre aquests sectors.
Al Principat, per tal de justificar les actuals reformes, els partits del Parlament de la Ciutadella han hagut dââexcitarâ? els sentiments de les masses populars i presentar el âNouâ? Estatut com el remei a tots els mals. Si aquestes il.lusions i expectatives es veuen frustrades, quan dâaquí a pocs anys no es vegin els resultats que sâesperaven, un gens menyspreable nombre de persones poden optar pel trencament amb Espanya com a única sortida. Al País Valencià, per contra, els dos principals partits estatals, PP i PSOE, sâhan posat ràpidament dâacord per a fer una mera i superficial reactualització de lâEstatut de 1982 sobre la base de marcar el límit a posteriors reformes, sobretot amb mires a lâEstatut del Principat.
En aquest context, les organitzacions i col.lectius que defensem el dret dels Països Catalans a lâAutodeterminació podem i hem de fer que un important nombre de catalans i catalanes que vulguin trencar amb lâEstat ho facin, a més, des de posicions polítiques sòlides. Ãs en aquest sentit que cal veure que el moment actual és lâocasió per a fer sentir la veu de lâAUTODETERMINACIÃ, com a alternativa oposada a una nova fase de lâestratègia autonomista, per tal que la lliure voluntat democràtica majoritària dels i les catalanes sigui vista com una alternativa política vàlida per a les aspiracions populars.



Què signifiquen les actuals propostes i el procés de reforma autonòmic i del marc jurídico-polític a lâEstat espanyol? Per què es produeix en aquest moment i quina profunditat real tindrà? Aquestes són preguntes a les quals cal respondre, ja que actualment hi ha una gran confusió al si de la societat catalana i, sobretot, en els sectors populars que defensen la Sobirania per als Països Catalans, respecte a les reformes estatutàries: són aquestes reformes avenços reals per a fer possible el âsomniâ? de la llibertat nacional, en una societat més justa i democràtica? Són els nous Estatuts uns avenços que progressivament, esgarrapant competència rera competència, ens han de permetre assolir la Independència o, per contra, ens trobem davant dâuna âcançó enfadosaâ?, en que mai no ens mourem del mateix lloc?


AUTONOMISME: CEDIR PER A LIQUIDAR

No es pot fer una correcta anàlisi política del sentit de les actuals reformes sense repassar i analitzar el que ha estat i les conseqüències que ha tingut la posada en marxa de lâautonomisme als Països Catalans.

Lâautonomisme, com a sistema de descentralitzacio administrativa engegat a la mort de Franco, bàsicament a partir de 1982, ha estat la forma concreta dâestructura territorial i administrativa que va adoptar lâEstat franquista a partir de la malanomenada âTransicióâ?, procés amb el qual es va fer una adopció formal del model democràtic liberal-burgès, a âsemblançaâ? del model vigent a la majoria dâestats de la Unió Europea. Aquesta transmutació de lâEstat franquista en âDemocràcia parlamentàriaâ? es va dur a terme per a satisfer els interessos i propòsits de la burgesia estatal, delerosa dâentrar en el selecte Club dels rics Estats europeus, entrada que difícilment es podria haver produït si no es permetia la realització dââ?eleccions lliuresâ?. De fet, ja el 27 de juny de 1979, només tres mesos després de les primeres eleccions estatals (01 de març de 1979), se celebra un debat en el Ple del Congrés espanyol sobre lâincorporació de lâEstat a la Comunitat Europea (CE), en el qual tots els grups sâhi mostraren a favor.

Lâorganització de lâEstat en autonomies no només es realitza per a complir en certa manera amb les reivindicacions populars i obreres, sinó també dâacord amb el model regional i de descentralització impulsat per la UE, dâinspiració en el federalisme alemany (malgrat les importants diferències), model més flexible i que permet majors estalvis en la gestió administrativa, mantenint, però, intactes els pilars i les característiques fonamentals dels estats. Així, per a la majoria de catalans i catalanes, visquent com vam viure en una asfixiant i brutal dictadura, lâautonomia es va vendre i acceptar en gran mesura com un gran avenç, com un punt de partida que podria permetre anar molt més enllà un cop estigués consolidat. La manca de quadres, la venda dâimportants organitzacions populars i lâabsència dâun projecte polític de llarg abast poden explicar en bona mesura les renúncies i lâacceptació, en aquells moments, de lâautonomia.

En aquest context, el 25 dâoctubre de 1979 es celebra el referèndum de ratificació de lâEstatut dâAutonomia del Principat, amb una participació del 59â70%. LâEstatut anomenat âde Sauâ? és aprovat, malgrat lâelevada abstenció, per un 88â14% dels vots emesos. Lâaprovació de lâEstatut per part del Congrés espanyol es produeix el 29 del mes de novembre següent.

En el cas del País Valencià, que accedeix a lâautonomia sense referèndum popular, lâaprovació de lâEstatut dâAutonomia es produeix per part del Congrés espanyol el 2 dâabril de 1982. De semblant manera, les Illes esdevenen Comunitat autònoma dins de lâEstat espanyol per aprovació de lâEstatut per part del Congrés espanyol el 24 de gener de 1983.

Enmig de lâaprovació dels Estatuts espanyols dels diferents territoris dels Països Catalans es produeix el cop dâestat del 23-F de 1981, que crea les condicions, juntament amb la permanent pressió dels poders fàctics franquistes, per a la promulgació de la LOAPA (Llei Orgànica dâHarmonització del Procés Autonòmic), aprovada el 30 de juny de 1982. La LOAPA pretenia limitar la cessió i abast de les competències de les Autonomies. Tanmateix, aquesta va quedar desautoritzada en importants punts pel Tribunal Constitucional espanyol lâany 1983. Cal tenir en compte, en tot cas, que el tràmit de la LAOPA va posar de manifest la manca dâautonomia real de les CA i la clara subordinació dâaquestes a la sobirania espanyola, certament més real i lâúnica que en darrer terme sâaplica, representada per la Constitució i el Congrés espanyols.

A finals dels â70 els partits reformistes afirmaven, en els millors dels casos, que lâAutodeterminació no es podia demanar perque era impossible i impedia la âconsolidacióâ? de la democràcia, o en tot cas sâassegurava que lâAutonomia havia de preparar les condicions per a lâexercici del dret a lâAutodeterminació. Avui, amb lâexperiència dels darrers 25 anys damunt les espatlles podem afirmar que els plantejaments âprogressiusâ?, de lâavenç âlent i segurâ?, dââ?adquisició paulatina de competènciesâ? són, com a mínim, falsos i ingenus. 25 anys després, no podem acceptar la mateixa cantarella de que amb el âNouâ? Estatut del Principat sâavança âcap a la llibertat de Catalunyaâ? o fins i tot âcap a la Independència, o cap a la â?plenaâ? sobirania. I és que, a més a més, podem afirmar que 25 anys més dâautonomisme seran un cop letal per a la capacitat de mobilització populars, ja que, en el model de âdemocràciaâ? burgesa en que vivim, els âNousâ? Estatuts sols cerquen apaivagar les legítimes aspiracions de bona part de la població catalana.

Passats 27 i 24 anys de lâaprovació dels Estatuts del Principat i del País Valencià i les Illes, respectivament, ha quedat clar que qualsevol intent de reforma suposarà mantenir-nos, amb retocs més o menys superficials, 25 o 30 anys més en la mateixa situació anti-democràtica i continuïsta en que hem estat visquent. Ara, passada lâamarga experiència de més de dos dècades dâautonomisme es constata el que lâindependentisme ja va denunciar des de lâinici dels anys â70: que lâautonomisme és només una estratègia de lâEstat per a postposar lâexercici de lâAutodeterminació, per a guanyar temps, i poder acabar liquidant tota opció secessionista.

Per contra, cal afirmar i deixar ben clar que podem autodeterminar-nos des dâara mateix creant estructures populars per a la Construcció Nacional, estructures dâautogestió i dâautodefensa com poden ser un Consell dâEntitats dels Països Catalans, lâAssemblea de Regidors dels Països Catalans o bé agrupant en estructures nacionals el treball que diverses organitzacions i col.lectius realitzen diàriament en àmbits com la comunicació, la defensa dels drets dels i les treballadores, el medi ambient o els drets de les Dones. No podem esperar 25 anys més per a autodeterminar-nos o ser independents. Els Països Catalans tenim reptes i amenaces massa grans per a poder malgastar més temps pels interessos de polítics-gestors de partits reformistes que han fet de lâautonomisme el seu modus vivendi. Necessitem (i podem) autodeterminar-nos a partir dâara mateix, i una manera de començar és recuperant la capacitat de mobilització popular que els partits reformistes van escapçar ara fa 25 anys.


âSI HO CRITIQUEN A MADRID â¦â?

Sovint es pensa i sâactua amb la lògica que si alguna actuació o proposta que ve dels Països Catalans és criticada pel poder polític, mediàtic o ecònomic espanyol (el que provincialment i regional es pensa com a âMadridâ?) és que, automàticament, allò és quelcom que ha de ser positiu per a nosaltres.

Ãs un greu error plantejar que cal defensar lâEstatut davant dels âatacs de Madrid/Espanyaâ?, com si això fos defensar âCatalunyaâ?. No hi ha res més erroni. De fet, sabent i havent experimentat lâaplicació real i havent comprovat els límits infranquejables de lâautonomisme, qualsvol defensa dâun Estatut, per més âexigentâ? que aquest pugui semblar sobre el paper sempre suposarà legitimar lâautonomisme, encara que sigui des de posicions âcrítiquesâ?. La lectura dâuns quants articles de la Constitució espanyola (CE) mateixa, aparentment ben positius sobre el paper, permet de constatar el que acabem de dir. Començant perque la CE incorpora la Declaració Universal dels Drets Humans, i en el primer punt dâaquesta es defensa el Dret a lâAutodeterminació dels Pobles, queda clar que la CE sâaplica dâacord amb la lectura i els interessos de la classe dominant a lâEstat, és a dir, la burgesia.
Continuant la lectura de la CE, es pot trobar com sâafirma que aquesta té per funció âgarantir la convivència democràtica (â¦) de conformitat amb un ordre econòmic i social justâ? i ââpromoure el progrés de la cultura i de l'economia per tal d'assegurar a tothom una qualitat de vida digna.â? (â¦) âEstablir una societat democràtica avançadaâ? (Preàmbul), que âla riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i proteccióâ? (article 2.3), que âles normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanyaâ? (article 10.2), que âtothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradantsâ? (article 15), o bé que âtots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexeâ? (article 35.1), o, ja a un nivell de dramàtica actualitat, que âtots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulacióâ? (article 47), i que âtothom té dret a disposar d'un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, i el deure de conservar-loâ? (article 45), etcètera.
En el cas dels Estatuts, el del País Valencià de 1983, fins i tot, parla en el preàmbul de âPaís Valenciàâ?, terme perseguit políticament per tots els governs valencians haguts, i posteriorment sâafirma que âla Comunitat Valenciana té com a objecte el reforçament de la democràcia i la garantia de la participació de tots els ciutadans en la realització dels fins dâestaâ? (article 1.3), o que âla Generalitat Valenciana garantirà lâús normal i oficial de les dues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per a assegurar-ne el coneixementâ? (article 7.2). Un mínim coneixement de la realitat política i social del País Valencià dels darrers 25 anys permet de veure com aquesta contradiu clarament el que en el text legal sâafirma.

Així, es pot veure que, amb els textos a les mans, gairebé es podria parlar dâuna situació democràtica âmínimaâ?. La realitat del dia a dia, no cal dir-ho, és ben diferent. Ãs per això que, independentment de les reformes que es puguin introduir a les propostes de nous Estatuts (ja siguin per al País Valencià, el Principat o les Illes), i independentment de si alguna de les propostes és enretirada finalment, lâúnica posició democràticament i política vàlida ha de ser i és la de permetre la lliure decisió sobre la futura organització de la societat catalana, en qualsevol àmbit, ja sigui respecte al model econòmic, social o cultural: és a dir, permetre una decisió sense límits, AUTODETERMINAR-NOS com a Poble.

Dâaltra banda, fins i tot en el supòsit que no es retallés la nova proposta dâEstatut per al Principat, aquesta, cal dir-ho, tampoc és lââ?avençâ? que seâns ha volgut vendre. De fet només sâha vist inflat per les crítiques que nâhan fet els partits i mitjans al servei de la burgesia més dâarrel castellano-espanyola. Les crítiques no són altra cosa que tensions entre diferents fraccions burgeses de lâEstat espanyol, disputes entre els sectors hegemònics del poder político-econòmic, i els seus sectors de suport respectius, del Principat i el dâarrel castellana. Ãs una disputa, en cap cas un enfrontament que pugui arribar a suposar un trencament, entre diferents maneres de concebre lâEstat i diferents interessos respecte a la redistribució financera dels impostos recaptats per aquest. Per una banda, i de manera certament un poc simplificada, es pot afirmar que hi ha la burgesia del Principat, dâarrel més eminentment industrial, i de lâaltra, la burgesia radicada a Madrid, dâarrel més financera i de serveis (Madrid, de fet, només compta (19) amb el 10% de la producció industrial espanyola). Malgrat la presentació intencionadament ânacionalistaâ? de la proposta dâEstatut, aquesta no deixa de ser, en el fons, un mer intent de redefinició de les relacions dins de lâEstat (el famós âencaixâ? que sempre ha cercat la burgesia principatina), via millora del finançament.

Cal insistir-hi: massa sovint sâha optat per donar per bo allò que des de âMadridâ? es criticava. Això no és cert gaire sovint ni ho és ara. Si des dels partits i la burgesia espanyola més centralista es critica les actuals reformes és per una desavinença en el model dâestat, no en el fons. La, o les diferents fraccions, de la burgesia catalana no volen, de cap de les maneres, trencar amb lâestat, només volen readequar-ne alguns elements com major finançament, recuperar elements simbòlics (dret foral, institucions, etcètera), incrementar recursos en R+D⦠Lâobjectiu és el dâaugmentar la taxa de guanys. No es tracta dâun enfrontament en clau sobiranista, per més que de vegades es vulgui aparentar això. Es tracta de millorar, de la mà dâERC, CiU i sectors del PSC, fonamentalment, les seves condicions en relació amb lâestructura estatal, ja que lâEstat, com a instrument al servei de lâacumulació capitalista els és del tot imprescindible. Cal tenir en compte, doncs, que lâEstat actua com a com a aparell que permet de mantenir lâordre en la societat, ja sigui a través de repressió o com a generador de consens, i com a recaptador dâimpostos i repartidor dâaquests en forma dâinversions.
Lâaparent âradicalitatâ? desapareixerà després del nou âs Acords/Estatuts entre les burgesies de lâestat. No arriba a haver-hi, doncs, contradicció, només tensions, que no són de caire antagònic. Per més que les reformes estatutàries rebin atacs, doncs, això no les converteix en âbonesâ propostes.

De fet, si sâobserva allò que no qüestionen, es pot veure com les actuals reformes deixaran intactes els pilars bàsics de lâEstat espanyol, els que impedeixen que els Països Catalans puguin ser sobirans. Les actuals propostes de modificació dels Estatuts suposen mantenir la divisió territorial dels Països Catalans (Articles 2 i 145.1 de la Constitució espanyola), no qüestionen el model de democràcia actualment imperant (on la capacitat de decisió popular no té mecanismes per a expressar-se, fer complir les seves propostes i, encara menys, controlar lâacompliment dâaquestes decisions), no aposten per la creació dâun marc català de relacions laborals (en lâEstatut del Principat es parla dâun vague i indeterminat âespaiâ? català de relacions laborals, jugant enganyosament amb els termes), tampoc no garanteixen la presència de representants nacionals de manera plenament sobirana en organismes internacionals, en materia econòmica i socio-laboral no es doten de mecanismes per a la defensa i planificació econòmica, per a poder encarar amb mínimes condicions lâactual període de âdeslocalitzacionsâ? ni la progressiva privatització dels serveis públics, si no que, sobretot en el cas del Principat, sols es plantegen avenços en qüestions de control en lâàmbit socio-laboral. Cal concloure, doncs, que en lloc de ser instruments per a âaprofundir en lâautogovernâ? o coses semblants, les reformes estatutàries són una resposta per a complir, bàsicament, una triple funció:

-     intentar millorar les condicions de finançament de les burgesies dites âperifèriquesâ?,
-     legitimar lâEstat, i
-     intentar treure lâEstat del permanent estat de crisi en que aquest es troba des del seu naixement.


âNOUSâ? ESTATUTS PER A REFORÃAR LâESTAT

Com sâacaba dâapuntar, les reformes estatutàries també han de permetre a la burgesia espanyola de reforçar lâestructura estatal en el territori català, sobretot al Principat, on ha gaudit de poca legitimitat com a estructura de dominació, des de la fi del franquisme.

Cal tenir present que al Principat ha existit, històricament, una mínima estructura estatal i una encara menor implantació dâaquesta al si de la societat. Així, la prèsencia de les estructures genuïnament estatals (cossos policíacs, Diputacions, Governs Civilsâ¦) han gaudit de poc prestigi entre la població. Dâaltra banda, les inversions estatals directes han estat escasses, com escassa ha estat la prèsencia entre el funcionariat de catalans i catalanes. Una excepció a aquesta afirmació seria el funcionariat autonòmic, que amb tot deixa la proporció de funcionariat molt per sota de la mitja a la resta de lâestat.
La legitimitat social de lâEstat, per tant, ha estat migrada fins al moment actual al si de la població principatina. Fins ara, podem afirmar, la burgesia principatina, i en certa mesura també la dâaltres àrees de la resta dels Països Catalans, no ha pogut interrelacionar-se amb lâestructura de lâEstat en la mesura que hauria desitjat i necessita. Això ha estat a causa de la deslegitimació duta a terme per les importants lluites obreres i populars ocorregudes històricament.

Tanmateix, no es pot passar per alt que el gran concens amb que ha estat aprovat (30 de setembre de 2005) el âNouâ? Estatut al Parlament del Principat, amb el suport del 90% dels diputats, i que el fet que al Govern del Principat hi hagi el mateix partit que governa a Espanya donen una gran legitimitat, no només a la proposta de reforma, sinó també a lâEstat i la seva estructura. Això serà així sempre en el cas que finalment sâaprovi, al Congrés espanyol, una versió satisfactòria dels Estatuts per als partits que hi donen suport. Si finalment el Govern i el Congrés espanyols âdonen satisfaccióâ? al que bona part de la població pot percebre com a reivindicacions catalanes, la legitimitat de lâEstat entre la majoria de la població catalana serà força més gran que no pas lâactual. El fet que el Partit Popular no dongui suport a lâEstatut del Principat, fins i tot, afegeix un plus de legitimitat, aparent no cal dir-ho, a la proposta de nou Estatut davant la població principatina. Ãs en aquest sentit que podem afirmar que aquestes reformes estatutàries són dâuna gravetat cabdal per al futur nacional dels Països Catalans: si aquesta funció dââ?encaixâ? dels Estatuts es duu a terme amb èxit, els Països Catalans, com a realitat nacional, però també com a projecte polític, tindrem davant nostre un obstacle dâenorme dificultat a superar.

Al principi dâaquest apartat sâafirma que lâEstat espanyol és un Estat en crisi des del seu naixement. Efectivament, lâEstat espanyol és una estructura amb greus tensions internes que lâimpossibiliten dâacomplir amb ple èxit la funció que les burgesies habitualment i històrica encarreguen als Estats, i que és la de ser un instrument al servei de lâacumulació capitalista. Aquest és un aspecte que la socialdemocràcia espanyola (el PSOE, fonamentalment) desitja i espera solucionar definitivament per a acontentar la burgesia a la qual serveix. Les reformes estatutàries són un dels instruments clau en aquesta operació.

Aquesta crisi de què parlem és bàsicament la causada per la qüestionada hegemonia de la burgesia centralista i, amb aquesta, el seu model centralista-homogenitzador dâEstat, i de lâaltra, les fortes lluites i reivindicacions de les Nacions oprimides per lâEstat i les cultures regionals amb forta personalitat. També lâEstat espanyol pateix, el seu model socio-econòmic, periòdiques contestacions i lluites obreres i populars que en qüestionen la viabilitat a llarg termini. Cal tenir en compte, alhora, que la indústria espanyola és una indústria, a nivell tecnològic, considerablement endarrerida. Això té repercussions en lâeficàcia de lâacumulació capitalista i, per tant, en la fortalesa de lâadministració estatal. Aquestes dues darreres contradiccions apuntades, tanmateix, no són tan profundes com les dues primeres, ja que la integració del sindicalisme reformista i la debilitat de les esquerres estatals asseguren una escassa contestació als costos socials causats pel model econòmic.

Si sâanalitzen algunes dades de lâactualitat socio-econòmica estatal es pot corraborar el que sâacaba dâafirmar. I és que lâEstat espanyol, a més de presentar un dels percentatges més baixos dâinversió en Recera i Desenvolupament (R+D), també presenta una molta baixa productivitat i un important llast en formació dels i les treballadores. Lâeconomia espanyola té un horitzó de crisi permanent a la vista, tenint com té els seus fonaments en un model econòmic i social basat en lâèxit a curt termini, i amb un clar predomini del capital financer, en detriment de lâindustrial, econòmicament més estable.

Mentre que la Generalitat del Principat, almenys en aquest aspecte, fa apostes amb perspectiva de mig termini, incrementant (33) en un 15% el pressupost en R+D, els successius Governs espanyols han mantingut la inversió en aquest concepte al voltant del 1â05% del PIB (dades del 2003 (46)), uns nivells baixíssims, essent el capitalisme espanyol ara mateix el penúltim a la llista de lâOCDE dâavanç pràctic en la productivitat i en R+D+i (lloc 29, just davant del darrer estat en aquest àmbit, lâEstat mexicà). A nivell de la UE la mitja estatal dâinversió és del 1â93%, una mitja encara per darrera de les japoneses i dels EUA. No és dâestranyar que lâEstat espanyol sigui, doncs, lâúnic a nivell de la UE que ha vist com seân reduïa la productivitat per hora entre 1995 i el 2004, en un 0â3% (35).

Aquesta baixa proporció dâinversions en R+D i el secular menyspreu per lâeducació i formació dels i les treballadores, per una brutal voluntat dâextracció de plusvàlua absoluta, té conseqüències en la pèrdua neta de llocs de treball en la manofactura. El sector industrial continua en un descens imparable, malgrat pujades i baixades conjunturals, cedint definitivament al devastador sector de la construcció el primer lloc en el creixement econòmic estatal. Així, la construcció continua funcionant a lâEstat com a motor econòmic. A aquesta activitat es deu, bàsicament, el lleuger creixement del PIB estatal (del 3â4 al 3â5%) en el 3r trimestre de 2005, ja que els sectors que més han crescut han estat la construcció, que ha experimentat el major creixement, passant del 5â4 al 6%, i la indústria, que ha passat del 0â6 al 1â3% (20).

Dins del sector industrial, el subsector de les manufactures és el que en surt més malparat, amb un degoteig constant de llocs de treball. La causa cal cercar-la en una important importació dâaquests productes, des de països en procés dâindustrialització. Només des de la Xina, durant el primer trimestre de 2005 sâha produït un increment del 550% en lâimportació de pantalons (9), essent (18) el dèficit comercial de lâEstat amb la Xina 5â8 vegades superior al de 1995. El 2005 les importacions des de la República Popular de la Xina han estat per valor de 981 M euros, mentre que les exportacions han estat de 742 M euros. El dèficit comercial acumulat a lâestat els primers deu mesos de lâany (36) sâha incrementat en un 29â8% respecte al mateix període de lâany passat (63.337 M euros), segons el Ministeri dâIndústria espanyol. Mentre les exportacions estatals sols han crescut un 4â4% (arribant a 125.675 M euros) entre gener i octubre, les importacions ho han fet en un 11â8% (189.013 M euros). Aquestes xifres mostren la perspectiva de desocupació que pot tenir lloc a lâEstat en els propers anys, si no sâincrementa la inversió en R+D, ja que a lâEstat les manufactures suposen, encara ara, la major fracció de les exportacions (24â4%. La resta es reparteix entre els automòbils, 20â4%; béns dâequips, 21â2%; i productes alimentaris, 13â%. El 72â8% de les exportacions tenen com a destí la resta de la UE, el 9â5% lâÃsia, el 8â8% Amèrica Llatina i el 7â3% lâÃfrica).
Aquest potencial elevat procés de desocupació en la indústria, difícilment compensable per increments dâocupació en dâaltres sectors, i del qual els Països Catalans difícilment seân salvaran, sâagreuja per la perspectiva de les âdeslocalitzacionsâ? al Magreb i lâEst europeu, que més endavant sâanalitza. En el cas del sector automobilístic estatal, lâocupació ha passat de 116.380 (1977 (9)) a 71.038 llocs de treball en lâactualitat, amb una previsió de reducció de la producció automobilística (21) en un 20% en 4 anys. Ja la producció dâautomòbils el novembre de 2005 sâha reduït en un 9% respecte al mateix mes de 2004.

Lâextracció salvatge de plusvàlua absoluta (explotació intensiva de la força de treball, en dâaltres paraules) anteriorment citada es pot constatar amb les dades de diversos estudis sobre el nivell de remuneració a lâEstat. Per exemple: segons un estudi de CCOO (8), els sous a lâestat són un 28â4% més baixos que la mitja a la UE, valor que descendeix al 16% si es té en compte el poder adquisitiu. En relació a la diferència entre la remuneració que reben els homes i el de les dones, a nivell de la UE és un 25% inferior que la dels homes. A nivell estatal, aquest percentatge arriba al 29%. Si a més sâafegeix a aquesta realitat de baix poder adquisitiu el fet que les famílies de lâEstat experimenten un creixent endeutament, el panorama socio-econòmic espanyol esdevé realment tèrbol per als propers anys. Respecte a aquest darrer punt, el Banc Central dâEspanya ha assenyalat recentment (15) que hi ha un âexcessiu endeutament familiarâ? a lâEstat espanyol, amb un increment del deute familiar el passat mes dâoctubre (43) del 20â7% interanual. Segons un estudi del grup bancari BNP Paribas (14) el 31% de les persones a lâEstat espanyol té dificultats per a pagar les mensualitats dels crèdits, i un 23% hi té moltes dificultats, el que suposa gairebé el doble de la mitja de la UE. El 58% de la població de lâEstat té demanat un crèdit per a pagar el pis, mentre que la mitjana de la UE és del 38%.

LâExèrcit espanyol tampoc se salva de les migrades inversions que lâEstat espanyol és capaç de dur a terme. Essent, malgrat tot, un àmbit en que les inversions de lâEstat, per via directa o indirecta, han experimentat un dels majors creixements els darrers anys (18.909,8 M euros el 2005 segons els PGE (46)), aquest no deixa dâoferir una gràfica imatge de la debilitat estructural de lâEstat. LâExèrcit espanyol no només té un important problema dâallistament, amb una molt dèbil âvocació militarâ? entre la població (dâaquí la promesa del PSOE dâincrementar en un 25% el sou dels militars), sinó que lâequipament i armament compta amb un grau dâobsolescència que arriba a posar en perill el propi personal, perdent, a tall dâexemple, 21 avions Mirage en les dues darreres dècades (14), el darrer en unes maniobres a Alemanya, en que el pilot, just abans de lâaccident, va manifestar que va sentir un fort âolor de fum i crematâ?.


CONTINUA LâIMPARABLE PROCÃS DE CONCENTRACIÃ EMPRESARIAL A LâESTAT:

Mentre el Ministre espanyol dâeconomia, Pedro Solbes, continua exigint (14), en la línia més genuïnament seguidora de la proposta de Directiva Bolkenstein, la liberalització dels serveis, lâeconomia espanyola esdevé progressivament una clar exponent dâeconomia monopolitzada en sectors estratègics, amb lâEstat com a suport (privatitzador) per a les empreses dominants dâaquests sectors, fet que ens permet parlar dâun cada vegada més clar Capitalisme monopolista dâEstat. A nivell estatal, com a mínim, la polarització de la riquesa en cada vegada menys mans i el creixement de la pobresa en el si de la societat esdevé, doncs, una clara i palpable realitat.

Un exemple de gran actualitat es pot trobar en lâOPA de Gas Natural sobre Endesa (6), la qual, en cas de dur-se finalment a terme, suposaria lâagrupament sota una mateixa companyia més de 30 milions de clients, deixant el marcat elèctric estatal a la pràctica sota un duopoli. De fet, la CNE, Comissión Nacional de la Energia, organ consultiu format per 9 membres, ja es va pronunciar a favor de lâOPA, possibilitant el primer pas cap al citat duopoli energètic Gas Natural-Iberdrola a lâestat. Per a visualitzar la magnitud de la concentració de la que estem fent esment, el panorama estatal en producció energètica, en cas de materialitzar-se la compra, quedaria de la següent manera: producció elèctrica, 27â1% Gas Natural, 38â2% Iberdrola, dâaltres 34â8%; Proveïment de Gas: 68â8% Gas Natural, 8â8% Iberdrola, 22â5% dâaltres; Venda dâelectricitat: 40â7% Gas Natural, 37â9% Iberdrola, 21â4% dâaltres; i Venda de gas: 55% Gas Natural, 18% Iberdrola, 27% dâaltres (45)).

Aquesta OPA hostil a Endesa feta per Gas Natural, de la qual és accionista majoritària âla Caixaâ?, permet dâentendre els motius pels quals la més alta burgesia principatina es planteja millorar les relacions i desitja poder comptar amb un més íntim accés als mecanismes de control econòmic de lâEstat. Alhora, aquesta operació posa de relleu la creixent interrelació de lâeconomia catalana amb lâespanyola, la qual, alhora, també és un dels motius de les tensions entre els diferents sectors de la burgesia de lâEstat.

Un dels principals factors darrera de lâactual reordenació capitalista dins de lâEstat és la protecció que ofereix lâestructura estatal davant la creixent agressivitat i competència en relació a dâaltres multi-nacionals, en un context econòmic amb creixents fusions i absorcions, la majoria dâaquestes patrocinades pel capital financer. Aquest procés de fagocitació dâuna empresa energètica tan gran com Endesa per part de la màxima expressió del Capital financer dels Països Catalans, que sâintenta vendre com una lluita per âenfortirâ? lâeconomia catalana o com una mostra de determinació de les empreses amb majors beneficis, com és el cas de âLa Caixaâ?, per millorar les condicions de vida al Principat, només fa que mostrar la creixent competència, a la qual es feia esment ara mateix, entre empreses dominades pel sector financer. Resulten encara més paradoxal aquest tipus de propagandes quan âla Caixaâ? no és, de fet, res més que lâexpressió més clara dâempresa explotadora de les classes treballadores catalanes, via crèdits hipotecaris, control de peatges, etcètera, a part de ser, en paraules del seu president âdâinqüestionable espanyolitatâ?. Fornesa (16), efectivament, ha defensat âlâespanyolitat de la Caixa, ja que el 60% de lâorganització es troba fora de Catalunya (sic)â?.


BENEFICIS DE DOS DÃ?GITS DEL CAPITAL FINANCER I LES PRINCIPALS MULTINACIONALS DE LâESTAT:

Per a veure lâactual capacitat del Capital financer espanyol per regir lâeconomia estatal cal veure els resultats econòmics dâaquest sector. Una breu anàlisi de la dinàmica dâaquest sector permet de veure que sâestà concentrant a un ritme espectacular i que obté beneficis de dos dígits percentuals, que contrasten clarament amb els magres increments salarials que la majoria de la població treballadora, en tot cas aquella que té feina, pot percebre. Aquestes xifres també contrasten amb els beneficis que sâobtenen en dâaltres branques de lâeconomia.

Si hom observa els beneficis abans dâimpostos (44) de les 208 principals empreses que cotitzen en borsa a lâEstat, es pot veure com aquests han estat en termes absoluts de 33.761 M euros en els 9 primers mesos del 2005, una xifra que, a nivell orientatiu, és superior al còmput total del pressupost de la Generalitat principatina per a 2006. Lâincrement en els beneficis ha estat del 27â90% respecte al mateix període de 2004.

En el capítol dels àmbits que han permès unes majors quotes de beneficis a les entitats financeres, es pot veure com el crèdit per a la compra dâhabitatges continua essent el principat motiu dels increments en els guanys de Caixes i Bancs. Així, âLa Caixaâ? va experimentat un increment récord durant el 2004 en la demanda de crèdits hipotecaris, en un 24,6%, amb la qual cosa la suposada funció âsocialâ? de âla Caixaâ? queda més que posada en dubte. Malgrat el que pugui semblar, tampoc la gallina dels ous dâor de les entitats financeres no sembla que sâhagi de morir en breu, ja que la previsió (19) dâincrement en la quota hipotecària mitja en els propers 2 a 6 anys és del 40%.

Dâaltres resultats concrets en beneficis parlen per si sols: Abertis, participada principalment per âla Caixaâ? i ACS, acaba dâadquirir el 100% del capital de Sanef, concessionària dâautopistes franceses, per 5.300 M euros (el 100% del capital), després dâhaver facturat el 2004 1.793 M euros (42) i després dâobtenir 215 M euros durant el primer semestre del 2005 (27), un increment interanual del 19â5%; la Caixa de Catalunya guanya el primer semestre de lâany (27) 107 M euros, fet que suposa un increment interanual del 23â7%; Caixa de Sabadell, la 4a Caixa a nivell de Principat, va obtenir 39â5 M euros de beneficis el 2004 (37); Repsol (27) obté 1.650 M euros dâinici de 2005 fins a juny, fet que representa un increment del 25% respecte al mateix període de lâany passat; Gas Natural obté (28) 367â8 M euros en beneficis el primer semestre del 2005, un increment interanual del 10â9%; Endesa un 22â9%, 956 M euros; el Banc de Sabadell ha obtingut el tercer trimestre de 2005 un benefici net de 354â8 M euros, fet que suposa un increment interanual del 43â7% (34); Banesto obté 296 M euros (26) entre gener i juny, amb un increment interanual de 15â2%, afirmant-ne els responsables que les âhipoteques en són el gran motor de creixementâ?; el banc Santander (28) obté un 35â2% més de beneficis el primer semestre del 2005. Els beneficis del sector no sembla que hagin de disminuir, si es té en compte lâincrement, semblant al del primer trimestre, dels beneficis del mateix grup per als tres primers trimestres de lâany (36â8%, 3.878 M euros). De fet (34) es preveu que el grup superi els 6.000 M euros en acabar el 2005.

En el sector de les comunicacions, també les grans multi-nacionals, en aquest cas antic monopoli estatal, també recullen grans increments en els guanys: Telefónica ha incrementat el benefici de novembre dâenguany respecte a lâany anterior en un 36% (23), que representa 3.253 M euros. Lâincrement més important lâestà obtenint del negoci a Amèrica Llatina.

Com a imatge final dâaquest panorama, queden xifres com la que permet constatar com els Països Catalans és terreny privat de les entitats financeres, amb, per exemple, 1â32 oficines financeres per cada 1.000 habitants al Principat, mentre que la mitjana a la UE és de 0â47 oficines/1.000 habitants (32). Així, mentre els beneficis empresarials sâincrementen (13) i les principals empreses principatines (19) que cotitzen a borsa van incrementar els beneficis en lâexercici del 2004 entre un 17 i un 20% de mitjana respecte al 2003, i la retribució dels inversors en forma de dividends sâha incrementat el 2005 fins al 35%, cal comparar els increments dels preus dels habitatges i els minosos increments dels sous per a veure que les classes populars estan treballant clarament per al sector financer, permetent-los els enormes beneficis privats que recullen i adonar-se, també, que cal una alternativa redistribuïdora i planificadora, democràtica i socialista, de lâeconomia.


2. CONJUNTURA POLÃ?TICA I ECONÃMICA ALS PAÃ?SOS CATALANS

Si tant sota el franquisme com en el transfranquisme del regnat del rei designat per Franco, vivim en una constant situació de migradesa de recursos, sota una permanent vigilància i retallada dels drets democràtics i nacionals i sota una ininterrumpuda repressió política, no deixa de ser cert que els temps que venen seran tan o més durs que als que les classes dominants tenen acostumats a més del 90% de la població catalana, aquesta part de la societat que anomenem âClasses popularsâ?. Passat el temps dels Països Catalans industrialitzats, ara toca el temps dels Països Catalans turistificats, dels Països Catalans dels cambrers, les dependentes i de les cases rurals, on les indústries es âdeslocalitzenâ? per a anar-seân al Magrib, panorama al qual és imperatiu que lâEsquerra anti-capitalista dels Països Catalans doni resposta.

Veiem com per sobre de tota la retòrica i tota la confusió que intencionadament cerca de generar el llenguatge dels informatius, de les revistes i els diaris de masses, de la publicitat i la indústria cinematogràfica capitalista, present també en el text dels nous Estatuts, les condicions de vida de les classes populars catalanes, no han millorat respecte a les dècades immediatament precedents. En 50 anys la nostra societat ha passat dâuna base eminentment agrícola a una de serveis, en plena desindustrialització. Pel camí, una societat anòmica, aculturalitzada, desestructurada i sense instruments per a afrontar el futur ha deixat molts dels seus fills i filles, que podrien haver arribat a ser excelâ¢lents estudiants universitaris i professionals, en la desesperació de la desocupació, en el consum i lâautodestrucció de les drogues o bé trobant la mort en accidents de trànsit al volant de âcotxes-balaâ? creats especialment per a joves per la criminal indústria automobilística. Això sí, amb algun enginyer i dissenyador per a omplir el gran espai intermig entre la gran massa conformada per les classes populars i el grup selecte de representants del creixent i omnipotent capital financero-industrial, aquest gran espai de les diferències salarials creixents, de la desregulació i de lâabaratiment de lâacomiadament.

Els diferents territoris dels Països Catalans han vist canvis de gran profunditat en els sectors econòmics hegemònics: la burgesia dominant a les Illes ha passat de ser la tradicional terratinent, productora de calçat⦠a la constructora amb orientació turística. Al País Valencià, lâagricultura, la ceràmica i lâautomòbil fa temps que han cedit el primer lloc a la construcció, sobretot de residències turistiques, que ha donat lloc a lâactual panorama conflictivitat legal provocat per la construcció massiva, que afecta ja a segones i terceres línies de costa. Finalment, al Principat, el textil, la indústria petroquímica i lâautomobilística estan començant a ser anècdotes del passat, davant del creixement dels serveis, així com també de la construcció, de la mà de la qual es tercieritza, en base al turisme, el conjunt dels Països Catalans.

Després de constatar, superficialment, els grans canvis que ha patit la societat catalana en menys dâun segle, podem afirmar que els reptes que ens esperen no tenen comparació amb els que sâhan hagut dâafrontar. No és cap exageració: vivim en un moment en que, orfes dâestructures i organitzacions polítiques dâesquerres sòlides ens trobem nus davant dâun futur en canvi constant i amb perspectives de capgirament radical de les estructures econòmiques i socials del País.


UN SECTOR INDUSTRIAL EN CREIXENT DEBILITZACIÃ:

Sâha dâentendre les reformes dels Estatuts, en gran mesura, com una resposta amb la qual poder fer front, via major control de lâeconomia (recursos, capacitat recaptatòria i normativa⦠com veurem quan analitzem les propostes de reforma amb més detall), al procés de deslocalització. Procés que sâimposa per la voluntat de la burgesia incrementar la taxa de guanys en el sector industrial, enmig dâuna ferotge competència amb la Xina i dâaltres països amb un proletariat poc organitzat i baixos costos en mà dâobra. Mentre les principals indústries dels Països Catalans ja han comprat parcel.les en els flamants nous polígons industrials de les grans ciutats del Marroc i Argèlia, les classes populars assistim a un paulatí robatori del que amb les nostres mans hem contribuït a construir: el desmantellament dâun fort sector industrial que, correctament dirigit, ens permetria dâaportar la major part dels recursos que la societat catalana necessita.

La realitat dels Països Catalans a nivell econòmic parla dâuna intesa activitat (19) de bescanvi comercial entre els diferents territoris de la nació catalana, amb unes relacions clarament prioritàries entre aquests. Dâuna banda, el 18% de la producció del Principat es ven al País Valencià, mentre que a la inversa la proporció és del 20%. De lâaltra, es pot constatar que lâimportant industialització del nostre País suposa el 40% del total PIB industrial estatal. Alhora, les principals exportacions estatals a la Catalunya Nord també provenen de la part sud dels Països Catalans. El conjunt dels Països Catalans al sud de les Alberes suposen un 30â1% del total de les vendes de productes industrials (11) del conjunt de lâEstat espanyol i més del 50% del sector químic estatal i el 60% del tèxtil es troba radicat als Països Catalans (37). Tanmateix, sâestà produïnt una desacceleració respecte a la resta de territoris de lâEstat, en que el tèxtil, el cuïr, la confecció i el calçat són els sub-sctors més malparats, amb creixements negatius respecte al 2003, segons dades de lâINE.

Malgrat aquest pes i nivell dâindustrialització, els Països Catalans semblen inexorablement empesos, per la irracional lògica del màxim benefici privat, a desindustrialitzar-se. Una diversificació industrial que podria ser posada al servei del conjunt de la població, permetent la producció de bona part dels béns necessaris per a aportar unes condicions de vida satisfactòries per al conjunt de la societat catalana, ha començat a ser ja desmantellada per a satisfer lâembogida cursa autodestructiva de la competència capitalista.

Un recent estudi de la Caixa de Catalunya preveu, de fet, una reducció de lâocupació industrial de lâactual 24% al 10% al Principat, en 15 anys. Malgrat que el 2005 ha suposat (37) un increment en 1â8 punts en lâocupació industrial al Principat, la tendència dels darrers anys és de descens clar en el sector (el 2004 la davallada va ser del 4â1%). Lâocupació, al Principat, al sector Serveis és del 62â2% i a la Construcció aquesta és del 11â1%. El cas de SEAT (Grup Volkswagen), amb la planta de Martorell, la indústria en que treballen més obrers âes del Principat (12.875 abans de lâERO), és un dels casos més paradigmàtics. Amb el recent acomiadament de 660 treballadors âes, malgrat lâincrement del nombre de vendes del grup (45) en un 0â5% el 2005 i líder de vendes a Europa, sâha tingut un botó de mostra del que espera a les classes treballadores els propers anys en aquesta època de âdeslocalitzacionsâ?. Acomiadaments massius com aquest mostren la creixent agressivitat de la burgesia en la seva lluita per incrementar la taxa de guanys. Aquest acomiadament col.lectiu, permès per la miserable col.laboració anti-obrera i anti-sindical dâUGT i CCOO, posa de relleu que sense una estrctura estatal al servei de les classes populars, la deslocalització i progressiva desindustrialització difícilment es podran aturar.

Essent aquest el panorama en el sector transformador, el sector primari, sobretot lâactivitat agrícola, es troba encara en major franca davallada: al Principat, sâha donat un increment del 1â7% de la producció final agrària (3.7742,13 M euros), i sâha produït una disminució del 3â5% de la renda agrària respecte al 2003. Per bé que sâha produït un 2% dâincrement (29) en la producció del subsector frutícola, la renda disponible disminueix. Malgrat un notable esforç tecnològic i malgrat lâinacceptable explotació de la mà dâobra immigrada, les importacions a baix preu no permeten mantenir unes mínimes rendes agràries, suposant un paulatí abandonament del camp, fenòmen que va en detriment de la sobirania alimentària dels Països Catalans.


INCOMPLIMENTS I POLÃ?TIQUES DRETANES

Si els Estatuts tenen per funció principal establir els termes de relació entre les burgesies âperifèriquesâ? i la central a nivell dâEstat, cal, alhora, ser concients que, a més, la seva aplicació pràctica també està mediatitzada per uns aparells autonòmics del tot incapaços de servir els interessos populars. Amb la signatura de lâAcord Tinell, lâ1 de desembre de 2003, sâencetava una etapa que suposava acabar, si més no de manera oficial, amb la gestió de la dreta regionalista al Principat. Malgrat un increment del 12% respecte al 2005 en el pressupost de la Generalitat (que serà de 29.689 M euros per al 2006, 20% del PIB principatí), les polítiques aplicades fins al moment han permès de mantenir els trets bàsics de lâanterior gestió. Tot sguit fem un repàs dâalgunes actuacions que permeten afirmar que en el futur això tampoc no canviarà pas.

Si bé els pressupostos han crescut, aquests han estat per a aplicar polítiques anti-obreres i anti-populars. La creixent privatització de serveis públics com la sanitat, les inversions per a impulsar el sector de la biotecnologia (3), el manteniment de lâeducació elitista, subvencions a mitjans afins (com El Periódico, SER, El País, El Puntâ¦), mostren com es manté lâorientació de les inversions. Sense anar més lluny, les i els pensionistes continuen rebent jubilacions irrissòries, amb més de 100 euros inferiors a la majoria de comunitats autònomes espanyoles, continuen els barracons a les escoles (21.000 alumnes hi romanen a data de fi de desembre de 2005) i el nombre dâescolaritzats menors de 17 anys al Principat (18) és del 70% (una de les menors taxes a lâEstat) i la política dâhabitatge continua essent dâimpunitat total per a les immobiliàries, constructores i entitats financeres. En lâàmbit de la representació internacional, les seleccions principatines (no cal que parlem de la possibilitat que treballin perque arribin a haver-nâhi dels Països Catalans), en paraules del Secretari General dâEsports, el Sr. Niubò, âno seran una realitat fins que no canvïi el marc jurídico-políticâ?. Alhora, a la proposta de nou Estatut queda clar, al desè punt del preàmbul, que âCatalunya pertany a la UE, per mitjà de lâEstatâ?. Tal i com va deixar clar el Sr. Carod-Rovira afrimant que âtindrem la independència quan hi hagi més de 90 diputats independentistes al Parlament [del Principat]â?), també es pot afirmar, doncs, que lâAcord del Tinell va ser un repartiment de càrrecs per al profit i benefici dels quadres autonòmics dels tres partits signants.

Si observem els plans i decisions preses pel Govern del Principat fins al moment, es pot fer un acostament més detallat a la línia política del Govern tripartit. Per exemple, amb lâaprovació del Pla de lâEnergia de Catalunya (PEC)(4), al contrari del que es declarava a lâAcord del Tinell, es construiran entre 5 i 8 centrals de cicle combinat. Aquestes són centrals que funcionen amb gas natural, recurs no renovable, en bona part de la mà de âGas Naturalâ?. També està previst incrementar la generació dâentre 1.800 i 4.000 W en ârègim especialâ?. El balanç que deixa el PEC és el dâuna perspectiva dâincrement de la importació dâenergia del 22%, un increment dâentre el 20 i el 30% del consum dâenergia primària (quan la UE proposa reduir-ho en el 11â5%) i un increment del 92 â 102% de les emissions (quan dâacord amb Kyoto se nâhauria de dur a terme una reducció del 15%). Alhora, via acords signats entre lâEstat francès i lâespanyol, malgrat les fortes protestes populars, malgrat els mateixos compromisos signats a lâAcord del Tinell i malgrat les raons donades per la Plataforma No a la MAT, el conseller dâIndústria de la Generalitat del Principat declarava el 15 de desembre (40) que âcal planificar davant de lâincrement de la demandaâ? i que mantenia el seu suport a la interconnexió elèctrica entre els dos estats.

Alhora, cal tenir en compte que les interconnexions són lâavançada del colonialisme de la UE i les deslocalitzacions empresarials al nord del Magrib. Així, la xarxa de connexions des de lâEstat francès al Marroc i Argèlia permetran, dâuna banda, la instal.lació en aquests països de plantes dâempreses matriu radicades en estats europeus, amb una disminució en els costos de producció (menor cost dels drets dâemissió de gasos dâefecte hivernacle i menors costos de mà dâobra), i per lâaltra, la generació dâenergia, a través de lâextracció de recursos naturals dels països del Magrib, sobretot gas natural per a centrals de cicle combinat que ja sâestan començant a construir (tal i com denuncien la Plataforma âNo a la MATâ? i Ecologistes de Catalunya [EdC], http//:aeec.pangea.org). Les mateixes entitats ecologistes demostren que no hi ha necessitat dâincrementar les interconnexions, si no que es tractaria de fer complir els compromisos de manteniment de Fecsa-Endesa, així com tampoc les interconnexions, contràriament al que en diuen els defensors, no fan baixar el preu de la tarifa elèctrica (com ha passat a lâEstat italià, altament interconnectat, negant el paradigma liberal segons el qual a major varietat dâofertants dâun bé, menor cost per als consumidors) i que no cal fer interconnexions per al també innecessari TAV.

En relació a vies de comunicació i transport, cal denunciar que mentre diverses organitzacions populars del Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès reclamen lâaturada del projecte del â4t Cinturóâ? (via de circumvalació del 2n cinturó metropolità), i mentre ERC sâhi manifesta també en contra, Salvem el Penedès feia públic el mes de novembre passat que el portaveu parlamentari dâERC al Congrés espanyol, el Sr. Puigcercós, nâha propiciat el canvi de nom i la inclusió en el conveni de carreteres entre el Ministeri espanyol de Foment i la Conselleria principatina de Política Territorial. Fent cas de les peticions de Patronals del Penedès i el Vallès (com la CECOT), els representants dâERC han desestimat estudis presentats per la âCampanya Contra el Quart Cinturóâ? que, en la línia de lâestudi del Observatorio de la Sostenibilidad en España, sobre la competitivitat econòmica a nivell estatal, estableix que es perd competitivitat per culpa de lâineficient sistema de transport, sobretot pel fet que el 95% de les mercaderies circulen per carretera, enlloc de fer-ho, com a la resta de la UE, majoritàriament per ferrocarril.

No han dâestranyar aquestes posicions allunyades de les reivindicacions populars. De fet, dins dels diversos sectors existents al si dâERC, el Secretari General és el capdavanter en propiciar lâacostament amb el PSOE, amb la finalitat de mantenir (i augmentar, si fos possible) les quotes de poder de gestió, fent prevaldre els interessos dels quadres dirigents per sobre de qualsevol altre. Puigcercós, per exemple, ha estat el pont (47) entre ERC i PSOE per a intentar ingressar, via intent de col.laboració amb la Fundació Friedrich Ebert, vinculada al SPD alemany, a la Internacional Socialista. La citada fundació ja va finançar el PSOE durant la âTransicióâ?, propiciant-ne el salt des de posicions minoritàries fins a partit guanyador de les eleccions estatals el 1982 en una operació destinada a frenar lâavenç de partits dâesquerres, sobretot comunistes, durant el tardo-franquisme. En aquest sentit, Puigcercós ha afirmat que âERC mai no ha estat marxista ni és ara nacionalista. ERC sempre sâhan definit com a socialista no marxista des de que va ser fundada els anys 30. ERC és un partit dâesquerres petit-burgès que defensa que Catalunya és una Nació i no els postulats nacionalistesâ?. Aquest aixopluc sota les ales del PSOE no és cap casualitat. Sâexplica per lâacomodament a la gestió i els privilegis del micro-poder autonomista (presidència del Parlament de Barcelona, Conselleriesâ¦) per part dels quadres del partit. Aquesta és la conseqüència inevitable de tota organització política que, mancada de contra-poder popular, intenta gestionar insitucions de lâEstat sense cap contrapès que eviti la deriva possibilista i reformista, si és que mai hi ha hagut cap voluntat per part dâaquest partit per a fer cap altra cosa. La manca dâunes bases amb una mínima consistència ideològica han fet la resta.

Ãs en el mateix sentit que ERC va donar els seus vots a favor de la âLlei de Defensaâ? del ministre espanyol de Defensa, el Sr. Bono, i qui, des de la tàctica del â?canvi de cromosâ?, fent servir el País Valencià com a moneda de canvi per al manteniment del suport del PSOE, es va abstenir a les Corts espanyoles en la votació de lâEstatut valencià i ha acceptat mantenir el transvassament del Xúquer (versió PSOE) i ha acabat mostrant-se com el âmés sòlid suport parlamentariâ? del PSOE amb lâaprovació dels pressupostos espanyols per al 2006 (48). Curiosa manera de fer âindependentismeâ? per part dâuna ERC que ja no pot dir allò de âMans netesâ? arran del cas de les condonacions, un autèntic cas de corrupció política (49). Aquest, el de les condonacions i altres lligams delictius amb les entitats financeres, és un aspecte, alhora, que afecta, segons l'informe de fiscalització dels partits del 2002 del Tribunal de Comptes, tots els partits parlamentaris burgesos. El document revela que â?La Caixaâ? va condonar un deute de 6,5 milions d'euros al PSC i va renegociar-ne un altre amb ERC, amb el qual els republicans es van estalviar 2,7 milions. També assenyala que el PP, CiU i el PNB són els grups que reben més donacions anònimes. Recentment sâha donat a conèixer que âLa Caixaâ? sâha endut lâadjudicació (24) per a dipositar els fons de pensions dels funcionaris de la Generalitat principatina (140.000 treballadors), amb un fons inicial de la gens despreciable quantia de 40 M euros, diners que després serviran per als negocis contra el proletariat català. Ara tampoc no hi ha qui seân recordi de la campanya âCatalunya lliure de peatgesâ? que anys enrera va dur a terme ERC.

Mentrestant, el PSC agafa el control mediàtic via presidència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, permetrent la penetració del major grup espanyol de âcomunicacióâ?, el Grupo PRISA, al Principat, escurçant la SER, segons el darrer sondeig (37), distàncies amb Catalunya Ràdio en audiència. De fet el nombre dâoients de ràdio en català no para de disminuir, amb 880.000 oients al Principat, mentre que ja nâhi ha 1.130.000 en castellà.

Per la seva part, ICV, malgrat el poc poder que gestiona (Conselleries de Medi Ambient i Habitatge i Relacions Institucionals), dóna clares mostres de mantenir les mateixes polítiques depredadores que en els 23 anys de regnat de Jordi Pujol i Soley. Des de les seves Conselleries sâha de recordar que sâha dut a terme lâanti-democràtic procés de redacció del nou Estatut (quan havien promès que impulsarien la âdemocràcia participativaâ? si governaven) o bé que sâimpulsa, des de lâAgència de Residus de Catalunya, la crema de residus, fins i tot en cimenteres, malgrat la forta oposició dels veïnats del Baix Llobregat afectats, entre dâaltres.

El gran argument dâERC per a plantejar la reforma estatutària ha estat que el PSOE, lââ?esquerra espanyolaâ?, el mateix partit que va fer entrar lâEstat a lâOTAN, el partit impulsor de les televisions privades i que va organitzar els GAL, permetrà una aprovació dâun ânou i avançatâ? Estatut. Que sense el PSOE això no seria possible i que no hi ha altra via per a avançar ânacionalment i socialâ?. En realitat, però, portant com porta lâEstat espanyol segles demostrant que preten assimilar els diferents pobles que ha ocupat des del seu naixement com a instrument al servei de la seva burgesia expansionista, pensar en un canvi per obra divina dâaquesta realitat és ser ingenu o voler enganyar amb mala intenció. Resulta del tot inacceptable històricament i nacional les posicions que plantegen que lâactual Govern del PSOE, pel fet de ser âdâesquerresâ?, entén i permetrà dâencarrilar la solució de la qüestió nacional catalana en termes democràtics. El Govern del PSOE amb els encara no 2 anys de govern de lâEstat ha donat mostres suficients de no voler dur a terme canvis i reformes en profunditat. En aquest temps ha demostrat un gran menyspreu cap a la llengua catalana, prometent la possibilitat dâús del català a Europa durant el referèndum sobre la Constitució europea, per a deixar-la després dâaquest fora de les 21 llengües de treball de la Unió. Malgrat això, el Conseller primer de la Generalitat del Principat, el Sr. Bargalló va qualificar de âpassa endavantâ? (11) lâestatus actual del català a la UE (es pot utilitzar el català, via sol.licitud estatal, amb tres setmanes dâantel.lació i pagant-nos les despeses de traducció a la resta de llengües). Ha estat el Govern del PSOE el que manté tropes a lâAfganistan al servei de lâimperialisme ianqui. El Govern del PSOE també ha propiciat lâeliminació de lââ?acció dâorâ? dels antics monopolis estatals actualment privatitzats en forma dâoligopolis, acció que permetia lâEstat de bloquejar decisions en empreses considerades estratègiques (23), en el que és una actuació més de caràcter clarament liberal. Sens dubte es podrien trobar moltes més actuacions que ens permeten afirmar que els interessos del PP-SOE van per dâaltres bandes.


3. ELS ESTATUTS: EINES DE DOMINACIÃ, EINES DE DIVISIÃ

(Per una anàlisi dâaspectes addicionals dels Estatuts, vegeu el text âNi reformes ni estatuts, Independència i Socialisme â? a www.endavant.org).

Sovint sâha dit que sense finançament no hi pot haver polítiques socials, que no es pot âconstruir la Catalunya socialâ?... Essent totalment cert, cal dir, però, que disposar de finançament no és condició suficient per a millorar les condicions de vida de les classes populars. La millora del finançament que cerca la burgesia no té per objectiu lâaplicació de polítiques redistributives per a la millora de les condicions de vida de les classes populars catalanes.

Cal tenir en compte que âen una determinada societat, els valors dominants són els de la classe dominantâ?. I això, als Països Catalans dâinici de segle XXI, vol dir que qui porta la batuta a la nostra societat són la burgesia propietària de âla Caixaâ?, Ceramicas Lladó, Sol-Meliá, Laboratorio Dr. Esteve, Caprabo... Ãs una burgesia que veu com li nâés de necessari i imperatiu, en mig dâun context europeu de baixos creixements, en plena nova reestructuració capitalista mundial, i amb decreixents taxes de guany dâintentar millorar lâobtenció de beneficis, assegurant-se unes mínimes inversions en R+D, lâaplicació de majors mesures de protecció del mercat, infraestructures i polítiques de subvenció a la producció més elevades que les que rep actualment, etcètera.

En aquest sentit, que les autonomies en que els Països Catalans es troben dividits (Principat, País Valencià i Illes, a més de la Franja de Ponent integrada a la CA dâAragó) dins de lâEstat espanyol pateixen un dèficit fiscal i dâinversions públiques que posen en greu risc el creixement i la viabilitat a mig termini de lâeconomia, és un fet clarament constatable i àmpliament acceptat. Segons el llibre El sector públic a Catalunya (Jacint Ombrabella, Jordi Pons i Ramon Tremosa), el 1998 al Principat es van recaptar 6 bilions de pessetes, dels quals només 4â5 van retornar en forma de despesa pública. Segons el professor del Departament de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona, Ramon Tremosa, el dèficit fiscal del País Valencià es situa entre el 3 i el 5%, mentre que a les Illes aquest arriba al 15% (dades de la Fundació de Caixes dâEstalvis, FUNCAS). Segons Jordi Pons, el dèficit fiscal del Principat el 2003 va ser dâentre el 9â5 i el 10%, valor que es pot extrapolar almenys per a la resta dels darrers 15 anys.

Partint dâaquesta constatació, però, els representants polítics dels diferents sectors de la burgesia principatina intenten aconseguir suports per al nou Estatut del Principat argumentant, enganyosament, que els recursos que sâaconsegueixin de més seran per a elevar el nivell de vida de les persones amb menys recursos, millora dels serveis públics, etcètera.

Fent ús de la pregunta que es feien els romans, Quid Pro Quo?, a qui beneficia?, es pot preveure per a qui seran els beneficis dâun major finançament. I és que entre els suports més destacats al nou Estatut del Principat hi ha els de âla Caixaâ? i la Cambra de Comerç de Barcelona, qui el passat novembre donaven li donaven suport (22). Com també podem veure que malgrat les crítiques inicials, el President de la Patronal Fomento Nacional del Trabajo, el Sr. Joan Rosell, ha acabat alabant els plantejaments de la proposta, malgrat que aquest suport pugui tenir més de tàctic que de real en lâenfrontament que porta a terme per la presidència de la CEOE contra el falangista i actual president de la patronal, José María Cuevas. També molt significativament, cal destacar que tant CCOO com UGT donen suport al nou Estatut del Principat. Tanmateix, alineats amb els intere
Mira també:
http://www.endavant.org

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Anàlisi de conjuntura Endavant(OSAN) Nous Estatuts: 25 anys més de lligam a Espanya
16 gen 2006
aquest text no sel llegirà ni el que l'ha escrit
Re: Anàlisi de conjuntura Endavant(OSAN) Nous Estatuts: 25 anys més de lligam a Espanya
16 gen 2006
Baixeu el l'anàlisi complet en format .rtf a:
http://www.atzavara.net/cua/documentendavant.rtf

Mireu també el web de la Campanya Unitària per l'Autodeterminació:
http://www.autodeterminacio.net/
Re: Anàlisi de conjuntura Endavant(OSAN) Nous Estatuts: 25 anys més de lligam a Espanya
16 gen 2006
doncs jo me le llegit i és molt correcte .

Un anàlisis de conjuntura molt realista, feia anys k no en veia un. i ja sóc granadet ...

Vinga amunt amb l'alternativa extraparlamentaria !

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more