Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sense clasificar
Anàlisi de conjuntura Endavant(OSAN) Nous Estatuts: 25 anys més de lligam a Espanya
per Endavant (OSAN)	16 gen 2006
ANÀLISI DE CONJUNTURA Nous Estatuts: 25 anys més de lligam a Espanya Unitat Popular i lluita per l’Autodeterminació www.endavant.org Gener 2006 1.     INTRODUCCIÓ •     AUTONOMISME: CEDIR PER A LIQUIDAR •     “SI HO CRITIQUEN A MADRID …â€? •     “NOUSâ€? ESTATUTS PER A REFORÇAR L’ESTAT •     CONTINUA L’IMPARABLE PROCÉS DE CONCENTRACIÓ EMPRESARIAL A L’ESTAT •     BENEFICIS DE DOS DÃ?GITS DEL CAPITAL FINANCER I LES PRINCIPALS MULTINACIONALS DE L’ESTAT 2.     CONJUNTURA POLÃ?TICA I ECONÃ’MICA ALS PAÃ?SOS CATALANS •     UN SECTOR INDUSTRIAL EN CREIXENT DEBILITZACIÓ •     INCOMPLIMENTS I POLÃ?TIQUES DRETANES 3.     ELS ESTATUTS: EINES DE DOMINACIÓ, EINES DE DIVISIÓ •     “NOUâ€? ESTATUT DEL PAÃ?S VALENCIÀ •     “NOUâ€? ESTATUT DEL PRINCIPAT 4.     CONJUNTURA MUNDIAL: CREIXENT TENSIÓ ENTRE BLOCS 5. LA UNITAT POPULAR I LA LLUITA PER L’AUTODETERMINACIÓ
1.     INTRODUCCIÓ: En l’actual debat al voltant de les reformes estatutàries, s’han obert importants expectatives polítiques, com en tota modificació d’un marc jurídico-polític, per a una important part de la població catalana. Malgrat que les reformes sols són funcionals als interessos de les diferents burgesies dels Països Catalans, sobretot la del Principat, amb una economia castigada per una baixa inversió pública i infraestructures raquítiques, les portes del canvi en el marc jurídico-polític espanyol s’han obert, encara que sigui tímidament, i s’han creat importants esperances en diversos sectors populars i, amb aquestes, la possibilitat de poder crear conciència política entre aquests sectors. Al Principat, per tal de justificar les actuals reformes, els partits del Parlament de la Ciutadella han hagut d’“excitarâ€? els sentiments de les masses populars i presentar el “Nouâ€? Estatut com el remei a tots els mals. Si aquestes il.lusions i expectatives es veuen frustrades, quan d’aquí a pocs anys no es vegin els resultats que s’esperaven, un gens menyspreable nombre de persones poden optar pel trencament amb Espanya com a única sortida. Al País Valencià, per contra, els dos principals partits estatals, PP i PSOE, s’han posat ràpidament d’acord per a fer una mera i superficial reactualització de l’Estatut de 1982 sobre la base de marcar el límit a posteriors reformes, sobretot amb mires a l’Estatut del Principat. En aquest context, les organitzacions i col.lectius que defensem el dret dels Països Catalans a l’Autodeterminació podem i hem de fer que un important nombre de catalans i catalanes que vulguin trencar amb l’Estat ho facin, a més, des de posicions polítiques sòlides. És en aquest sentit que cal veure que el moment actual és l’ocasió per a fer sentir la veu de l’AUTODETERMINACIÓ, com a alternativa oposada a una nova fase de l’estratègia autonomista, per tal que la lliure voluntat democràtica majoritària dels i les catalanes sigui vista com una alternativa política vàlida per a les aspiracions populars. Què signifiquen les actuals propostes i el procés de reforma autonòmic i del marc jurídico-polític a l’Estat espanyol? Per què es produeix en aquest moment i quina profunditat real tindrà? Aquestes són preguntes a les quals cal respondre, ja que actualment hi ha una gran confusió al si de la societat catalana i, sobretot, en els sectors populars que defensen la Sobirania per als Països Catalans, respecte a les reformes estatutàries: són aquestes reformes avenços reals per a fer possible el “somniâ€? de la llibertat nacional, en una societat més justa i democràtica? Són els nous Estatuts uns avenços que progressivament, esgarrapant competència rera competència, ens han de permetre assolir la Independència o, per contra, ens trobem davant d’una “cançó enfadosaâ€?, en que mai no ens mourem del mateix lloc? AUTONOMISME: CEDIR PER A LIQUIDAR No es pot fer una correcta anàlisi política del sentit de les actuals reformes sense repassar i analitzar el que ha estat i les conseqüències que ha tingut la posada en marxa de l’autonomisme als Països Catalans. L’autonomisme, com a sistema de descentralitzacio administrativa engegat a la mort de Franco, bàsicament a partir de 1982, ha estat la forma concreta d’estructura territorial i administrativa que va adoptar l’Estat franquista a partir de la malanomenada “Transicióâ€?, procés amb el qual es va fer una adopció formal del model democràtic liberal-burgès, a “semblançaâ€? del model vigent a la majoria d’estats de la Unió Europea. Aquesta transmutació de l’Estat franquista en “Democràcia parlamentàriaâ€? es va dur a terme per a satisfer els interessos i propòsits de la burgesia estatal, delerosa d’entrar en el selecte Club dels rics Estats europeus, entrada que difícilment es podria haver produït si no es permetia la realització d’â€?eleccions lliuresâ€?. De fet, ja el 27 de juny de 1979, només tres mesos després de les primeres eleccions estatals (01 de març de 1979), se celebra un debat en el Ple del Congrés espanyol sobre l’incorporació de l’Estat a la Comunitat Europea (CE), en el qual tots els grups s’hi mostraren a favor. L’organització de l’Estat en autonomies no només es realitza per a complir en certa manera amb les reivindicacions populars i obreres, sinó també d’acord amb el model regional i de descentralització impulsat per la UE, d’inspiració en el federalisme alemany (malgrat les importants diferències), model més flexible i que permet majors estalvis en la gestió administrativa, mantenint, però, intactes els pilars i les característiques fonamentals dels estats. Així, per a la majoria de catalans i catalanes, visquent com vam viure en una asfixiant i brutal dictadura, l’autonomia es va vendre i acceptar en gran mesura com un gran avenç, com un punt de partida que podria permetre anar molt més enllà un cop estigués consolidat. La manca de quadres, la venda d’importants organitzacions populars i l’absència d’un projecte polític de llarg abast poden explicar en bona mesura les renúncies i l’acceptació, en aquells moments, de l’autonomia. En aquest context, el 25 d’octubre de 1979 es celebra el referèndum de ratificació de l’Estatut d’Autonomia del Principat, amb una participació del 59’70%. L’Estatut anomenat “de Sauâ€? és aprovat, malgrat l’elevada abstenció, per un 88’14% dels vots emesos. L’aprovació de l’Estatut per part del Congrés espanyol es produeix el 29 del mes de novembre següent. En el cas del País Valencià, que accedeix a l’autonomia sense referèndum popular, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia es produeix per part del Congrés espanyol el 2 d’abril de 1982. De semblant manera, les Illes esdevenen Comunitat autònoma dins de l’Estat espanyol per aprovació de l’Estatut per part del Congrés espanyol el 24 de gener de 1983. Enmig de l’aprovació dels Estatuts espanyols dels diferents territoris dels Països Catalans es produeix el cop d’estat del 23-F de 1981, que crea les condicions, juntament amb la permanent pressió dels poders fàctics franquistes, per a la promulgació de la LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic), aprovada el 30 de juny de 1982. La LOAPA pretenia limitar la cessió i abast de les competències de les Autonomies. Tanmateix, aquesta va quedar desautoritzada en importants punts pel Tribunal Constitucional espanyol l’any 1983. Cal tenir en compte, en tot cas, que el tràmit de la LAOPA va posar de manifest la manca d’autonomia real de les CA i la clara subordinació d’aquestes a la sobirania espanyola, certament més real i l’única que en darrer terme s’aplica, representada per la Constitució i el Congrés espanyols. A finals dels ’70 els partits reformistes afirmaven, en els millors dels casos, que l’Autodeterminació no es podia demanar perque era impossible i impedia la “consolidacióâ€? de la democràcia, o en tot cas s’assegurava que l’Autonomia havia de preparar les condicions per a l’exercici del dret a l’Autodeterminació. Avui, amb l’experiència dels darrers 25 anys damunt les espatlles podem afirmar que els plantejaments “progressiusâ€?, de l’avenç “lent i segurâ€?, d’â€?adquisició paulatina de competènciesâ€? són, com a mínim, falsos i ingenus. 25 anys després, no podem acceptar la mateixa cantarella de que amb el “Nouâ€? Estatut del Principat s’avança “cap a la llibertat de Catalunyaâ€? o fins i tot “cap a la Independència, o cap a la â€?plenaâ€? sobirania. I és que, a més a més, podem afirmar que 25 anys més d’autonomisme seran un cop letal per a la capacitat de mobilització populars, ja que, en el model de “democràciaâ€? burgesa en que vivim, els “Nousâ€? Estatuts sols cerquen apaivagar les legítimes aspiracions de bona part de la població catalana. Passats 27 i 24 anys de l’aprovació dels Estatuts del Principat i del País Valencià i les Illes, respectivament, ha quedat clar que qualsevol intent de reforma suposarà mantenir-nos, amb retocs més o menys superficials, 25 o 30 anys més en la mateixa situació anti-democràtica i continuïsta en que hem estat visquent. Ara, passada l’amarga experiència de més de dos dècades d’autonomisme es constata el que l’independentisme ja va denunciar des de l’inici dels anys ’70: que l’autonomisme és només una estratègia de l’Estat per a postposar l’exercici de l’Autodeterminació, per a guanyar temps, i poder acabar liquidant tota opció secessionista. Per contra, cal afirmar i deixar ben clar que podem autodeterminar-nos des d’ara mateix creant estructures populars per a la Construcció Nacional, estructures d’autogestió i d’autodefensa com poden ser un Consell d’Entitats dels Països Catalans, l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans o bé agrupant en estructures nacionals el treball que diverses organitzacions i col.lectius realitzen diàriament en àmbits com la comunicació, la defensa dels drets dels i les treballadores, el medi ambient o els drets de les Dones. No podem esperar 25 anys més per a autodeterminar-nos o ser independents. Els Països Catalans tenim reptes i amenaces massa grans per a poder malgastar més temps pels interessos de polítics-gestors de partits reformistes que han fet de l’autonomisme el seu modus vivendi. Necessitem (i podem) autodeterminar-nos a partir d’ara mateix, i una manera de començar és recuperant la capacitat de mobilització popular que els partits reformistes van escapçar ara fa 25 anys. “SI HO CRITIQUEN A MADRID …â€? Sovint es pensa i s’actua amb la lògica que si alguna actuació o proposta que ve dels Països Catalans és criticada pel poder polític, mediàtic o ecònomic espanyol (el que provincialment i regional es pensa com a “Madridâ€?) és que, automàticament, allò és quelcom que ha de ser positiu per a nosaltres. És un greu error plantejar que cal defensar l’Estatut davant dels “atacs de Madrid/Espanyaâ€?, com si això fos defensar “Catalunyaâ€?. No hi ha res més erroni. De fet, sabent i havent experimentat l’aplicació real i havent comprovat els límits infranquejables de l’autonomisme, qualsvol defensa d’un Estatut, per més “exigentâ€? que aquest pugui semblar sobre el paper sempre suposarà legitimar l’autonomisme, encara que sigui des de posicions “crítiquesâ€?. La lectura d’uns quants articles de la Constitució espanyola (CE) mateixa, aparentment ben positius sobre el paper, permet de constatar el que acabem de dir. Començant perque la CE incorpora la Declaració Universal dels Drets Humans, i en el primer punt d’aquesta es defensa el Dret a l’Autodeterminació dels Pobles, queda clar que la CE s’aplica d’acord amb la lectura i els interessos de la classe dominant a l’Estat, és a dir, la burgesia. Continuant la lectura de la CE, es pot trobar com s’afirma que aquesta té per funció “garantir la convivència democràtica (…) de conformitat amb un ordre econòmic i social justâ€? i ““promoure el progrés de la cultura i de l'economia per tal d'assegurar a tothom una qualitat de vida digna.â€? (…) “Establir una societat democràtica avançadaâ€? (Preàmbul), que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i proteccióâ€? (article 2.3), que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanyaâ€? (article 10.2), que “tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradantsâ€? (article 15), o bé que “tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a una remuneració suficient per tal de satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas es pugui fer discriminació per raó de sexeâ€? (article 35.1), o, ja a un nivell de dramàtica actualitat, que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir l'especulacióâ€? (article 47), i que “tothom té dret a disposar d'un medi ambient adequat per al desenvolupament de la persona, i el deure de conservar-loâ€? (article 45), etcètera. En el cas dels Estatuts, el del País Valencià de 1983, fins i tot, parla en el preàmbul de “País Valenciàâ€?, terme perseguit políticament per tots els governs valencians haguts, i posteriorment s’afirma que “la Comunitat Valenciana té com a objecte el reforçament de la democràcia i la garantia de la participació de tots els ciutadans en la realització dels fins d’estaâ€? (article 1.3), o que “la Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per a assegurar-ne el coneixementâ€? (article 7.2). Un mínim coneixement de la realitat política i social del País Valencià dels darrers 25 anys permet de veure com aquesta contradiu clarament el que en el text legal s’afirma. Així, es pot veure que, amb els textos a les mans, gairebé es podria parlar d’una situació democràtica “mínimaâ€?. La realitat del dia a dia, no cal dir-ho, és ben diferent. És per això que, independentment de les reformes que es puguin introduir a les propostes de nous Estatuts (ja siguin per al País Valencià, el Principat o les Illes), i independentment de si alguna de les propostes és enretirada finalment, l’única posició democràticament i política vàlida ha de ser i és la de permetre la lliure decisió sobre la futura organització de la societat catalana, en qualsevol àmbit, ja sigui respecte al model econòmic, social o cultural: és a dir, permetre una decisió sense límits, AUTODETERMINAR-NOS com a Poble. D’altra banda, fins i tot en el supòsit que no es retallés la nova proposta d’Estatut per al Principat, aquesta, cal dir-ho, tampoc és l’â€?avençâ€? que se’ns ha volgut vendre. De fet només s’ha vist inflat per les crítiques que n’han fet els partits i mitjans al servei de la burgesia més d’arrel castellano-espanyola. Les crítiques no són altra cosa que tensions entre diferents fraccions burgeses de l’Estat espanyol, disputes entre els sectors hegemònics del poder político-econòmic, i els seus sectors de suport respectius, del Principat i el d’arrel castellana. És una disputa, en cap cas un enfrontament que pugui arribar a suposar un trencament, entre diferents maneres de concebre l’Estat i diferents interessos respecte a la redistribució financera dels impostos recaptats per aquest. Per una banda, i de manera certament un poc simplificada, es pot afirmar que hi ha la burgesia del Principat, d’arrel més eminentment industrial, i de l’altra, la burgesia radicada a Madrid, d’arrel més financera i de serveis (Madrid, de fet, només compta (19) amb el 10% de la producció industrial espanyola). Malgrat la presentació intencionadament “nacionalistaâ€? de la proposta d’Estatut, aquesta no deixa de ser, en el fons, un mer intent de redefinició de les relacions dins de l’Estat (el famós “encaixâ€? que sempre ha cercat la burgesia principatina), via millora del finançament. Cal insistir-hi: massa sovint s’ha optat per donar per bo allò que des de “Madridâ€? es criticava. Això no és cert gaire sovint ni ho és ara. Si des dels partits i la burgesia espanyola més centralista es critica les actuals reformes és per una desavinença en el model d’estat, no en el fons. La, o les diferents fraccions, de la burgesia catalana no volen, de cap de les maneres, trencar amb l’estat, només volen readequar-ne alguns elements com major finançament, recuperar elements simbòlics (dret foral, institucions, etcètera), incrementar recursos en R+D… L’objectiu és el d’augmentar la taxa de guanys. No es tracta d’un enfrontament en clau sobiranista, per més que de vegades es vulgui aparentar això. Es tracta de millorar, de la mà d’ERC, CiU i sectors del PSC, fonamentalment, les seves condicions en relació amb l’estructura estatal, ja que l’Estat, com a instrument al servei de l’acumulació capitalista els és del tot imprescindible. Cal tenir en compte, doncs, que l’Estat actua com a com a aparell que permet de mantenir l’ordre en la societat, ja sigui a través de repressió o com a generador de consens, i com a recaptador d’impostos i repartidor d’aquests en forma d’inversions. L’aparent “radicalitatâ€? desapareixerà després del nou –s Acords/Estatuts entre les burgesies de l’estat. No arriba a haver-hi, doncs, contradicció, només tensions, que no són de caire antagònic. Per més que les reformes estatutàries rebin atacs, doncs, això no les converteix en “bones“ propostes. De fet, si s’observa allò que no qüestionen, es pot veure com les actuals reformes deixaran intactes els pilars bàsics de l’Estat espanyol, els que impedeixen que els Països Catalans puguin ser sobirans. Les actuals propostes de modificació dels Estatuts suposen mantenir la divisió territorial dels Països Catalans (Articles 2 i 145.1 de la Constitució espanyola), no qüestionen el model de democràcia actualment imperant (on la capacitat de decisió popular no té mecanismes per a expressar-se, fer complir les seves propostes i, encara menys, controlar l’acompliment d’aquestes decisions), no aposten per la creació d’un marc català de relacions laborals (en l’Estatut del Principat es parla d’un vague i indeterminat “espaiâ€? català de relacions laborals, jugant enganyosament amb els termes), tampoc no garanteixen la presència de representants nacionals de manera plenament sobirana en organismes internacionals, en materia econòmica i socio-laboral no es doten de mecanismes per a la defensa i planificació econòmica, per a poder encarar amb mínimes condicions l’actual període de “deslocalitzacionsâ€? ni la progressiva privatització dels serveis públics, si no que, sobretot en el cas del Principat, sols es plantegen avenços en qüestions de control en l’àmbit socio-laboral. Cal concloure, doncs, que en lloc de ser instruments per a “aprofundir en l’autogovernâ€? o coses semblants, les reformes estatutàries són una resposta per a complir, bàsicament, una triple funció: -     intentar millorar les condicions de finançament de les burgesies dites “perifèriquesâ€?, -     legitimar l’Estat, i -     intentar treure l’Estat del permanent estat de crisi en que aquest es troba des del seu naixement. “NOUSâ€? ESTATUTS PER A REFORÇAR L’ESTAT Com s’acaba d’apuntar, les reformes estatutàries també han de permetre a la burgesia espanyola de reforçar l’estructura estatal en el territori català, sobretot al Principat, on ha gaudit de poca legitimitat com a estructura de dominació, des de la fi del franquisme. Cal tenir present que al Principat ha existit, històricament, una mínima estructura estatal i una encara menor implantació d’aquesta al si de la societat. Així, la prèsencia de les estructures genuïnament estatals (cossos policíacs, Diputacions, Governs Civils…) han gaudit de poc prestigi entre la població. D’altra banda, les inversions estatals directes han estat escasses, com escassa ha estat la prèsencia entre el funcionariat de catalans i catalanes. Una excepció a aquesta afirmació seria el funcionariat autonòmic, que amb tot deixa la proporció de funcionariat molt per sota de la mitja a la resta de l’estat. La legitimitat social de l’Estat, per tant, ha estat migrada fins al moment actual al si de la població principatina. Fins ara, podem afirmar, la burgesia principatina, i en certa mesura també la d’altres àrees de la resta dels Països Catalans, no ha pogut interrelacionar-se amb l’estructura de l’Estat en la mesura que hauria desitjat i necessita. Això ha estat a causa de la deslegitimació duta a terme per les importants lluites obreres i populars ocorregudes històricament. Tanmateix, no es pot passar per alt que el gran concens amb que ha estat aprovat (30 de setembre de 2005) el “Nouâ€? Estatut al Parlament del Principat, amb el suport del 90% dels diputats, i que el fet que al Govern del Principat hi hagi el mateix partit que governa a Espanya donen una gran legitimitat, no només a la proposta de reforma, sinó també a l’Estat i la seva estructura. Això serà així sempre en el cas que finalment s’aprovi, al Congrés espanyol, una versió satisfactòria dels Estatuts per als partits que hi donen suport. Si finalment el Govern i el Congrés espanyols “donen satisfaccióâ€? al que bona part de la població pot percebre com a reivindicacions catalanes, la legitimitat de l’Estat entre la majoria de la població catalana serà força més gran que no pas l’actual. El fet que el Partit Popular no dongui suport a l’Estatut del Principat, fins i tot, afegeix un plus de legitimitat, aparent no cal dir-ho, a la proposta de nou Estatut davant la població principatina. És en aquest sentit que podem afirmar que aquestes reformes estatutàries són d’una gravetat cabdal per al futur nacional dels Països Catalans: si aquesta funció d’â€?encaixâ€? dels Estatuts es duu a terme amb èxit, els Països Catalans, com a realitat nacional, però també com a projecte polític, tindrem davant nostre un obstacle d’enorme dificultat a superar. Al principi d’aquest apartat s’afirma que l’Estat espanyol és un Estat en crisi des del seu naixement. Efectivament, l’Estat espanyol és una estructura amb greus tensions internes que l’impossibiliten d’acomplir amb ple èxit la funció que les burgesies habitualment i històrica encarreguen als Estats, i que és la de ser un instrument al servei de l’acumulació capitalista. Aquest és un aspecte que la socialdemocràcia espanyola (el PSOE, fonamentalment) desitja i espera solucionar definitivament per a acontentar la burgesia a la qual serveix. Les reformes estatutàries són un dels instruments clau en aquesta operació. Aquesta crisi de què parlem és bàsicament la causada per la qüestionada hegemonia de la burgesia centralista i, amb aquesta, el seu model centralista-homogenitzador d’Estat, i de l’altra, les fortes lluites i reivindicacions de les Nacions oprimides per l’Estat i les cultures regionals amb forta personalitat. També l’Estat espanyol pateix, el seu model socio-econòmic, periòdiques contestacions i lluites obreres i populars que en qüestionen la viabilitat a llarg termini. Cal tenir en compte, alhora, que la indústria espanyola és una indústria, a nivell tecnològic, considerablement endarrerida. Això té repercussions en l’eficàcia de l’acumulació capitalista i, per tant, en la fortalesa de l’administració estatal. Aquestes dues darreres contradiccions apuntades, tanmateix, no són tan profundes com les dues primeres, ja que la integració del sindicalisme reformista i la debilitat de les esquerres estatals asseguren una escassa contestació als costos socials causats pel model econòmic. Si s’analitzen algunes dades de l’actualitat socio-econòmica estatal es pot corraborar el que s’acaba d’afirmar. I és que l’Estat espanyol, a més de presentar un dels percentatges més baixos d’inversió en Recera i Desenvolupament (R+D), també presenta una molta baixa productivitat i un important llast en formació dels i les treballadores. L’economia espanyola té un horitzó de crisi permanent a la vista, tenint com té els seus fonaments en un model econòmic i social basat en l’èxit a curt termini, i amb un clar predomini del capital financer, en detriment de l’industrial, econòmicament més estable. Mentre que la Generalitat del Principat, almenys en aquest aspecte, fa apostes amb perspectiva de mig termini, incrementant (33) en un 15% el pressupost en R+D, els successius Governs espanyols han mantingut la inversió en aquest concepte al voltant del 1’05% del PIB (dades del 2003 (46)), uns nivells baixíssims, essent el capitalisme espanyol ara mateix el penúltim a la llista de l’OCDE d’avanç pràctic en la productivitat i en R+D+i (lloc 29, just davant del darrer estat en aquest àmbit, l’Estat mexicà). A nivell de la UE la mitja estatal d’inversió és del 1’93%, una mitja encara per darrera de les japoneses i dels EUA. No és d’estranyar que l’Estat espanyol sigui, doncs, l’únic a nivell de la UE que ha vist com se’n reduïa la productivitat per hora entre 1995 i el 2004, en un 0’3% (35). Aquesta baixa proporció d’inversions en R+D i el secular menyspreu per l’educació i formació dels i les treballadores, per una brutal voluntat d’extracció de plusvàlua absoluta, té conseqüències en la pèrdua neta de llocs de treball en la manofactura. El sector industrial continua en un descens imparable, malgrat pujades i baixades conjunturals, cedint definitivament al devastador sector de la construcció el primer lloc en el creixement econòmic estatal. Així, la construcció continua funcionant a l’Estat com a motor econòmic. A aquesta activitat es deu, bàsicament, el lleuger creixement del PIB estatal (del 3’4 al 3’5%) en el 3r trimestre de 2005, ja que els sectors que més han crescut han estat la construcció, que ha experimentat el major creixement, passant del 5’4 al 6%, i la indústria, que ha passat del 0’6 al 1’3% (20). Dins del sector industrial, el subsector de les manufactures és el que en surt més malparat, amb un degoteig constant de llocs de treball. La causa cal cercar-la en una important importació d’aquests productes, des de països en procés d’industrialització. Només des de la Xina, durant el primer trimestre de 2005 s’ha produït un increment del 550% en l’importació de pantalons (9), essent (18) el dèficit comercial de l’Estat amb la Xina 5’8 vegades superior al de 1995. El 2005 les importacions des de la República Popular de la Xina han estat per valor de 981 M euros, mentre que les exportacions han estat de 742 M euros. El dèficit comercial acumulat a l’estat els primers deu mesos de l’any (36) s’ha incrementat en un 29’8% respecte al mateix període de l’any passat (63.337 M euros), segons el Ministeri d’Indústria espanyol. Mentre les exportacions estatals sols han crescut un 4’4% (arribant a 125.675 M euros) entre gener i octubre, les importacions ho han fet en un 11’8% (189.013 M euros). Aquestes xifres mostren la perspectiva de desocupació que pot tenir lloc a l’Estat en els propers anys, si no s’incrementa la inversió en R+D, ja que a l’Estat les manufactures suposen, encara ara, la major fracció de les exportacions (24’4%. La resta es reparteix entre els automòbils, 20’4%; béns d’equips, 21’2%; i productes alimentaris, 13’%. El 72’8% de les exportacions tenen com a destí la resta de la UE, el 9’5% l’Àsia, el 8’8% Amèrica Llatina i el 7’3% l’Àfrica). Aquest potencial elevat procés de desocupació en la indústria, difícilment compensable per increments d’ocupació en d’altres sectors, i del qual els Països Catalans difícilment se’n salvaran, s’agreuja per la perspectiva de les “deslocalitzacionsâ€? al Magreb i l’Est europeu, que més endavant s’analitza. En el cas del sector automobilístic estatal, l’ocupació ha passat de 116.380 (1977 (9)) a 71.038 llocs de treball en l’actualitat, amb una previsió de reducció de la producció automobilística (21) en un 20% en 4 anys. Ja la producció d’automòbils el novembre de 2005 s’ha reduït en un 9% respecte al mateix mes de 2004. L’extracció salvatge de plusvàlua absoluta (explotació intensiva de la força de treball, en d’altres paraules) anteriorment citada es pot constatar amb les dades de diversos estudis sobre el nivell de remuneració a l’Estat. Per exemple: segons un estudi de CCOO (8), els sous a l’estat són un 28’4% més baixos que la mitja a la UE, valor que descendeix al 16% si es té en compte el poder adquisitiu. En relació a la diferència entre la remuneració que reben els homes i el de les dones, a nivell de la UE és un 25% inferior que la dels homes. A nivell estatal, aquest percentatge arriba al 29%. Si a més s’afegeix a aquesta realitat de baix poder adquisitiu el fet que les famílies de l’Estat experimenten un creixent endeutament, el panorama socio-econòmic espanyol esdevé realment tèrbol per als propers anys. Respecte a aquest darrer punt, el Banc Central d’Espanya ha assenyalat recentment (15) que hi ha un “excessiu endeutament familiarâ€? a l’Estat espanyol, amb un increment del deute familiar el passat mes d’octubre (43) del 20’7% interanual. Segons un estudi del grup bancari BNP Paribas (14) el 31% de les persones a l’Estat espanyol té dificultats per a pagar les mensualitats dels crèdits, i un 23% hi té moltes dificultats, el que suposa gairebé el doble de la mitja de la UE. El 58% de la població de l’Estat té demanat un crèdit per a pagar el pis, mentre que la mitjana de la UE és del 38%. L’Exèrcit espanyol tampoc se salva de les migrades inversions que l’Estat espanyol és capaç de dur a terme. Essent, malgrat tot, un àmbit en que les inversions de l’Estat, per via directa o indirecta, han experimentat un dels majors creixements els darrers anys (18.909,8 M euros el 2005 segons els PGE (46)), aquest no deixa d’oferir una gràfica imatge de la debilitat estructural de l’Estat. L’Exèrcit espanyol no només té un important problema d’allistament, amb una molt dèbil “vocació militarâ€? entre la població (d’aquí la promesa del PSOE d’incrementar en un 25% el sou dels militars), sinó que l’equipament i armament compta amb un grau d’obsolescència que arriba a posar en perill el propi personal, perdent, a tall d’exemple, 21 avions Mirage en les dues darreres dècades (14), el darrer en unes maniobres a Alemanya, en que el pilot, just abans de l’accident, va manifestar que va sentir un fort “olor de fum i crematâ€?. CONTINUA L’IMPARABLE PROCÉS DE CONCENTRACIÓ EMPRESARIAL A L’ESTAT: Mentre el Ministre espanyol d’economia, Pedro Solbes, continua exigint (14), en la línia més genuïnament seguidora de la proposta de Directiva Bolkenstein, la liberalització dels serveis, l’economia espanyola esdevé progressivament una clar exponent d’economia monopolitzada en sectors estratègics, amb l’Estat com a suport (privatitzador) per a les empreses dominants d’aquests sectors, fet que ens permet parlar d’un cada vegada més clar Capitalisme monopolista d’Estat. A nivell estatal, com a mínim, la polarització de la riquesa en cada vegada menys mans i el creixement de la pobresa en el si de la societat esdevé, doncs, una clara i palpable realitat. Un exemple de gran actualitat es pot trobar en l’OPA de Gas Natural sobre Endesa (6), la qual, en cas de dur-se finalment a terme, suposaria l’agrupament sota una mateixa companyia més de 30 milions de clients, deixant el marcat elèctric estatal a la pràctica sota un duopoli. De fet, la CNE, Comissión Nacional de la Energia, organ consultiu format per 9 membres, ja es va pronunciar a favor de l’OPA, possibilitant el primer pas cap al citat duopoli energètic Gas Natural-Iberdrola a l’estat. Per a visualitzar la magnitud de la concentració de la que estem fent esment, el panorama estatal en producció energètica, en cas de materialitzar-se la compra, quedaria de la següent manera: producció elèctrica, 27’1% Gas Natural, 38’2% Iberdrola, d’altres 34’8%; Proveïment de Gas: 68’8% Gas Natural, 8’8% Iberdrola, 22’5% d’altres; Venda d’electricitat: 40’7% Gas Natural, 37’9% Iberdrola, 21’4% d’altres; i Venda de gas: 55% Gas Natural, 18% Iberdrola, 27% d’altres (45)). Aquesta OPA hostil a Endesa feta per Gas Natural, de la qual és accionista majoritària “la Caixaâ€?, permet d’entendre els motius pels quals la més alta burgesia principatina es planteja millorar les relacions i desitja poder comptar amb un més íntim accés als mecanismes de control econòmic de l’Estat. Alhora, aquesta operació posa de relleu la creixent interrelació de l’economia catalana amb l’espanyola, la qual, alhora, també és un dels motius de les tensions entre els diferents sectors de la burgesia de l’Estat. Un dels principals factors darrera de l’actual reordenació capitalista dins de l’Estat és la protecció que ofereix l’estructura estatal davant la creixent agressivitat i competència en relació a d’altres multi-nacionals, en un context econòmic amb creixents fusions i absorcions, la majoria d’aquestes patrocinades pel capital financer. Aquest procés de fagocitació d’una empresa energètica tan gran com Endesa per part de la màxima expressió del Capital financer dels Països Catalans, que s’intenta vendre com una lluita per “enfortirâ€? l’economia catalana o com una mostra de determinació de les empreses amb majors beneficis, com és el cas de “La Caixaâ€?, per millorar les condicions de vida al Principat, només fa que mostrar la creixent competència, a la qual es feia esment ara mateix, entre empreses dominades pel sector financer. Resulten encara més paradoxal aquest tipus de propagandes quan “la Caixaâ€? no és, de fet, res més que l’expressió més clara d’empresa explotadora de les classes treballadores catalanes, via crèdits hipotecaris, control de peatges, etcètera, a part de ser, en paraules del seu president “d’inqüestionable espanyolitatâ€?. Fornesa (16), efectivament, ha defensat “l’espanyolitat de la Caixa, ja que el 60% de l’organització es troba fora de Catalunya (sic)â€?. BENEFICIS DE DOS DÃ?GITS DEL CAPITAL FINANCER I LES PRINCIPALS MULTINACIONALS DE L’ESTAT: Per a veure l’actual capacitat del Capital financer espanyol per regir l’economia estatal cal veure els resultats econòmics d’aquest sector. Una breu anàlisi de la dinàmica d’aquest sector permet de veure que s’està concentrant a un ritme espectacular i que obté beneficis de dos dígits percentuals, que contrasten clarament amb els magres increments salarials que la majoria de la població treballadora, en tot cas aquella que té feina, pot percebre. Aquestes xifres també contrasten amb els beneficis que s’obtenen en d’altres branques de l’economia. Si hom observa els beneficis abans d’impostos (44) de les 208 principals empreses que cotitzen en borsa a l’Estat, es pot veure com aquests han estat en termes absoluts de 33.761 M euros en els 9 primers mesos del 2005, una xifra que, a nivell orientatiu, és superior al còmput total del pressupost de la Generalitat principatina per a 2006. L’increment en els beneficis ha estat del 27’90% respecte al mateix període de 2004. En el capítol dels àmbits que han permès unes majors quotes de beneficis a les entitats financeres, es pot veure com el crèdit per a la compra d’habitatges continua essent el principat motiu dels increments en els guanys de Caixes i Bancs. Així, “La Caixaâ€? va experimentat un increment récord durant el 2004 en la demanda de crèdits hipotecaris, en un 24,6%, amb la qual cosa la suposada funció “socialâ€? de “la Caixaâ€? queda més que posada en dubte. Malgrat el que pugui semblar, tampoc la gallina dels ous d’or de les entitats financeres no sembla que s’hagi de morir en breu, ja que la previsió (19) d’increment en la quota hipotecària mitja en els propers 2 a 6 anys és del 40%. D’altres resultats concrets en beneficis parlen per si sols: Abertis, participada principalment per “la Caixaâ€? i ACS, acaba d’adquirir el 100% del capital de Sanef, concessionària d’autopistes franceses, per 5.300 M euros (el 100% del capital), després d’haver facturat el 2004 1.793 M euros (42) i després d’obtenir 215 M euros durant el primer semestre del 2005 (27), un increment interanual del 19’5%; la Caixa de Catalunya guanya el primer semestre de l’any (27) 107 M euros, fet que suposa un increment interanual del 23’7%; Caixa de Sabadell, la 4a Caixa a nivell de Principat, va obtenir 39’5 M euros de beneficis el 2004 (37); Repsol (27) obté 1.650 M euros d’inici de 2005 fins a juny, fet que representa un increment del 25% respecte al mateix període de l’any passat; Gas Natural obté (28) 367’8 M euros en beneficis el primer semestre del 2005, un increment interanual del 10’9%; Endesa un 22’9%, 956 M euros; el Banc de Sabadell ha obtingut el tercer trimestre de 2005 un benefici net de 354’8 M euros, fet que suposa un increment interanual del 43’7% (34); Banesto obté 296 M euros (26) entre gener i juny, amb un increment interanual de 15’2%, afirmant-ne els responsables que les “hipoteques en són el gran motor de creixementâ€?; el banc Santander (28) obté un 35’2% més de beneficis el primer semestre del 2005. Els beneficis del sector no sembla que hagin de disminuir, si es té en compte l’increment, semblant al del primer trimestre, dels beneficis del mateix grup per als tres primers trimestres de l’any (36’8%, 3.878 M euros). De fet (34) es preveu que el grup superi els 6.000 M euros en acabar el 2005. En el sector de les comunicacions, també les grans multi-nacionals, en aquest cas antic monopoli estatal, també recullen grans increments en els guanys: Telefónica ha incrementat el benefici de novembre d’enguany respecte a l’any anterior en un 36% (23), que representa 3.253 M euros. L’increment més important l’està obtenint del negoci a Amèrica Llatina. Com a imatge final d’aquest panorama, queden xifres com la que permet constatar com els Països Catalans és terreny privat de les entitats financeres, amb, per exemple, 1’32 oficines financeres per cada 1.000 habitants al Principat, mentre que la mitjana a la UE és de 0’47 oficines/1.000 habitants (32). Així, mentre els beneficis empresarials s’incrementen (13) i les principals empreses principatines (19) que cotitzen a borsa van incrementar els beneficis en l’exercici del 2004 entre un 17 i un 20% de mitjana respecte al 2003, i la retribució dels inversors en forma de dividends s’ha incrementat el 2005 fins al 35%, cal comparar els increments dels preus dels habitatges i els minosos increments dels sous per a veure que les classes populars estan treballant clarament per al sector financer, permetent-los els enormes beneficis privats que recullen i adonar-se, també, que cal una alternativa redistribuïdora i planificadora, democràtica i socialista, de l’economia. 2. CONJUNTURA POLÃ?TICA I ECONÃ’MICA ALS PAÃ?SOS CATALANS Si tant sota el franquisme com en el transfranquisme del regnat del rei designat per Franco, vivim en una constant situació de migradesa de recursos, sota una permanent vigilància i retallada dels drets democràtics i nacionals i sota una ininterrumpuda repressió política, no deixa de ser cert que els temps que venen seran tan o més durs que als que les classes dominants tenen acostumats a més del 90% de la població catalana, aquesta part de la societat que anomenem “Classes popularsâ€?. Passat el temps dels Països Catalans industrialitzats, ara toca el temps dels Països Catalans turistificats, dels Països Catalans dels cambrers, les dependentes i de les cases rurals, on les indústries es “deslocalitzenâ€? per a anar-se’n al Magrib, panorama al qual és imperatiu que l’Esquerra anti-capitalista dels Països Catalans doni resposta. Veiem com per sobre de tota la retòrica i tota la confusió que intencionadament cerca de generar el llenguatge dels informatius, de les revistes i els diaris de masses, de la publicitat i la indústria cinematogràfica capitalista, present també en el text dels nous Estatuts, les condicions de vida de les classes populars catalanes, no han millorat respecte a les dècades immediatament precedents. En 50 anys la nostra societat ha passat d’una base eminentment agrícola a una de serveis, en plena desindustrialització. Pel camí, una societat anòmica, aculturalitzada, desestructurada i sense instruments per a afrontar el futur ha deixat molts dels seus fills i filles, que podrien haver arribat a ser excel•lents estudiants universitaris i professionals, en la desesperació de la desocupació, en el consum i l’autodestrucció de les drogues o bé trobant la mort en accidents de trànsit al volant de “cotxes-balaâ€? creats especialment per a joves per la criminal indústria automobilística. Això sí, amb algun enginyer i dissenyador per a omplir el gran espai intermig entre la gran massa conformada per les classes populars i el grup selecte de representants del creixent i omnipotent capital financero-industrial, aquest gran espai de les diferències salarials creixents, de la desregulació i de l’abaratiment de l’acomiadament. Els diferents territoris dels Països Catalans han vist canvis de gran profunditat en els sectors econòmics hegemònics: la burgesia dominant a les Illes ha passat de ser la tradicional terratinent, productora de calçat… a la constructora amb orientació turística. Al País Valencià, l’agricultura, la ceràmica i l’automòbil fa temps que han cedit el primer lloc a la construcció, sobretot de residències turistiques, que ha donat lloc a l’actual panorama conflictivitat legal provocat per la construcció massiva, que afecta ja a segones i terceres línies de costa. Finalment, al Principat, el textil, la indústria petroquímica i l’automobilística estan començant a ser anècdotes del passat, davant del creixement dels serveis, així com també de la construcció, de la mà de la qual es tercieritza, en base al turisme, el conjunt dels Països Catalans. Després de constatar, superficialment, els grans canvis que ha patit la societat catalana en menys d’un segle, podem afirmar que els reptes que ens esperen no tenen comparació amb els que s’han hagut d’afrontar. No és cap exageració: vivim en un moment en que, orfes d’estructures i organitzacions polítiques d’esquerres sòlides ens trobem nus davant d’un futur en canvi constant i amb perspectives de capgirament radical de les estructures econòmiques i socials del País. UN SECTOR INDUSTRIAL EN CREIXENT DEBILITZACIÓ: S’ha d’entendre les reformes dels Estatuts, en gran mesura, com una resposta amb la qual poder fer front, via major control de l’economia (recursos, capacitat recaptatòria i normativa… com veurem quan analitzem les propostes de reforma amb més detall), al procés de deslocalització. Procés que s’imposa per la voluntat de la burgesia incrementar la taxa de guanys en el sector industrial, enmig d’una ferotge competència amb la Xina i d’altres països amb un proletariat poc organitzat i baixos costos en mà d’obra. Mentre les principals indústries dels Països Catalans ja han comprat parcel.les en els flamants nous polígons industrials de les grans ciutats del Marroc i Argèlia, les classes populars assistim a un paulatí robatori del que amb les nostres mans hem contribuït a construir: el desmantellament d’un fort sector industrial que, correctament dirigit, ens permetria d’aportar la major part dels recursos que la societat catalana necessita. La realitat dels Països Catalans a nivell econòmic parla d’una intesa activitat (19) de bescanvi comercial entre els diferents territoris de la nació catalana, amb unes relacions clarament prioritàries entre aquests. D’una banda, el 18% de la producció del Principat es ven al País Valencià, mentre que a la inversa la proporció és del 20%. De l’altra, es pot constatar que l’important industialització del nostre País suposa el 40% del total PIB industrial estatal. Alhora, les principals exportacions estatals a la Catalunya Nord també provenen de la part sud dels Països Catalans. El conjunt dels Països Catalans al sud de les Alberes suposen un 30’1% del total de les vendes de productes industrials (11) del conjunt de l’Estat espanyol i més del 50% del sector químic estatal i el 60% del tèxtil es troba radicat als Països Catalans (37). Tanmateix, s’està produïnt una desacceleració respecte a la resta de territoris de l’Estat, en que el tèxtil, el cuïr, la confecció i el calçat són els sub-sctors més malparats, amb creixements negatius respecte al 2003, segons dades de l’INE. Malgrat aquest pes i nivell d’industrialització, els Països Catalans semblen inexorablement empesos, per la irracional lògica del màxim benefici privat, a desindustrialitzar-se. Una diversificació industrial que podria ser posada al servei del conjunt de la població, permetent la producció de bona part dels béns necessaris per a aportar unes condicions de vida satisfactòries per al conjunt de la societat catalana, ha començat a ser ja desmantellada per a satisfer l’embogida cursa autodestructiva de la competència capitalista. Un recent estudi de la Caixa de Catalunya preveu, de fet, una reducció de l’ocupació industrial de l’actual 24% al 10% al Principat, en 15 anys. Malgrat que el 2005 ha suposat (37) un increment en 1’8 punts en l’ocupació industrial al Principat, la tendència dels darrers anys és de descens clar en el sector (el 2004 la davallada va ser del 4’1%). L’ocupació, al Principat, al sector Serveis és del 62’2% i a la Construcció aquesta és del 11’1%. El cas de SEAT (Grup Volkswagen), amb la planta de Martorell, la indústria en que treballen més obrers –es del Principat (12.875 abans de l’ERO), és un dels casos més paradigmàtics. Amb el recent acomiadament de 660 treballadors –es, malgrat l’increment del nombre de vendes del grup (45) en un 0’5% el 2005 i líder de vendes a Europa, s’ha tingut un botó de mostra del que espera a les classes treballadores els propers anys en aquesta època de “deslocalitzacionsâ€?. Acomiadaments massius com aquest mostren la creixent agressivitat de la burgesia en la seva lluita per incrementar la taxa de guanys. Aquest acomiadament col.lectiu, permès per la miserable col.laboració anti-obrera i anti-sindical d’UGT i CCOO, posa de relleu que sense una estrctura estatal al servei de les classes populars, la deslocalització i progressiva desindustrialització difícilment es podran aturar. Essent aquest el panorama en el sector transformador, el sector primari, sobretot l’activitat agrícola, es troba encara en major franca davallada: al Principat, s’ha donat un increment del 1’7% de la producció final agrària (3.7742,13 M euros), i s’ha produït una disminució del 3’5% de la renda agrària respecte al 2003. Per bé que s’ha produït un 2% d’increment (29) en la producció del subsector frutícola, la renda disponible disminueix. Malgrat un notable esforç tecnològic i malgrat l’inacceptable explotació de la mà d’obra immigrada, les importacions a baix preu no permeten mantenir unes mínimes rendes agràries, suposant un paulatí abandonament del camp, fenòmen que va en detriment de la sobirania alimentària dels Països Catalans. INCOMPLIMENTS I POLÃ?TIQUES DRETANES Si els Estatuts tenen per funció principal establir els termes de relació entre les burgesies “perifèriquesâ€? i la central a nivell d’Estat, cal, alhora, ser concients que, a més, la seva aplicació pràctica també està mediatitzada per uns aparells autonòmics del tot incapaços de servir els interessos populars. Amb la signatura de l’Acord Tinell, l’1 de desembre de 2003, s’encetava una etapa que suposava acabar, si més no de manera oficial, amb la gestió de la dreta regionalista al Principat. Malgrat un increment del 12% respecte al 2005 en el pressupost de la Generalitat (que serà de 29.689 M euros per al 2006, 20% del PIB principatí), les polítiques aplicades fins al moment han permès de mantenir els trets bàsics de l’anterior gestió. Tot sguit fem un repàs d’algunes actuacions que permeten afirmar que en el futur això tampoc no canviarà pas. Si bé els pressupostos han crescut, aquests han estat per a aplicar polítiques anti-obreres i anti-populars. La creixent privatització de serveis públics com la sanitat, les inversions per a impulsar el sector de la biotecnologia (3), el manteniment de l’educació elitista, subvencions a mitjans afins (com El Periódico, SER, El País, El Punt…), mostren com es manté l’orientació de les inversions. Sense anar més lluny, les i els pensionistes continuen rebent jubilacions irrissòries, amb més de 100 euros inferiors a la majoria de comunitats autònomes espanyoles, continuen els barracons a les escoles (21.000 alumnes hi romanen a data de fi de desembre de 2005) i el nombre d’escolaritzats menors de 17 anys al Principat (18) és del 70% (una de les menors taxes a l’Estat) i la política d’habitatge continua essent d’impunitat total per a les immobiliàries, constructores i entitats financeres. En l’àmbit de la representació internacional, les seleccions principatines (no cal que parlem de la possibilitat que treballin perque arribin a haver-n’hi dels Països Catalans), en paraules del Secretari General d’Esports, el Sr. Niubò, “no seran una realitat fins que no canvïi el marc jurídico-políticâ€?. Alhora, a la proposta de nou Estatut queda clar, al desè punt del preàmbul, que “Catalunya pertany a la UE, per mitjà de l’Estatâ€?. Tal i com va deixar clar el Sr. Carod-Rovira afrimant que “tindrem la independència quan hi hagi més de 90 diputats independentistes al Parlament [del Principat]â€?), també es pot afirmar, doncs, que l’Acord del Tinell va ser un repartiment de càrrecs per al profit i benefici dels quadres autonòmics dels tres partits signants. Si observem els plans i decisions preses pel Govern del Principat fins al moment, es pot fer un acostament més detallat a la línia política del Govern tripartit. Per exemple, amb l’aprovació del Pla de l’Energia de Catalunya (PEC)(4), al contrari del que es declarava a l’Acord del Tinell, es construiran entre 5 i 8 centrals de cicle combinat. Aquestes són centrals que funcionen amb gas natural, recurs no renovable, en bona part de la mà de “Gas Naturalâ€?. També està previst incrementar la generació d’entre 1.800 i 4.000 W en “règim especialâ€?. El balanç que deixa el PEC és el d’una perspectiva d’increment de la importació d’energia del 22%, un increment d’entre el 20 i el 30% del consum d’energia primària (quan la UE proposa reduir-ho en el 11’5%) i un increment del 92 – 102% de les emissions (quan d’acord amb Kyoto se n’hauria de dur a terme una reducció del 15%). Alhora, via acords signats entre l’Estat francès i l’espanyol, malgrat les fortes protestes populars, malgrat els mateixos compromisos signats a l’Acord del Tinell i malgrat les raons donades per la Plataforma No a la MAT, el conseller d’Indústria de la Generalitat del Principat declarava el 15 de desembre (40) que “cal planificar davant de l’increment de la demandaâ€? i que mantenia el seu suport a la interconnexió elèctrica entre els dos estats. Alhora, cal tenir en compte que les interconnexions són l’avançada del colonialisme de la UE i les deslocalitzacions empresarials al nord del Magrib. Així, la xarxa de connexions des de l’Estat francès al Marroc i Argèlia permetran, d’una banda, la instal.lació en aquests països de plantes d’empreses matriu radicades en estats europeus, amb una disminució en els costos de producció (menor cost dels drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle i menors costos de mà d’obra), i per l’altra, la generació d’energia, a través de l’extracció de recursos naturals dels països del Magrib, sobretot gas natural per a centrals de cicle combinat que ja s’estan començant a construir (tal i com denuncien la Plataforma “No a la MATâ€? i Ecologistes de Catalunya [EdC], http//:aeec.pangea.org). Les mateixes entitats ecologistes demostren que no hi ha necessitat d’incrementar les interconnexions, si no que es tractaria de fer complir els compromisos de manteniment de Fecsa-Endesa, així com tampoc les interconnexions, contràriament al que en diuen els defensors, no fan baixar el preu de la tarifa elèctrica (com ha passat a l’Estat italià, altament interconnectat, negant el paradigma liberal segons el qual a major varietat d’ofertants d’un bé, menor cost per als consumidors) i que no cal fer interconnexions per al també innecessari TAV. En relació a vies de comunicació i transport, cal denunciar que mentre diverses organitzacions populars del Vallès, el Baix Llobregat i el Penedès reclamen l’aturada del projecte del “4t Cinturóâ€? (via de circumvalació del 2n cinturó metropolità), i mentre ERC s’hi manifesta també en contra, Salvem el Penedès feia públic el mes de novembre passat que el portaveu parlamentari d’ERC al Congrés espanyol, el Sr. Puigcercós, n’ha propiciat el canvi de nom i la inclusió en el conveni de carreteres entre el Ministeri espanyol de Foment i la Conselleria principatina de Política Territorial. Fent cas de les peticions de Patronals del Penedès i el Vallès (com la CECOT), els representants d’ERC han desestimat estudis presentats per la “Campanya Contra el Quart Cinturóâ€? que, en la línia de l’estudi del Observatorio de la Sostenibilidad en España, sobre la competitivitat econòmica a nivell estatal, estableix que es perd competitivitat per culpa de l’ineficient sistema de transport, sobretot pel fet que el 95% de les mercaderies circulen per carretera, enlloc de fer-ho, com a la resta de la UE, majoritàriament per ferrocarril. No han d’estranyar aquestes posicions allunyades de les reivindicacions populars. De fet, dins dels diversos sectors existents al si d’ERC, el Secretari General és el capdavanter en propiciar l’acostament amb el PSOE, amb la finalitat de mantenir (i augmentar, si fos possible) les quotes de poder de gestió, fent prevaldre els interessos dels quadres dirigents per sobre de qualsevol altre. Puigcercós, per exemple, ha estat el pont (47) entre ERC i PSOE per a intentar ingressar, via intent de col.laboració amb la Fundació Friedrich Ebert, vinculada al SPD alemany, a la Internacional Socialista. La citada fundació ja va finançar el PSOE durant la “Transicióâ€?, propiciant-ne el salt des de posicions minoritàries fins a partit guanyador de les eleccions estatals el 1982 en una operació destinada a frenar l’avenç de partits d’esquerres, sobretot comunistes, durant el tardo-franquisme. En aquest sentit, Puigcercós ha afirmat que “ERC mai no ha estat marxista ni és ara nacionalista. ERC sempre s’han definit com a socialista no marxista des de que va ser fundada els anys 30. ERC és un partit d’esquerres petit-burgès que defensa que Catalunya és una Nació i no els postulats nacionalistesâ€?. Aquest aixopluc sota les ales del PSOE no és cap casualitat. S’explica per l’acomodament a la gestió i els privilegis del micro-poder autonomista (presidència del Parlament de Barcelona, Conselleries…) per part dels quadres del partit. Aquesta és la conseqüència inevitable de tota organització política que, mancada de contra-poder popular, intenta gestionar insitucions de l’Estat sense cap contrapès que eviti la deriva possibilista i reformista, si és que mai hi ha hagut cap voluntat per part d’aquest partit per a fer cap altra cosa. La manca d’unes bases amb una mínima consistència ideològica han fet la resta. És en el mateix sentit que ERC va donar els seus vots a favor de la “Llei de Defensaâ€? del ministre espanyol de Defensa, el Sr. Bono, i qui, des de la tàctica del â€?canvi de cromosâ€?, fent servir el País Valencià com a moneda de canvi per al manteniment del suport del PSOE, es va abstenir a les Corts espanyoles en la votació de l’Estatut valencià i ha acceptat mantenir el transvassament del Xúquer (versió PSOE) i ha acabat mostrant-se com el “més sòlid suport parlamentariâ€? del PSOE amb l’aprovació dels pressupostos espanyols per al 2006 (48). Curiosa manera de fer “independentismeâ€? per part d’una ERC que ja no pot dir allò de “Mans netesâ€? arran del cas de les condonacions, un autèntic cas de corrupció política (49). Aquest, el de les condonacions i altres lligams delictius amb les entitats financeres, és un aspecte, alhora, que afecta, segons l'informe de fiscalització dels partits del 2002 del Tribunal de Comptes, tots els partits parlamentaris burgesos. El document revela que â€?La Caixaâ€? va condonar un deute de 6,5 milions d'euros al PSC i va renegociar-ne un altre amb ERC, amb el qual els republicans es van estalviar 2,7 milions. També assenyala que el PP, CiU i el PNB són els grups que reben més donacions anònimes. Recentment s’ha donat a conèixer que “La Caixaâ€? s’ha endut l’adjudicació (24) per a dipositar els fons de pensions dels funcionaris de la Generalitat principatina (140.000 treballadors), amb un fons inicial de la gens despreciable quantia de 40 M euros, diners que després serviran per als negocis contra el proletariat català. Ara tampoc no hi ha qui se’n recordi de la campanya “Catalunya lliure de peatgesâ€? que anys enrera va dur a terme ERC. Mentrestant, el PSC agafa el control mediàtic via presidència de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, permetrent la penetració del major grup espanyol de “comunicacióâ€?, el Grupo PRISA, al Principat, escurçant la SER, segons el darrer sondeig (37), distàncies amb Catalunya Ràdio en audiència. De fet el nombre d’oients de ràdio en català no para de disminuir, amb 880.000 oients al Principat, mentre que ja n’hi ha 1.130.000 en castellà. Per la seva part, ICV, malgrat el poc poder que gestiona (Conselleries de Medi Ambient i Habitatge i Relacions Institucionals), dóna clares mostres de mantenir les mateixes polítiques depredadores que en els 23 anys de regnat de Jordi Pujol i Soley. Des de les seves Conselleries s’ha de recordar que s’ha dut a terme l’anti-democràtic procés de redacció del nou Estatut (quan havien promès que impulsarien la “democràcia participativaâ€? si governaven) o bé que s’impulsa, des de l’Agència de Residus de Catalunya, la crema de residus, fins i tot en cimenteres, malgrat la forta oposició dels veïnats del Baix Llobregat afectats, entre d’altres. El gran argument d’ERC per a plantejar la reforma estatutària ha estat que el PSOE, l’â€?esquerra espanyolaâ€?, el mateix partit que va fer entrar l’Estat a l’OTAN, el partit impulsor de les televisions privades i que va organitzar els GAL, permetrà una aprovació d’un “nou i avançatâ€? Estatut. Que sense el PSOE això no seria possible i que no hi ha altra via per a avançar “nacionalment i socialâ€?. En realitat, però, portant com porta l’Estat espanyol segles demostrant que preten assimilar els diferents pobles que ha ocupat des del seu naixement com a instrument al servei de la seva burgesia expansionista, pensar en un canvi per obra divina d’aquesta realitat és ser ingenu o voler enganyar amb mala intenció. Resulta del tot inacceptable històricament i nacional les posicions que plantegen que l’actual Govern del PSOE, pel fet de ser “d’esquerresâ€?, entén i permetrà d’encarrilar la solució de la qüestió nacional catalana en termes democràtics. El Govern del PSOE amb els encara no 2 anys de govern de l’Estat ha donat mostres suficients de no voler dur a terme canvis i reformes en profunditat. En aquest temps ha demostrat un gran menyspreu cap a la llengua catalana, prometent la possibilitat d’ús del català a Europa durant el referèndum sobre la Constitució europea, per a deixar-la després d’aquest fora de les 21 llengües de treball de la Unió. Malgrat això, el Conseller primer de la Generalitat del Principat, el Sr. Bargalló va qualificar de “passa endavantâ€? (11) l’estatus actual del català a la UE (es pot utilitzar el català, via sol.licitud estatal, amb tres setmanes d’antel.lació i pagant-nos les despeses de traducció a la resta de llengües). Ha estat el Govern del PSOE el que manté tropes a l’Afganistan al servei de l’imperialisme ianqui. El Govern del PSOE també ha propiciat l’eliminació de l’â€?acció d’orâ€? dels antics monopolis estatals actualment privatitzats en forma d’oligopolis, acció que permetia l’Estat de bloquejar decisions en empreses considerades estratègiques (23), en el que és una actuació més de caràcter clarament liberal. Sens dubte es podrien trobar moltes més actuacions que ens permeten afirmar que els interessos del PP-SOE van per d’altres bandes. 3. ELS ESTATUTS: EINES DE DOMINACIÓ, EINES DE DIVISIÓ (Per una anàlisi d’aspectes addicionals dels Estatuts, vegeu el text “Ni reformes ni estatuts, Independència i Socialisme â€? a www.endavant.org). Sovint s’ha dit que sense finançament no hi pot haver polítiques socials, que no es pot “construir la Catalunya socialâ€?... Essent totalment cert, cal dir, però, que disposar de finançament no és condició suficient per a millorar les condicions de vida de les classes populars. La millora del finançament que cerca la burgesia no té per objectiu l’aplicació de polítiques redistributives per a la millora de les condicions de vida de les classes populars catalanes. Cal tenir en compte que “en una determinada societat, els valors dominants són els de la classe dominantâ€?. I això, als Països Catalans d’inici de segle XXI, vol dir que qui porta la batuta a la nostra societat són la burgesia propietària de “la Caixaâ€?, Ceramicas Lladó, Sol-Meliá, Laboratorio Dr. Esteve, Caprabo... És una burgesia que veu com li n’és de necessari i imperatiu, en mig d’un context europeu de baixos creixements, en plena nova reestructuració capitalista mundial, i amb decreixents taxes de guany d’intentar millorar l’obtenció de beneficis, assegurant-se unes mínimes inversions en R+D, l’aplicació de majors mesures de protecció del mercat, infraestructures i polítiques de subvenció a la producció més elevades que les que rep actualment, etcètera. En aquest sentit, que les autonomies en que els Països Catalans es troben dividits (Principat, País Valencià i Illes, a més de la Franja de Ponent integrada a la CA d’Aragó) dins de l’Estat espanyol pateixen un dèficit fiscal i d’inversions públiques que posen en greu risc el creixement i la viabilitat a mig termini de l’economia, és un fet clarament constatable i àmpliament acceptat. Segons el llibre El sector públic a Catalunya (Jacint Ombrabella, Jordi Pons i Ramon Tremosa), el 1998 al Principat es van recaptar 6 bilions de pessetes, dels quals només 4’5 van retornar en forma de despesa pública. Segons el professor del Departament de teoria econòmica de la Universitat de Barcelona, Ramon Tremosa, el dèficit fiscal del País Valencià es situa entre el 3 i el 5%, mentre que a les Illes aquest arriba al 15% (dades de la Fundació de Caixes d’Estalvis, FUNCAS). Segons Jordi Pons, el dèficit fiscal del Principat el 2003 va ser d’entre el 9’5 i el 10%, valor que es pot extrapolar almenys per a la resta dels darrers 15 anys. Partint d’aquesta constatació, però, els representants polítics dels diferents sectors de la burgesia principatina intenten aconseguir suports per al nou Estatut del Principat argumentant, enganyosament, que els recursos que s’aconsegueixin de més seran per a elevar el nivell de vida de les persones amb menys recursos, millora dels serveis públics, etcètera. Fent ús de la pregunta que es feien els romans, Quid Pro Quo?, a qui beneficia?, es pot preveure per a qui seran els beneficis d’un major finançament. I és que entre els suports més destacats al nou Estatut del Principat hi ha els de “la Caixaâ€? i la Cambra de Comerç de Barcelona, qui el passat novembre donaven li donaven suport (22). Com també podem veure que malgrat les crítiques inicials, el President de la Patronal Fomento Nacional del Trabajo, el Sr. Joan Rosell, ha acabat alabant els plantejaments de la proposta, malgrat que aquest suport pugui tenir més de tàctic que de real en l’enfrontament que porta a terme per la presidència de la CEOE contra el falangista i actual president de la patronal, José María Cuevas. També molt significativament, cal destacar que tant CCOO com UGT donen suport al nou Estatut del Principat. Tanmateix, alineats amb els intere
Mira també: http://www.endavant.org
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more