Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: antifeixisme : corrupció i poder
Contra la monarquia (ara en català).
16 nov 2005
L'autor posa de manifest les paradoxes en els arguments dels qui defensen la pervivència de la institució monàrquica dins de la realitat social d'avui dia. En la seva opinió, i malgrat la polèmica que aquest afet pugui engendrar, ha arribat el moment de qüestionar-nos els pros i els contres de mantenir un Cap d'Estat vitalici i hereditari, dins d'un país occidental, en ple S. XXI. Ja n'hi ha prou de reis i princeses, la realitat que ens envolta no es pas cap conte per a nens i nenes d'escola.
contralademocracia.jpg
Sóc conscient de l'enorme devoció que algunes persones experimenten per una causa que genera una idolatria tan irracional, que els impedeix si fins hi tot la possibilitat d'acceptar un debat crític sobre la qüestió, és més, qualsevol qüestionament de la validesa i vigència de l'actual status quo encén lâespurna de lâodi, i més, si parlem de gent de certs sectors de la societat, com ara els ultra conservadors, la milícia, classes acomodades o algunes de les persones que mai no van poder accedir o completar l'enseyament bàsic. En efecte, en determinats individus, el sentiment monàrquic es manifesta amb una intensitat comparable al fanatisme esportiu o religiós, identificant aquesta forma de govern âi no qualsevol altraâ, com a una expressió més de patriotisme nacional ârelació molt lògica, tenint en compte que la idea mateixa de la monarquia té molt a veure amb els conceptes de nació i deïtatâ. Però és millor no seguir per aquesta línia de raonament, que ens duria a la conclusió que habitem en una teocràcia, la qual cosa no sembla plausible.

Som a la fi de 2005, el nivell de maduresa democràtica de la societat espanyola, permet afrontar un debat sobre la monarquia, des del respecte i la serenitat. Com exercici de llibertat i independència intelâ¢lectual, aquest debat caldría aportar una altra mena de raonaments, i després⦠el poble dirà.

En la voluntat de donar al present article el caràcter més estructurat possible, vaig a guiar-me per una relació de preguntes que posteriorment constituiràn el fil conductor d'un procés argumental molt senzill. Aquestes preguntes en són deu:

1. Què és la monarquia?
2. Per què hi ha un monarca?
3. Qui va nomenar al rei d'Espanya?
4. Ãs espanyol el rei d'Espanya?
5. Quins poders té el rei d'Espanya?
6. Ãs justa la monarquia?
7. Quant costa la monarquia?
8. Ãs útil la monarquia?
9. Té sentit la monarquia avui dia?
10. La monarquia és per sempre?


1. QUÃ ÃS LA MONARQUIA?

Comencem pel començament: de què estem parlant exactament? Segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, la primera accepció de âmonarquiaâ? és: «Estat regit per un monarca». Ãbviament, no vaig poder resistir la curiositat de mirar la descripció del terme âmonarcaâ?, i aquesta és la resposta: «Príncep sobirà d'un Estat», la qual cosa em va deixar una miqueta perplex, perquè sempre vaig creure el que diu l'article primer de la Constitució Espanyola, en el seu apartat segon: «La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que en surten els poders de l'Estat.». Per tant, o la definició de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola conté un greu error, o la monarquia és inconstitucional.

Insatisfet doncs, amb les meves perquisicions en el diccionari i la Carta Magna, vaig optar per consultar una enciclopèdia, a la recerca de millor fortuna: i en efecte, vaig trobar algunes definicions molt aclaridores:

Pel que sembla, al principi només hi había un tipus de monarquia: la monarquia absoluta, que com llur nom indica, conferia al governant un poder ilâ¢limitat, de manera que quedava en la seva voluntat l'opció de comportar-se com un governant despòtic. Més tard van aparèixer altres formes de govern, a les quals es va anomenar âmonarquies constitucionalsâ?, i que bàsicament, no eren altra cosa que formes descafeïnades de la monarquia absoluta⦠això dóna peu a moltes interpretacions, però a la vista del curs de la Història en la major part de països, a partir del S. XVII, es va anar reduint més o menys suaument la quantitat de poder que ostentava el monarca, fins a arribar a la âmonarquia parlamentàriaâ?, en la qual suposadament, la figura del monarca es limita a ser un símbol, com ara l'himne o la bandera.

Cal dir, que en alguns llocs, el període de monarquia va concloure de sobte, com a França o Rússia, i en uns altres va quedar buida de significat executiu de la nit al dia, com ara al Japó. En d'altres, la monarquia absoluta ha arribat fins als nostres dies, principalment en antigues colònies britàniques i franceses que romanen a la memòria de tothom.

Algunes d'aquestes monarquies han decidit maquillar la seva legitimitat pretenent complir certs aspectes formals de tipus legal, amb el que les podríem anomenar monarquies pseudoconstitucionals. Al meu entendre, amb el nivell d'alfabetització que avui dia hi ha gairebé arreu del Món, això de âjo mano perquè m'ho ha dit Déuâ?, o allò de âDéu és de la famíliaâ?, ja no resulta prou convincent per a la gran majoría dels súbdits⦠i com sembla que la gent encara respecta la Llei, doncs béâ¦

En resum: la forma de govern que hi ha a Espanya és la de monarquia parlamentària âa part de tot aquest raonament i investigació, n'hi havía prou d'haver llegit el tercer punt del primer article de la Constitució Espanyola: «La forma política de l'Estat espanyol és la Monarquia parlamentària»â, i per tant, com sabem que la monarquia parlamentària és un símbol, concloem: la monarquia és un símbol.


2. PER QUÃ HI HA UN MONARCA?

Es podria dir que tenim rei perquè sempre lâhem tingut⦠o bé, si som més correctes: que llur origen es troba en tradicions profundament arrelades. Sembla ser que cap al s. IV a de C., hi havia tribus guerreres que tenien caps; tribus que necessitaven aliar-se per raons de seguretat o estratègia militar, i llavors, el nombre aconsellava la creació d'òrgans colâ¢legiats âintegrats per capsâ, al capdavant dels quals s'erigiria un coordinador, o cap de caps. Del com lâescollíen, no està documentat, però, tenint en compte que tot això va començar a ocórrer molt abans de Pèricles, de ben segur que el sistema no era massa lluny del que podem contemplar veient un documental de National Geographic sobre organització social dels lleons.

Si donem un cop d'ull al que ens han dit dels darrers regnats d'Espanya, des del punt de vista del seu enquadrament constitucional, veurem que ja en la Carta Magna de 1812 se li dedicava tot el títol quart sencer, i âcosa curiosaâ, la seva redacció no era molt diferent de la del títol segon de l'actual Constitució Espanyola.

La Constitució Espanyola de facto, de 1834, no tenia un títol específic per a la corona, perquè tota ella ho era en si mateixa âsempre m'he preguntat com cony es pot tenir text base amb entitat constitucional âsuposadaâ?â. En 1837 es va advocar per tornar a la de Cádiz, de 1812, de caràcter més conciliador âcom la de 1978, encara que estigui malament el dir-hoâ.

Al juliol de 1854, OâDonnell dóna un cop d'estat, i Isabel II aprofita el riu regirat per a pescar una bonica corona; cridà a formar Govern al vell general Espartero, que compartí el poder amb OâDonnell. Fins que el descontentament cap al règim d'Isabel II va desembocar en un nou cop d'estat, aquesta vegada el de Prim, al setembre de 1868, donant origen a la Revolució de 1868 âLa Gloriosaâ, que va suposar la fi del regnat d'Isabel II.

Les noves Corts Generals van sancionar âja al juny de 1869â, la primera de les nostres constitucions democràtiques. En ella van quedar plasmats els punts bàsics de la revolta de 1868: sobirania nacional, sufragi universal, divisió de poders, concepció de la monarquia com poder constituït i declaració de drets. Va estar vigent fins a 1873, any que es proclama la Primera República.

Al desembre de 1876, Martínez Campos proclama a Alfonso de Borbó, fill de l'exiliada Isabel II, com rei d'Espanya . S'obria així l'etapa de la Restauració, un període d'estabilitat basada en l'alternança bipartidista de liberals i conservadors. La nova Constitució Espanyola lligada a aquest règim, retorna la sobirania nacional al rei i a les Corts, reconeix implícitament la divisió de poders i opta per la tolerància religiosa, encara que deixà un ampli marge al seu desenvolupament a través de lleis posteriors. Ãs el text constitucional de més llarga vida en la història d'Espanya , ja que va estar vigent fins a 1923.

A l'abril de 1931, Niceto Alcalá-Zamora proclamava la II República Espanyola, la conseqüència immediata de la qual va ser lâexili voluntari d'Alfonso XIII. La República era la conseqüència de la dictadura esgotada de Primo de Rivera. Amb el canvi de règim, va arribar una nova Constitució Espanyola, promulgada al desembre de 1931. El nou text es trobà en la línia del constitucionalisme democràtic, que ressalta la sobirania nacional, la proclamació dels drets i llibertats, i la divisió de poders. El seu període de vigència s'estendria fins a la fi de la Guerra Civil.

Per tant, podem concloure que el monarca existeix per llur interès, i la monarquia, perquè si, perquè ha existit sempre, i perquè a cada moment de la Història, la seva existència responia a un equilibri d'interessos que la van fer possible.


3. QUI VA NOMENAR AL REI D'ESPANYA ?

Lluny del que ara afirmen els cronistes políticament correctes, En Borbó va participar activament de la política i el govern dictatorial, arribant a presidir les celebracions de l'ilâ¢legítim Consell de Ministres, formant part dels òrgans de poder instituïts per qui van iniciar la Guerra Civil Espanyola, contra el govern de Azaña, Llargo Caballero i Negrín, qui van accedir als seus càrrecs mitjançant eleccions lliures i democràtiques.

El rei d'Espanya el va nomenar el militar colpista Franco, al juliol de 1969.

I no es va limitar a suplantar simbòlica i puntualment al colpista ⦠va arribar a assumir la Prefectura de l'Estat, del 19 de juliol a 2 de setembre de 1974 i des del 30 d'octubre fins al 20 de novembre de 1975. Dos dies més tard, va ésser coronat rei d'Espanya .

Ja que ja en l'estiu de 1974 va assumir el comandament absolut del país, si hagués estat tan demòcrata com alguns s'obstinen a repetir, va poder haver legalitzat el multipartidisme i convocar eleccions⦠estalviant-nos més d'un any de dictadura.


4. ÃS ESPANYOL EL REI D'ESPANYA ?

El nom complet de l'actual rei d'Espanya és: «Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbó i Borbó-Dos Sicilias», o dit d'una manera breu: Juan Carlos Borbó i Borbó. Com veiem, el cognom es repeteix. La biologia i la medicina, a més a més del saber popular i fins i tot l'Església, tenen una visió molt peculiar sobre el costum de casar-se reiteradament entre cosins, però bé, aquesta no és la qüestió. Anant al que ens interessa, Borbó és un cognom d'origen francès. En efecte, l'avi dâEn Juan Carlos era En Alfonso, que va ser nét dâEn Francisco, que va ser nét dâEn Carlos, nét dâEn Felipe (un francès, nét de l'absolutament absolut Luis).

A més a més de pertànyer a una família francesa, el que diu ésser el representant dels espanyols ni tan sols va néixer a Espanya, va néixer a Roma (Itàlia), el dia cinc de gener de 1938. En aquestes mateixes dates, Franco, que més tard seria el seu cap i amic, acabava amb la vida de gairebé un milió d'espanyols perquè no li agradava com pensaven, i perquè això li permetria ocupar el lloc del Cap de l'Estat durant gairebé quaranta anys. Tornant a En Juan Carlos, quan lâitalianet tenia deu anys ens el van dur a Espanya. Bé, almenys va néixer el 5 de gener, és a dir, la nit de reis.

Per tant, la qüestió està clara: el rei d'Espanya és un italià d'origen francès.

I ja posats, la seva esposa âi mare del futur rei, si el poble no hi posa remeiâ, és Sofia, una grega la família de la qual va ser expatriada precisament per tenir masses amistats entre militars colpistes.


5. QUINS PODERS TÃ EL REI D'ESPANYA ?

Els poders del rei d'Espanya estan clarament descrits en els articles 62 i 63 de la Constitució Espanyola, i, segons aquest text, són: donar el vistiplau a les lleis que li manin; convocar eleccions i referèndum quan li toqui; nomenar al president del govern i als ministres quan l'hi manin; fer com que nomena als militars i donar-los medalletas de tant en tant; estar informat dels afers d'Estat; el comandament suprem de les forces armades; concedir indults; fer veure que mana en les reials acadèmies; enviar i rebre als ambaixadors; signar acords internacionals en nom d'Espanya i declarar la guerra, quan l'hi manin.

Sembla que tantes línies de text està pensades per a disfressar la part que més preocupa: un dels poders del rei és el comandament suprem de les forces armades.

Per cert, per si algú pensa que es tracta d'una mera qüestió simbòlica, que no deu prendre's de debò, que es tracta d'una tradició, un paripé del folklore espanyol, li aconsello que busqui en el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola el significat de la paraula âsupremâ?: «Sum, altíssim. Que no té superior en llur línia.»â¦

Llavors, qui dóna les ordres als prop de cent mil soldats que té l'exèrcit d'Espanya ?, el President del Govern a qui va votar la majoria del poble al març de 2004, o un italià nomenat arbitràriament per un militar colpista del Segle passat?

Ãs a dir: en ple S. XXI, el comandament suprem dels exèrcits d'un país desenvolupat i occidental, membre de l'OTAN , està en mans d'un negoci familiar: vitalici i hereditari.


6. ÃS JUSTA LA MONARQUIA?

Des del meu punt de vista, una cosa és justa quan en sentit comú, és bona i està amparat dins de la Llei. Per fer aquesta prova, sotmetré l'afirmació a lâanalisi de dues Lleis bé conegudes: la Constitució Espanyola i la Declaració Universal dels Drets Humans.

Segons l'article 14 de l'actual Constitució Espanyola: «â¦els espanyols són iguals davant la Llei, sense que pugui prevaler discriminació alguna per raó de naixençaâ¦Â». A la vista d'això, no entenc quin dret extra té el fill de Juan Borbó respecte al fill de Joan Pera o la filla de Montserrat Caballé. Ãs a dir, si la Constitució Espanyola prohibeix qualsevol discriminació per raó de naixença, i el rei és rei sol pel seu naixement, llavors, la monarquia és inconstitucional.

Però anem A la Declaració Universal dels Drets Humans, que segons el segon apartat de l'article nombre 10 de la nostra Constitució Espanyola, és qui ha de regir la interpretació dels nostres drets i llibertats fonamentals:

Segons les dotze primeres paraules, del primer article de la Declaració Universal dels Drets Humans, «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets». A veure, interpretem: la monarquia és una dignitat, no? o és un dret dels reis? En qualsevol cas, si tots els éssers humans naixem lliures i iguals, perquè uns neixen reis i uns altres no? Si ens posem a descartar opcions, encara que només sigui per un exercici de lògica⦠cap pensar que els reis no són éssers humans? Perquè si no, caldrà pensar âper eliminacióâ, que a més de inconstitucional, la monarquia és contrària a la Declaració Universal dels Drets Humans.


7. QUANT COSTA LA MONARQUIA?

Segons consta en el text de la Llei Orgànica dels Pressupostos Generals de l'Estat per a 2005, publicada el dimarts, 28 de desembre de 2004 (no són una inocentada, malgrat la data), es destinen dues partides: una genèrica per al «Cap d'Estat», referència 911M, per un import total de 7.776.340,00 euros; i altra de «Suport a la gestió administrativa del Cap d'Estat», l'import del qual puja fins a 5.282.130,00 euros. Ãs a dir, en total: la monarquia és un símbol que costa 2.172.746.589 pessetes, en un any.

No m'agradaria incórrer en demagògia interessada âcom alguns assenyalaranâ, però, al meu entendre, en un país com Espanya, tenint en compte de l'increment del cost de l'habitatge, les deficiències en la qualitat educativa, la poca inversió en els programes d'investigació i desenvolupament, les llistes d'espera en els centres assistencials i hospitalaris, les dificultats per accedir a places de guarderies públiques, etc. no sembla just, ni equitatiu que l'Estat gasti cada any els diners equivalents a quaranta-tres vides completes de treball, a mantenir âun símbolâ?.

Què d'on surt el nombre? Molt fàcil: d'una banda tenim una mica més de tretze milions d'euros que és l'assignació pressupostària per a la família real en 2005, i d'altra banda, els 513,00 euros mensuals que formen el salari mínim interprofessional en el mateix any. Multipliquem els 513,00 euros del salari mínim interprofessional, pels dotze mesos de l'any (i ens dóna: 6.156,00 euros); l'edat límit de jubilació són 65 anys, i un espanyol pot treballar legalment a partir dels 16 anys, per tant, la vida laboral completa d'un espanyol, pot ser de 49 anys. Si dividim els tretze milions d'euros que costa la família real en un sol any, entre els 6.156,00 euros que cobra un treballador a l'any, tenim 2.121,25 anys treballats, per a reunir el pressupost. Si dividim aquest nombre, pel nombre màxim d'anys laborables en una vida, resulta que farien falta gairebé mig centenar de vides completes per a pagar aquests bonics vestits, helicòpters, palaus i cotxes blindats. Mentre, la població ha d'esperar una eternitat per a fer-se una mamografía. I això no és demagògia, és aritmètica.

Per cert: el 2005, la pensió mínima per a un jubilat de 60 anys, amb un cònjuge al seu càrrec, és de 489,72 euros, és a dir, una renda per cápita de 244,86 euros.

Tot això sense tenir en compte que la família del rei no ha de preocupar-se de pagar una hipoteca, mai ha hagut d'obrir un diari ni assistir a un munt d'entrevistes abans d'adonar-se de quines ocupacions són en realitat estafes, mai han patit un atracament, l'accés a l'educació de qualitat no els suposa cap problema, i, per no tenir llistes d'espera en els hospitals, ni tan sols acudeixen a la sanitat pública, quan se suposa que ells són el màxim símbol dels serveis de l'Estat.


8. ÃS ÃTIL LA MONARQUIA?

Tots hem escoltat allò de «tenim democràcia gràcies al rei», «Juan Carlos té molt bones relacions amb el monarca âabsolutâ del Marroc», «el rei és el nostre millor ambaixador»⦠anem a veure:

Primer: tenim democràcia per pressió internacional, per coherència amb els temps, per decisió ciutadana i perquè qui realment té capacitat per a decidir sobre les coses fosques de l'Estat âla Banca, la Indústria i les grans signatures del capital i serveisâ així ho van voler en el seu moment.

Segundo: és normal que els monarques es duguin relativament bé entre ells, després de tot, pràcticament són família a més, no és rar que els professionals d'un mateix sector aúnen forces⦠fins i tot les prostitutes ho fan.

Tercer: que jo sàpiga, en els països âseriosos de debòâ? no fa mancada tenir més ambaixadors que els quals designi el govern triat pel poble. Tenir més d'un interlocutor al més alt nivell, implica que algun d'ells no és realment âdel nivell més altâ?.

Finalment, com factor de cohesió, unitat, símbol de permanència i totes aquestes mentides que tantes vegades ens han repetit des de la ràdio, la televisió i els periòdics: nâhi hauría prou amb tenir solament a la senyera. Surt força més barata i també està per sobre del cap dels militars.

Tenir un rei no és útil, perquè el poble no necessita més unitat que la seva pròpia unió, ni més permanència que la llibertat, expressada en la capacitat de votar per a canviar les coses, a la recerca d'horitzons millors⦠o noves decepcions. De qualsevol manera, totes aquestes coses que se suposa que corresponen al monarca, són competències que deurien ser exclusives de la persona que el poble trii cada quatre anys.


9. TÃ SENTIT LA MONARQUIA AVUI DIA?

Tinc un amic francès, que diu que la monarquia és un problema del S. XIV, la solució de la qual es va descobrir a França a la fi del S. XVIII. Tot això sembla bastant llunyà en el temps, de no ser perquè visc a menys de deu quilòmetres de la residència d'un rei de debò, com els dels contes.

I tot això, tenint en compte que les princeses ja no besen gripaus; que els prínceps se semblen més als dâEn Nicolás el florentí que als de Blanca Neus, que segons el Programa per al Desenvolupament de Nacions Unides, al Món hi ha més de dos mil cinc-cents milions de persones que sobreviuen amb menys de dos euros al dia; i que només a Espanya hi ha tres cents mil menors que pateixen explotació laboralâ¦

Segons tot això, la monarquia és un vell símbol injust, discriminatori, imposat per un ex militar delinqüent, car i inútil. Per tant, tal com jo ho veig: quelcom simbòlic, vell, injust, discriminatori, car, inútil i procedeix d'un colpista⦠no té sentit. I encara menys si pot arribar a donar ordres als militars del país, fins i tot en contra de la voluntat del President del Govern electe.


10. LA MONARQUIA ÃS PER SEMPRE?

D'entrada: no, la monarquia no és per sempre, té remei.

Descomptant el recurs a la guillotina, tan fora de lloc com la pròpia monarquia, hi ha un tou d'opcions per a abolir aquesta incivilizada forma de govern, però, per parlar clar: nâhi hauría prou amb restaurar la República, i posar als membres de la reialesa a treballar, com tothom.

La qüestió de la monarquia, no és més que la manifestació d'un problema molt més greu: la base del qual té a veure amb l'essència mateixa de la injustícia: en la repugnant creença que hi ha gent que neix amb més drets que dâaltres. Recolçar la causa del rei, és afirmar que hi ha persones superiors, i això és tràgic, fa mal i és mentida.

La vigent Constitució Espanyola de 1978 la van aprovar un conjunt de polítics compromesos amb l'esperit de la democràcia, però atemorits per una classe militar que seguia molt de prop tots els seus passos. No hi ha llibertat amb por, i aquesta por es va reflectir en el Text, al plasmar mals menors, com la monarquia, que en aquell moment, per pur pragmatisme, no podien ser omesos. Cap demòcrata acceptaria mai una fórmula de govern en la qual la sobirania no resideixi veritamblement en el poble.

Respecto i confio en el poble. Tot plegat és només qüestió de temps.
Mira també:
http://www.durgell.com/item/2005/11/8/contra_la_monarquia_en_catala
http://www.durgell.com/

This work is in the public domain
Colera camping CNT