Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: mitjans i manipulació
La propaganda en els mitjans àcrates
per desaliñao	06 oct 2005
Propaganda en mitjans àcrates.rtf (16,28 KiB)
La propaganda en els mitjans àcrates La propaganda de l'anarcosindicalisme, això com la resta de propaganda (referint-nos a propaganda i no a publicitat) té uns elements bàsics de comunicació que cal tenir molt clars per tal que sigui prudent. En el nostre cas, aquest efecte no és altre que el d'incentivar i despertar un esperit de lluita social. Qualsevol comunicació es fonamenta en uns elements bàsics: emissor, canal, codi, missatge, medi i receptor. Analitzant aquests aspectes, la propaganda anarcosindicalista com la anarquista, és prou explícita però poc apropiada pel que fa a la societat actual a la que influeix. La propaganda la podem classificar basant-nos molts criteris, però no ens regirem per cap d'ells sinó per la pràctica. Emissor: Cal diferenciar dues menes d'emissors. Per una banda trobem l'emissor col•lectiu, és a dir el Sindicat o l'agrupació de treballadors/es; per una altra trobem l'emissor individual, és a dir l'individu sensibilitzat i compromès amb sindicalisme revolucionari, que transmet les seves idees motu proprio. Aquest fet és força diferencial per determinar qui realitza l'acció i per tant la manera de fer, tenint en compte el canal, el missatge i el receptor. Canal: Normalment l'emissor col•lectiu usa un ventall més ampli de canals que l'emissor individual. Sense entrar en l'eficàcia del canal ja que no és aquesta la nostra intenció, citarem els canals utilitzats per les dues menes d'emissors; l'emissor col•lectiu es comunica mitjançant diaris, cartells, webs i fòrums d'internet, concentracions, manifestacions, octavetes... Per altre banda l'emissor individual utilitza el canal verbal, específicament la conversa personal o ja sigui un míting dirigit a un públic. Codi: El codi es manifesta bàsicament de 3 maneres, totes elles tenen la mateixa importància, per la qual cosa les exposarem per volum d'ús: Llenguatge verbal és la manera més extensa de fer propaganda. L'escriptura és, conjuntament amb el llenguatge verbal, una manera molt utilitzada per plasmar l'ideal en un paper o suport que posteriorment es pugui distribuir. Finalment trobem l'ús de la imatge com a codi utilitzat per transmetre una idea, tot i que de vegades sigui molt difícil definir amb una imatge un fet abstracte com pot ser la solidaritat, la desigualtat o la llibertat especialment. Tot i que la llengua no es tracti d'un element bàsic del codi, considero molt important el seu ús, no només quina llengua es fa servir sinó també quin registre lingüístic. De vegades fins i tot, degut al fet de refusar cert nacionalisme burgès (ens referim al català), s'ha emprat una llengua diferent de la del receptor sense tenir en compte que la llengua és alguna cosa més que un mitjà de comunicació. En el nostre cas s'ha emprat sovint el castellà per tal d'arribar a un públic catalanoparlant. Cal tenir en compte la llengua que emprem sense prejudicis, a casa nostra és convenient usar el català com en d'altres llocs caldria dirigir-se al públic en gallec, en èuscar, en asturià, aragonès, aranès, etc. També considero la possibilitat de fer servir l'esperanto com a llengua pont entre individus de cultures i llengües diferents. Missatge: El missatge en els medis anarquistes i anarcosindicalistes és sempre el mateix, ja que l'explotació de l'home per l'home segueix existint i el paper repressiu de l'Estat segueix vigent. Les causes per les quals algú no tingui pa, habitatge, salut o llibertat, són les mateixes, per tant el missatge ve definit per les causes que ho provoquen i no cal modificar-lo ja que es perdria l'essència anarquista i reinventaríem allò que ja existeix. En definitiva el missatge és una part importantíssima de la propaganda. Sense un missatge clar que ataqui o mostri les debilitats del capital i de la burgesia, i reforci l'humanisme no podríem pretendre una recepció satisfactòria de la propaganda per part de la societat. Això sí, cal tractar el contingut del missatge i el llenguatge, tema que abordarem al final ja que aquest és l'objectiu principal d'aquest article. Receptor: El receptor és la part vital de la comunicació, un element necessari per a que la propaganda tingui sentit. En termes de màrketing se'n diria “públic diana� referint-nos “a qui� enviem el nostre missatge. Per tant el receptor és qui en part condiciona el llenguatge i el canal, però no pas el contingut ja que deixaríem de parlar d'anarcosindicalisme. En el nostre cas, el públic diana és qualsevol individu que sent explotat per una classe dominant, d'una o altra manera, pot sensibilitzar-se amb el fet d'acabar amb l'explotació per part de la burgesia i de la complicitat de l'Estat, ja sigui estudiant, aturat, pensionista, jubilat, treballador en precari, treballador no reconegut, treballador fixe, o qualsevol persona que cregui que una organització entre iguals pot acabar amb la injustícia social perpetrada per el capitalisme i l'Estat. Així doncs, el perfil del receptor de la propaganda anarcosindicalista és, si fa no fa, el mateix que fa 70 i 150 anys. Potser han variat les condicions en les que es troben els explotats (que en llenguatge col•loquial anomenaríem curreles o pringats). El pa ja no és vital, però sí que ho continuen sent la vivenda, la salut o la llibertat, és a dir les causes per les quals una persona no té pa. I quan dic pa no m'estic pas referint al pa en sí, sinó a l'element bàsic per tal de no dependre del treball aliè i assalariat, i també els treballadors autònoms ja que tot i sent una empresa unipersonal, depenen del treball d'altres empreses o són subcontractats per grans cadenes. Havent observat els element bàsics de la propaganda, en aquest cas l'anarcosindicalista, podem determinar quins aspectes són els que podem adaptar a les circumstàncies de la societat del segle XXI. Tal i com afirmava al principi de l'article, hi ha aspectes poc apropiats per a un moment actual. No cal que ningú no ens digui que vivim en una època de canvis constants, però que aquests canvis són tan ràpids que és difícil que una organització de treballadors/es s'adapti als nous canvis sense perdre la seva pròpia personalitat, o Ideal anarquista. Així, en la propaganda anarcosindicalista s'usen termes que són, en molts casos, poc comprensibles per a la gent del carrer, vaja, que la gent a la que volem arribar no entén. Paraules com "explotació", "opressió" o "llibertat" han estat banalitzades en el seu sentit per part de les estructures de poder o de mercat. En cap cas em refereixo a eliminar aquests termes de la nostra propaganda ja que aquesta terminologia per a nosaltres té sentit. Més aviat em refereixo, -i aquesta és la part important de l'article-, a explicar els continguts de les paraules que no s'entenen i actualitzar el llenguatge que emprem per tal d'arribar així a més gent, i si no hi estan d'acord, com a mínim que entenguin el nostre missatge. De res no hagués servit l'actual èxit del Quixot si no fos per una actualització del llenguatge i una adaptació actual. El mateix passa amb obres de teatre, en la literatura o també en el món de la música. En definitiva i com a conclusió, puc afirmar que una part de la propaganda falla, i essencialment en el llenguatge emprat, de vegades noto molta retòrica dels anys 30 en la nostra propaganda, com per exemple “una vez más la victoria de la clase obrera sobre el capital...� Aquesta mena de frases són poc comprensibles, però no per la dificultat de la frase, sinó per la poca comprensió de les paraules i això fa que el llenguatge sigui poc intel•ligible. Una possible millora passaria per explicar millor o amb un llenguatge més planer, més actual i adient per a la classe treballadora; què entenem per llibertat (que moltes vegades ho donem per sabut), què és l'opressió i què és l'anarcosindicalisme. En poques paraules, hem d'adaptar el nostre llenguatge a la gent del carrer, perquè siguin ells qui interpretin les paraules i prenguin consciència de la seva condició. No proposo cap remei miraculós, tan sols he vist una cosa, la descric i la comento. Crec que és part important de l'autocrítica, i en moments de canvi no estem sobrats d'autocrítica, si el capital evoluciona ràpid, nosaltres hi hem d'anar per davant. Joan Fronteres, octubre de 2005
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more