Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Estatut: Mals actors i guió amb trampa
06 oct 2005
Quan surtin publicades aquestes línies, la representació teatral haurà acabat i ja sabrem si del Parlament nâha sortit o no una proposta de nou Estatut (en cas afirmatiu, passarem a la segona i decisiva part de la farsa: el debat a les Corts espanyoles, que tenen la paella pel mànec). El resultat del procés pot tenir conseqüències de relleu pel que fa al panorama polític: de fet, els gestos desmesurats dels partits durant les darreres setmanes no responen a grans qüestions de principis, sinó a una lluita per quotes de poder. Pel que fa als drets nacionals, per contra, hi hagi o no hi hagi Estatut no es notarà gaire la diferència: acceptant la Constitució espanyola no és possible cap canvi que representi un pas significatiu en la capacitat del poble català per decidir el seu futur.

I és que el procés de reforma de lâEstatut ha seguit des del principi un guió amb trampa. Les expectatives generades quan es va posar en marxa, que podien fer pensar que tant el tripartit com CiU estaven disposats a impulsar una proposta ambiciosa, es basaven en la previsió que a Madrid hi seguiria governant el PP, que aquest partit rebutjaria la reforma i que això es podria utilitzar per desgastar-lo. Amb la victòria del PSOE, es van trobar atrapats per la seva retòrica prèvia, malgrat lâeufòria dels primers mesos i les promeses de Zapatero dâaprovar el text que sortís del Parlament català.

Ara bé, en realitat el procés estava trucat. El 2003 lâInstitut dâEstudis Autonòmics ja havia deixat clar en un informe quins eren els límits del terreny de joc: la Constitució, segons aquell text, permet lâaprofundiment de lâautogovern, i el problema havia estat que els successius governs de Madrid lâhavien interpretat de manera restrictiva. Per tant, el que calia era blindar les competències i establir un nou sistema de finançament. Aquestes són les idees que han presidit tot el procés, més enllà dels rampells de âcreativitatâ? que hagin pogut protagonitzar el tripartit i CiU.

I això és el que sâha encarregat de recordar âpressionant a la baixa- el dictamen del Consell Consultiu, portaveu de les essències constitucionals, com també ho ha fet indirectament la declaració de la patronal âun advertiment adreçat a tots els partits, però especialment a CiU-, cansada ja de tant teatre i impacient perquè lâactivitat política se centri en legislar en interès seu.

PRESSIONS I AMENACES

Tot això sâha unit a la pressió creixent del govern central sobre els seus socis del PSC i sobre el conjunt del tripartit, posant noves condicions al projecte de reforma de lâestatut, facilitant la ràpida tramitació de lâestatut valencià com a model a seguir per les altres Comunitats autònomes i amenaçant amb una dura retallada a lâestatut de Catalunya, âencara que sigui constitucional, si és dolent per a Espanyaâ? (ministre Sevilla). Més enllà del tarannà de Zapatero, es fa evident el pes del nacionalisme espanyol excloent dins el PSOE, al·lèrgic al reconeixement de la diferència nacional i a qualsevol asimetria que trenqui la uniformitat de lâestat autonòmic.

Aquest context permet entendre lâactuació dels diferents actors a lâescena catalana. El PSC, secundat en tot moment pels fidels escolanets dâICV-EUiA, ha trobat en el dictamen del Consell consultiu el pretext per retallar el projecte de reforma, per no arribar a una confrontació amb el govern del PSOE. La situació és aprofitada per CiU, que té importants cartes a jugar, ja que el seu vot és imprescindible per lâaprovació del projecte dâestatut. El seu discurs actual li permet crear dificultats a ERC (i recuperar vots del costat nacionalista) al temps que desgastar el tripartit, però ha de anar amb compte, ja que un perfil massa radical el faria aparèixer com a responsable del fracàs de lâestatut, crearia problemes amb UDC i podria arribar a perdre el suport de la dreta econòmica (imprescindible per tornar al poder). Lâestratègia va dirigida, més que al fracàs del procés, a aparèixer com a artífex dâun Estatut pactat a dues bandes (Mas-Maragall) però més âambiciósâ? i que el text fos retallat a Madrid perquè els socialistes apareguessin com a culpables.

Davant aquestes pressions, ERC és troba en una situació prou difícil. Durant lâestiu han fet propostes per salvar la cara (esmenes pròpies, proposta de reforma constitucional), però a lâhora de la veritat sâho empassen tot per seguir mantenint el tripartit i la posició dâinterlocutor privilegiat del govern Zapatero en el Congrés de diputats, entre altres raons perquè lâalternativa al tripartit podria no ser un govern nacionalista CiU-ERC sinó un govern CiU-PSC, de materialització difícil però desitjada pels poders econòmics i gent dâordre en general.

LâAVORRIMENT DEL PÃBLIC

En un debat prolongat (18 mesos) ple dâexcessos teatrals, de tacticismes i de picabaralles nominalistes, on el que compten menys són els principis i que ha anat derivant cap a disquisicions jurídiques de difícil comprensió, en un procés de reforma sense objectius clars que no sâassocia a millores socials i on cap partit NO sâha plantejat la mobilització, no és estrany que la indiferència i el cansament dominin entre la ciutadania.

Lâúnic aspecte que sí sembla suscitar un consens social ampli és la qüestió del finançament, especialment relliscosa i amb aspectes preocupants. Dâuna banda, és cert que els serveis socials catalans pateixen problemes de finançament (dit sigui de pas, com a altres CCAA), i també és cert que en el cas de Catalunya és la ciutadania del país qui hauria de decidir sobre aquest afer, com sobre tots els altres. Ara bé, el problema és que les propostes de control dels recursos fiscals no són resultat dâuna proposta sobiranista en tots els àmbits, sinó que es basen en idees reaccionàries com que estem mantenint els âdropos del sudâ? o que âcal posar límits a la solidaritatâ? (Saura dixit). Lâafirmació de Carod, segons la qual a Catalunya no hi ha justícia social per culpa de âlâespoli fiscalâ?, ja ho diu tot: la qüestió del finançament esdevé una cortina de fum de gran eficàcia per amagar la regressivitat del sistema fiscal i que les prioritats pressupostàries no són socials; en definitiva, per ocultar les veritables arrels de les desigualtats socials, a Catalunya i arreu.

Cal, doncs, associar la sobirania fiscal amb pràctiques oposades a la lògica neoliberal, amb la defensa i ampliació dels serveis públics, amb un sistema de finançament basat en la progressivitat fiscal i en la suficiència financera de les Comunitats autònomes per atendre les necessitats de la població.

Precisament el finançament sembla ser la principal qüestió que, en el moment dâescriure aquestes ratlles, resta pendent dâacord entre el tripartit i CiU. Podem equivocar-nos, però tot sembla indicar que es va cap un acord global entre PSC i CIU, on sâacceptaria a grans trets el dictamen del consultiu, i on CiU obtindria a canvi el manteniment del sistema electoral i de lâestructura comarcal (i potser també lâeliminació del laïcisme de lâescola pública). CiU també acceptaria no retirar el projecte (dâacord amb ERC) davant les previsibles retallades en el Congrés de Diputats.

De confirmar-se aquesta hipòtesi, lâautocensura del Parlament de Catalunya només seria el preludi de noves retallades a les Corts espanyoles, sense capacitat (ni voluntat) de resposta. Qui recorda ara el compromís del Pacte del Tinell de convocar una consulta a la ciutadania de Catalunya davant una eventual retallada de lâestatut?

PER UN SOBIRANISME CÃ?VIC

Lâacceptació inicial dels límits de la Constitució ens portarà novament a un estatut clarament insuficient, que no recollirà les aspiracions majoritàries de la ciutadania de Catalunya expressada en les eleccions (un 57% del Parlament partidari del reconeixement del dret dâautodeterminació) i en les enquestes (vegeu els resultats dâIdescat 2004). Al mateix temps, amb un estatut limitat però aprovat per ampli consens pel Parlament de Catalunya, el nacionalisme espanyol tindrà la coartada perfecta per ajornar indefinidament la modificació de la Constitució. En canvi, un projecte dâestatut que recollís el conjunt de drets nacionals de Catalunya (en combinació amb la pressió des dâEuskadi) posaria sobre la taula la reforma en profunditat del model dâestat

La proposta del sobiranisme cívic ha de ser un estatut que garanteixi la capacitat de decisió a la població catalana en tots els temes, que ampliï els drets de ciutadania a tota la gent que viu a Catalunya, que inverteixi les tendències privatitzadores a favor del sector públic i que sigui la garantia dels drets socials i dâuns serveis públics gratuïts i de qualitat.

Defensar aquests objectius, que podem compartir amb molta gent dâesquerra, serà una tasca prioritària en els pròxims mesos.

publicat al nº18 de Revolta Global (octubre 2005)
Mira també:
http://revoltaglobal.net/WEB/artrg_1806_estatut.htm

This work is in the public domain
Sindicat