Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
claus del conflicte a irlanda del nord, per contextualitzar les recents noticies...
per refw	28 jul 2005
Irlanda del Nord: un procés de pau encara molt fràgil Claus del conflicte Com molts conflictes, el d’Irlanda del Nord parteix de l’existència d’actors amb interessos polítics i socials diferents, per no dir oposats. És el cas, a partir de la fi dels anys seixanta, dels Republicans i dels Legalistes, versions extremes de dues comunitats ja enfrontades des del segle XIX, els Nacionalistes i els Unionistes. Després de la divisió de l’illa el 1920, Irlanda del Nord s’uneix a la Gran Bretanya per formar el “Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nordâ€?. També anomenem comunament aquesta regió “Ulsterâ€?, encara que aquest terme inclou tres comtats de la Gran Bretanya, a més dels sis situats al nord-est de l’illa. Aquesta regió no és uniforme: existeixen dues comunitats religioses, els protestants i els catòlics. Els primers són considerats “unionistesâ€? perquè tenen una identitat cultural i religiosa molt vinculada a la Gran Bretanya i volen seguir units a ella; els altres són els anomenats “nacionalistesâ€? perquè se senten més irlandesos que britànics i volen la fusió de l’illa en un únic Estat irlandès. A partir dels anys seixanta i setanta, aquestes divergències desemboquen en un conflicte que durarà uns trenta anys. Al principi els actors claus del conflicte se situen dins del Regne Unit (el Govern de Londres, l’Exèrcit britànic, la RUC que és la policia de l’Ulster), i encara més dins de l’Ulster. Llavors es perfilen partits polítics enfrontats, grups paramilitars disposats a totes les barbaritats per assolir els seus objectius, i personalitats carismàtiques per representar-los. Quatre partits dominen el panorama polític a Irlanda del Nord des dels anys setanta fins ara. A més del Partit Unionista de l’Ulster (UUP), partit unionista moderat que ja existia abans del conflicte, l’any 1971 apareixen un partit nacionalista, el Partit Social Demòcrata i Laborista d’Irlanda del Nord (SDLP); un republicà, el Sinn Fein, i un legalista, el Partit Democràtic de l’Ulster (DUP). Les forces republicanes i legalistes també compten amb grups paramilitars. D’una banda, trobem l’IRA, el PIRA (IRA provisional) i el 1994 es constitueix el dissident RIRA (Real IRA o Ira Autèntic); l’altre bàndol consta principalment de la Força de Voluntaris de l’Ulster (UVF), dels Lluitadors per la Llibertat de l’Ulster (UFF) i de l’Associació de Defensa de l’Ulster (UDA). Per últim, diverses persones destaquen per la seva actuació i carisma. Entre d’altres, podem ressaltar David Trimble (UUP) i John Hume (SDLP) que van rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 1998; Gerry Adams, el cap del Sinn Fein des del 1984; el pare protestant Ian Paisley que va crear el DUP l’any 1971 i és conegut pels seus prejudicis i la seva fòbia als catòlics; el pare catòlic Alex Reid que va escriure el novembre de 1987 un famós document en el qual declarava que la situació estava madura perquè Irlanda del Nord gaudís de la lliure determinació; Bobby Sands, que ha estat un dels màxims “ambaixadorsâ€? de l’IRA perquè la seva vaga de fam va ser molt mediatitzada i va commocionar el món i Peter Brooke, que va ser un dels secretaris d’Estat per a Irlanda del Nord que més va destacar per la seva voluntat de trobar una solució al conflicte. Amb els anys, el conjunt d’actors implicats en el conflicte d’Irlanda del Nord s’ha anat ampliant. L’any 1985, la República d’Irlanda entra en escena en signar, juntament amb la Gran Bretanya, l’Acord Angloirlandès de Hillsborough que preveu una major cooperació entre els dos països amb l’objectiu de solucionar el conflicte. Més determinant encara és un altre factor pel seu pes internacional i el seu allunyament geogràfic del focus de tensions: els Estats Units, que l’any 1997, sota l’administració Clinton, decideixen participar de forma no oficial en la consecució d’un acord de pau. Bill Clinton ja havia visitat Irlanda del Nord el 1995. Aquesta presència discreta, per mitjà del senador George Mitchell, és determinant de cara a l’èxit de les negociacions. L’Acord del Divendres Sant, un tractat de pau multipartidista, es firma el 10 d’abril de 1998. Preveu un repartiment del poder entre protestants i catòlics dins de les institucions semiautonòmiques: una assemblea, un govern i òrgans de cooperació amb la República d’Irlanda i amb les altres “regionsâ€? del Regne Unit –en total, més de deu àrees de govern. Per la seva banda, l’IRA es compromet a desarmar-se abans del febrer de 1999. El 23 de maig de 1998, l’acord és ratificat pel 71% de l’Ulster i el 94% de la República d’Irlanda, i substitueix el Tractat Angloirlandès de 1985. Malgrat això, el conflicte no desapareix després de l’Acord de Divendres Sant, encara que disminueixen considerablement les manifestacions més violentes. La situació dels darrers anys es pot resumir amb el lema unionista “No guns, no governmentâ€?. En efecte, a partir de 1998, s’instal·la una vinculació carregada de tensions entre el desarmament efectiu de l’IRA i la consecució d’una semiautonomia de l’Ulster a nivell polític. Aquesta relació de causa efecte pot explicar que ambdues garanties (el desarmament i la semiautonomia) de l’acord de pau no s’hagin pogut mantenir durant el període 1998-2002, la qual cosa ha suposat un fracàs relatiu de l’Acord. El setembre de 1997 es crea una Comissió Internacional Independent per al Desarmament, encapçalada pel general canadenc John de Chastelain. Però el febrer de 1999, el procés de pau es bloqueja perquè l’IRA, malgrat el seu compromís inicial, no ha començat a desarmar-se. Al setembre-novembre de 1999, es revisa l’acord del Divendres Sant sota l’autoritat del senador nord-americà George Mitchell que pacta un compromís amb l’IRA: l’organització paramilitar accepta designar un representant encarregat de les negociacions amb el general de Chastelain a canvi de posar en marxa l’executiu sense desarmament previ. Tanmateix, l’organització anuncia, el febrer de 2000, la seva decisió de deixar de cooperar amb la Comissió, fins que el maig torna a iniciar el diàleg, tot acceptant que inspectors internacionals investiguin els seus arsenals. L’octubre, l’IRA posa fora d’ús una quantitat important d’armes, municions i explosius en presència dels inspectors. I tot just un any després comença a desarmar-se. Per la seva banda, l’Assemblea regional semiautonòmica de l’Ulster es posa en marxa a partir del 25 de juny de 1998 amb l’elecció de 108 diputats, però haurem d’esperar fins al 29 de novembre de 1999 perquè es formi el primer Govern, amb un primer ministre (David Trimble) i deu ministres. De fet, el nou sistema pateix molts alts i baixos. L’Assemblea se suspèn en nombroses ocasions, la primera vegada entre febrer i maig de 2000 atès que l’IRA no compleix amb la seva promesa de desarmar-se; això fa que David Trimble (UUP) amenaci amb dimitir. Londres torna a suspendre l’Assemblea dues vegades durant vint-i-quatre hores, el 10 d’agost i el 21 de novembre de 2001, per pressionar l’IRA en les negociacions de desarmament. Però el cop més dur es produeix l’octubre de 2002, quan salta la notícia de la detenció d’un membre del Sinn Fein per presumpte espionatge. El secretari d’Estat per a Irlanda del Nord, John Reid, suspèn les institucions semiautonòmiques sine die, i l’IRA interromp tots els seus contactes amb la Comissió per al Desarmament. Antecedents i evolució del conflicte Des del segle XIX, amb l’ocupació britànica de l’illa d’Irlanda, existeix una rivalitat entre els catòlics nacionalistes que desitgen l’autonomia d’Irlanda i els protestants unionistes que, al contrari, volen que l’illa es mantingui sota l’estatut que va crear l’Acta d’Unió (“Union Act“) de 1800. Durant la Setmana Santa de 1916, l’IRA participa en la insurrecció armada (“Easter rising“) de Dublín, on es proclama un govern provisional. Per manifestar la seva oposició, els unionistes formen, per la seva banda, un poderós moviment a l’Ulster que possibilita que mig milió de protestants firmin el 1912 el Conveni de l’Ulster (“Ulster Covenantâ€?) per protestar contra el nou projecte de llei d’autonomia (“Home Rule Billâ€?) presentat al Parlament. Al mateix temps, els paramilitars unionistes de la UVF, que es creen en aquella època, es preparen per a una eventual lluita armada. Sota l’amenaça dels republicans i dels unionistes, s’elimina el projecte de llei i se substitueix per l’Acta del Govern d’Irlanda (“Government of Ireland Actâ€?) el 1920, que institucionalitza dos parlaments i governs amb poders retornats a Irlanda, un a Dublín i l’altre a Belfast. L’any 1921, després d’una revolta nacionalista, la major part de l’illa es converteix en un Estat separat sota els termes del Tractat Angloirlandès de 1921. Irlanda del Nord s’uneix a la Gran Bretanya per formar el Regne Unit. Es dota d’un estatut polític de semiautonomia, que li permet evolucionar de manera diferent i específica. El Govern espera garantir d’aquesta manera un autogovern i un repartiment del poder entre les dues comunitats religioses, però la realitat és ben diferent. La partició genera un fenomen de doble minoria: mentre que els protestants són minoritaris en el conjunt de l’illa, els catòlics només representen una tercera part de la regió específica d’Irlanda del Nord. Tot i el seu propòsit, la partició no resol aquest problema de doble minoria. La imaginació i la por a l’assimilació tenen un paper important en el rebuig i el sectarisme de les dues parts però, en el fons, no són tan diferents pel que fa a les seves formes de vida. El problema no és tant religiós com econòmic i polític. Existeix una llarga història de subordinació dels catòlics als protestants, que procedeixen en la seva majoria d’Escòcia i Anglaterra i que s’instal·len a l’illa a partir de 1800. Són ells els qui aprofiten la revolució industrial i aixequen al nord-est de l’illa la majoria de les empreses. Amb el poder econòmic en mans dels protestants, aquests emergeixen, a diferència dels catòlics, com una classe social poderosa. Amb tot, la discriminació no ha estat només social i econòmica sinó també política. Entre 1920 i 1972, l’administració de Belfast (subordinada a Londres) i el Parlament de Stormont estan completament en mans de la comunitat protestant. Després dels primers incidents violents, Irlanda del Nord perd la seva autonomia i el 1972 passa a ser directament governada per Londres (“direct rule“). A les acaballes dels anys seixanta, els nacionalistes de l’Ulster comencen a reivindicar la fi de les discriminacions i la introducció de reformes institucionals. El Govern respon a aquestes peticions amb la repressió, tot mobilitzant tropes a la zona i reforçant la legislació d’emergència; aquesta reacció clarament pro unionista reforça encara més el sentiment nacionalista de sentir-se apartat del poder i de les institucions. La reaparició de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), decidit a lluitar activament contra el Govern de Londres, provoca un agreujament considerable de la violència. La província de l’Ulster es veu immersa en una greu guerra civil anomenada irònicament “els Problemesâ€? (“the Troubles“), i recordada per episodis terribles com el “Diumenge Sagnantâ€? (“Bloody Sundayâ€?), quan catorze defensors dels drets civils moren a punta de fusell en mans de l’Exèrcit britànic a Londonderry. El conflicte crida l’atenció per la seva llarga durada, més de trenta anys tot plegat. Fins ara ha costat unes 3.600 vides i ha deixat també uns trenta-sis mil ferits, la gran majoria civils. A la fi dels anys vuitanta, les forces armades semblen patir un cert esgotament. Apareixen molts canvis, lligats a un clima internacional de promoció i expansió de la pau; les revolucions pacífiques a l’Europa Central i de l’Est, per exemple, o la unificació d’Alemanya el 1990, ensenyen que situacions que semblaven bloquejades per sempre es poden resoldre de sobte. El valor polític d’alguns partits i governs i la seva voluntat d’entaular un diàleg també són una de les causes fonamentals dels canvis. L’any 1988, John Hume, de l’SDLP, inicia una sèrie de negociacions secretes amb Gerry Adams, del Sinn Fein. Els contactes es perllonguen durant sis anys i acaben per convèncer una facció del moviment republicà armat perquè opti per una línia no violenta. Paral·lelament, els governs britànic i irlandès, que ja havien demostrat la seva voluntat de cooperació en firmar a Hillsborough el conegut Acord Angloirlandès de 1985, comencen a plantejar-se el problema de l’Ulster amb més flexibilitat pel que fa a les possibles solucions per acabar amb el conflicte. Aquesta major cooperació general culmina amb la Declaració de Downing Street firmada per Londres i Dublín el desembre de 2003. El Govern britànic accepta el principi de lliure determinació per a Irlanda del Nord i afirma que no té cap tipus d’estratègia egoista ni d’interès econòmic en la regió. Anteriorment, l’agost de 1994, l’IRA decreta l’alto el foc, seguit després pels grups paramilitars legalistes. A partir d’aquest moment, el Govern britànic manté diàlegs d’apropament amb ambdues faccions paramilitars. Finalment, el 22 de febrer de 1995 es redacta un document marc per al futur: d’una banda, amb propostes per establir relacions entre l’illa d’Irlanda i els dos governs (britànic i irlandès); de l’altra, amb propostes britàniques. Arran d’aquest document, s’inicien el 10 de juny de 1996, al Castell de Stormont (Belfast), les negociacions entre tots els partits que 22 mesos després donen els seus fruits amb el que es coneix com l’històric Acord de Divendres Sant (“Good Friday Agreementâ€?). Condicions actuals Malauradament, els esdeveniments dels darrers anys han acabat amb la primera il·lusió que va representar l’alto el foc decretat per l’IRA l’agost de 1994, i els Acords del Divendres Sant de l’abril de 1998. Si bé l’IRA ha donat certes proves de la seva voluntat de cooperar, cal puntualitzar que no tot el moviment republicà paramilitar ha volgut participar en aquesta repolarització. Tan sols quatre mesos després dels acords de pau, el 15 d’agost de 1998, una facció dissident, lâ€?IRA Autènticâ€? (“Real IRAâ€? o RIRA) va provocar a Omagh l’atemptat més mortífer de la història del conflicte. A més, com ja hem esmentat, l’Assemblea es va suspendre l’octubre de 2002 i l’IRA ha deixat de col·laborar amb la Comissió de Desarmament. El març de 2003, els dos primers ministres britànic i irlandès van firmar un document marc amb l’objectiu de garantir l’aplicació dels acords de Divendres Sant. Tot i que la Nova Assemblea de Stormont torna a ser efectiva, de moment no es preveu restablir un Govern a Irlanda del Nord, a causa, en part, de l’enfortiment dels partits més radicals, com el partit legalista del pare Ian Paisley (DUP) que no deixa de manifestar el seu malestar amb els acords de pau. Els legalistes i part dels unionistes reclamen sovint l’expulsió del partit de Gerry Adams (Sinn Fein) de l’Assemblea, però seria un pas enrere perillós ja que el Sinn Fein és l’única força política de representació dels republicans. Aquesta radicalització de l’actualitat política, amb una creixent pressió legalista, no pronostica res de bo per al futur d’Irlanda del Nord. La pau és un assoliment recent, dèbil i massa incert. La llarga durada del conflicte ha convertit la violència en una experiència trivial i pocs habitants al nord-est de l’illa creuen que les faccions enfrontades hagin après la lliçó del passat i que la situació pugui canviar de debò. En aquest context de bloqueig és probable que Londres segueixi administrant directament els sis comtats durant molts mesos més. Malgrat tot, la violència ja no és el que va ser en el passat. Potser s’ha d’atribuir aquest fet a la millora econòmica d’aquesta vella regió industrial, molt patrocinada pels Estats Units i la Unió Europea. La població catòlica de l’Ulster, el Sinn Fein i els moviments de reconciliació reben des de fa anys una important ajuda econòmica per part dels descendents d’immigrants irlandesos que viuen als Estats Units. En efecte, el lobby irlandès és un dels més poderosos del país. A més, a la cimera que es va celebrar a Berlín el març de 1999, es va fixar un pressupost de 260 milions de lliures per apuntalar el procés de pau durant el període 2000-2004. Irlanda del Nord rep, a més, 1.300 milions de lliures procedents dels fons estructurals comunitaris. Què queda per fer gairebé sis anys després dels acords de pau? Un dels punts importants de l’acord de 1998 es va aplicar el novembre de 2001: el sistema policíac de l’Ulster, creat el 1922, i que només constava de personal protestant-unionista ha estat reestructurat; el Servei de Policia d’Irlanda del Nord (PSNI) ha reemplaçat la RUC (Royal Ulster Constabulary). Els nous reclutes han de ser seleccionats en la mateixa proporció dins de les comunitats catòliques i protestants. Però no tot ha estat solucionat amb igual èxit. Encara que Irlanda del Nord torni a gaudir d’una representació parlamentària pròpia, va perdre l’octubre de 2002 el seu govern semiautonòmic i torna a dependre de Londres. Això s’ha d’atribuir a la lentitud i a la manca de transparència del desarmament de l’IRA. Els unionistes no en tenen prou amb les declaracions de l’organització o del general de Chastelain, exigeixen proves que no arriben. A més, els unionistes i el Govern britànic esperen alguna cosa més que un alto el foc per donar per acabada la guerra. Reclamen un compromís i una participació directa en la consolidació de la pau. En aquest context, la publicació, el 6 de maig de 2003, d’una declaració en la qual l’IRA afirma no voler plantejar cap amenaça als unionistes o al procés de pau, tot comprometent-se a convertir el conflicte en un assumpte del passat, pot ser considerat com un signe molt positiu. Febrer 2004         elaborat per la fundació CIDOB per al Forum de les Cultures
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more