Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : guerra
Blair ja ho ha aconseguit
per L...)A	08 jul 2005
Després de participar en l’extermini de 100.000 iraquians, com van denunciar els propis metges britànics, el president britànic ha aconseguit sumar-se amb tots els horrors al Club de les Açors. Després dels éxits de Bush i Aznar, Blair també ha aconseguit portar l’infern quotidià dels iraquians al centre de Londres. L’operació d’imatge que pretenia llançar a Blair com a nou líder mundial i de la Unió Europea cau desfet i ni la falsa condonació del deute extern dels països colonitzats ni la falsa defensa del medi ambient amb els negadors de Kyoto pot ja salvar al que només és l’ombra de George Bush.
Blair ja ho ha aconseguit David Segarra Aquesta última setmana els concerts de l’star system musical anglosaxó orquestats per Bob Geldof culminaven amb la presència de Bill Gates i Tony Blair com a dirigents responsables que sabien escoltar el clam d’una ciutadania global. El president britànic, progressista i laborista, havia entés el missatge: calia passar a l’acció i fer de la globalització un fenòmen positiu per tothom. Així que ell amb el seu poder de convicció faria que el seu amic George Bush acceptara reduïr les emissions contaminants per salvar la natura i a més, per si fora poc el primer, condonarien el deute extern d’un munt de països. Tot buscant la concordia i el diàleg mundial. Per això a la reunió del G8 també havia convidat als presidents xinés, indi, sudafricà i mexicà. Només un grapat de joves radicals havia gossat de distorsionar aquesta realitat irreal. A cop de manifestacions i pedres, la reunió dels més poderosos havia tingut que ser, com succeia abans de l’11-S, enmurallada per evitar l’asalt de les hordes anti-sistema. Però bé, només estaven furtant uns pocs minuts del telediari. Bono i Madonna i la seua passió per Àfrica seguien sent més atractius. Per si fora poc, el nou líder emergent, l’home de moda, també havia abatut al traïdor i covard ZP i a l’insoportable i prepotent Chirac. La diplomàcia anglo-americana havia aconseguit també les Olimpiades del 2012. Tot era perfecte, un autèntic món feliç per a Tony. Però al matí del 7 de juliol els treballadors que es dirigien cap a les seues empreses esclataven pels aires en mig de la foscor dels tunels del metro londinenc. Inclús l’emblemàtic autobus roig de dos pisos era també destrossat per les bombes. Bagdad, Faluja i Ramadi es feien carn, ferro, foc i terror al centre financer de Londres. Les mares i els joves britànics vivien i morien per unes hores tal i com ho fan els iraquians cada dia des de que els tancs i els helicòpters angloamericans iniciaren la destrucció, ocupació i espoli del seu país. Els fonamentalismes xocaven de nou. Bin Laden contra Blair. Blair contra Blair. Com l’11 de març a Madrid, la gent comú pagava la bogeria militar dels seus dirigents. La megalomania neocolonial de Bush, Aznar i Blair la pagaven els seus ciutadans. Així i tot el show tenia que continuar, tal i com el britànic George Orwell va predir, els minuts d’odi contra l’enemic invisible, contra el fantasma terrorista seguien. Tony Blair, armat del seu millor coratge, encapçalava a la totalitat dels líders mundials reunits en la convenció del G8 per llançar un missatge contra la xarxa terrorista omnipresent i intangible. Totes les potències mundials s’unien incondicionalment a la Guerra contra el Terrorisme. Blair ja podia liderar la presidència de la Unió Europea i convertir-se en el nou líder mundial i així millorar la deteriorada imatge de l’aliança anglo-americana. El terrorisme és el problema més gran del planeta terra, de la humanitat sencera, de la història de la civilització. Aquest és el missatge que Blair, Bush i Aznar van voler fer empassar a la societat mundial. Els milers de morts diaris per la fam, la destrucció de la natura o els milions de infectats pel SIDA són qüestions secundàries. Els 100.000 assassinats (90% civils) a l’Irak per les tropes de Blair i Bush són qüestions inevitables. Inexistents. Invisibles. Bin Laden és l’enemic de la humanitat. El principal problema de la humanitat. L’ex-agent saudí de la CIA amenaça a la humanitat sencera. I també per supost l’altre fantasma: Al Zarqawi, la seua mà dreta en Irak, el mateix a qui la resistència iraquiana que lluita contra l’ocupació ha promés executar. Potser a algú desconfiat, paranoic es podria dir, tot això li recorde massa als mites de 1984, al de les bruixes de la inquisició o a el que Goebbels inventava sobre els jueus o Mc Carthy sobre els comunistes. Vigilem a tos els musulmans del món (900 milions). Tots poden ser cel·lules dormides. Després de Palestina, Afganistan i Irak o Bòsnia, Txetxènia i Catxemira, quan demanaran els neoconservadors la construcció de camps de concentració? Aquest cop només per musulmans. Potser li diuen ja Guantánamo i Abu Ghraib. Però mentre el món virtual sen’s desplega massivament als mitjans de comunicació, la realitat és molt diferent. Mentre Bush i Blair fan veure a través de la televisió que tots els líders i totes les potències els donen suport en la seua Guerra contra el Terrorisme la realitat és un altra. De fet, quasi la contrària. Després de que els exèrcits anglo-americans arrabassaren el petroli iraquià a Total (França), Lukoil (Rússia) i China National Petroleum, la guerra global entre les potències pels recursos naturals va ser declarada obertament. Immediatament després de la caiguda del mur de Berlín, la xarxa anglo-americana Echelon va redirigir-se cap a l’espionatge industrial per impedir que les multinacionals europees pugueren competir en igualtat de condicions. La batalla secreta entre Boeing i Airbus o entre el Apache i l’Eurocopter és la realitat amagada. Gran Bretanya no participa en l’Euro i la burgesia europeista comprén perfectament el seu caràcter de cavall de Troia dels Estats Units. Ni tan sols del nord-americà GPS (Global Position System) es fia Europa i ja s’està desenvolupant una guia per satèlits independent: el sistema Galileo, en aliança amb Xina. D’ací pocs anys el transport, civil i militar ja no estarà sota control de les autoritats d’Estats Units, sinó que a l’espai rivalitzaran xarxes paral·leles de satèlits. Per sota de la diplomàcia, les batalles geopolítiques estan a l’ordre del dia. Només hi ha que veure a Zapatero, Chirac i Schroeder negociar i aliar-se amb Cuba, Veneçuela, Síria, Líbia i Iran, per posar uns exemples clars i contundents. Amb Rússia passa tres quarts del mateix, però el combat, això sí, és més evident. La desestabilització per part d’agents nord-americans en totes les repúbliques ex-soviètiques, com Bielorússia, Ucraina o Taiquistan és transparent. La dona de l’actual president ucraïnés, el famós revolucionari taronja, Yushenko, era membre del govern Reagan. El suport de les autoritats britàniques i dels neocons nord-americans als txetxens és un altre front contra Rússia. Putin ho té clar i negocia i ven armes als enemics d’Amèrica: Síria, Iran i Veneçuela. Per últim, Xina, el gegant que es desperta, ja està establint aliances amb Rússia i �ndia i fins on pot amb la Unió Europea. El monstre asiàtic és el vertader objectiu final, després de batir a la UE, dels neoconservadors i del seu Project for a New American Century. Sigilosament, Xina, estableix aliances globals i augmenta els seu pressupost militar. A través d’una ofensiva econòmica sense precedents Xina s’està introduint massivament en la política d’Àfrica, el món àrab i Amèrica Llatina. I per supost Cuba i Veneçuela, víctimes del terrorisme i el colpisme, lideren un grup panamericà (Brasil, Argentina, Uruguai i els moviments indígenes i insrgents) cada cop més allunyat dels Estats Units. La realitat és aquesta, el subterfugi de Guerra contra el Terrorisme pot enganyar a alguns inocents desinformats, peró els líders de totes les potències mundials, i els moviments socials, saben que és només una burda excusa per a una cada cop més decadent hegemonia angloamericana. L’Imperi no ha sabut establir aliances i s’ha enfrontat al mateix temps a totes les potències mundials, obrint tants fronts que no és possible cobrir-los. Roma, el III Reich i la Unió Soviètica van cometre errades similars. Malauradament, el que també és ben real és el dolor de milions de ciutadans del món que, al mig dels combats, sofreixen la guerra i el terrorisme. I amb les víctimes no pot haver-hi distincions. Tots els sers humans som germans.
Mira també: http://lavanc.com/
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more