Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: antifeixisme
Vida d'en Buahdella
15 jun 2005
És la vida d'en Buahdella
En Buahdella és la demostració física que tota nació digereix els seus aliments com els éssers vius, una part lâaprofita i lâaltra, residual i pudent sâexpulsa per lâanus.

Tot va començar un dia radiantment espanyol, en el sÃ? dâuna familia sobrealimentada i esquizofrènicament entregada al règim franquista. El pare, cansat de que el seu âfillâ? (de fet mai va saber del cert si era el seu) lâinterrompés mentre assajava lascivament el salut nazi, li va regalar una col.lecció de titelles amb lâintenció de que el deixés tranquil.

Amb el temps i les titelles el jove Buahdella va anar perfeccionant la seva intel.lectualitat genètica mentre el seu pare es dislocava lâespatlla al balcó que donava al sol.

Repudiat per la seva familia al cumplir els 18 anys sense un trist pèl a la zona púvica es va veure abocat a caure graciós al règim organitzant una obra de teatre, La Torna. Contràriament a les seves expectatives, no li va creixer cap pèl i a sobre lâespectacle no va caure en gracia, de fet tota la companyia va acabar a lâhospital després dâuna ostiada gairebé generalitzada, només el rosadet Buahdella es va salvar de rebre la que hagués sigut la primera ostia sense intenció sexual de la seva vida, en efecte, en aquell moment precís es va defecar al damunt mentre oferia tot tipus de serveis, inclòs el dâinformador.
En poc temps i mentre interceptava les freqüències des del seu búnquer soterrat a Perpinyà, va caure lâAssamblea de Catalunya a lâesglesia de Sant Agustí, es van produïr detencions de dirigents sindicals, desaparicions en massa, afusellaments, tortures... fins-i-tot en Pujol va acabar caient fruit de la secció no sexual dels serveis que en Buahdella no es cansava d'oferir al règim.

Un cop estabilitzat el canvi de règim, en Buahdella va tornar a lâactivitat que el va veure consolidar-se com a intel.lectual, aquesta vegada entregant-se al PSC per a tota mena de performances orgiàstiques (amb llengua inclosa) tant als batejos com als casaments dels seus militants, una part dels quals no sospitava que el seu pas per la presó Model fou obra del seu intel.lectual.

Amb lâAznar al poder va decidir redireccionar la seva profunda gola cap a lâentrecuix del nou home fort dâEspanya, poc després el seguirien tota la plana major de CiU amb lâexperimentat Pujol al capdavant, la qual cosa va prestigiar tant el seu canvi de rumb que es va merèixer el disputat premi MMC (Mestre de la Mamada Catalana).

lâAznar va perdre el tren i es va imposar el règim talàntic de les illes Talàntides que el va repudiar de la mateixa manera que ho havia fet anys abans tota la seva familia, en bloc i a discreció.

Però en lâhumitat del nou règim floreix un grup liderat per un cantant de rock i ministre de la guerra que sâanomena Bono el qual sâa sentit molt estimulat per la situació del nostre intel.lectual i lâha afillat a la manera que els seus semblants ideològics es relacionen amb la població nativa quan van de visita als barris pobres de Tailàndia.

Ara té molta pasta i una nova missió...

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Vida d'en Buahdella
15 jun 2005
ALBERT BOADELLA - EL MUNDO 120305

Confieso que mientras no los conocí, yo fui unos de ellos. Aboné su terreno con mi propia ignorancia. Llegué a creer fanáticamente en la versión victimista de la historia que habían elaborado otros ignorantes como yo, aunque ellos con mayores atenuantes, ya que trabajaban con intereses a plazo fijo.

En ciertos momentos, estuve también deseoso de pasar cuentas con el enemigo natural de Cataluña. Incluso aproveché alguna oportunidad para ello. Un día, puse sobre el escenario un puñado de miembros de la Benemérita metamorfoseados en gallinas y descansando en las barras de su morada avícola.

Obviamente, la juerga invadió la sala. Así, exhibiéndolos para mofa y befa del respetable me sentía compensado de tantos supuestos agravios ¿A ver quien nos devolvía la vida del president fusilado? ¿Y la tortura y la cárcel de Pujol? ¿Y la persecución de nuestra lengua? ¿Y el maldito Felipe V? ¿Y la prohibición de participar en el botín de las Américas? ¿Y el contubernio de Caspe?

Si todo resultaba tan claro y la razón estaba de nuestro lado ¿Quién me mandaba desertar del lugar que me pertenecía por historia, por territorio, por sentimiento e incluso por raza? ¿Cómo pude abandonar aquel calor incestuoso de la tribu? ¡Y pensar que ahora podría estar de ministro de cultura en el tripartito...!

Con el tiempo he llegado a la conclusión de que solo una auténtica nimiedad fue la causa que arruinó mi brillante futuro tribal.Francamente, se me hacía difícil soportar de mis conciudadanos esta mueca que hacen con los labios y que pretende dibujar una sonrisa cómplice entre la elite patriótica.

Las sonrisas, en esta latitud del Mediterráneo norte no han sido nunca sonrisas relajadas y espontáneas; analizándolas con cierto detalle, da la sensación que mientras se mueve la boca se aprieta el culo. Pero aquellas sonrisitas condescendientes (máxima expresión del hecho diferencial) aquellos guiños de etnia superior, ciertamente, tuvieron la virtud de exasperarme. Son muecas crípticas, reservadas solo a los que ostentan el privilegio de pertenecer al meollo del asunto. Se trata, de una contraseña indicativa de los preconcebidos nacionales y que también, obviamente, compromete al mantenimiento de la omertá general.

Estas sonrisitas, ahora triunfantes, pueden encontrarse hoy al por mayor, y muy bien remuneradas, en las tertulias de la tele Autonómica. Aunque tampoco hay que mitificar sus contenidos.Acceder al código está al alcance de todos, es algo así como:

«Je, je, queda claro que no tenemos nada que ver con ellos, je, je, nosotros somos dialogantes, pacifistas, y naturalmente, más cultos, je, je, je, más sensatos, más honrados, más higiénicos, más modernos, je, je, si no hemos llegado mas lejos, je, je, ya sabemos quienes son los culpables, je, je, je».

También parece lógico que ganándome la vida sobre la escena, fuera precisamente un detalle expresivo el detonante capaz de conducirme hacia otra óptica del tema ¡Pero que sensación de ridículo cuando uno descubre que sin enterarse había estado trabajando gratuitamente para la Cosa Nostra!

Un día, a finales de los años 60, tuve que ir precisamente al templo económico de la Cosa Nostra camuflado entonces bajo el reclamo de Banca Catalana. Intentaba aplazar una obsesiva letra que gravitaba sobre el precario presupuesto de Els Joglars. Miseria naturalmente. Allí, me rebotaban de un despacho a otro, hasta que quizá convencidos de que también nos movíamos en el meollo de la cosa se dignaron acompañarme a la tercera planta donde estaba la madriguera del Padrone Signore Jordi.

Apareció entonces un milhombres bajito y cabezudo, cuyas maneras taimadas culminaban en la más genuina sonrisita diferencial.Parecía todo un profesional de la condescendencia y la mueca críptica. Sin mayores preámbulos, acercó su enorme testa al dictáfono, y pasando de todo recato, ordenó a su secretaria que le trajera el «dossier Joglars». ¡Me quedé petrificado! Media docena de titiriteros dedicados entonces a la pantomima, cuyo único capital consistía en nuestros pantys negros, merecíamos todo un dossier.El asunto se ponía emocionante. ¡Nos tenían bajo control!

Lamentablemente, no tuve tiempo de imaginarme demasiadas fantasías sobre el sofisticado espionaje, porque mientras aquel cofrade catalán del doctor No simulaba examinar atentamente el dossier, uno de sus incontrolados tics hizo resbalar sobre la mesa la totalidad del contenido. Eran dos recortes de prensa sobre nuestras actuaciones mímicas en un barrio de Barcelona. Nada más. Ya jugaban a ser nación con servicio secreto incluido.

Automáticamente, comprendí la magnitud de la tragedia, y algún tiempo más tarde, acabé constatándola cuando aquel notable bonsai del dossier, fue elegido hechicero de la tribu después de atracar el Banco, y endosar el marrón a los enemigos naturales de la patria.

¡Esta era la contraseña esperada por el país! La ejemplar hazaña cundió por todos los rincones, y bajo el lema: «Ara es l'hora catalans», que en cristiano viene a ser: «Maricón el último», los elegidos se lanzaron sin piedad al asalto del erario publico, con un éxito sin precedentes.

Ciertamente, es poco agradable pernoctar cada día en un territorio en el que te sientes cada vez más autoexcluido. Cuando no se tienen recursos suficientes para ser emigrante en la Toscana, quizá lo más sensato, sería pedirle asilo a Rodríguez Ibarra o Esperanza Aguirre. Porque de seguir aquí, al margen de la cosa uno debe imponerse terapias de distanciamiento, de oxigenación, de sarcasmo, de mucho vino, de gritos desaforados en la ducha...en fin, es necesario crear una estrategia de choque para no preguntarse constantemente si vale la pena interpretar el ridículo papel de Pepito Grillo.

En cierta manera los envidio. Debe ser formidable, escuchar diariamente el vocablo «Cataluña» 10, 20, 30.000 veces en los medios provinciales, y en vez de ponerse histérico blasfemando sobre la puta endogamia nacionalista, uno pueda seguir pensando que esta Cataluña a la que se refieren, es la tierra prometida.

Es admirable ser un poder fáctico con el prestigio de los perseguidos.Ser gobierno y oposición a la vez. Es fantástico, ostentar el título de Honorable por ser el más hábil encubriendo expolios.Ser nacionalista y además de izquierdas. Ser... tan... tan humanista-progresista-pacifista que cuando te asesinan a tu padre, como el pobre Lluch, al día siguiente, pides diálogo con los criminales ¡Eso ya es la leche de la exquisitez!

No digamos ya ser del Barça, ser de Esquerra Republicana, ser Cruz de Sant Jordi y reclamar el Archivo de Salamanca... Bueno, y oficializar manchas catalanas y ser Tapies ¡Eso ya es el sumum!

O sea, que vivir en este país y pertenecer a la cosa nostra es lo más cercano a la virtualidad del Nirvana. No tiene riesgo alguno y además, es tan fácil, que hasta los recién llegados en patera se enteran rápidamente de qué va el asunto aquí. Por eso, en mis momentos bajos, sigo preguntándome: ¿Cómo pude ser tan insensato de autoexcluirme del festín? ¡Y todo por una puñetera sonrisa étnica!

Albert Boadella es director de la compañía Els Joglars. El año pasado rechazó la Creu de Sant Jordi que le fue ofrecida por la Generalitat catalana.
Re: Vida d'en Buahdella
15 jun 2005
Molt bo això de El Mundo. El primer escrit fa pudoreta a sacristà nacionalista
Re: Vida d'en Buahdella
15 jun 2005
Quin fàstig en boadella! I quin fàstig els que el segueixen... Amb tot la gent de la seva calanya el millor que podem fer és ignorar-la i repetir-li mil vegades que ell de llibertari no en té res, més aviat s'aproxima a la dreta reaccionària espanyola i el jacobinisme funcionarial...

I en el fons l'únic que el molesta de tot plegat és que finalment tots l'hem clixat, i ja ningú el considera un dels seus, per moltes pelis que fagi sobre la vida de durrurti, del qual sols aconsegueix embrutir la memòria, o sobre l'ex-president, amb aquell tòpic tan estès per les nostres latituds segons el qual en pujol és un traidor (cosa que ja n'és de certa) però en maragall no (cosa que no n'és gens!). I al mig en boadella que sols li molesta que sent un d'ells (de l'alta burgesia de tota la vida) no lo hagin fet més cas i no sigui tractat com un guru sino sols com un pallasso de segona! PErò que es mereix qui viu del tòpic, per al tòpic, qui fa veure ser intelectual compromes per passar-se el dia envoltat de poderosos?

Ell no sap estimar, sols ha apres a odiar la terra, la cultura i la gent que des de sempre han estat els seus conciutadans, inconformat perque no el tractaven com un deu, i ell criea mareixer... amb aquell autoodi q sols es pot donar entre les classes benestants acomplexades perquè van nèixer en aquest raco de mon en una època en que això no posava les coses fàcils, i alhora envejosos i desitjosos de ser com aquells homes que desprenien autoritat però negant el seu valor per no tenir-ne.

On s'es vist un suposat llibertari que porti tants anys intenant d'erigir-se com a vanguarda proletaria, com a ideoleg d'un nou moviment, que desneganyem-nos serà de dretes... perquè uns creen els mitjans per despres se'ls en vagi de les mans i el que ells volein fer un partit jacobi esdevindrà de ben segur l'avantguarda del feixisme en la nostra maltractada terreta.

PErò negres tempestes s'acosten per aquesta part del mòn... sobretot per a gent com ell!
Una Moreneta amb un Kalàixnikov
15 jun 2005
Una Moreneta amb un Kalàixnikov
amenaça Boadella, i no és teatre

Un grup de quinze persones, autoanomenades âels il·lustrats del segle XXIâ?, v n presentar un manifest en un restaurant de moda de Barcelona. La idea, sego s ells, seâls va acudir després de fer molts sopars entre amics, i consisteix a reclamar âno sâespecifica a quiâ que es faci un partit nou a Catalunya q e serveixi per combatre el nacionalisme catal


Es tracta de gent molt coneguda en diversos àmbits artístics, universitaris i periodístics i estan encapçalats per un petit grup de quinze âil·lustratsâ?, entre els quals hi ha Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Ivan Tubau, Xavier Pericay, Félix de Azúa i Albert Boadella. Aquest últim, a més, ha denunciat que aquest manifest li ha costat una amenaça de mort, via Internet, en què una Mare de Déu de Montserrat, armada amb un fusell, li enviava un missatge terrorista.


Aquesta verge activista és una mostra més, segons els promotors del manifest, que el nacionalisme català ha imposat un clima de terror a Catalunya i que qualsevol que pretengui ser sanament espanyol sâexposa a haver de viure reprimit i terroritzat.
Potser sí, no sé pas⦠Però el que em sembla terrible, fins i tot des de lâagnosticisme, és que tota una Mare de Déu âi no una qualsevolâ hagi perdut els poders sobrenaturals fins a lâextrem dâhaver dâamenaçar amb un (terrenalíssim) fusell. Un cas del qual, efectivament, cal responsabilitzar el nacionalisme català.

Salvador Cot (El Temps)
Re: Vida d'en Buahdella
15 jun 2005
en malparit aquest del feixista pudent i fastigós de'n Boadella deu estar encantat de la vida de ser "la comidilla" de l'imc de barcelona.

és que s'ha de parlar tot en públic. indymedia és contrainformació o és una assemblea oberta al món sencer?

mentre s'escriuen posts ultraradicalillus no es pot lluitar a la vida real.

salut!
Re: Vida d'en Buahdella
15 jun 2005
boadella, et penses que els altres són millors...?
Re: Vida d'en Buahdella
16 jun 2005
ara resulta que qui no pensa com vosaltres-sigui boadella o altre- ja es un feixista. Potser us ho haurieu de fer mirar...i repasseu una mica el concepte feixista, que no es pot anar aplicant a tot...
Re: Vida d'en Buahdella
16 jun 2005
El boadella en una altra antrevista a l' ABC diu que si es treuen els tancs potser ens estalviarem els nacionalismes català i bascs .

Si senyor , tota una lliçó de democràcia .


Una pregunta , utilitzar l'exèrcit en cas de consulta popular a EH o a Cat és feixisme ? Demanar que surti l'exèrcit dels quartels com ho definirieu ? estatalisme llibertari potser ?

Radovan karadzic no va matar a ningú a bòsnia , en canvi ningú té cap mena de dubte que és un dels autors " intel·lectuals " de la carnisseria de bòsnia als anys 90 . Esperem que a cat no tinguem que lamentar-nos de segons quins " intel·lectuals " .
Re: Vida d'en Buahdella
16 jun 2005
Mira sentit comú la persona que diu que haurien de utilitzar-se ELS TANCS CONTRA EL NACIONALISME BASC I CATALÀ, que cony és??? O ens hem tornat gilipolles o això que merda és??

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/185919

Com definiries tu aquest personatge?? Demòcrata? intel·lectual? bufó? artista? o el que està clar que és qui diu això. A mi el sentit comú m'ho deixa clar.
Re: Vida d'en Buahdella
16 jun 2005
anireu a la presentació oficial del partit del boadella? estaria be anar-hi i mostrar civilitzadament les discrepàncies amb aquest home.
Re: Vida d'en Buahdella
16 jun 2005
Anem amb tancs de joguina per control remot
Sindicat