Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: criminalització i repressió : guerra
Testimoni d'una persona innocent torturada durant dos anys i mig a les presons yanquies de Guantánamo
08 mai 2005
El Periódico - edició impresa

INTERNACIONAL

08/05/05

REPORTATGE

TESTIMONI D’UN HOME TORTURAT A GUANT�NAMO

• BRAHIM BENXEKRUN, UN MARROQU� QUE VA SER INTERROGAT DURANT DOS ANYS I MIG A LA BASE DELS EUA A CUBA, NARRA A EL PERIÓDICO COM VA SOBREVIURE

• EL NOI VA SER CAPTURAT POCS DIES DESPRÉS DE L'11-S

ANTONIO BAQUERO
RABAT
Un món llunyà fet de reixes, violents militars, roba de color taronja, interrogatoris i tortures. Un espai de control absolut, d'aïllament total, de silenci i soledat. Això és Guantánamo, un planeta a part creat per la justícia nord-americana en què Brahim Benxekrun va passar abduït dos anys i mig de la seva vida.

D'allà ha tornat tan desorientat com un extraterrestre que acaba d'arribar a la Terra. Els seus ulls, immersos en una mirada del tot perduda, dansen incoherents d'un lloc a un altre. A més, la seva expressió de perenne sorpresa transmet la impressió que tot li sembla nou, que tot li és estrany. De totes maneres, la cicatriu més visible que aquesta clausura ha deixat en aquest jove marroquí se li pot observar al cap. Tot i que Brahim només té 26 anys, els cabells li han quedat completament blancs a causa de la pressió a què va ser sotmès durant tota la reclusió.

LA DETENCIÓ

DEL PAKISTAN, ON ESTUDIAVA, A LES PRESONS DE L'AFGANISTAN

A Brahim el van aturar a la ciutat pakistanesa de Lahore, on cursava estudis islàmics, en una de les batudes que durant les setmanes següents a l'11-S va practicar la policia pakistanesa entre els àrabs que residien en aquell país. "Els agents arrestaven tots els joves àrabs i després posaven a la venda cada detingut per 500 dòlars 390 euros als nord-americans", recorda Brahim. Va ser traslladat en avió a la base de Bagram, a l'Afganistan. Allà hi va passar una setmana abans que el portessin a una presó que els nord-americans tenien a Kandahar, on va estar empresonat dos mesos.

"Estàvem encadenats de peus i mans", relata l'exdetingut, que recorda el fred extrem que arribaven a passar a la presó. "No ens donaven aigua per rentar-nos i només una vegada al mes ens agafaven per grups de 100 presos, ens portaven fins a un descampat, ens obligaven a despullar-nos i ens feien rentar en forats que havien excavat a terra i que havien omplert amb aigua. Era un fet molt humiliant, ja que els militars es quedaven mirant-nos i ens feien fotos".

De sobte, un matí, els militars van cridar el seu número, el 587, ja que era així com identificaven els presos. Els reclusos el portaven en un braçalet de plàstic blanc. Juntament amb una altra trentena de detinguts, els van conduir fins a un hangar on els van obligar a vestir-se amb uns pantalons i una jaqueta taronges, els van embenar els ulls, els van col.locar cascos a les orelles i els van encadenar. "Així es van estar 20 hores fins que ens van fer pujar a un avió", recorda. No hi va haver explicacions. Ningú els va dir on els portaven ni per què els traslladaven a ells i als altres, en canvi, no.

L'ARRIBADA A LA BASE

Les mateixes preguntes un cop i un altre: ¿has lluitat amb els talibans?

"Abans de pujar a l'avió, a alguns dels presos els van donar calmants i a altres els van picar amb un aparell amb càrregues elèctriques per fer que es desmaiessin", diu. La seva primera impressió de Guantánamo va ser la calor. No veia res, perquè duia els ulls embenats, però sentia que tot cremava al seu voltant. L'aclaparadora canícula el va impactar en el mateix moment de baixar de l'avió i va amenaçar d'asfixiar-lo durant les dues hores que els militars el van deixar tirat a la pista amb els companys, tots ells entumits i adolorits per gairebé 30 hores de vol. "Eren les dues del migdia i ens van abandonar sota el sol sense donar-nos ni un got d'aigua".

Després, sense menjar, beure ni descansar, el van traslladar a la sala d'interrogatoris. Les preguntes eren les mateixes que ja li havien fet desenes de vegades i que li van tornar a fer una vegada rere l'altra a Guantánamo. "¿Has estat alguna vegada a l'Afganistan? ¿Pertanys a Al-Qaida? ¿Coneixes algú d'aquesta organització? ¿Has lluitat amb els talibans?". Això sí, mai li van dir exactament de què l'acusaven.

TORTURES SENSE MARQUES

D'UNA HABITACIÓ AMB AIRE CONDICIONAT AL MÀXIM A UNA ALTRA AMB CALEFACCIÓ

Els maltractaments i les tortures eren freqüents. "Durant l'interrogatori, et pegaven, et cridaven i t'insultaven", explica. Hi havia mètodes més refinats. "Als americans no els agradaven les tortures que deixessin marques. Per això, a vegades, ens ficaven en una habitació on la calefacció estava al màxim i feia una calor asfixiant. Després, de cop, ens feien passar a una altra habitació gelada on l'aire condicionat estava al màxim".

De vegades, els militars simulaven executar-los d'un tret a la templa disparant-los amb una pistola descarregada. "La seva tortura favorita era la humiliació", lamenta Brahim, que recorda com els militars embrutaven l'Alcorà. "Sabien que per nosaltres l'Alcorà és el llibre sagrat. Per això, el tiraven a terra, hi escopien a sobre, el trepitjaven i fins i tot el llençaven al vàter".

Aquests actes els ferien profundament. "Els pregàvem que ens torturessin, però que no embrutessin la paraula de Déu". A més, els militars furgaven en l'extrem pudor que els presos, pel fet de ser musulmans molt conservadors, sentien davant el contacte amb les dones. "Algunes militars es despullaven davant els detinguts i els
assetjaven".

Altres els arribaven a llançar compreses mullades de sang i els deien que era de la menstruació, cosa que els musulmans consideren extremadament impur. "Això em va fer comprendre que els EUA no estan en guerra contra el terrorisme, sinó contra l'islam".

"Sempre em preguntaven el mateix i jo sempre els responia el mateix, que era estudiant i que no tenia res a veure amb Al-Qaida", descriu Brahim, que explica que, durant un interrogatori, el militar que l'interrogava es va cansar de preguntar-li i va agafar un foli on va escriure la paraula Al-Qaida. Va obrir la carpeta on era el seu expedient i hi va ficar aquest paper. Menyspreador, li va dir: "Acabo de posar en el teu expedient que ets un perillós membre d'Al-Qaida, així que prepara't perquè et podriràs aquí durant la resta de la teva vida".

Brahim va aconseguir no enfonsar-se. "Sabia --recorda-- que allò ho feia només per atemorir-me. Durant tot aquell temps, no vaig perdre mai l'esperança. Jo era innocent i per això estava segur que abans o després recuperaria la meva llibertat".

El més terrible, però, era que els dies a Guantánamo eren sempre iguals. Els presos es despertaven a les cinc del matí per fer les pregàries. Després, una hora més tard, a les sis, els portaven l'esmorzar. Un got de llet en pols, te, una torrada i un ou.

ELS ESTRATAGEMES

"ENS COMUNICÀVEM PER MURMURIS I VAM ORGANITZAR DIVERSES VAGUES DE FAM"

A les nou del matí, els militars el treien de la cel.la i el conduïen fins a una gàbia de 10 metres quadrats on feia 20 minuts de passeig. Sempre sol i sempre en silenci. "Estava prohibit que els presos parléssim entre nosaltres. Tant durant la passejada com a les cel.les. Però ens comunicàvem per murmuris i vam aconseguir organitzar diverses vagues de fam".

Una altra mesura de protesta que feien els presos era negar-se a sortir de les seves cel.les per fer la passejada diària. "Aleshores, venien set militars proveïts amb material antiavalots, t'immobilitzaven i et feien sortir a la força".

Després de la passejada, una dutxa amb aigua freda. A les dotze els portaven el dinar. "Vam passar molta gana perquè et donaven el menjar just per mantenir-te dret. A més, només menjàvem verdures i peix. Rebutjàvem la carn ja que temíem que ens posessin porc".

Al vespre els portaven el sopar. Entremig, milers d'hores buides. "Només podies llegir l'Alcorà i pensar", explica aquest jove, que recorda que els militars nord-americans estaven sorpresos per la seva enteresa. "Ens deien que nosaltres no érem gent normal, que ells es tornarien bojos només de passar una setmana en un lloc així. Nosaltres els responíem que la fe en Déu ens donava forces".

Una traductora hispana li va donar la notícia del seu alliberament. "T'hem interrogat durant dos anys i mig i ara ja estem segurs que ets innocent", li va dir. Poc després, va ser traslladat al Marroc amb quatre marroquins més: Abdul.là Tabarak, Mohammad Uzar, Reduane Xekuri i Mohammad Maazuz.

UN SEGON ESPANYOL

"NO L'ALLIBEREN PERQUÈ ESPANYA I EL MARROC NO ES POSEN D'ACORD"

Tots ells han quedat en llibertat provisional després de sotmetre'ls un per un a un acarament amb Nurdín Nafia, un dels presumptes fundadors del Grup Islàmic de Combatents Marroquins (GICM). Nafia, condemnat a 20 anys de presó, va negar conèixer-los, i per això el tribunal va acordar que sortís de la presó i va ajornar fins al 4 de juliol la continuació del judici. El seu alliberament ha posat en entredit les informacions facilitades pels serveis de la lluita antiterrorista marroquina als seus homòlegs occidentals, als quals van arribar a assegurar que Tabarak era el guardaespatlles personal de Bin Laden i el líder dels marroquins integrats en l'estructura d'Al-Qaida.

Encara que els tres primers van ser alliberats al desembre, Brahim i Mohammad Maazuz no van trepitjar el carrer fins a finals de març. Aquest jove exdetingut recorda els presos que encara segueixen a Guantánamo i assegura que, a més d'Ahmad Abdul-Rahman, l'exdetingut ceutí, hi queda un altre espanyol. "Es diu Reduan Kassri i és d'origen marroquí". Segons explica Brahim, a Kassiri "li van dir que era innocent, però no l'alliberen perquè Espanya i el Marroc no es posen d'acord".

Brahim pensa ara a reconstruir la seva vida. "L'any que ve reprendré els estudis", anuncia i confessa que un dels seus objectius és denunciar els Estats Units davant la justícia internacional. "Jo no penso en la venjança; només vull justícia".

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more