|
Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: @rtivisme : amèrica llatina |
|
. Pintada del Mural TANIPERLA Sagunt (valéncia)
|
|
|
per c'ajc |
22 abr 2005
|
Vine i col·labora amb nosaltres a la pintada mural
22 i 23 d'abril |
Vine i col·labora amb nosaltres a la pintada mural .més abaix i tens l’expliació
Activitats organitzades per els dies 22 I 23 d’abril
Divendres 22 d’abril :
A les 19 h. Presentació del llibre “Miradas ojos y reflejos...del zapatismo a la utopia
Y viceversa� .
Lloc casa de la juventut C/ Albalat nº 1 Sagunt
Dissabte 23 d’abril
10 h . Pintada del Mural TANIPERLA per tots els asistents i durant tot el dia
Lloc : marge del riu/trinquet Sagunt
13 h. Concert a carrec del cantautor chiapanenc DAMIÃ?N MARTINEZ.
Dinar de baix bras .café chiapanenc i dolços variats .
Durant tot el dia hi tindrem musica i beguda
19 h. : projecció de la pel·licula CAMIMANTES de Ferando Leon de Aranoa
lloc Cine Capitol C/ Camino Real Sagunt
DIUMENGE 24 d’abril
18 h. : Preojecció de la pel·licula “Las cenizas del Volcan “
presentada per el director
Pedro Pérez Rosado
lloc Cine Capitol C/ Camino Real Sagunt
HISTORIA DEL MURAL TANIPERLA
pintado en la comunidad de Taniperla, Chiapas, República mexicana, para
celebrar la inauguración del municipio autónomo Ricardo Flores Magón el 10
de abril de l998. La gente le puso por nombre Vida y Sueños de la cañada
Perla. Este mural representa la armonÃa campesina vista desde la guerra. Fue
Se pintó, idealizada, la vida de los pueblos de la cañada. Casas,
comunidades de familias distribuidas entre un ecosistema de frutales,
prados, sembradÃos, flores, jaguares, venados, caballos. Vemos el correr de
los rÃos bajo un cielo luminoso adornado por aves, estrellas brillantes,
mariposas y un sol y una luna que sonrÃen.
Este mural fue destruido por las fuerzas de seguridad en un operativo que
pretendÃa acabar con el municipio autónomo. La gente de estas cañadas vive
hoy asediada por el ejército mexicano y por paramilitares entrenados y
respaldados por el mismo ejército. El profesor Valdez , asà como indÃgenas
de Taniperla y de otras comunidades y defensores de derechos humanos como
Luis Menéndez Medina, están presos, con delitos fabricados, en la cárcel de
Cerro Hueco, en Tuxtla Gutiérrez, Chiapas. En el mismo asalto, fueron
expulsados 12 extranjeros que se hallaban en el "campamento civil por la
paz" del municipio autónomo
Este acontecimiento es sólo un ejemplo de la situación de agresión y asedio
que viven todos los municipios autónomos. Pero este acoso no ha conseguido
acabar con el espÃritu de las comunidades, más bien está consiguiendo
expandirlo. Al expulsar a los extranjeros y regresarlos a sus casas, lo que
lograron fue sembrar las semillas de este espÃritu por todo el mundo.
AsÃ, ahora en Sagunto, Barcelona, antes en Madrid y en Venecia, pronto en
Bilbao, en San Francisco, en DublÃn y quién sabe en cuantos lugares más, la
gente se dedica a reproducir el mural "Vida y sueños de la cañada Perla",
tal y como allà fue pintado: orientados por una persona que tiene
conocimientos de pintura mural, personas de todas las edades han trabajado
juntos y han aprendido a pintar en cooperación. Y más que un trabajo, ha
sido un baile en el que cada uno de los sÃmbolos representados nos ha
marcado un paso, nos han llenado del ritmo de las personas que quieren vivir
en la paz y el respeto.
Dedicamos este mural a todos los presos polÃticos de La Voz de Cerro Hueco,
a las comunidades en resistencia, a los municipios autónomos, a los 20.000
desplazados y a todos los hombres, mujeres, ancianos y niños que en Chiapas
y el resto del mundo luchan por la democracia, libertad y justicia para
todos. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: . Pintada del Mural TANIPERLA Sagunt (valéncia)
|
|
per rsc |
22 abr 2005
|
Molt bé per la gent de Sagunt, felicitats.
Endevant!!! |
|
El murla mà gic
|
|
per ja' |
22 abr 2005
|
EL MURAL MÀGIC
per Patxi Irurzun
Veïns de diverses ciutats del món han pintat des de 1998, quan va ser destruït a Chiapas per forces militars, rèpliques del mural de Taniperla
AQUESTA ÉS LA HISTÒRIA D'UN MURAL MÀGIC, QUE ES DESTRUEIX TOTJUST QUARANTA HORES DESPRÉS D’HAVER-SE ACABAT I REAPAREIX, COM PROJECTAT EN MIRALLS, EN DIFERENTS PARTS DEL MÓN: SAN FRANCISCO, TORONTÓ, MUNIC, I TAMBÉ A MADRID, BARCELONA O RUESTA, POBLE DEL PREPIRINEU ARAGONÈS ABANDONAT I RECUPERAT PEL SINDICAT CGT. UN MURAL ON ZAPATA REVIU AMB UN ASPECTE MÉS IND�GENA QUE MAI, HI HA UN ESCRIPTOR LLIBERTARI QUE SEMBRA LLETRES EN EL CAMP, FRONTERES AMB FORMA DE CINTURA DE DONA, QUATRE SOLS I UNA ARTÈRIA D'AIGUA. UN MURAL EN EL QUAL LA VIDA I ELS SONS BALLEN UNA DANSA CONTRA LA QUAL NO HI HA EXÈRCIT QUE PUGUI COMBATRE. ÉS EL MURAL DE TANIPERLA, PINTAT, SOTA LA DIRECCIÓ DE L'ARTISTA I CATEDRÀTIC MEXICÀ CHECO VALDEZ, PELS INDIS TZELTALS DEL MUNICIPI AUTÒNOM RICARDO FLORES MAGÓN, EN TANIPERLA, CHIAPAS, MÈXIC, EL MÓN.
1-VIDA I SOMNIS DE LA CAÑADA PERLA
Tota aquesta història comença just quan alguns creuen que acaba. L'11 d'abril de 1998 un operatiu militar irromp de matinada a Taniperla, capçalera del municipi autònom Ricardo Flores Magón, metralla el mural i en deté el coordinador i unes altres 20 persones, entre elles 12 observadors internacionals (4 ciutadans espanyols). El dia anterior havien inaugurat el municipi . És per això que es destrueix el mural. Perquè el mural és també la façana de la casa dels treballs de les comunitats. Perquè representa no el que és, sinó el que aspira a ser aquest municipi i qui el componen, les 112 comunitats d'indis tzeltals distribuïdes al llarg de la canal per on circula el riu Perla, que junt amb les tanÃas, les canyes que creixen a les seves vores, li dóna el nom de: Taniperla
Els municipis autònoms sorgeixen en zones d'influència zapatista, a Mèxic, com formes d'autogovern davant de la impossibilitat dels camperols indÃgenes de circular amb normalitat per la seva pròpia terra, la que ells treballen, o accedir a serveis bà sics (l’ escola, el centre mèdic...), a causa de la distà ncia o la profusió de controls militars on els retenen i els humilien. En aquestes zones són els propis camperols els que s'organitzen en assemblees, aixequen campaments de pau, cooperatives... Desafien en suma el govern federal. Al mal govern, com en diuen ells. Són, doncs, municipis autònoms i rebels , Il•legals. Perquè la llei i la justÃcia no sempre són el mateix. No és just tenir tres anys i morir per una diarrea el dia que a la doctora no li ve de gust passar consulta (o passar consulta tan sol als "priistas" o simpatitzants del PRI", el partit, per llavors, en el poder). No és just ser dona i que en girar la cantonada del teu propi llogarret temis que un soldat et violi. No és just ser un home invisible i no obstant això poder ser atrapat per una bala en qualsevol moment. La llei del mal govern no és justa i fins i tot és il•legal: els acords de San Andrés, firmats el 1996 entre l'Exèrcit Zapatista i el govern mexicà , que reconeixien els drets dels pobles indÃgenes i es comprometien a solucionar algunes de les seves demandes, mai no van arribar a complir-se. És per això que, emparant-se en l'article 39 de la Constitució mexicana, que diu que el poble té tot el dret d’escollir la seva forma de govern, el municipi Ricardo Flores Magón s’inaugura els dies 9 i 10 d'abril de 1998, després d'un ampli consens entre els membres de les comunitats que el componen.
Un dels actes d'aquesta inauguració va ser la culminació del mural, en el qual, sota la direcció de Sergio Checo Valdez, professor de comunicació grà fica de la Universitat Autònoma de Mèxic, havien treballat homes, dones i nens de 12 comunitats diferents durant les quatre setmanes anteriors. Un esforç en aparença inútil que l'endemà , quan l’exercit pren el municipi, el simbòlic treball, eloqüentment titulat Vida y sueños de la Cañada Perla és atacat de forma salvatge. Ni més ni menys que que 1000 homes armats irrompen de matinada a Taniperla, un poble habitat per 2000 habitants, i no només destrueixen el mural, sinó que cremen cases, camps i practiquen detencions.
Els homes del poble havien fugit a la muntanya en les hores prèvies davant dels rumors i amenaces de desmantellament del municipi, aixà doncs, la majoria dels detinguts són observadors internacionals, se’ls expulsa del paÃs i se’ls prohibeix que retornin perquè se’ls acusa d'incitar la rebel•lia i de ser sorpresos en flagrant delicte (Flagrant no crec, perquè estaven dormint, va ironitzar el seu dia Ramón Gandaria, el cònsol espanyol). Pitjor sort van córrer el professor mexicà Sergio Váldez, i el defensor dels drets humans, Luis Menéndez, també mexicà , empresonats durant més d'un any en el Penal de Cerro Hueco . I sens dubte molt pitjor els propis indÃgenes, que continuen sofrint fustigacions i vexacions des de l’ 11 d'abril de 1998 fins avui dia . Tanmateix, pot ser que sigui senzill arrabassar la vida o aconseguir que el que és una vida normalitzada, la que en definitiva reprodueix el mural de Taniperla, es converteixi en un somni, però aquests, els somnis, no s'arrabassen tan fà cil (de la mateixa manera que com diuen els zapatista no es poden beure els mars ni amarrar els vents?) i el mural, que havia estat fotografiat a color per alguns observadors unes hores abans de la incursió militar, reapareix al cap d'un temps en diferents punts del planeta.
És aquà on comença aquesta història.
Els observadors internacionals es mantenen en contacte després de l'expulsió i comenten la idea de reproduir el mural com a mostra de solidaritat i de denúncia. Aviat aquest comencen a pintar-lo en les seves ciutats d'origen: San Francisco, Torontó, Barcelona... Després, com reflectit per un mirall mà gic i invisible, que projecta els seus lluminosos colors, altres grups comencen a imitar-los. Els resquills del mirall salten des de la salvatge Patagònia argentina fins a l'aristocrà tica Venècia, passant per Brasil, Irlanda, Mèxic D.F, Barcelona, Madrid, Mà laga, Canà ries o petites localitats que no es distingeixen en els atles del món, com Ruesta a Saragossa o Alsasua a Navarra. En murs, enormes teles o sobre el velam d’un vaixell. Més de 30 murals a tot el món. Una xifra que ni tan sols no coneix amb exactitud Sergio Valdez, l'inspirador de la idea. Sovint els diferents grups no tenen coneixement els uns dels altres. De vegades la notÃcia arriba a través d'un eco, l'eco dels barrancs, i les muntanyes de la selva Lacandona, que reprodueix algun veÃ, que l'ha travessat. Altres vegades el mural és un mural mòbil, que es pinta sobre una gran tela amb motiu d’alguna trobada o una "anticimera", com la celebrada a Barcelona el març de 2002, i que després viatja per diferents llocs, deixant un regueró de llavors al seu pas.
En tot cas, i encara que en el fons en la reproducció del mural batega sempre un sentiment comú de simpatia i suport a la causa zapatista, el realment mà gic és que cada un dels miralls té vida pròpia, que cada grup que es decideix a reproduir-lo viu experiències inoblidables, hi afloren, sens dubte nodrits pel treball i els objectius compartits, forts sentiments de companyonia, solidaritat, esperança...
A Toronto, en la missions de Scarboro, on artistes locals, alumnes d'instituts i d’escoles el van reproduir com a part d'un projecte emmarcat en la "Biennale 2000", a més del disseny original hi van afegir imatges de diferents comunitats de la ciutat, com per exemple immigrants txecs d'origen romanÃ.
A San Francisco molts dels qui van participar en el mural, pintat a la façana d'una llibreria, estaven conspirant alhora organitzant les protestes de Seattle contra l'Organització Mundial del Comerç.
A Bariloche, a Patagònia, van pintar el mural a la tà pia del cementiri, omplint de colors la frontera entre "els morts i els semivius, perquè aquesta paredassa trista sigui el fre a la mort i l'exclusió."
Aquesta és, doncs, en definitiva, la història de moltes històries; la història d'un mural que és al temps un mirall, molts miralls, amb la facultat prodigiosa de reflectir en diferents punts del planeta uns homes i unes dones invisibles, els indÃgenes mexicans, la seva vida i els seus somnis ; un mural, un mirall, que també reprodueix la vida i els sons de qui li dóna color en algun racó del planeta i en el qual tot aquell que es mira hi veu reflectida una persona millor, capaç de creure encara que és possible un món també millor; un món en el qual cà piguen altres móns.
2-ELS MIRALLS
-Ruesta (Saragossa)
"Hermanotak"
Els indis tzeltals ho repeteixen sense parar en les seves converses, referint-se a si mateixos i al seu interlocutor: hermanotak (germans). Gairebé com una falca. Però no és una simple falca, es tracta d'una forma de passar per la vida, recolzant-se en conceptes com el respecte i la igualtat, que és la que implica per a ells el terme germanor . Els mateixos conceptes en què va fonamentar el sindicat CGT el seu agermanament amb el municipi autònom Ricardo Flores Magón. "No volem ser els padrins rics", diu en el text que Jose Luis Humanes, l'entusiasta coordinador de la comissió de solidaritat amb Chiapas de la CGT va elaborar per a la proposta d'agermanament qui, per cert, tant en la seva actitud rebel com en el seu aspecte fÃsic (sembla un doble de Pancho Villa) fa real el lema Zapata viu!
"IntentarÃem que el nostre suport fos fonamentalment polÃtic, de difusió i de reivindicació del respecte als seus drets," contÃnua la proposta que van trametre al municipi autònom, i que va ser acceptada de bon grat , encara que les respostes dels indÃgenes, tant les escrites com les enregistrades gravades en cintes magnetofòniques van patir més d'un sospitós esgarriament, abans que a l'estiu de 1998 l'agermanament fora un fet.
Un agermanament que és, en definitiva, una mostra de solidaritat, a la qual es va afegir la idea de pintar una rèplica del mural de Taniperla, també hi va contribuir que el sindicat designés una afiliada plenament capacitada per traçar unes pinzellades que aportessin els colors més vius i més sentits, els colors originals: Olga ClaverÃa, una dels 12 observadors internacionals expulsats de Mèxic.
La CGT va pintar el mirall a Ruesta, un llogarret del Prepirineu aragonès abandonat, del qual la CGT té cedits, per part de la Confederació Hidrogrà fica de l'Ebre, els drets durant 50 anys. A Ruesta hi ha un cà mping, on el grup que s'encarregaria de pintar el mural va acampar del 2 al 9 d'agost de 1998. La idea, en principi, era que aquest formés part de manera permanent del poble, per a això es pretenia pintar a la paret del vell frontó, però els voluntariosos “cegetistesâ€? van trobar una sèrie d'impediments legals (Ruesta és al Camà de Santiago i hi ha un perÃmetre de protecció que impedeix actuacions com a aquesta). Com que una de les possibles alternatives: , aixecar un nou mur, no estava molt d'acord amb l'ideari d'un sindicat llibertari, es va optar, llavors, per pintar un mural mòbil sobre el velam d’un vaixell amb aproximadament les mateixes dimensions que el mural original. Aquesta solució va tenir els seus avantatges, ja que d'aquesta manera el mural viatjaria a diferents festes i congressos de la CGT, que va presidiria orgullosament.
En total van ser una trentena de persones les que van dedicar part de les seves vacances estivals a acolorir la tela: el grup procedent de Madrid del qual havia sorgit la idea, i a les files del qual figuraven diversos nens, alguns acampadors que s’hi van afegir, alguns reforços de cap de setmana, etc., tot això sota l'observadora mirada d'Olga ClaverÃa, que va vetllar perquè la rèplica fos exacta, i que tanmateix no va poder impedir que en el mural de Ruesta, al costat d'un jaguar, hi aparegués una figura , convenientment estilitzada, que se sembla molt a Pancho Villa i encara més al coordinador de CGT-Comissió Chiapas, Jose Luis Humanes. Creu que el més destacat de la iniciativa i que es repeteix en tots els grups, en tots els miralls que, és l’ambient d'alegria i fraternitat que el mural va afavorir , trobades casuals de gent de diferents llocs i realitats; un grup multicolor en el qual es distingeix cada to, però resplendeixen objectius, lluites, utopies comunes... Com un arc iris . Com un grup de germans.
Barcelona
"Reincidents�
Dels diversos murals que hi ha que hi ha a Catalunya, Mery, del Col.lectiu de Solidaritat amb la Rebel•lió Zapatista de Barcelona, ha participat en quatre ,. Els hem reproduït en diferents temps i espais, fÃsics i no fÃsics," diu, "encara que sempre s'hi han unit tres factors: la casualitat, la col•lectivització d'idees i de treball, i la mà gia".
Fa quatre any vam pintar el l primer dels murals. Com va succeir en altres grups, com els de Ruesta o San Francisco, un membre del col•lectiu, en aquest cas Marta Sánchez, era un dels observadors expulsats de Mèxic i van fer servir de model les fotos que va fer allà . Ens vam reunir a la Casa de la Solidaritad del Raval amb artistes pintors, que ens van donar un cop de mà ," La Mery ens explioca, "tot i que el mural sempre va servir d'excusa per parlar i compartir� “sentipensaments�, com diria Galeano."
També va ser un mural mòbil, pintat sobre una tela de cotó tractat present en xerrades, jornades o concerts, com un de Los Fabulosos Cadillacs, que de bon grat van acceptar com a part de l'escenari. Un mural tan viatger, que fins i tot va estar a punt de perdre’s camà a un dels seus múltiples compromisos.
Van omplirt el buit amb un nou mirall, que es va fer el juny de 1999, durant una festa en el poble de La Garriga, organitzat per La Garriga Societat Civil, un col•lectiu de solidaritat amb Chiapas. En aquest cas els alumnes d'una escola de dibuix van fer el contorn sobre una tela, perquè posteriorment la gent del poble l'acolorÃs durant la festa. El mural actualment està penjat en la seu de La Garriga Societat Civil, encara que també viatja de tant en tant.
Ens ho han demanat col•lectius d'altres pobles", diuen. "Nosaltres el deixem encantats, però sempre diem que estaria bé que ells en pintessin un�
El tercer mural, i potser el més famós, va ser el que es va pintar durant les protestes contra la Cimera de la Unió Europea celebrada el març de 2002 a Barcelona. L'escenari, de nou El Raval, en el local "Golden Door", situat entre botigues de pakistanesos, i locutoris. Van participar-hi gent del barri xinès de tota la vida, emigrants, “okupesâ€?, nens, gent gran, gent sola... "Van venir també alemanys, nord-americans que l'havien pintat ja a San Francisco", explica Mery. "Al principi, entre tantes manis, xerrades, menjars populars i altres actes que es van celebrar durant la contracimera vam creure que la iniciativa passaria desapercebuda i que hi participarÃem els reincidents de sempre, però al final vam haver de tranquil•litzar el personal perquè tothom tingués l'oportunitat de fer una pinzellada rebel".
El quart mural es va pintar a San Vicenç del Horts, a cà rrec del col•lectiu ROSTEIX, que lluita per una ciutat menys inhumana, i que amb aquesta lluita ha intentat alegrar els carrers de la seva ciutat amb aquest o altres murals, com el de Zapata o el de Mumia Abu Jamal.
Quatre murals diferents, en definitiva, però , conclou Mery, temorosa que Ana Ruiz, la pintora que els ha tret de més d'un compromÃs els ho retregui tota la vida si no ho diu:: en tots ha aparegut un petit altar amb el Sant Nen d'Atocha, patró dels oblidats del món, els del quart o cinquè món, de les prostitutes, de la gent sense llar, dels perduts en els segles... I en tots ha estat respectat.
Madrid
"El conte de Luciano"
Hi havia una vegada un noi anomenat Luciano que somniava amb pintar de colors un món més bonic i el volia enviar-lo a uns senyors que somiaven el mateix, però molt, molt lluny, a l'altre costat de l'oceà i de diversos móns.
D’aquesta manera podria començar la història de la rèplica del mural de Taniperla que va fer la Xarxa de Suport Zapatista de Madrid. Quan Luciano va proposar als seus companys reproduir el mural a mida natural i posteriorment enviar-lo als zapatistas, alguns van creure que estava una mica boig, però també va ser com si es miressin en un mirall i es veiessin reflectits en aquella beneïda bogeria, tot i amb això es van deixar convèncer i van posar fil a l’agulla . En primer lloc van calcular sense mirar prim les dimensions de la paret (uns 12 metres de llarg per 2 d'alt, que al final es van quedar en 1'50, que era el que mesurava el velam d’un vaixell on el volien pintar). Després van buscar un lloc ampli on poder treballar. Van comptar per a això amb l'ajuda de la llegendà ria okupa del carrer Embajadores, El Laboratorio, van penjar la tela en una estructura metà l•lica i la van pintar en col•lectivitat i no solament van participar-hi membres de la xarxa, sinó gent molt diversa que va passar per "El Labo". Va ser aixà com es va complir, al començament de setembre de 1998, la primera part i potser la més senzilla del somni de Luciano, que ara ja era el somnide tots.
Dies després van exposar el mural a la festa del PCE, d’on va sorgir la idea de convidar la gent a escriure, en el dors de la tela, missatges de suport per als zapatistas, i, convertir-lo en una descomunal i encoratjadora missiva. Comvenientment doblegada i protegida, aquesta missiva va viatjar cap a San Cristóbal de las Casas, on al costat d'un altre mural fet pels presos del Cerro Hueco entre ells Checo Valdez, que va presidir una trobada entre la Societat Civil i l'EZLN, i d’aquesta manera es va complir la segona part del somni de Luciano, que ara era de el de tots. I vet aquà un gat que aquest conte s'ha acabat. AixÃ, com un conte, podria acabar aquesta història. I és que, com en els contes, alguns petits somnis es compleixen, potser només perquè continuem creient que els grans somnis algun dia també es poden complir.
Alsasua
Sol d'hivern
San Francisco, Mèxic D.F., Barcelona... I Alsasua. Un dels motius pels quals, encara que sens dubte no el principal, un petit grup d'amics i artistes d'aquesta localitat navarresa es van oferir com a voluntaris a congelar-se durant el gèlid hivern de 2002 mentre pintaven el mural de Taniperla fou el fet que el nom del seu poble de7000 habitants pogués figurar amb la mateixa excel•lència al costat del de grans ciutats on la pintura també havia estat reproduïda.
A aquest impuls cosmopolita shi han d'afegir altres motivacions, per exemple la d’algun dels participants que anys enrere havien viatjat a Chiapas. És el cas de Felipe Horcada, que va estar a Taniperla cap a 1995, abans que el mural es pintés i fos destruït. De fet, entre les fotos del seu viatge que conserva, al costat dels inevitables helicòpters militars sobrevolant el llogarret o, malgrat això, els somriures també inevitables dels nens, Felipe ens en mostra d’ altres on es veu la façana nua que seria posteriorment la casa municipal de Ricardo Flores Magón.
La idea del mirall, tanmateix, no va partir d'ell, sinó d'un grup d'artistes del poble, que ni tan sols no tenien clar quin havia de ser-ne el motiu, només que volien pintar un mural a Alsasua. "Un dia un d'ells, explica Felipe, va portar de Pamplona unes là mines del mural de Taniperla amb la seva història al dors, i tot seguit ens vam posar mans a l'obra, encara que sens dubte no vam escollir la millor època de l'any.
El mirall d'Alsasua es va començar a pintar el 21 de desembre de 2002, un dia horrible, amb un vent huracanat que escopia boles de gel. El fred va ser una constant durant els quatre mesos que va durar el treball. "Encara que al principi pensà vem que trigarÃem quatre anys, perquè un grup fix de cinc o sis persones només venÃem els dissabtes al matà ". Al fred, a més, s’hi va afegir el fet que el mur d'una antiga escola cedit per l'ajuntament era en un carrer en el qual mai no hi tocava el sol. Contratemps que es van suportar millor amb un reconfortant dinar a mig matÃ. "Sospitosament a aquella hora el grup de cinc o sis s'ampliava", fa broma en Felipe, però el dinar també era un altre dels estÃmuls per seguir endavant.
En realitat el mural d'Alsasua, que a més és un dels últims fets i dels pocs, d’entre els més propers , pintats sobre un mur, que ens mostra que el mirall pertany a tot el que desitgi mirar-s’hi, no importa si es tracta d'un petit grup d'amics d'una petita localitat; no fan falta grans motivacions per posar fil a l’agulla, que n'hi ha prou amb senzilles recompenses com un glop de vi o un tros de txistorra a mig matÃ, o la facultat, o la revenja de fer brillar, sobre una paret ombrÃvola, diversos sols en meitat d'un fred hivern.
Argentina
La metà fora del mirall
Lluny de les nostres fronteres el mural de Taniperla s'ha reproduït en desenes de ciutats, pobles i països. El reflex en el mirall ha arribat fins i tot al final del món, als lÃmits amb les terres de foc i les glaceres. Com les ciutats de Badia Blanca, porta d'entrada a Patagònia, o Bariloche, ja en l'interior d'aquest mÃtic territori.
Argentina sempre ha estat un paÃs d’una banda amb una espessa xarxa d'associacions civils, i d’una altra bressol de guerrillers llegendaris amb una empremta internacionalista, com Che Guevara o Hugo Irurzun. Per tot això no és estrany que hi hagi desenes de col•lectius solidaris amb la causa zapatista. En una trobada d’un d’aquests grups l'agost de 1998 a la ciutat de Badia Blanca, al sud-oest de la provÃncia de Buenos Aires, van reproduir el mural de Taniperla com a activitat de clausura. Segons ens expliquen els organitzadors, en una Universitat per primera vegada oberta i desencartronada s’hi van reunir una rara barreja de bojos rebels, emmascarats, maputxes, monges rebels, okupes, mestres... La Universitat Nacional de Badia Blanca, en efecte, va cedir les seves instal•lacions per a la trobada , i fins i tot una de les seves parets per pintar el mural que hi va romandre intacte fins a l'any 2000 quan el van cobrir amb una gruixuda capa de pintura verda. Ens van dir que el Consell Superior Universitari havia donat l'ordre perquè estaven preparant els pavellons per pintar-los , però han passat els anys i la pintura no ha arribat, la qual cosa posa en evidència que el que volien era destruir el mural" comenten. “ La metà fora del mirall va ser tan real que fins i tot el van destruir, com l'original. Fixa't que la idea de pintar-lo era que es reflectÃs com els miralls. Destruir un mural significava que n'apareixerien molts més".
Hi ha, de fet, alguns miralls més a Argentina: a Rosari o a Bariloche, a la Patagònia, van pintar el mural a la tà pia del cementiri. Va ser al març de 1999, sobre un mur de 35 metres, durant una jornada en què, a més, una xarxa de rà dios comunità ries va obrir els seus micròfons per donar veu als exclosos que, al costat dels artistes, van estar convocats i van assistir-hi : alcohòlics, joves aturats... La pintura sobre la paret del cementiri, tenia de fet un valor simbòlic, ja que es tractava de donar vida, força i esperança als "morts", als exclosos, als “ningú� del planeta; de fer-los comprendre, en definitiva , la metà fora del mirall: aquest mirall que quan es trenca no es destrueix, sinó que converteix els seus bocins, els seus resquills, en desenes de petits miralls.
3-ELS COLORS DEL MIRALL
1. Una frontera amb la forma de la cintura d’una dona: la figura d'aquesta dona, que simbolitza la Mare Terra, és la que dóna inici, la que dóna a llum al mural si el comencem a observar des de l'esquerra (des de la dreta hi ha igualment una altra perspectiva). S’hi representa tant el paradÃs celestial com el terrenal. La frontera és la seva cintura. A dalt el firmament, a baix el món. La dona va descalça la qual cosa pot simbolitzar un contacte directe amb la terra (encara que paradoxalment les dones no poden trepitjar la “milpaâ€?, el blat de moro) però, també el fet de posar els peus a la terra és la forma tradicional de calçar-se de les indÃgenes; o més ben dit, de no calçar-se.
2. L'artèria d'aigua: Taniperla significa "Canyes del Riu Perla". El Riu Perla, en els marges del qual creixen una curioses canyes, les “tanÃasâ€?, amb una flor cotonosa a la punta, corre per una canal on s'assenten les 112 comunitats diferents que formen el municipi. La canal és la que li dóna vida. Una artèria d'aigua (l’aigua és la vida, diuen els indÃgenes) on els indÃgenes es banyen, renten la roba... Viuen.
3. La religió de totes les religions i de cap: tot i que originalment Taniperla fou una comunitat cristiana i catòlica, més endavant hi van arribar altres esglésies, com l'evangèlica. La convivència, la idea de l'espiritualitat per si mateixa, en realitat s'idealitza en una caseta que és el temple de totes elles. En un pebeter s’encenia el copal, que els indÃgenes cremaven en honor dels seus déus. Dins de la caseta els indÃgenes van pintar un altre creador, en aquest cas el del propi mural: Checo Valdez.
4. Un colom que vola lliure: tradicionalment els homes formaven l'assemblea però les dones tenen dret a convocar la seva i comencen a fer-ho (en l'altre extrem del mural hi ha una assemblea masculina, una mica més desorganitzada). El cercle acolorit i harmoniós d'aquesta assemblea femenina representa l'alliberament de la dona, un aspecte especialment tingut en compte en els municipis autònoms, on en moltes ocasions els homes es veuen obligats a fugir a la muntanya i són les dones les que queden al capdavant dels llogarrets. Al centre de la rotllana un colom alça lliure el vol.
5. Llavors llibertà ries: l'escriptor revolucionari que dóna nom al municipi, apareix sembrant paraules. Ricardo Flores Magón va néixer el 1873 a Oaxaca. Escriptor i periodista de tarannà llibertari, va dirigir el diari Regenaración i va col•laborar en El Hijo del Ahuizote (el nom d'ambdós apareix al sarró que porta en el dibuix), des dels quals va arremetre contra la dictadura de Porfirio DÃaz. El van empresonar i es va exiliar a San Luis (Missouri) des d'on va promoure la insurrecció de la Baixa Califòrnia. Als Estats Units també va ser empresonat per dirigir un manifest als anarquistes de tot el món. Va morir assassinat en una presó de Kansas. La seva obra, de la que en destaquem el drama "Terra i Llibertat" té un fort contingut realista i de crÃtica social. En el mural sosté entre les seves mans les lletres que componen la paraula llibertat.
6. Emiliano Zapata de color de coure: igual que Flores Magón, la imatge d'Emiliano Zapata s'ha fet més propera, més familiar per als indÃgenes perquè han enfosquit el color de la seva pell. En el seu mocador vermell podem llegir un dels manaments zapatistes: la terra és de qui la treballa
7. Una dotzena de testimonis molestos: Els observadors internacionals que componen els campaments civils pretenen ser només testimonis neutrals que documentin les violacions dels drets humans. Dotze d'ells, quatre ciutadans espanyols, van ser expulsats de Mèxic després de l'assalt a Taniperla el dia 11 d'abril de 1998. Se'ls va implicar en la creació del municipi rebel, una acusació en el fons de la qual s'amaga la idea racista que els indis són incapaços d'organitzar-se ells sols.
8. Una porta a la pau: potser és l'element central del mural. Aquesta part del mural, cap a on es dirigeixen un home i una dona amb les decisions preses per les diferents comunitats, és a més la porta d'accés a la casa municipal (el lema sobre el marc en llengua tzeltal vol dir "casa dels treballs de les comunitats") i també significa tot el que vol el municipi autònom: en el centre de la porta s’hi llegeixi la paraula pau.
9. Soldats desarmats: hi ha 90 guerrillers, la majoria d'ells de l'EZLN, situats a la muntanya, protegint el municipi. Els indÃgenes consideren que els zapatistas els cuiden i no els consideren soldats, a diferència dels de l'Exèrcit Nacional, una força agressora sinó de pau. De fet, només 9 dels guerrillers apareixen armats. En destaquen dues figures, la de Ramona i la d'un altre comandant que pot ser David o Tacho
10. Instal•lant la llum elèctrica: L'estat de Chiapas genera el 30% de la llum elèctrica de Mèxic, no obstant això el 80% dels “chiapanecos� no en té.
11. Soldats, drogues i putes no!: és el que es llegeix a la façana d'aquesta escola comunità ria. I a sota: Blat de moro, fesol i pau sÃ! Els mestres de les escoles estatals no pertanyen a la comunitat, ni senten estimació per ella, ni per la seva llengua, el tzeltal. Ni tan sols no es preocupen d'ensenyar-los bé el castellà . De vegades beuen, o ni tan sols van a l'escola malgrat que els nens hagin caminat diverses hores per anar-hi.
12. Somnis senzills i trencats: prop de l'assemblea dels homes s’han representat diverses escenes quotidianes d'una vida arrabassada: el cafè assecant-se , un partit de bà squet, manobres fent camins... Escenes aparentment senzilles per a nosaltres (només aparentment, per exemple, un d'aquests camins va cap al sol naixent, sÃmbol de coneixement) i que per a d'altres són petits somnis violentament trencats.
4-ENTREVISTA AMB CHECO VALDEZ
Sergio Valdez Ruvalcaba, Checo Valdez, ha estat, al llarg de la seva carrera dilatada professional, director de diferents publicacions, caricaturista polÃtic, professor investigador de la universitat autònoma metropolitana de Mèxic... Des de fa cinc anys promou el mural comunitari participatiu. Ha creat 11 murals, tant a Mèxic com a l'estranger. Però sens dubte d’entre tots en destaca "Vida y sueños de la cañada Perlaâ€?. Van detenir-lo per haver pintat aquest mural va ser va estar empresonat més d'un any.
Crec que vostè es va convertir de la nit al dia d'un professor
universitari a un involuntari activista polÃtic Com sorgeix la invitació per pintar el mural?
La invitació té dos moments: el primer quan el professor Antonio Paoli ens demana que tres professors de comunicació grà fica elaborem un cartell i uns fullets per a un esdeveniment indÃgena sobre l’educació i els drets humans. Aquesta necessitat i la curiositat de conèixer una mica la cultura tseltal, ens va dur a fer una exploració del terreny a Taniperla. Alhora, vam ser part del Campament Civil per la Pau, del Comitè de Drets Humans Fray Bartolomé de Las Casas i observadors dels drets humans. Les nostres activitats eren fer entrevistes a les persones que desitjaven exposar algun tipus de violació dels drets humans, prendre notes i fotografies testimonials del freqüent pas dels combois i les patrulles de l'exèrcit, etc.
Un dia, un representant de les autoritats em va sol•licitar que els ajudés a fer un rètol per a la identificació del Municipi Autònom rebel Ricardo Flores Magón.
Un altre moment va tenir lloc durant la realització del rètol, en que una comissió dels responsables del municipi em va sol•licitar que assessorés un grup que volia fer una "gran pintura" per a la inauguració del seu municipi. Amb aquestes inquietuds i idees, vaig tornar a Mèxic D. F., a fer els preparatius i a adquirir els estris necessaris, a refrescar i ampliar els meus coneixements de “muralisme� i a elaborar el pla de treball per a la nova i interessant experiència.
A Ricardo Flores Magón vostè no va ser el professor que feia una classe magistral sinó que el mural es va anar gestant amb idees dels propis indÃgenes, que vostè coordinava. Com va ser el procés per pintar el mural?
Vaig tornar Taniperla el quinze de març i es va convocar els participants. Des del meu punt de vista, per aconseguir la millor representivitat dels habitants del Municipi RFM, calia que el grup es formés amb persones de diferents comunitats, homes i dones de diverses edats. El grup mai no va ser el mateix, ja que els participants es rellevaven cada pocs dies. El meu aprenentatge va començar aviat i inesperadament vaig haver d'adaptar-me a un procés de creació col•lectiva, amb participants canviants. Tots els integrants del grup van ser tseltals, bilingües, camperols, amb poca escolaritat, bases civils zapatistes, sense cap formació plà stica. D’edats compreses entre els 16 i els 62 anys. Van participar unes 42 persones d'almenys dotze comunitats del Municipi Autònom RFM (integrat per 112 comunitats). Per arribar a Taniperla, alguna d'aquestes persones va caminar vint minuts, els de la comunitat més propera i altres, els de la més llunyana, fins a vuit hores.
Per a la gestació vam estar dotze dies treballant al Campament Civil Por la Paz, sota la curiositat de la comunitat i les mirades dels nens a través de les múltiples escletxes dels taulons de la rústica construcció, i envoltats de les suspicà cies dels no zapatistes del propi Taniperla (un 20%), la majoria del Partit Revolucionari Institucional.
Per fer el mural vam tardar 12 dies més , ara, a més de la curiositat i les suspicà cies, també comptem amb les descarades mirades i cà meres de l'Exèrcit Mexicà , que patrullava amb freqüència a peu, amb vehicles i amb helicòpter, procedien de l’assentament militar que hi havia en un turó a pocs metres del poblat. La intimidació era constant. D’aquesta manera viuen des de fa deu anys els indÃgenes rebels " la base civil de suport", que no estan armats, però que són els que suporten dia a dia aquesta guerra anomenada eufemÃsticament "de baixa intensitat" o "situació de no guerra".
I una cop va passar el 9 d'abril de 1998, el mural, és destrueix a vostè el detenen. Com va succeir tot? Per què? De què l'acusen?
A les vuit de la nit del divendres 10 d'abril, després de la cerimònia i dels discursos i al bell mig de l’animat ball, el mestre de cerimònies comenta que ens ho està vem passant molt bé i va anunciar en espanyol que la festa s'acabaria al cap d’una hora perquè tenien "un altre compromÃs" i que no hi havia prou diners per pagar-los. Després ho va dir en tseltal però al final va afegir que era una ordre, segons ens va traduir Antonio Paoli. Amb serenitat, però fluidament, els assistents van agafar els seus vehicles i van marxar de Taniperla. Entre mig d’aquest anar i venir els visitants estrangers (uns 17) i els nacionals mestissos (uns 20), vam ser convocats a una reunió al Campament Civil per la Pau, on se'ns va informar que estaven arribant efectius de diferents cossos policÃacs (dels molts que tenim a Mèxic) i de l'exèrcit al Monte LÃbano (a mitja hora en cotxe, on hi ha un important assentament militar), la qual cosa indicava una propera acció, probablement contra Taniperla. Ens van convidar a marxar amb l'autobús de mitjanit (l'únic viatge que connecta a Taniperla amb Ocosingo, la ciutat més propera a cinc hores de viatge). Ningú no va acceptar la invitació.
Ens vam organitzar en torns de guà rdia i vam esperar els esdeveniments, ja que més no podÃem fer res més.
A les quatre de matà em van despertar, vaig creure que ja era el meu torn de guà rdia, però ens van avisar de l’arribada de desenes de vehicles que trencaven la nit amb el seu estrèpit i amb brillants raigs de llum. Efectivament, l'operatiu era contra Taniperla. En aquell moment no ho sabÃem, però va ser l'inici d'una campanya d'operatius per desmantellar alguns dels 32 municipis autònoms rebels. Amb la meva enregistradora sota el braç vaig anar prop del camÃ, just davant el Campament Civil per la Pau, per fer un reportatge dels esdeveniments: van passar els primers camions ... uns amb agents uniformats de blau, altres camuflats, altres de negre, molts porten capot... tots armats amb fusells de diferents tipus... més endavant, vehicles de transport policÃac, també militars i camions de cà rrega de diversos tipus...Un policia civil em vol prendre l’enregistradora, intenta treure-me-la amb fortes estrebades tot cridant " en quines freqüències transmets cabró? quin abast té? "... M'oposo a l’espoliació
" és una l'enregistradora pendejo! "... finalment me l'arrabassa i la destrueix a cops de culata del seu fusell, em condueix a una camioneta pick up de la policia judicial de l'estat, em neguen que estigui detingut, però no em deixen anar, al mig de maltractaments, crits i cops, pugen a altres no-detinguts, camperols i Luis Menéndez, defensor dels drets humans i membre del Centre de Drets Humans Fray Pedro Lorenzo De la Nada.
Al mig d'un gran xivarri, des de la camioneta on ens trobà vem els no-detinguts", vam ser testimonis durant diverses hores d'un gran teatre del terror, en el qual van destruir i van cremar la cuina comunità ria, l'auditori, el rètol del municipi, el mural, la manta de benvinguda al nou municipi... els cartells al•lusius i tot el que consideraven "zapatista". Junt amb els meus companys de sort, els set indÃgenes i Luis Menéndez, ens van traslladar a un centre policÃac sense cap identificació, però no se'ns va permetre parlar amb l'advocat i se'ns va mantenir incomunicats. A la tarda nit ens van traslladar a San Cristóbal de La Casas, ara a un centre de detenció formal, però també incomunicats, en una cel•la de ciment de tres per quatre metres, amb la tassa de la latrina tapada i plena de porqueria. També hi havia un altre detingut, ferit amb un matxet en una baralla. Cap a les dues del matà els membres del Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de las Casas i altres persones solidà ries ens van localitzar i ens van portar menjar i flassades. A la matinada del dilluns, cap a les cinc del matÃ, tot burlant la guà rdia, ens van treure bruscament i ens van conduir a Tuxtla Gutiérrez, un centre de detenció de la Policia Judicial Estatal, on vam tornar a estar incomunicats diverses hores, fins que la Comissió de Drets Humans de l'Estat de Chiapas, ens va localitzar. A la tarda ens van traslladar al Penal de Cerro Hueco, el segon dia el grup de presos relacionats amb el zapatisme, conegut com La Voz de Cerro Hueco (VCH) ens va acollir a la seva cel•la, ens van informar que havien detingut set persones més a Taniperla, tots promotors dels drets humans. Dimecres, als nou detinguts dissabte, se'ns va dictar acte de formal presó sota una tirallonga de falsos cà rrecs: Rebel•lió, associació delictuosa, usurpació de funcions, robatori amb violència, espoliació i destrucció de propietat privada.
Com va viure vostè aquesta experiència i es va convertir de sobte en un artista injustament empresonat? Creu que l'art es un element revolucionari que pot arribar a canviar el món?
Per la seva naturalesa, l'art, com el coneixement i la veritat, quan no els controla, són una amenaça per al poder que es mou per l'ambició i es basa en l'esterilitat, la ignorà ncia i la mentida. Quant a això de veure'm com artista em fa posar vermell perquè és un concepte bastant discutible, en tot cas preferiria el terme creatiu. Més aviat, vaig creure’m un professor empresonat per exercir el que sap: aprendre, experimentar i ensenyar.
I l'experiència de la presó, va ser dura?
La meva experiència va durar poc més d'un any, realment el procés va durar 17 mesos, sens dubte va ser una experiència no desitjada, però em va proporcionar l'oportunitat de conèixer en directe molts aspectes del teixit social; anhels, sociopaties, valors, cultures, capacitats, mancances, debilitats i fortaleses, de la població del penal, presos i custodis, i la meva pròpia experiència . El Centre de Readaptació Social núm. 1, com anomenen oficialment a aquesta universitat de la delinqüència i alhora alberg obligat de bocs expiatoris, és part d'un conjunt de penals assentats en el Cerro Hueco, de Tuxtla Gutiérrez, Chiapas i allotja els presos en procés, com era la nostra situació. Com que ja hi havia una organització de presos polÃtics, "La Voz del Cerro Hueco", la nostra situació va ser menys dura, en un principi perquè això va evitar ens dispersessin en diferents cel•les dominades per delinqüents de tot tipus, però no ens va salvar de l'amuntegament. El penal s’havia projectat per allotjar-hi 300 presos. Quan hi arribem, la població superava els 1200, més una població d'uns 200 familiars, dones i fills, que vivien dia a dia a la presó acompanyant els seus presos. A la cel•la de La Voz de Cerro Hueco, una galera de 7. x 10.0 metres, , no hi havia ni una mà rfega, tots dormÃem damunt de cartrons. Amb la nostra arribada vam sumar 23, però al cap de poc , com a resultat dels següents operatius de la campanya de desmantellament dels municipis autònoms, arribem a ser 72 presos, més alguna esposa i fills. Luis i jo vam ser els dos únics que no érem indÃgenes. Hi havia Tseltals, Tojolabals, Tzotzils i Chols, els principals grups ètnics rebels dels set o vuit que viuen a Chiapas des de temps immemorials
Mentre va estar empresonat es va sentir aïllat o va tenir notÃcies de la repercussió del "cas Taniperla"?
Al principi vaig creure que el nostre cas seria objecte d'atenció només uns dies, que a les dues o tres setmanes només els ens visitarien la gent més propera. Va ser una apreciació per fortuna equivocada. Durant tot el temps vam rebre visites i actes de solidaritat. Van ser amb nosaltres estudiants de secundà ria, intel•lectuals, professors, comerciants, lluitadors, artistes, universitaris, individualment o en grups; divereses organitzacions: dedrets humans, veterans de guerra, religioses, sindicals, polÃtiques, artÃstiques, intel•lectuals, etc. la llista és gran i molt variada. No és el cas dels gaires presos polÃtics a Mèxic, la majoria totalment anònims.
Al cap de poc d’empresonar-nos, comencem a rebre notÃcies dels actes més diversos entorn del "cas Taniperla": declaracions públiques dels observadors nacionals i estrangers expulsats de Chiapas uns, del paÃs, d'altres; demostracions, manifestacions, cartes públiques d'organitzacions socials, polÃtiques, acadèmiques, culturals, sindicals, de Mèxic, Espanya, Canadà , Argentina, Ità lia, França, Guatemala...
Particularment, si bé em sabia pres, mai no em vaig sentir aïllat, fins i tot, la revista de sà tira polÃtica "El Chamuco" em va obrir les seves fraternes pà gines i vaig tornar publicar caricatures després de quinze anys de no fer-ho, vaig exposar-hi algunes situacions en què d'alguna manera estava involucrat.
Què ens pot dir del mural i les seves reproduccions de cap a cap del món?
Realment, a les tres o quatre setmanes, Antonio Paoli ens va portar cent exemplars de la reproducció del mural de Taniperla impresa a escala. A partir de fotografies d'aficionat d'algun observador no identificat, Victor, el meu col•lega, va aconseguir rearmar-lo digitalment i el comitè de suport de l'UAM va fer-ne una primera edició de quatre mil, amb el doble propòsit de difondre el cas i fer un fons per comprar blat de moro i arròs per a Taniperla, que seguia ocupada per la policia i l'exèrcit, amb els homes absents que, amenaçats per policies, soldats i paramilitars, estaven refugiats als turons, mentre les dones, nens i ancians són amenaçats i perseguits, sense poder sortir de les seves cases a recollir llenya per cuinar els seus precaris aliments.
Al cap de dos o tres mesos comencem a rebre notÃcies d'una reproducció pintada per estudiants en un mur de l'UAM; una altra allà mateix, que una mestra va pintar sobre una lona; una més, reproduïda per un artista i els seus deixebles; una altra, per un comitè de solidaritat amb Chiapas a Barcelona; també a Saragossa, per membres del Comitè Chiapas de la CGT; a Ità lia; a Argentina, als Estats Units, a Brasil, a Bèlgica, a Uruguai, a Alemanya, Canadà , França. Algunes van ser impulsades per observadors expulsats, altres per comitès que prèviament hi havia, d’altres per grups solidaris integrats per al cas. Va ser un concert no convocat, espontani i vigorós. En total van 30 reproduccions en 17 o 18 ciutats d'11 països i qui sap?, potser n'apareix alguna més.
Si la destrucció del mural, com a part d'aquest teatre del terror, buscava esborrar-lo de la memòria dels habitants del municipi, va aconseguir al contrari provocar-ne la reproducció per desenes de milers en els suports més diversos: calendaris, postals, cartells, portades de revistes i llibres, tasses, capsetes de llumins, separadors, internet, etc., reafirmant exponencialment el seu carà cter de mitjà de comunicació social, en una dimensió tan à mplia i profunda, com a inesperada, des de l'entorn rural de les canals de Chiapas, fins als à mbits nacional i internacional; convertint-lo en un referent dins del moment històric del moviment zapatista, en matèria de diferents treballs acadèmics, i en motiu de múltiples actes solidaris nacionals i internacionals.
Deu de ser molt satisfactori. Quan algú crea alguna cosa, una obra d'art, la dota de vida, però com se sent algú quan després de ser destruïda aquesta obra torna a ressuscitar tantes vegades i en tants i llocs tan diferents?
La veritat, és un cas insòlit que provoca un profund sentiment de germanor entre persones llibertà ries, que transcendeix fronteres i llengües, i crea i enforteix vincles de tot tipus. És un cant humanitari. |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
|
