Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Ovidi Montllor || Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances!
10 mar 2005
OVIDI MONTLLOR: DEU ANYS FENT VACANCES
camp.jpg
Avui fa deu anys que un càncer d'esòfag va apagar la vida d'Ovidi Montllor, després d’haver-li pres la veu. Nascut a Alcoi el 1942 i mort a Barcelona el 1995, va passar més de vint-i-cinc anys cantant poetes i cançons seves, fent teatre, sobretot al principi, i cinema, cap al final. Amic dels seus amics, enamoradís, divertit encara que tenia cara d'home trist, irritat amb els polítics de la transició, que el van bandejar, a ell i a la majoria de cantants que continuaven fent denúncia, Ovidi Montllor ha deixat moltíssims records als qui el van tractar. En aquest especial n’esbossem la biografia a partir del llegat cultural de cançons i poetes, i del testimoni d'amics que el van conèixer bé. També hi trobareu webs relacionades amb ell i un calendari d'activitats d’aquests deu anys sense Ovidi.

Els amics que van tractar l’Ovidi coneixen la seva singularitat, la seva actitud combativa i les dificultats que va tenir per fer la seva carrera artística. Però, per sobre de tot, en valoren les cançons i els poetes que va musicar, perquè són tota una declaració d’intencions i formen el seu llegat. Un llegat personalíssim, elegant, popular, profund, que ara també se’ns presenta com una autobiografia excepcional: la tendresa de l’imaginari del seu Alcoi, la mala jeia contra les injustícies, la sensibilitat per penetrar i entendre i difondre uns poetes que va fer seus.
Explica la llegenda que cap el 1967, ja instal·lat a Barcelona, l'Ovidi va assistir a un recital de cançó que el va impactar tant, que, en tornant a casa a peu, va començar a escriure la seva primera cançó: ‘La samarreta’. Tenia una lletra simbòlica: l’Ovidi provenia d’una família amb molt pocs recursos i de pare anarquista, empresonat per la dictadura.

Jo sóc fill de família molt humil.
Tan humil que d’una cortina vella
una samarreta em feren: vermella.
D’ençà de llavors, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d’anar contra corrent
perquè jo no sé què passa,
que tothom que et ve de cara
porta el cap topant a terra.

Les primeres cançons tenen una música molt d’estil Brassens, recorda el guitarrista Toti Soler: ‘Músiques d’estil popular, amb molta gràcia i unes lletres molt potents, que diuen coses, diuen veritat, amb ironia, amb intel·ligència’. La cançó francesa va ser molt important per a l’Ovidi, i d’això, n’és en bona part responsable el periodista Joan de Sagarra: ‘Venia a casa i li posava discos, sobretot de Léo Ferré, i alguna cosa de Jacques Brel, Yves Montand…’ L’Ovidi va arribar a visitar Léo Ferré a la Toscana, on vivia; la simpatia i el respecte eren mutus.
La importància de la cançó francesa es palesa en aquest fet: Hi ha una cançó que l’Ovidi no va gosar enregistrar mai, fins a l’últim projecte, que va deixar inacabat, ‘Verí good’ (recollit a ‘Ovidi Montllor Antologia, 13 CD. Dahiz Produccions), que és ‘El meu poble Alcoi’, amb música de la cançó de Jacques Brel, ‘Le plat pays’. Sembla que això de versionar una cançó de Brel li feia una certa basarda, però en canvi, aquesta és una de les seves cançons més aconseguides.

Té costeres i ponts,
música de telers;
té muntanyes que el volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de fàbriques;
allí fan nàixer boira
del fum brut sense ales.
Eiximeneres trauen
en prova de treball
d’un poble que l’ofeguen
i que no mataran:
El meu poble Alcoi.

Ovidi Montllor no va deixar mai de cantar i de portar a sobre l’imaginari d’Alcoi, els seus paisatges, carrers, parcs, ponts, fàbriques, barrancs i personatges. El 1974 edita ‘A Alcoi’, un disc molt acurat, dissenyat per l’artista, i amic seu, Toni Miró. En aquest treball es pot sentir per primera vegada ‘Homenatge a Teresa’, segurament la seva cançó més coneguda.

Com un record d’infantesa
Sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
Potser fou l’últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.

Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig escabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d’anatomia.
Ella ens va dir d’on veníem
i que els reis d’Orient
no existien.
Ni llops ni esperits.

I és en aquest disc, ‘A Alcoi’, que es troba també el testament d’Ovidi Montllor. La cançó: ‘Les meves vacances’. Demana que, quan es mori, el portin a Alcoi i que, les cendres, les aboquin al barranc del Cinc. I que no es morirà, sols farà vacances. Les cendres es van portar a Alcoi, un dia de pluja, i algunes criatures del poble enarboraven aquella senyera ‘on blau no hi ha’ que ell havia cantat a ‘La cançó del cansat’.

Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble.
I allà on comença
el barranc del Cinc,
prop d’un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l’aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Però llavors,
no em moriré,
faré vacances!

Durant la dictadura franquista algunes cançons de l’Ovidi prenen una intensa significació, com ‘La fera ferotge’ escrita per Josep M. Carandell. Però l’Ovidi també canta la gent més desfavorida, contra les injustícies, i ho fa, com dirà Joan Fuster l’any 1969, amb passió d’ira: ‘Hi ha molta passió, i potser passió d’ira en les cançons que canta Ovidi Montllor. D’entrada, ni tan sols ho sembla: diríeu que tot comença i tot acaba amb un simple joc de sarcasmes, de vegades tènue, i sovint fred. (…) Darrere de cada paraula, en l’arrel de cada inflexió de veu, sota el gir burlesc dels temes, hi endevinem sempre una ràbia profunda i esmolada. (…) I no cal subratllar contra què ni contra qui s’adreça la serena violència d’Ovidi. Ell s’enfronta, precisament, amb l’altra violència, la violència autèntica, institucionalitzada a través del cèntim, del poder i de les nostres mil ofuscacions quotidianes. No es decanta per la increpació grandiloqüent: s’estima més la denúncia concisa, la descripció nominal, la reticència òbvia, i les practica amb una malícia tècnicament eficaç. (…) Un dia o altre ens n’adonarem: l’impacte de les cançons d’Ovidi Montllor no serà, no haurà estat, gaire espectacular, però sí decisivament positiu. Val la pena que ho tinguem en compte des d’ara’.
Aquesta actitud de l’Ovidi Montllor que descriu Joan Fuster a les acaballes dels anys seixanta es mantindrà fins al final. Però el cost serà molt alt. Des del 1968 fins al 1980 el cantant traurà al mercat gairebé cada any un disc. Però, amb l’arribada de la democràcia i el silenci imposat de la transició, les cançons de l’Ovidi, que continuen essent combatives, fan nosa. Les institucions deixen de dar suport a la majoria de cantants, les discogràfiques també abandonen i ell es veu obligat a guanyar-se la vida fent cinema i televisió. L’Ovidi sofrirà aquesta situació i passarà més de deu anys sense editar cap disc. Explica Joan de Sagarra: ‘L’any 82, el proposen per a la Creu de Sant Jordi, i l’any 82 l’Ovidi diu que no a la Creu de Sant Jordi, perquè no està d’acord amb la política de la Generalitat envers la cançó. No poder enregistrar va ser greu per a l’Ovidi, perquè es trobava en un moment d’una gran riquesa i d’una gran maduresa’.
L’Ovidi té un interès especial per la poesia. Però no tots els poetes li escauen, i és en la tria que en fa, que radica la seva força i personalitat: Papasseit, Estellés, Espriu, Sagarra… El projecte que ara acaba d’estrenar Toti Soler, ‘Ovidi Montllor: deu catalans i un rus’, es basa en els poetes que van musicar plegats, però que el desert discogràfic va impedir d’enregistrar. Ho explica: ‘Teníem Pere Quart, Blai Bonet, Martí i Pol..., fins a onze poetes; deu de catalans i un de rus, en dèiem. I el rus era Vladímir Maiakovski, que va ser un muntatge molt bonic que vam fer al teatre Grec, em sembla que l’any 79’.
Però, segurament que el treball poètic més important d’Ovidi Montllor i Toti Soler va ser el ‘Coral romput’ de Vicent Andrés Estellés. Explica Joan de Sagarra: ‘Això, ho tenia l’Ovidi: una sensibilitat extraordinària pels poetes; però havien de ser poetes de terra, de sang, de sol, de color, forts. Havia de ser la cosa viva, la cosa que es toca. En això tenia una intuïció extraordinària’.
Vicent Andrés Estellés va ser un dels poetes preferits d’Ovidi Montllor. Un dels poemes musicats per l’Ovidi, que més plaïen a Estellés, era el seu ‘Els amants’. Sagarra diu amb malenconia: ‘Quan l’Estellés sentia el poema ‘Els amants de València’ dit per l’Ovidi, li queien les llàgrimes. I és comprensible: ningú no l’ha recitat mai com ell’.

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de complement i teles.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
I ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny

http://www.vilaweb.com/especials/especial970289.html

+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba
el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
Si no és molèstia
per als amics,
amb una capsa
de cartó,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
I allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també
del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
Així per fi,
s'aproparan
al romaní
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció,
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.

Les meves vacances
(Ovidi Montllor - Toti Soler)
Mira també:
http://idd007jc.eresmas.net/index.html

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Ovidi Montllor || Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances!
10 mar 2005
ovidi no t'oblidem. ovidi antic militant del psuc. sempre et recordarem
Ovidi Montllor no era un sectari !!
10 mar 2005
L'Ovidi no era precisament la imatge "del Psuc", i seria molt trist el fet d'oblidar la seva tasca a favor de totes les lluites anticapitalistes, tant de caire llibertari com comunista.
Visca l'Ovidi, no morirà mai!!!!!!!!!!
Re: Ovidi Montllor || Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances!
10 mar 2005
va per tu Ovidi perquè ningú t'oblidi!
Va per tota la classe obrera, va per tots els països catalans!!!
Sempre el cor Poeta!
Re: Ovidi Montllor ¿Y este quien es?
10 mar 2005
¿Este que era otro vividor?
Sindicat