|
|
|
Notícies :: especulació i okupació |
|
Una ciutat col-lectivament poc equipada
|
|
per Ferran Navarro Acebes, arquitecte
Adreça: La Veu del Carrer n° 78, març-abril de 2003 |
14 nov 2004
|
Vivim en una ciutat ben equipada? EI centre comercial de Glòries és un
equipament? I un club esportiu privat? I una escola concertada? Tenim dificultats o
facilitats a l'hora d'escolaritzar els fills? I a l'hora de trobar una residència pels
avis? |
Per què la festa dels Súper atreu tanta gent i no hi ha ludoteques als barris?
Els temps que ara vivim ens obliguen a replantejar-nos moltes coses. Coses que
afecten les nostres formes de vida i la qualitat urbana que exigim a les nostres
ciutats. I si bé ara, quan la situació ja ha arribat a un nivell insuportable socialment,
tothom es planteja com un problema a resoldre el preu de l'habitatge, sembla que
l'exigència d'uns equipaments dignes, suficients i a l'abast de tothom ha passat a
un segon pla. Com si penséssim que un cop resolt el problema familiar individual,
ser propietari d'un habitatge, els problemes col. lectius no tinguessin la mateixa
importància.
Els equipaments comunitaris són els llocs on la col.lectivitat ha de trobar
satisfacció a les seves necessitats, especialment en matèria d'ensenyament,
sanitat, cultura, esport, assistència social en tots els seus diferents aspectes,
abastiment, etc. Aquesta satisfacció l'ha de garantir l'administració, mitjançant els
instruments amb els quals dota la llei; els plans urbanístics, que permeten
reservar els terrenys necessaris i obtenir-los, i els pressupostos que l'administració
destinarà a la contrucció dels equipaments i a la seva gestió.
Per assegurar que la població pot accedir als equipaments, sense distinció de
classes ni de races, tant el terreny destinat a l'equipament com la seva gestió han
de ser públics. En cas contrari, qui ens assegura que una escola o un club esportiu
privats no tanquin demà mateix deixant a la gent sense equipament? L'ordenació
urbanística ha de garantir, a més, que els equipaments comunitaris estiguin situats
correctament i garanteixin el servei a tota la població. Els equipaments privats, que
evidentment han de poder existir, han de ser un complement dels equipaments
comunitaris públics, mai substituir-los.
Per mesurar el grau de satisfacció i/o necessitat que una població té en matèria
d'equipaments s'estableixen uns indicadors, també anomenats estàndards, que
ens permeten determinar la quantitat de sòl o d'edificació que cal reservar per a
cada tipus d'equipament. Es tracta d'indicadors bàsicament quantitatius, que per sí
sols no asseguren la qualitat de l'equipament però sí que permeten mesurar les
necessitats.
Així mateix, altres tipus d'indicadors ens orienten a l'hora de determinar la
localització geogràfica dels equipaments per tal d'assegurar tant l'accessibilitat de
la població com el paper dels equipaments com a signes d'identitat de la ciutat.
Pensem, per exemple, en el mercat del Ninot o en l'Hospital Clínic, front a les
modernes superfícies comercials o el nous hospitals.
Una altra cosa és la construcció real dels equipaments i el seu funcionament, la
programació i les prioritats. la voluntat política dels governs i la pressió social
pesen més, en la majoria dels casos, que les dades objectives que mesuren la
necessitat a l'hora de la presa de decisions.
I és en aquest aspecte, el de la presa de decisions, on la política en matèria
d'equipament diferencia una ciutat que tendeix a l'equilibri social d'una ciutat que,
per l'auto-complaença del seu govern, cada cop és més dual, accentua més la
diferència entre ciutat rica i pobra.
És la diferència que es pot constatar entre l'abundància -gairebé malbaratament-
de mitjans públics, econòmics i de tot tipus emprats en la reconstrucció del Liceu,
en el Teatre Nacional i l'Auditori o en els edificis públics del Fòrum, envers la
magressa, la racaneria, a l'hora de construir guarderies, centres d'atenció a la
vellesa, centres de serveis socials, etc. Em sembla que titllar de demagògica
aquesta constatació no seria més que tapar-se els ulls i no voler veure els
desequilibris que s'estan produint.
No voldria acabar sense fer esment del Pla General Metropolità del 1976, que va
representar, pel que fa a la reserva de terrenys per equipaments comunitaris a
Barcelona i els municipis que formaven la Corporació Metropolitana de Barcelona
(CMB), un salt qualitatiu importantíssim.
Conscient de les mancances de la ciutat heretada, aquest Pla va reservar
importants peces de sòl amb aquest destí, tot i condicionant la seva obtenció a la
redacció d'un Pla Especial.
Aquest Pla Especial, tot i que va ser redactat pels serveis tècnics de la CMB, no es
va arribar a aprovar mai. I, probablement, no és per casualitat. les conclusions
d'aquest Pla Especial posaven de manifest els dèficits que presentava en aquell
moment Barcelona i la seva àrea metropolitana. Dèficits que, malgrat la millora
que s'ha produït, encara estem molt lluny de superar i que algunes actuacions de
l'Ajuntament de Barcelona (Pla d'Hotels, pla d'habitatges per joves, etc.) pretenen
desconèixer o ocultar. |
Mira també:
http://caladona.pangea.org/seminari%20urbanisme/art%20ferran%20navarro%20acebes.txt
|
This work is in the public domain |
