Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: especulació i okupació
Una ciutat col-lectivament poc equipada
per Ferran Navarro Acebes, arquitecte Adreça: La Veu del Carrer n° 78, març-abril de 2003	14 nov 2004
Vivim en una ciutat ben equipada? EI centre comercial de Glòries és un equipament? I un club esportiu privat? I una escola concertada? Tenim dificultats o facilitats a l'hora d'escolaritzar els fills? I a l'hora de trobar una residència pels avis?
Per què la festa dels Súper atreu tanta gent i no hi ha ludoteques als barris? Els temps que ara vivim ens obliguen a replantejar-nos moltes coses. Coses que afecten les nostres formes de vida i la qualitat urbana que exigim a les nostres ciutats. I si bé ara, quan la situació ja ha arribat a un nivell insuportable socialment, tothom es planteja com un problema a resoldre el preu de l'habitatge, sembla que l'exigència d'uns equipaments dignes, suficients i a l'abast de tothom ha passat a un segon pla. Com si penséssim que un cop resolt el problema familiar individual, ser propietari d'un habitatge, els problemes col. lectius no tinguessin la mateixa importància. Els equipaments comunitaris són els llocs on la col.lectivitat ha de trobar satisfacció a les seves necessitats, especialment en matèria d'ensenyament, sanitat, cultura, esport, assistència social en tots els seus diferents aspectes, abastiment, etc. Aquesta satisfacció l'ha de garantir l'administració, mitjançant els instruments amb els quals dota la llei; els plans urbanístics, que permeten reservar els terrenys necessaris i obtenir-los, i els pressupostos que l'administració destinarà a la contrucció dels equipaments i a la seva gestió. Per assegurar que la població pot accedir als equipaments, sense distinció de classes ni de races, tant el terreny destinat a l'equipament com la seva gestió han de ser públics. En cas contrari, qui ens assegura que una escola o un club esportiu privats no tanquin demà mateix deixant a la gent sense equipament? L'ordenació urbanística ha de garantir, a més, que els equipaments comunitaris estiguin situats correctament i garanteixin el servei a tota la població. Els equipaments privats, que evidentment han de poder existir, han de ser un complement dels equipaments comunitaris públics, mai substituir-los. Per mesurar el grau de satisfacció i/o necessitat que una població té en matèria d'equipaments s'estableixen uns indicadors, també anomenats estàndards, que ens permeten determinar la quantitat de sòl o d'edificació que cal reservar per a cada tipus d'equipament. Es tracta d'indicadors bàsicament quantitatius, que per sí sols no asseguren la qualitat de l'equipament però sí que permeten mesurar les necessitats. Així mateix, altres tipus d'indicadors ens orienten a l'hora de determinar la localització geogràfica dels equipaments per tal d'assegurar tant l'accessibilitat de la població com el paper dels equipaments com a signes d'identitat de la ciutat. Pensem, per exemple, en el mercat del Ninot o en l'Hospital Clínic, front a les modernes superfícies comercials o el nous hospitals. Una altra cosa és la construcció real dels equipaments i el seu funcionament, la programació i les prioritats. la voluntat política dels governs i la pressió social pesen més, en la majoria dels casos, que les dades objectives que mesuren la necessitat a l'hora de la presa de decisions. I és en aquest aspecte, el de la presa de decisions, on la política en matèria d'equipament diferencia una ciutat que tendeix a l'equilibri social d'una ciutat que, per l'auto-complaença del seu govern, cada cop és més dual, accentua més la diferència entre ciutat rica i pobra. És la diferència que es pot constatar entre l'abundància -gairebé malbaratament- de mitjans públics, econòmics i de tot tipus emprats en la reconstrucció del Liceu, en el Teatre Nacional i l'Auditori o en els edificis públics del Fòrum, envers la magressa, la racaneria, a l'hora de construir guarderies, centres d'atenció a la vellesa, centres de serveis socials, etc. Em sembla que titllar de demagògica aquesta constatació no seria més que tapar-se els ulls i no voler veure els desequilibris que s'estan produint. No voldria acabar sense fer esment del Pla General Metropolità del 1976, que va representar, pel que fa a la reserva de terrenys per equipaments comunitaris a Barcelona i els municipis que formaven la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), un salt qualitatiu importantíssim. Conscient de les mancances de la ciutat heretada, aquest Pla va reservar importants peces de sòl amb aquest destí, tot i condicionant la seva obtenció a la redacció d'un Pla Especial. Aquest Pla Especial, tot i que va ser redactat pels serveis tècnics de la CMB, no es va arribar a aprovar mai. I, probablement, no és per casualitat. les conclusions d'aquest Pla Especial posaven de manifest els dèficits que presentava en aquell moment Barcelona i la seva àrea metropolitana. Dèficits que, malgrat la millora que s'ha produït, encara estem molt lluny de superar i que algunes actuacions de l'Ajuntament de Barcelona (Pla d'Hotels, pla d'habitatges per joves, etc.) pretenen desconèixer o ocultar.
Mira també: http://caladona.pangea.org/seminari%20urbanisme/art%20ferran%20navarro%20acebes.txt
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more