Per Carlos Sánchez Almeida





“Ho vàrem perdre tot, però per això mateix vàrem apostar per quelcom que únicament et poden arrabassar matant-te: el coneixement�

Sari Nusseibeh
1.- A manera de pròleg: Càntic per Leibowitz

Aquest text està dedicat a Manuel Hernández, un carmelita descalç que, en aquests dies en els que escric, i segons que informa Ramon Lobo per El País, és el darrer espanyol resident a l’Iraq. Ha restat allà per a defensar la biblioteca del seu convent, sense armes, de l’única manera que es poden defensar les biblioteques: ordenant, netejant i classificant els seus llibres. Amb uns sants collons –amb perdó- i amb una provisió de xoriço al rebost. A la revista comenta amb amargor que es passa les tardes barallant-se amb Internet: “No puc aconseguir veure diaris espanyols; tots demanen clau d’accés� Entre ells, aquell en el que es publica l’entrevista, atès que el grup mediàtic al qual pertany s’ha entestat en posar cadenats a la informació, be sigui a Internet o a través dels senyals de radiodifusió televisiva, mentre ven els llibres de Saramago a vint euros.

Un home sol, tancat a la seva biblioteca, encaparrat en salvar un munt de llibres. Com tants monjos anònims al llarg de la història, com el germà Francis, de “Càntic per Leibowitz�. Com tu, Hipàtia.

2.- La nova Alexandria

Quan Ignasi Labastida, coordinador del projecte de traducció de les llicències Creative Commons em va demanar un preparés un text per a la presentació, el primer que vaig pensar és que jo no era la persona més apropiada, i no únicament perquè hi ha altres persones que en el nostre país han fet molt més que jo per la difusió del copyleft, sense haver d’anar més lluny, Pepe Cervera i Javier Candeira, que avui ens acompanyen en aquesta mesa, o el meu company i amic Javier Maestre, els coneixements d’anglès jurídic del qual li han permès fer un gran treball de traducció. Hi ha una altra raó, més important, que fa que jo sigui una persona “inadequada�, i és que jo no crec ni en el copyright ni en el copyleft: Jo en el que crec de debò és en la pirateria.

No s'esverin: quan parlo de pirateria m'estic referint a la llibertat de còpia total, sense restriccions. Al dret de cita en el seu sentit mes ampli, a les espatlles de gegants damunt els quals s'asseia Newton per tal de veure més lluny que ningú fins llavors. Al que ha fet l'ésser humà des del principi del temps: compartir el coneixement.

Però la qüestió és que no podia decebre la immerescuda confiança amb la que m’havien honorat els organitzadors d’aquest acte i per tant em vaig veure obligat a improvisar unes paraules per a defensar quelcom en el que no hi crec. Una cosa molt complicada per a un advocat –no riguin, si us plau- gairebé tant com ho és improvisar un sermó per a un capellà ateu. Com és lògic, i atesos els meus antecedents, vaig decidir recórrer a la pirateria.

Tractant-se de copiar idees, el primer que em va venir al cap va ser un text de Carl Sagan, publicat a la seva monumental obra “Cosmos�, en el que explicava la història de la Biblioteca d’Alexandria i com s’escorcollaven tots els vaixells que arribaven al port, cercant llibres. També ho explica Simon Singh en “L’enigma de Fermat�. Confiscaven tots els llibres que portessin i passaven a mans dels escribes. Aquests copiaven el llibre i donaven l’original a la biblioteca, mentre que al propietari podien oferir-li amb displicència un duplicat de l’obra. Gràcies a aquest meticulós servei de reproduccions per als antics viatgers, els historiadors d’avui mantenen amb alguna esperança que alguna còpia d’un gran text perdut pugui aparèixer en unes golfes a qualsevol racó del món. Això és el que va succeir el 1906, quan J.L. Heiberg va descobrir a Constinoble un manuscrit, el Mètode, amb alguns dels escrits originals d’Arquímedes.

Sagan explica també que la darrera bibliotecària d’Alexandria fou Hipàtia.I pensant en parlar d’ella i per a ella, em va venir al cap el blog que, amb el títol de “Mails a Hipàtia�, manté Vicent Partal, director de Vilaweb, el primer periódic en català d’Internet. Vaig decidir, doncs, consumar el meu crim, demanant-li primer respectuosament a Vicent permís per a piratejar la seva idea: Excusatio non petita, accusatio manifesta.

Aquest humil text és una carta a Hipàtia. Vull explicar a la darrera bibliotecària d’Alexandria on hem arribat, des d’aquell dia ja llunyà en el que es va quedar sola, defensant la seva biblioteca. I li ho vull explicar perquè ara, igual que aleshores, són perseguits tots aquells que s’acosten a la fruita prohibida de l’arbre de la ciència. Perquè en aquests temps confusos que ens ha tocat viure és quan més a prop està de complir-se el somni d’Hipàtia: la unificació, en una sola biblioteca, de tot el patrimoni cultural de la humanitat.

I també perquè ara la nova Alexandria corre perill. En uns casos, mitjançant la censura, i en molts d’altres, utilitzant la propietat intel.lectual com a mordassa.

Han passat dos mil anys i la lluita no s’ha acabat. Ara els inquisidors duen toga i s’omplen la boca de drets d’autor, assassinant Hipàtia amb cada nova demanda que presenten, igual que aquells fanàtics que van escorxar Hipàtia, per a calar foc després a la biblioteca, seguint les consignes de l’arquebisbe Ciril, proclamant sant posteriorment:

“un eclesiàstic greu d’aquells que governen les cases dels prínceps; d’aquells que, com que no neixen prínceps, no encerten a ensenyar com ho han de ser els que ho són; d’aquells que volen que la grandesa dels grans es mesuri amb l’estretor de llurs ànims; d’aquells que volent ensenyar als que ells governen a ser limitats els fan ser miserables�Són paraules de Cervantes, la víctima següent d’aquesta epístola. Fa pocs dies, Miquel Vidal, webmaster de Barrapunto, que és una altra de les persones que dignificarien aquesta mesa amb la seva presència, em reprenia amablement per sostenir que la difusió del Quixot per Europa va ser deguda, en bona mesura, a la pirateria d’impressors sense escrúpols. Deia en Miquel, i amb raó, que no podia parlar-se de pirateria quan no existien els drets d’autor. La meva errada es basava en la censura del llicenciat Márquez Torres a la segona part del Quixot:

“Molts cavallers francesos, d’aquells que vingueren acompanyant l’ambaixador, tan cortesos con entesos i amics de les bones lletres, s’atansaren a mi i a d’altres capellans de mon senyor el cardenal, amb el deler de saber quins llibres d’enginy eren els millors; i, potser per haver-se parlat d’aquest que jo estava censurant, tan bon punt van sentir el nom de Miguel de Cervantes, van començar a desfer-se en lloances, ponderant l’estimació en la que, tant a França com en els regnes confinants, es tenien les seves obres: La Galatea, de la qual alguns d’ells coneixen gairebé de memòria la primera part, i les novel.les. Em preguntaren amb detall la seva edat, la seva professió, qualitat i quantitat. Em vaig veure obligat a dir que era vell, soldat, “hidalgo� i pobre, responent un d’ells amb aquestes paraules: “I doncs, a un home tal no el te Espanya per molt ric i mantingut per l’erari públic?�. Va atansar-se un altre d’aquells cavallers amb aquest mateix pensament i va dir: “Si la necessitat l’ha d’obligar a escriure, Deu vulgui que mai tingui abundància, per tal que les seves obres, si ell és pobre, facin ric tothom.�Vell, soldat, “hidalgo� i pobre. Així va morir Cervantes, pocs mesos després d’haver-se escrit aquestes paraules, mentre que a tot Europa ja es coneixia la seva obra. L’autor que va fer rics tants i tants impressors va ser enterrat amb la cara descoberta, en un sepeli sufragat per la beneficència. Potser sigui aquesta la més gran, que no la darrera, paradoxa dels drets d’autor, que únicament enriqueixen aquells que els roben.

3.- Si la propietat és un robatori, els drets d’autor són una estafa

Haig de confessar-me d’un nou pecat: uneixo a la meva cobdícia la meva ignorància. No fa encara ni dos anys que vaig descobrir les Creative Commons, de la mà del periodista, músic i no obstant amic, Nacho Escolar, al blog Escolar.net en el qual apareixia un curiós símbol gris amb la llegenda Some rights reserved, alguns drets reservats. Fent mofa d’ell vaig quedar ben moix, i la meva penitència no és cap altra que estar avui aquí defensant la magna obra de Lawrence Lessing, traduïda als idiomes de Cervantes i d’Ausiàs March.

Qui publica a Internet des de fa anys i coneix les regles no escrites del mitjà, sap que no pot reclamar res quan el copien. Com a màxim, i amb bona voluntat, podria aconseguir-se el respecte per una d’aquestes normes consuetudinàries: l’etiqueta de la Xarxa, d’acord amb la qual aquell que cita un altre ha d’informar el lector de la font original. Una regla vulnerada sistemàticament pels mitjans convencionals que van envair la Xarxa cercant Eldorado i que, no contents amb haver intentat convertir-la –fracassant- en un gran basar, ara la volen transformar en un camp de batalles judicials.

A mig camí entre els mercaders del copyright i els pirates, Lessig em semblava un il·lús, un parvenu, algú que no va arribar a temps amb la primera generació de ciberactivistes i que, en conseqüència, havia de cercar noves vies de negoci, obrint-se camí per a buscar el seu nínxol ecològic entre els dinosaures de l’Electric Frontier Foundation.

Reconec el meu error, com l’hauran de reconèixer a mitjà termini tots aquells que encara menystenen el fenomen weblog. Creative Commons, sigui o no sigui un negoci per a Lessig, en una iniciativa imprescindible. I ho és perquè depèn d’ella la supervivència de l’esperit Internet.

En els darrers anys hem vist ridiculeses de tota mena. Entre totes, cal destacar les d’aquells lletraferits que plantejaven accions judicials contra els enllaços d’hipertext, que són l’essència de la Xarxa. Mercaders que pretenen posar cadenats a la informació, en nom de la sacrosanta propietat intel·lectual, mentre imposen condicions lleonines als seus creadors. Una espècie que encara te molt poder en el món real, en la mesura que els polítics professionals els obeeixen, redactant les lleis al seu dictat. Però també una espècie que desconeix les regles no escrites de la Xarxa, contra les que s’estavellen un cop i un altre cop.

En aquest panorama, cal una merla blanca com Lessig. I cal perquè ofereix un llenguatge intel·ligible a dos sectors fins ara irreconciliables: ofereix un text jurídic que poden entendre tant els que adoren la llei com els que, menyspreant-la, únicament creuen en l’etiqueta de la Xarxa. Un text que eleva al rang de llei entre les parts una norma no escrita d’Internet. Les llicències Creative Commons conjuminen el respecte per l’autoria i el reconeixement al creador original amb la possibilitat que la seva obra es difongui entre el major públic possible. Una cosa essencial per al nou teixit comunicacional que conformen els weblogs .

En pocs anys no recordarem com era possible passar-nos un matí visitant sitis: passaran a la història els mitjans que no sindiquin llurs continguts mitjançant agregatius com Feedmania o Bloglines. En aquesta nova Internet, Creative Commons serà la llei. I ho serà perquè d’això depèn la supervivència d’Internet com la nova Alexandria, com el gran tresor del coneixement humà.

Richard Stallman, en una de les seves meravelloses metàfores, ha definit les patents de sofware com un camp minat: costa molt poc sembrar els camps amb elles i moltíssim treball eliminar-les. En el camp col·lectiu del coneixement, cada senyal de copyright és una mina contra la intel·ligència, un atemptat criminal contra el patrimoni cultural de la humanitat.

Només podrem reconstruir la Gran Biblioteca si mantenim la seva integritat, i per això hem d’abocar tot el coneixement a la Xarxa, de manera lliure i gratuïta. I per aconseguir aquest objectiu hem de vèncer els mercaders de la cultura, desterrant de la Xarxa el seu areòpag de lletraferits. I en aquest context de guerra total, Creative Commons és un arma de creació massiva.

4.- Si té copyright, no ho compris

La marca dels justos, contra la qual res no podrà fer l’Àngel Exterminador del copyright: això és el que representa Creative Commons per a la nova Internet. Un segell gris que informa el lector dient-li: el que trobis aquí pertany a tothom, el seu autor ho ha creat per a que ho vegis, per a que ho copiïs, per a que ho comparteixis, per a que tu puguis també crear. Per a que la galàxia de la creació comuna els multipliqui com els grans de sorra. Per a que les noves lluminàries de la creació lliure guiïn la intel·ligència humana més enllà dels forats negres del copyrigth.

Lawrence Lessig i Creative Commons han obert un camí en el camp de mines, penjant a Internet un cercador d’obres sota llicència procomú, que permet trobar tota mena de creacions intel·lectuals copyleft. No ens calen els grans mitjans; en tota la nostra vida no tindríem temps per a llegir tot allò que ja és patrimoni comú.

Quan empreses com Disney –les quals, com ha denunciat Lessig, deuen una bona part de llurs títol al reciclat d’obres que ja estaven en el domini públic- aconsegueixen que els partits polítics ampliïn el termini del copyright fins els 95 anys; quan els dos partits majoritaris a Espanya redacten un Codi Penal fet a mida dels grans editors, l’aposta pel copyleft esdevé militància.

Normes com la Llei Orgànica 15/2003, que criminalitza la simple difusió d’informació, quan perjudiqui els titulars dels drets d’autor, ens obliguen a prendre partit. Davant la repressió, únicament hi cap la revolta, i la revolta és avui renegar del copyright. Si no te un segell gris que permeti difondre lliurement la cultura, si no és copyleft, no ho compris. No ho llegeixis, no ho escoltis, no ho copiïs. No interessa.

Ho confesso, sóc un sectari: m’han obligat a ser-ho aquells que m’amenacen amb la presó mentre s’omplen la boca de drets d’autor. I per això em proposo des d’aquí prendre partit: o amb la cultura o amb el copyright. Com si fos una consigna revolucionària: si te copyright, no ho compris.

Que es guardin els seus textos, les seves cançons, les seves pel·lícules. Si embruten la seva obra amb la rúbrica “Tots els drets reservats�, l’enterraran per sempre.

5.- Quan el preu, tan mòdic és, que penso no cobrar res

Arrel de la caiguda de Màlaga durant la Guerra Civil, el poeta León Felipe va escriure un poema titulat “La insignia�. En el seu preàmbul va escriure la més bella definició del copyleft que he pogut trobar:

“Aquest poema es va iniciar arrel de la caiguda de Màlaga i va adquirir esta expressió després de la caiguda de Bilbao. Tal com va aquí és la darrera variant, la més estructurada, la que prefereix i subscriu l’autor. I anul·la totes les altres anteriors que ha publicat la premsa. Això no es diu per raons ni per interessos editorials. Aquí no hi ha Copyright. S’han imprès cinc-cents exemplars per a llençar-los a l’aire de València i que el vent els multipliqui.�
El copyright restrictiu és un immens cementiri de llibres, condemnats a la podridura per miserables que mai els llegiran. A les seves tèrboles maniobres polítiques, com destapa Lessig a Free Culture,debem, per posar un exemple, que l’Edat d’Or de la Ciència Ficció segueixi en mans d’editors mediocres. Obres meravelloses, que haurien d’haver passat fa molt temps al domini públic, dormen en els llimbs de l’oblit.

Internet és una revolució que ens situa en una cruïlla de capital importància. Del que fem ara haurem de donar comptes als nostres descendents. Quan ens volen arrabassar el camp comú de la cultura, el nostre creative commons, el nostre empriu creatiu, no hi caben mitges tintes. Poder engegar l’ordinador i llegir, escoltar, visualitzar el patrimoni cultural que ens ha fet humans no pot ser ni ha de ser una batalla judicial. Ha de ser una prioritat política, perquè és una necessitat històrica.

Assegut a les espatlles de gegants, que no per això soc menys miop, aquest text que avui signo no te cap importància, és un altre gra de sorra, una llàgrima dins la pluja. Dec tot el seu contingut a altres persones, moltes de les quals han mort; sortosament, també hi ha moltes que avui m’honoren amb la seva amistat. Tot m’han ensenyat alguna cosa, i és per això que aquest text no pot tenir copyright: seria una apropiació indeguda. Es per a tu, Hipàtia, i per a tots aquells que el vulguin llegir, copiar, reutilitzar o fins i tot oblidar, com la terra que un dia em cobreixi oblidarà el seu autor. Renunciant a qualsevol dret, per a mi i per als meus hereus, ho deixo sembrat en el nostre empriu.

I si ha de donar algun fruit, que el multipliqui el vent.

Barcelona, l’1 d’octubre de 2004.

Carlos Sánchez Almeida
Traduït al català per en Ferran Almeida
República Internet





Bibliografía:

-“Creative Commons�:
http://www.creativecommons.org/

-“Creative Commons Search�, cercador d'obras copyleft:
http://search.creativecommons.org/index.jsp

-“Dossier copyleft�:
http://www.sindominio.net/afe/dos_copyleft/

-“Aquesta guerra no es guanya amb F-18�, entrevista a Sari Nusseibeh, per Lluis Amiguet:
http://www.lavanguardia.es/web/20040918/51163269273.html

-“L'ultim espanyol a Irak�, article de Ramón Lobo:
http://www.elpais.es/articulo.html?xref=20040920elpepiult_1&type=Tes&anchor=elpporint&d_date=

-“Càntic por Leibowitz�, Walter M. Miller:
http://www.cyberdark.net/ver.php3?cod=64

-“Cosmos�, Carl Sagan:
http://www.geoplaneta.es/03/03_ns.asp?IDLIBRO=12333

-“L'enigma de Fermat�, Simon Singh:
http://www.editorial.planeta.es/03/03_ns.asp?P=ON&IDLIBRO=12306

-“Mails a Hipàtia�, Vicent Partal:
http://blocs.mesvilaweb.com/bloc/38

-“La propiedat intel.lectual com a mordassa�, David Casacuberta:
http://www.kriptopolis.com/more.php?id=P52_0_1_0_C

-“El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha�, Miguel de Cervantes Saavedra:
http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/Cervantes/obra/completas.shtml

-“How to fight software patents - singly and together�, Richard M. Stallman:
http://barrapunto.com/article.pl?sid=04/09/13/1926233&mode=nested

-“Free Culture�, Lawrence Lessig, traduït per Antonio Córdoba:
http://www.elastico.net/archives/001222.html

-“Les cançons d’Ariadna�, Salvador Espriu:
http://www.uoc.edu/lletra/noms/sespriu/index.html

-“La insignia�, León Felipe:
http://www.lainsignia.org/2000/diciembre/red_001.htm

-“Els imprescindibles�, al menys per a mi:
http://www.barrapunto.com/
http://www.dominiuris.es/
http://www.elastico.net/
http://www.escolar.net/
http://www.kriptopolis.com/
http://www.perogrullo.com/