Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
Les dones i els homes invisibles de la franja
per repu	16 set 2004
Tot i el batibull lingüístic que es va desencadenar a València en l'immediat postfranquisme, el català va passar a ser cooficial, encara que en els textos estatutaris figura amb el nom tradicional de «valencià». I, paral·lelament, la nostra llengua va entrar a les escoles del País Valencià. Anteriorment no hi havia cap precedent històric. Cap ni un. La quitxalla valenciana mai havia estat educada en català des de la implantació en societat del sistema escolar. Aquest avenç en matèria lingüística cal contemplar-lo com una sort al costat del tracte que ha rebut el català a la Franja de Ponent des de la caiguda del franquisme. I és que en aquesta llenca que va dels Pirineus als Ports de Beseit ni ara ni mai els seus fills han gaudit d'una escolarització en llengua pròpia. El castellà ha continuat sent, tret d'algun gest escadusser, l'única llengua de les institucions de govern. Ni els vint i tants anys d'autonomia aragonesa ni la Carta Europea de les Llengües, ratificada per l'Estat espanyol, han servit per oficialitzar el català en aquests verals. Tant és així que a les envistes del nou curs escolar, el castellà tornarà a ser la llengua vehicular a primària i secundària. És veritat que a les escoles s'ensenya català, però es fa com una assignatura opcional, amb la qual cosa s'oferta en horaris poc atractius. Fer del català una matèria obligatòria és contemplat com una imposició per una part de la societat aragonesa i franjatina, malgrat que aquesta és la llengua autòctona de la zona. Si ho comparem amb l'anglès, que s'imparteix de manera obligatòria, aquest idioma fins i tot s'ensenya abans que el català, per exemple en el col·legi Santa Ana de Fraga. En aquest centre escolar l'anglès es comença a impartir en els cursos de P5 i el català a partir de 1r. de Primària. Ben mirat, per què haurien de convertir la nostra llengua en una assignatura com les altres si jurídicament a la Franja de Ponent no hi ha catalanoparlants? Jo que, ingenu de mi, pensava que de fantasmes només n'hi havia en els contes, constato ara que els catalanoparlants locals de la Franja són invisibles. I és que segons s'endevina en la legislació vigent, la totalitat dels territoris sota administració aragonesa són considerats castellanoparlants. En aquests casos, l'escriptor libanès Amin Maalouf es pregunta, en l'assaig Les identitats que maten, si no és normal tenir la sensació de viure en un món que pertany als altres, que obeeix a regles decretades pels altres, un món en què un és com un orfe, un estranger, un intrús. Per no transitar per arreu com espectres, la gent de la Franja de Ponent queda empesa a interpretar-se a si mateixa a partir d'una identitat lingüística aliena (la castellana). Hi ha circumstàncies en les quals l'alienació acaba sent percebuda com a quelcom positiu. No és el primer cop que una suposada cultura superior s'atorga la llibertat de convidar-te a menystenir allò propi per tal de deixar de ser inferior. Per Joan Francesc Mira és pujar a dignitat per negació d'identitat: «salvar-se a través de l'autodestrucció» (dins el llibre Crítica de la nació pura). Les llengües moren precisament així: quan no se les valora i, consegüentment, el seus parlants deixen d'usar- les. L'actitud dels diferents governs autonòmics d'Aragó, que han posposat una i altra vegada el reconeixement del català a la Franja, contrasta amb la trajectòria del malaguanyat Joan Oró, que va passar gran part de la seva llarga estada a Estats Units cercant noves formes de vida. I és que només a 25 minuts a l'oest de Lleida, ciutat natal d'aquest científic, als franjatins se'ls neguen, a l'Europa del segle XXI, drets bàsics per a la supervivència lingüística. Quim Gibert Psicòleg
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more