Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme : laboral : guerra
Capitalisme és precarietat
per EP	05 jul 2004
En els nostres dies, als Països Catalans som cada vegada més les persones que vivim en una situació de major precarietat.
Ens trobem amb feines cada vegada més inestables, amb contractes més curts (el 95% de tots els contractes que es fan són de menys de sis mesos), amb una major facilitat per ser acomiadats i acomiadades, amb menys prestacions (retallada de drets com l'atur o la jubilació), amb menys formació per a la feina a desenvolupar o amb l'obligació d'acceptar feines amb major mobilitat. Com a conseqüència d'aquesta inseguretat ha crescut de forma alarmant la sinistralitat (300 treballadors i treballadores catalanes perden al vida cada any en accidents laborals), la nostra capacitat de defensar uns mínims dignes s'ha reduït dràsticament, i hem vist com minvava el poder adquisitiu real. Els propietaris dels mitjans de producció necessiten constantment augmentar els guanys a costa de retallar cada vegada més drets socials i empitjorar les condicions de vida de la majoria. Aquesta precarietat és encara més greu per a sectors socials com el jovent, amb uns índexs d'atur del 30% i amb prop d'un 70% que treballen amb contractes temporals; les dones, que segueixen cobrant menys (un 70%) per fer la mateixa feina i ocupant majoritàriament les feines de temps parcial; i els i les immigrants, que han de treballar en condicions inhumanes i sovint sense cap dret. Al mateix temps, les polítiques neoliberals no s'han limitat a desregular i precaritzar el món laboral: serveis socials bàsics com la sanitat, l'ensenyament, les comunicacions, l'energia o els transports públics han patit un procés de privatització que ha suposat un empitjorament de les condicions dels seus treballadors i treballadores i sobretot, han estat un regal d'uns serveis propietat de tots i totes a unes poques mans, que només tenen l'objectiu del benefici privat i no del servei públic. Així, cada vegada són més les persones excloses dels suposats beneficis d'un estat del benestar cada vegada més reduït. Les regressives retallades socials han començat a amenaçar fins i tot les pensions i aquesta retallada sembla no tenir aturador. La precarietat s'ha manifestat també amb l'insultant augment dels preus de l'habitatge: en menys de deu anys els preus s'han duplicat, i avui cada vegada més persones han de destinar més de la meitat del sou a pagar per un dret humà bàsic com és l'habitatge. Els propietaris del sòl, els grans especuladors immobiliaris, els mateixos bancs, ens roben així el que encara no ens havien pres amb la plusvàlua del nostre treball. Tant per mitjà dels lloguers com d'unes hipoteques que ens esclavitzen per tota la vida. L'organització de l'economia i de la producció ha sofert també grans canvis, la flexibilitat creixent, la facilitat de comunicacions i la debilitat de la intervenció pública en l'economia han fet que les empreses es deslocalitzin a nivell global, portant la producció a països amb menys drets socials, menys impostos i menys controls a l'activitat de les empreses i al seu impacte ecològic; i s'externalitzin a nivell local, subcontractant parts de la producció i fragmentant les i els treballadors amb diferents condicions. El desmantellament industrial s'ha accelerat amb la integració al marc econòmic europeu, on el futur dels Països Catalans sembla destinat al turisme i a la construcció: l'economia del ciment representa una porció cada vegada més gran del PIB del nostre país. I ha suposat un increment del sector de serveis que també ha afavorit aquesta fragmentació i desregulació. Tota aquesta ofensiva neoliberal ha suposat una forta transformació de les nostres vides, i s'ha recolzat en una ideologia de l'individualisme i la insolidaritat, difosa tothora pels mitjans de comunicació i la cultura de masses, que destrueix el teixit social. Hem vist un increment del racisme que permet l'explotació de les persones immigrades. S'ha fomentat una cultura de la inseguretat i la criminalització de determinats col·lectius, com la immigració, o de lluites populars, que justifica l'increment del control i la repressió. I la dreta més conservadora recupera la ideologia més sexista i els valors més retrògrads que permeten reforçar el model familiar patriarcal on les dones assumeixen les tasques d'atenció que l'estat ha anat perdent producte de les retallades socials. Cada vegada és més clara la fal·làcia que el capitalisme era l'unic sistema que garantia un progrés continuat i una millora de les consicions de vida de tothom. Avui l'ofensiva del capital ha significat un trencament del pacte social que suposà l'establiment de l'estat del benestar als països occidentals durant la segona meitat del segle XX, i que al nostre país ja fou molt minvat per l'existència de la dictadura franquista. Un pacte que s'havia assolit gràcies a les lluites de la classe treballadora, i que començà a esberlar-se a Europa i als EUA als anys vuitanta amb l'inici de l'ofensiva neoliberal. Al nostre país aquesta ofensiva fou més evident a partir dels 90, amb la primera gran reforma laboral desregularitzadora del 1994 aprovada pel PSOE i CiU, que legalitzava el treball temporal, i amb les polítiques privatitzadores i de desmantellament del sector públic. La progressiva precarització de les condicions de treball fou continuada i aprofundida per les noves reformes del PP, que facilitaren l'acomiadament i reduiren els drets com la prestació per desocupació, culpabilitzant treballadors i treballadores i obligant-nos a acceptar condicions de treball indignes. Amb l'argument de reduir l'atur, es donava estatus legal a tot un seguit de pràctiques explotadores fins aleshores submergides. La retallada dels drets socials s'acompletava amb reformes com les de l'ensenyament i una major encara onada de privatitzacions. Totes aquestes agressions s'han fet davant la debilitat i inoperància dels sindicats i partits d'esquerres majoritaris, alguns dels quals han arribat a assumir el discurs del neoliberalisme, acceptant els criteris de privatitzacions, "moderacions salarials" i "flexibilitat". Però la dificultat de plantar cara també ha estat deguda en part a totes aquestes trasformacions que han fet molt difícil la resposta de la classe treballadora amb els mitjans organitzatius tradicionals. L'esquerra tampoc ha estat capaç d'articular un alternativa teòrica i organitzativa que respongués als reptes i a la realitat actual de la classe treballadora. Malgrat totes aquestes dificultats, l'agreujament de la precarietat, del nostre treball i de les nostres vides, no fa més que confirmar que no serà possible una societat justa sense superar aquest sistema regit per la lògica del màxim benefici, sense construïr una societat on l'objectiu siguin les necessitats de les persones i la millora continua de les condicions de vida, el respecte al nostre medi i l'emancipació dels pobles i de la humanitat. Que no ens precaritzin la vida: Per uns Països Catalans lliures i socialistes. La lluita és l'únic camí! Endavant. Organització Socialista d'Alliberament Nacional.
Mira també: http://www.endavant.org
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more