|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
25 anys de l'assassinat de Valentín González
|
|
|
per subirachs |
10 jun 2004
|
|
Segurament estaria acabant de pagar la pesada hipoteca de l'habitatge familiar, i fins és possible que tingués fills a punt entrar en el precari mercat laboral... o estudiant una carrera després d'una altra, a l'espera d'aprovar alguna oposició. Açò seria així, molt probablement, si Valentín (militant anarcosindicalista, com son pare i la majoria dels companys de la colla d'Abastiments) no hagués estat aquell 25 de juny de 1979 en vaga per a defensar el seu lloc de treball, el seu salari i la dignitat de tots els treballadors, i si un policia, un defensor de l'ordre establit -un ordre que accepta impassible la mort de milers de persones cada dia per fam o altres epidèmies evitables- no hagués considerat aquella acció suficient motiu per a disparar-li a boca de canó una pilota de goma que li va causar la mort immediata, davant de la mirada angoixosa de son pare i l'angoixa d'aquells homes assaonats pel dur treball de l'estiba. |
Mai la classe obrera i la totalitat de la societat valencianes havien manifestat amb tanta unitat i força la seua ràbia i el seu dolor, cap vaga general ha sigut tan absoluta com la d'aquell 27 de juny, ni s'ha vist una manifestació tan emotiva i nombrosa (més de 400.000 persones) com la celebrada a la capital del Túria durant la jornada de lluita convocada per tots les organitzacions sindicals i polítiques d'esquerres el dia de l'enterrament de Valentín, del company que ens havien matat a tots.
Avui, 25 anys després, al lloc de la seua mort ja no està el vell Mercat, ni tampoc hi ha cap detall que honre la seua memòria. L'ajuntament de València, que en el seua llarga guia de carrers i ampli patrimoni monumental té rètols i escultures per a gents que molt poc o gens han aportat als valors humans i les llibertats públiques (una ràpida lectura al pla de la ciutat ens permetrà trobar vies urbanes dedicades a militars, toreros, esportistes, polítics, cantants i altres afortunades i ben retribuïdes professions) no ha pogut o no ha volgut en aquests cinc lustres -després de diversos consistoris d'esquerres i de dretes- dedicar una placa o un humil carrer d'un apartat barri obrer en record de Valentín González.
Estem d'acord en què aquest senzill homenatge no li hagués tornat al nostre company aqueixa vida truncada en plena joventut, però amb tan senzill com a necessari gest cap a la seua memòria s'estaria recordant a les generacions esdevenidores la dura i sacrificada que ha sigut la lluita dels treballadors darrere d'una societat més justa i igualitària; s'honraria a la gent senzilla i honrada com Valentín, que ha deixat la seua vida defensant la llibertat i la justícia; tots els drets socials que avui encara ens són regatejats i espletats pels nostres moderns -i sembla que eterns- explotadors.
Però a pesar d'aquest silenci oficial, que encara es resisteix a aclarir centenars d'assassinats del franquisme i la transició, no han aconseguit el seu objectiu que s'esborre de la memòria col·lectiva el nom de Valentín González ni la sensació que, almenys durant un dia, anàrem tants i estàvem tan segurs de la nostra raó i la nostra força, que ens tiràrem al carrer i van aturar tota l'activitat laboral, la generació de riquesa, que és el que més li dol en poder, gairebé l'única cosa.
Aquell dia ens sentírem classe treballadora orgullosa i solidària, i el millor homenatge que podem fer-li a Valentín i a tots els obrers caiguts en la lluita és intentar tornar a sentir i a somiar com llavors.
Antonio Pérez Collado
Nota: Font: Web de la CGT del País Valencià |
This work is in the public domain |
