|
|
|
|
|
Anàlisi :: antifeixisme : corrupció i poder |
|
L’Amèrica que votarà George W. Bush
|
|
|
per um |
05 abr 2004
|
Discurs populista i defensa dels privilegis
L’Amèrica que votarà George W. Bush
Els americans coneixeran en les properes setmanes el nom de l’adversari demòcrata del Sr. George W. Bush. L’aversió que suscita el president dels Estats Units, al seu país i a l’estranger, tanmateix fa oblidar que conserva partidaris molt nombrosos, que saben usar millor el menyspreu amb què se’ls omple per escampar el rol electoralment lucratiu de portaveu d’una Amèrica profunda. Ni intel·lectual ni europeu, però s’assegura la seva superioritat i els seus valors. |
Per Tom Frank *
En el moment en què s’enfrontaven a Iowa els candidats demòcrates a les eleccions presidencials del novembre del 2004, un anunci televisat atacava el favorit dels sondeigs, Howard Dean. El presentava com l’opció de l’“elit cultural� aficionada a “augmentar els impostos, ampliar el poder de l’Estat, prendre cafès latte, menjar sushi, conduir un Volvo, llegir el New York Times, portar piercings, exaltar Hollywood, assistir a espectacles esquerranistes�. En definitiva, els qui no tenien res a veure amb la bona gent del Midwest.
Havia pagat la publicitat el Club per al Creixement, una organització amb seu a Washington que té com a objectiu fer casar els rics que veneren el món dels negocis i els polÃtics que, bo i compartint la mateixa inclinació, són capaços de fer-ho arribar a bon port mitjançant unes lleis efectives. Els membres del Club són economistes neoliberals, celebritats que neden en l’abundà ncia, però també hi ha alguns dels grans pensadors de la difunta nova economia que han consagrat tot un decenni a descriure la desreglamentació i la reducció dels impostos com si fos l’arribada del Messies a la terra. Els qui van reconèixer Jesucrist en les cotitzacions del Nasdaq i uns mandats celestials en les polÃtiques de mercat, difonen actualment anuncis televisats per fustigar aquesta maleïda elit.
Una part del misteri nord-americà del 2004 rau en aquesta paradoxa. Arran del decantament cap a la dreta dels últims trenta anys, avui, als Estats Units, la fortuna està molt més concentrada del que havia estat d’ençà dels anys vint, els assalariats disposen de menys drets en les seves condicions de treball i l’empresa s’ha convertit en el protagonista més poderós del món. Però aquesta onada conservadora —que continua— encara es ven sota l’aparença d’una guerra contra les elits, d’un aixecament virtuós del bon jan contra una odiosa classe dirigent.
El cap d’aquesta inversemblant revolta és el president dels Estats Units, George W. Bush, antic industrial del petroli, llicenciat a Yale, fill d’un expresident d’aquest paÃs i nét d’un senador, que s’ha beneficiat en cadascuna de les etapes de la seva existència de tots els privilegis amb què l’Amèrica de dalt de tot sap satisfer la seva prole. Bush també és l’home que invoca la seva fibra populista adduint que els entonats de la Costa Est mostraran menyspreu envers ell i els seus col·legues texans.
I el populisme del president no és pas del tot fictici. El seu ressentiment envers els esnobs de la Costa Est és grotesc, però sincer. L’home sap tractar l’Amèrica profunda, parla amb senzillesa al poble normal i corrent, el qual, en contrapartida, l’aprecia. El proper mes de novembre, podria obtenir un altre cop una part important del vot dels assalariats blancs. Fa quatre anys, va ser majoritari entre aquests electors (el 90% dels negres, en canvi, van votar demòcrata el 2000).
Amb la veu dels condemnats de la terra
En una altra època, el populisme era la llengua materna de l’esquerra dels Estats Units (1). Els treballadors intentaven confirmar el poder dels sindicats, regular l’economia, generalitzar la seguretat social. Davant d’ells, el partit de la patronal i el portaveu de les elits socials: en definitiva, els republicans. Aquests no han canviat de lloc, però han dedicat uns quants anys a preparar minuciosament una forma de populisme que se’ls pogués associar: una barreja d’antiintel·lectualisme, d’evocació enganxosa de Déu, sermons nostà lgics sobre l’Amèrica profunda i tot allò que té d’humil i corrent. Richard Nixon va ser el primer que va recórrer a aquesta barreja (tot i que l’espiritualitat no era el seu fort...). A partir d’aleshores, cada president republicà s’ha presentat sota una aparença populista. Si bé George W. Bush només és l’últim de la saga, també és un dels més eficients en aquest registre de l’home polÃtic sotmès a les prioritats dels medis empresarials i alhora capaç d’expressar-se amb la veu dels damnats de la terra.
La fórmula funciona. Fins i tot triomfa. La recuperen els elegits, editorialistes agents de relacions públiques, empreses de corretatge, publicitaris, periodistes d’economia. Fins i tot Hollywood, imatge de tot allò que la dreta pretén rebutjar, la recupera per la seva banda. Durant la dècada dels noranta va dominar un populisme de mercat, inspirat en les estratègies de comunicació de Wall Street. La idea central era simple: el mercat és la base de la democrà cia, i aquesta no es podria concebre sense aquest. Atès que tots participem en el mercat —comprant accions, triant entre dues marques de crema d’afaitar, anant a veure una pel·lÃcula en comptes d’una altra—, els mercats expressen l’opció del poble. Ens proporcionen el que demanem, desmunten l’Antic Règim, atorguen el poder al consumidor. Aixà doncs, el fet d’intentar regular-los o voler contrarestar el seu efecte només pot venir de l’arrogà ncia i de la temptació tirà nica de les elits cultes que volen continuar passant al davant de tothom (2).
Quan l’època és pròspera, com fa uns anys, el populisme de mercat vincula sistemà ticament el destà del ciutadà mitjà dels Estats Units i la prosperitat dels accionistes de la seva empresa. Per això els telespectadors dels anys noranta veien contÃnuament minisèries publicità ries en les quals la Borsa era el precursor d’una “revolucióâ€?, on unes velletes s’intercanviaven consells sobre inversió i les criatures s’emancipaven grà cies a les marques que duien a sobre. Durant el boom, una cadena de televisió seguia cada tarda l’evolució de la fortuna dels ciutadans més rics dels Estats Units. Cadascú venerava després els nous milionaris elegits per les inversions del poble. Fins i tot la republicanÃssima Enron va vincular la seva pressió a favor de la desreglamentació de l’electricitat al moviment dels drets civils de la dècada dels seixanta (3). La desreglamentació i la privatització s’havien associat al poder popular. A l’acabament de cada vaga aixafada juntament amb el sindicat que l’havia promoguda, els editorialistes s’imaginaven l’alegria dels treballadors ja alliberats de qualsevol servitud.
Durant els temps difÃcils, la comercialització del populisme de mercat ja és més delicada. Llavors cedeix el lloc, com en aquest moment, al vell populisme del tret per la culata, l’amalgama de recriminacions contra els esquerranistes, i no pas arran de la seva manca de fe en el mercat —i per tant, en la democrà cia—, sinó perquè haurien imposat tot tipus de monstruositats culturals al poble tranquil de l’Amèrica profunda. Aquests esgarriacries, després d’haver legalitzat l’avortament i prohibit resar a les escoles públiques, exerceixen pressió per legalitzar el matrimoni homosexual. Aquà també, l’enemic del poble és aquesta satà nica elit progressista associada a uns intel·lectuals que tindrien com a eterna marca de fà brica l’arrogà ncia. I aquà també, el Partit Republicà representaria, per la seva banda, els humils, els que es queden a l’ombra i la gent del carrer, alçats contra una classe dirigent que menysprea els seus valors.
Aquest populisme ranci, reaccionari, omnipresent a la rà dio i a la Fox News (4), està obsessionat pels sÃmbols de la cultura de consum. En comptes d’atacar directament els poderosos —sovint republicans— culpa els objectes refinats i esnobs a disposició d’aquests poderosos: els cafès especials, els restaurants selectes, els estudis a les grans universitats, les vacances a Europa i, sobretot, els cotxes d’importació.
Molest per uns gustos tan efeminats, el populisme ranci presenta les suposades preferències del paÃs profund (el novembre del 2000, els demòcrates van quedar escombrats de gairebé tots els estats allunyats de les costes alhora que triomfaven a Califòrnia, a Nova York i a Massachusetts, sÃmbols del cosmopolitisme maleït). Quines preferències? Als autèntics ciutadans dels Estats Units els agraden els enormes bistecs texans, el món rural (Bush té un ranxo, igual que l’havia tingut Ronald Reagan abans que ell), beuen cervesa normal i corrent (no d’importació), treballen amb les mans, condueixen cotxes fabricats al paÃs. Pel que sembla, es considera inversemblant la idea que els industrials del petroli milionaris de Houston o de Wichita passin també les vacances a Europa, prefereixin les aromes dels cafès delicats i condueixin Jaguars.
Aquesta insistència en la guerra del consum té l’avantatge d’orientar cap a la dreta la dinà mica del ressentiment de classe. Els objectes que s’identifiquen amb l’elit són, en efecte, més utilitzats pels llicenciats que es tenen per progressistes. A ells pertoca l’etiqueta d’esnobs; als republicans, l’única majestuositat dels milions de persones corrents. Perquè els bons ciutadans dels Estats Units no suporten les elits ni els seus gustos, cosa que explica que votin homes que parlen planer, com l’actual president, com el seu pare, com Ronald Reagan i Richard Nixon, el qual es va aprofitar a fons de l’odi dels intel·lectuals de la Costa Est (la més europea de totes dues) i el del clan Kennedy. Un cop va ser a la Casa Blanca, cadascun d’aquests homes normals i corrents va fer mans i mà nigues per inundar de favors els privilegiats.
Les disfresses d’aquesta representació republicana de l’elit haurien d’enlluernar un cec. D’entrada tenim el postulat absurd segons el qual l’establishment estaria format per homes d’esquerres. En segon lloc, si els partidaris de Bush retreuen als progressistes el fet de menjar sushi i fer-se piercing, tampoc no dubten a l’hora d’exalçar els consumidors de sushi i els aficionats al piercing quan els consideren empresaris intrèpits i consumidors prou alliberats per ser ells mateixos. Tan aviat menyspreen Hollywood, que podreix la cultura nacional amb els seus valors adulterats, com alaben la creativitat de Hollywood, els seus beneficis, l’olfacte que té a l’hora de decidir què té ganes de veure el poble. I no oblidem que Ronald Reagan i el governador Schwarzenegger procedeixen d’allÃ. És igual: els estrategs republicans naveguen sense distinció entre aquests dos extrems, manipulant tan aviat els ressorts de l’un com els de l’altre.
La dreta dels Estats Units aconsegueix de superar les contradiccions del seu raonament en part grà cies a l’esquerra. Molts progressistes d’aquest paÃs (mimats pels mitjans de comunicació europeus), incapaços de comprendre el populisme cultural, només hi veuen un racisme camuflat, que consideren que és el sÃmbol d’una epidèmia nacional. La més petita manifestació d’aquest populisme els fa pensar tot seguit en Timothy McVeight i en les milÃcies d’extrema dreta. Vaig experimentar aquesta patologia benpensant arran d’una reunió recent de militants d’esquerres a Chicago.
Després de sentir una aspra i justa crÃtica sobre l’univers medià tic, les seves manipulacions i les seves mentides, em vaig alçar per puntualitzar que milions de ciutadans corrents dels Estats Units, sovint religiosos practicants, compartien aquesta crÃtica sobre els mitjans de comunicació, però que cometien l’error d’identificar amb el progressisme els poders econòmics i financers que dominen el paÃs i el seu sistema d’informació.. Aleshores vaig suggerir a l’orador que fes un esforç per establir el contacte amb aquesta Amèrica, d’intentar girar el ressentiment de classe que experimenta a favor de l’esquerra. Tot seguit m’ho va retreure una assistent, ofesa pel fet que per això mateix aviat... caldria convèncer els partidaris del Ku Klux Klan.
El cas és que els populistes de dretes en part tenen raó. A determinats progressistes els agrada passar les vacances a Europa, prendre cafè latte i conduir un Volvo. Però més que res, no suporten, en efecte, el poble dels Estats Units quan no s’assembla a ells. Anar a una reunió dels defensors dels drets dels animals, passejar-se per un campus, és descobrir de seguida que hi ha certes formes d’acció polÃtica que s’han convertit en una cosa privativa de les classes mitjanes superiors amb cultura, de la “minoria civilitzadaâ€?, que condemnava l’historiador Christopher Lasch. És a dir, persones per a qui la polÃtica sovint és més un exercici de terà pia individual, de realització personal, que no pas una tasca destinada a construir un moviment (5). Per a ells, l’esquerra és una espiritualitat tranquil·litzadora, un sentiment d’empatia envers l’autenticitat dels pobres i dels immigrats, un mitjà de comunicar-los que de tant en tant es pensa en ells. Les xapes que es porten a sobre i els adhesius que es col·loquen en els cotxes proclamen al món la bondat dels progressistes, una mica com les opcions de consum ètiques i la preocupació per reciclar les ampolles de vidre. Per a determinades revistes d’esquerres, la protesta fins i tot s’ha convertit en una activitat atractiva, amb les seves estrelles i tot. No hi ha una colònia que es diu Activiste?
Sermonejar el poble?
De vegades un és d’esquerres perquè neix d’esquerres. Una noblesa heretada autoritza a exposar amb orgull el propi pedigrÃ. En un cas com aquest no té tanta importà ncia la catastròfica davallada de l’esquerra dels Estats Units com a moviment social, el seu esgotament. Prou sovint, l’esquerra personifica la simpatia dels de dalt envers els desfavorits, i no pas envers el seu moviment amb vista a transformar la societat. Quan les seves files minven, cosa que hauria de significar que es farà més difÃcil arrencar una cobertura mèdica universal, un dret de representació sindical, en una part de l’esquerra dels Estats Units es constata, al contrari, l’augment del no-conformisme al qual està lligada i la creativitat de les idees rebels que defensa.
Alçar-se contra els pagerols que branden banderes amb barres i estels es converteix llavors en una cosa més important que no pas convèncer-los perquè s’afegeixin a un combat polÃtic amb vocació majorità ria. Perquè, molt sovint, ser d’esquerres no és fer causa comuna amb el poble dels Estats Units, sinó sermonejar-lo, corregir-lo, assenyalar insistentment cadascuna de les seves mancances.
En el moment del debat de les Nacions Unides d’abans de la guerra de l’Iraq, Dominique de Villepin calculava sens dubte que arribava a convèncer els partidaris de Bush cada cop que desmuntava les falses afirmacions del bà ndol dels Estats Units. Ben vestit, refinat, poliglot, aplaudit pels ambaixadors d’arreu del món, esbroncava amb la condescendència d’un aristòcrata segur de si mateix un secretari d’Estat nord-americà estoic i clavat en el seu seient. El que no va tenir en compte Villepin és que hi ha milions de ciutadans dels Estats Units que no es preocupen pels fets, sinó que s’alimenten de sÃmbols. I en aquest sentit, Bush no podia esperar una dramatúrgia més ben adaptada al seu populisme que el xoc entre un pobre nord-americà maldestre i un francès segur de les seves forces, que, a més, cita poetes.
Gairebé cada quatre anys es produeixen daltabaixos electorals en els llocs més inversemblants, apareixen electors de dretes allà on s’hauria esperat que fossin d’esquerres, esclata l’odi on hauria de regnar la satisfacció.. Mentre els progressistes dels Estats Units no es decantin més pels ressorts culturals d’aquesta dinà mica, es condemnen —i amb ells el món— a unes polÃtiques i a unes guerres decidides per uns Estats Units que ja no fan ni l’esforç de comprendre.
Quant al populisme dels Estats Units, vegeu: Halimi, Serge. “Le populisme, voilà l’ennemi�. A: Le Monde diplomatique, abril de 1996. Vegeu també el dossier “La démocratie détournée�. A: Le Monde diplomatique, novembre de 2003.
Vegeu Frank, Tom. Le Marché de droit divin: capitalisme sauvage et populisme de marché.. Marsella: Agone, 2003.
Cf. “Enron aux mille et une escroqueries�. A: Le Monde diplomatique, febrer de 2002.
Vegeu Alterman, Eric. “Il paraît que les médias américains sont de gauche� i “Le droite à la radio, la gauche dans son ghetto�. A: Le Monde diplomatique, respectivament març de 2003 i octubre de 1994.
Vegeu Lasch, Christopher. Le seul et vrai paradis.. Castelnau-le-Lez: Éditions Climats, 2002.
* Director de la revista The Baffler (Chicago), autor de Marché de droit divin: capitalisme sauvage et populisme de marché. Marsella: Agone, 2003. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: L’Amèrica que votarà George W. Bush
|
|
per gentolo |
05 abr 2004
|
|
ye yo alucino , se supone ke sois un espacio contrainformativo ...es ke no os estaiws enterando ke ha estado pasando estos dias con respecto a desalojos en valencia? joder peña ke parece ke vayais a lo vuestro y punto ...mirar l'avanc o cartelera linbertaria joder menuda masacre colegas...a ver si os lo currais |
|
|
