|
|
|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Informe sobre maltractaments a l'Estat espanyol (ACAT)
|
|
|
per (penjat per) Antoni Ferret |
31 gen 2004
|
|
|
ACCIÓ DELS CRISTIANS PER L’ABOLICIÓ DE LA TORTURA
INFORME DE LA SITUACIÓ DELS DRETS FONAMENTALS
A L'ESTAT ESPANYOL
Desembre 2003
(Versió catalana del text presentat en francès a la FI.ACAT per ser transmès al Parlament europeu)
El Relator contra la Tortura de les Nacions Unides, el Sr. Theo van Boven, va ser en missió al territori espanyol del 6 al 10 d'octubre del 2003. Tres persones de la nostra ACAT es traslladaren a Madrid per mantenir una entrevista amb ell i entregar-li dos dossiers sobre els fets més greus en relació amb els quals l'ACAT va intervenir.
Com els seus predecessors, el Sr. Theo Van Boven recollí les informacions sobre els tractes cruels, inhumans i degradants que particulars i certes ONG li van fer arribar. Com de costum el Govern espanyol declarà que aquestes informacions són consigna de grups terroristes i que, si s'ha produït alguna tortura, solament es tracta de casos aïllats i excepcionals.
Però les denúncies per tortures exercides per la policia de diverses autonomies i funcionaris de l'Estat són constants i han estat publicades per Amnistia Internacional, SOS Racisme i l'Observatori Basc de Drets Humans, entre altres.
El Relator Theo Van Boven va fer constar, en roda de premsa, que la incomunicació pot induir a la tortura, com també ha manifestat en diverses ocasions el CPT.
Com a defensors dels Drets humans a l'Estat espanyol, no podem deixar d'alegrar-nos que un requeriment per tortures (asfíxia per bossa de plàstic, la "banyera", electrodes, amenaces de mort per a l'inculpat i la seva família), presentat per 15 ciutadans catalans detinguts al juliol del 1992, just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, requeriment sempre desestimat a Espanya des del 1992, vagi arribar al Tribunal d'Estrasburg el 18 de novembre d'aquest any. Ens en vam alegrar de manera especial, ja que l'ACAT va donar suport, des del primer moment, a les persones que declaraven haver estat torturades i va obtenir, el 1993, una visita ad hoc del CPT a Barcelona.
El 18 de novembre 2003 la nostra ACAT va estar representada a Estrasburg. El representant de l'Estat al·legà, com de costum, que els declarants perseguien objectius propagandístics, que es tractava de terroristes, etc.
El fet que el Govern no hagués iniciat cap investigació sobre les possibles tortures, i que certs informes mèdics haguessin desaparegut, va centrar l'atenció del Tribunal. Per primera vegada la falta de voluntat política del Govern espanyol per abolir la tortura quedà descoberta davant d'un tribunal.
L'ACAT-Catalunya/Espanya té la intenció de continuar els esforços (que daten del febrer 2000) perquè, junt amb altres ONG, es pugui aconseguir d'implicar els partits polítics en la lluita contra l'article 520 bis de la Llei d'enjudiciament criminal, que permet cinc dies d'incomunicació, i contra l'article 527 de la mateixa llei, que no permet l'assistència d'un advocat de lliure elecció durant les declaracions davant la policia i el jutge.
La nostra ACAT s'esforçarà perquè altres recomanacions fetes pel CPT i el CAT puguin ser introduïdes algun dia en els processos que tinguin lloc en territori de l'Estat espanyol, com la presència d'un metge elegit per l'inculpat al costat del d'ofici i que els interrogatoris puguin ser enregistrats en vídeo.
Volem recordar que aquest any 2003 hi ha hagut denúncies i testimonis de tortures amb més ressò mediàtic que de costum, a causa del rang social de les persones: pensem en el director del diari «Egunkaria», Marxelo Otamentdi, en el jesuïta Txema Auzmendi i vuit persones més del mateix diari. Aquests casos no ens poden fer oblidar les altres persones que, havent estat també torturades, cauen més facilment en l'anonimat.
Tampoc no volem oblidar els immigrants indocumentats, sovint retinguts en centres que no reuneixen les condicions sanitàries necessàries, i que ben sovint reben maltractaments.
Encara no hem pogut constatar que el Govern hagi pres la determinació de portar a cap investigacions serioses i fins al final de les denúncies per maltractaments i tortures, com han aconsellat tantes vegades els organismes internacionals (AI, CPT, CAT). Al contrari, i cosa encara més greu, aquells que denuncien tortures són acusats de terroristes amb tot el que això pot significar.
Referent a la violència policial, hem de doldre'ns-en una vegada més. Un exemple el podem trobar en el moment de les manifestacions contra la guerra d'Iraq. Si bé és veritat que a Barcelona, on va tenir lloc la manifestació més nombrosa (un milió i mig de participants), no es va produir cap incident ni violències, contràriament a d'altres ocasions, no va ser així a Madrid, on la violència policial, fins i tot contra persones d'edat avançada, va ser escandalosa.
A Catalunya, a la localitat de Castellar del Vallès, es van produir greus incidents durant la Diada nacional de l'11 de Setembre, dia festiu en què era programat un concert per a la joventut. Un centenar de joves d'ultradreta d'estètica skin es proposà boicotejar el concert provocant una autèntica batalla de pedres i gasos lacrimògens. Ni la guardia civil, ni la policia local van detenir les accions dels agressors, ni van mantenir l'ordre, ni protegiren la celebració del concert ni els ciutadans de la localitat, essent, alguns d'ells, agredits per la policia. Aquests fets es van repetir dos dies després, quan la localitat havia obtingut un més gran desplegament de les forces de seguretat. Els habitants van tenir la impressió que hi havia una certa complicitat entre aquestes i els joves feixistes.
Volem també fer referència a l'estat de les presons catalanes, que han estat objecte de diverses publicacions, entre les quals, un quadern de Justícia i Pau («La presó a Catalunya, un diagnòstic de la situació actual», novembre de 2002), «La injustícia entre reixes» (Quadern de «Cristianisme i Justícia», gener de 2003), l'informe de l'Observatori del Sistema Penal i de Drets Humans, de la Universitat de Barcelona (octubre de 2003) i «Les presons catalanes» (ACAT, novembre de 2003).
De manera general, aquestes publicacions denuncien:
- la sobrepoblació penitenciària
- la reducció proporcional dels pressupostos, que comporta la reducció del nombre d'assistents socials, dels jutges de vigilància penitenciària (4 per 1.500 interns), dels psicòlegs (1 per 200 o 300 interns), dels educadors, etc.
- Aquests factors fan de les presons centres ingovernables des del punt de vista humà. I els reclusos, que han de suportar condicions de vida molt dures, pateixen sovint mals tractes per part dels funcionaris, mals tractes que freqüentment esdevenen tortures per violents o repetits.
Podem dir que la reinserció, objectiu que la Constitució de l'Estat espanyol assigna a les presons, esdevé impossible en les condicions actuals.
Un altre tema de greu preocupació: els Centres de Protecció de Menors, on els joves adolescents poden patir mals tractes sense que la llei sigui aplicada als seus responsables. No poques vegades, aquests centres deixen molt a desitjar i són entregats a mans d'organismes privats. Un exemple: el Centre Guadarrama, administrat per la Fundación Diagrama a instàncies de la Comunitat de Madrid, fou denunciat per tortures l'any 2001. Aquestes tortures van ser confirmades "in situ" pel fiscal de menors: tancaven menors en cel·les d'aïllament durant alguns dies, a vegades despullats, sobre un matalàs a terra, enmanillats, els peus lligats amb cinta d'embalatge. Aquest any 2003 aquests fets han estat admesos a ser considerats judicialment delicte, recaient-ne la responsabilitat en la direcció i els educadors. Però, per no tractar-se de funcionaris públics, només seran considerats culpables de faltes i no pas de delictes, la qual cosa comporta la impunitat dels delictes
No volem oblidar d'evocar el problema de l'expulsió dels menors indocumentats, majoritàriament marroquins. Les expulsions es produeixen sense prèvies investigacions ni informes psicosocials, i, una vegada repatriats, ni el seu Govern ni les seves famílies es preocupen de la seva situació. Els menors no acompanyats no són considerats subjectes de protecció. Tot això vulnera la Convenció de l'ONU sobre els Drets de la Infància. Els casos més flagrants es donen a Ceuta i a Melilla.
Barcelona, 16-12-2003 |
|
|
