|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Trobada comarcal de les candidatures de l'esquerra alternativa. Taller "democratitzar la democrà cia"
|
|
per Kaosenlared
Correu-e: kaosenlared ARROBA kaosenlared.net (verificat)
Adreça: Kaosenlared.net: C/ Sant Crispin, 182 bis (08222). Ca N'Anglada, Terrassa, Barcelona |
18 gen 2004
|
|
El taller hauria de ser un espai per a compartir experiències, per a socialitzar informació de cada localitat i per organitzar la continuïtat d’un treball conjunt per a l’aprofundiment de la democràcia municipal. |
|
Taller democratitzar la democrà cia
El taller hauria de ser un espai per a compartir experiències, per a socialitzar informació de cada localitat i per organitzar la continuïtat d’un treball conjunt per a l’aprofundiment de la democrà cia municipal.
Proposem, com a fil conductor del debat, un llistat de preguntes. No hi són totes, cada localitat, cada persona, podrà afegir-ne altres i podrà ignorar-ne algunes per considerar-les irrellevants. Abans del 24 de gener les diverses localitats podrien dedicar un temps a la reflexió. També pot haver intercanvi de materials/documents/ propostes...
Les hem agrupat en quatre eixos per a facilitar el debat
Eix 1. Reflexió general sobre al democrà cia.
· Com definim la democrà cia? Ens cal afegir-li cap adjectiu ( radical, participativa...)? Desconfiem del terme, donat que el sistema s’apropia indegudament d’aquest terme? Considerem democrà tic el sistema electoral liberal representatiu?
· Què en pensem de la representativitat? En tenim prou en elegir algú per a representar-nos durant quatre anys?
· Quins assumptes creiem que es poden delegar en uns representants i quins no? Més: cal delegar o no ?
· Què significa l’abstenció electoral de tants i tants ciutadans en totes les eleccions (incloses les municipals)?
· Com evitar al divisió entre governants i governats? Es pot evitar? Cal evitar-la?
Eix 2. Experiència local. En la societat civil o en les institucions.
· Com entenem la participació dels ciutadans en la polÃtica? Ha de ser una participació ciutadana permanent? Pot ser-ho?
· Com a candidatures d’esquerra alternativa, com entenem la polÃtica? Ens diem “polÃticsâ€?? Creiem que hi ha gent “polÃticaâ€? i ciutadans de a peu?
Eix 2. Experiència local. En els mètodes i funcionament dels nostres grups polÃtics.
· Dins les nostres organitzacions, com es practica la democrà cia? Introduïm mètodes que previnguin la formació d’una capa polÃtica representativa al marge de la gent? Quines són?
· Com ens adrecem als ciutadans, com els fem participar de les nostres decisions i propostes? Els informem de la vida municipal? Ens sotmetem al seu control?
· Quina relació tenim amb els moviments socials de les nostres localitats? Aspirem a ser la seva veu en el ple municipal? Propiciem la seva autonomia fins i tot de nosaltres? Recollim sempre les seves aspiracions o pel contrari, mantenim la nostra autonomia pròpia? Com compaginem la nostra participació en els moviment social i la nostra participació en una alternativa polÃtica?
Eix 4. Propostes locals i propostes de treball per a el futur.
· Quines propostes de participació ciutadana tenim en els nostres programes electorals? Segueixen vigents aquests programes? Quines millores introduirÃem?
· Podem articular un treball conjunt, tant d’elaboració com prà ctic entre les diverses candidatures? Quines activitats ens proposem de fer? |
Mira també:
http://www.kaosenlared.net
http://www.esfazil.com/kaos/noticia.php?id_noticia=511
|
Comentaris
|
Re: Trobada comarcal de les candidatures de l'esquerra alternativa. Taller
|
per Kaosenlared
kaosenlared ARROBA kaosenlared.net (verificat) |
18 gen 2004
|
Yolanda Jiménez Pozo. Vic, 09 de Febrer de 2002 [2004-01-18 10:42:17]
La participació ciutadana: qui participa?, com participa?, perquè participa?
Al gran concepte que és participació, li ha passat com a altres dels grans conceptes: sostenibilitat, globalització... Persones tant diferents utilitzen en contexts tant diferents la paraula participació, que és impossible que entenem aquest terme de la mateixa manera.
Per què ens situem, començaré definint què és i què no és per a mi la participació. Què significa participar. En aquesta definició passejarem per la resposta a cadascuna de les preguntes a les que havia de donar resposta. Quan parlem d’agents o actors estarem identificant qui participa, en parlar de mètodes i tècniques respondrem al com, i en parlar de processos estarem parlant del per què però sobretot haurem de parlar d’una pregunta que no se’m fa i que és la que haurÃem de definir abans de totes les altres: per a què.
PodrÃem definir la participació ciutadana com el conjunt d’activitats a través de les quals, els ciutadans prenen part en la vida polÃtica, en la gestió del públic, del que és col·lectiu. I el que és col·lectiu no és només estatal o de les administracions, sinó que també és el més social o comunitari liderat per les associacions o no. Aquà cap des de l’elecció cada 4 anys dels nostres representants polÃtics per a què gestionin per nosaltres el que és públic (és el que defineix la democrà cia representativa), fins la implicació als processos de proposta, decisió i implementació de les polÃtiques públiques.
Aquesta és una participació que no té en compte només la relació entre les administracions públiques i la ciutadania, participar és també formar part de les associacions i entitats dels diferents à mbits d’una ciutat: sindicats, associacions de veïns, sòcio-culturals, ampes, associacions d’empresaris... que s’organitzen en grups per a portar a terme activitats que són algunes vegades d’utilitat pública, en el sentit que he comentat. Aquestes estableixen relacions amb l’administració d’una manera diferent, organitzada, com a conjunt de persones que defensen una parcel·la interessada de la realitat social.
En els darrers anys, els ajuntaments, com a administració pública més propera als ciutadans, han desenvolupat una sèrie de canals formals o informals de comunicació i han estat aquests grups organitzats els que han tingut un accés privilegiat sobre la ciutadania no organitzada. Això no vol dir ni que siguin els canals suficients/els desitjables ni que aquesta relació hagi estat positiva per totes les parts.
Alguns dels instruments més novedosos de la democrà cia participativa directa, van en la direcció de facilitar un accés més igualitari a la vida polÃtica. Es tracta de garantir que ambdós tipus de participació la que es fa des dels grups organitzats i la dels ciutadans no organitzats tenen els seus canals propis i/o compartits de relació amb l’administració. Alguns d’aquests instruments prioritzen la relació al mateix nivell dels diferents actors de la comunitat: polÃtics, tècnics, ciutadans associats i ciutadans no organitzats.
El desenvolupament d’aquestes tècniques, passa per intentar solucionar els defectes d’alguns instruments més tradicionals com el referèndum que han ofert resultats decebedors allà oÂn s’han implantat de manera més important (efectes rutinaris/saturació del sistema polÃtic).
Què és i què no és participació?
Parlant dels referèndums, recordem que durant el franquisme se’n van realitzar.
Tal com diu l’Òscar Rebollo, existeix una participació per legitimar, per què posicions, interessos i objectius surtin reforçats, i una participació per a transformar, promoure canvis en el entorn en el que participem. Tant l’administració com les associacions i entitats poden fer una o l’altre.
Des del punt de vista que la participació ha de servir per transformar, se’ns plantegen els diferents elements que ara exposo.
Que vull dir al comentar que de referèndums se’n van fer al franquisme?
Doncs que els instruments de participació no són per sà mateixos participatius, no són asèptics, que els referèndums, els tallers participatius, els consells ciutadans... que us explicaran en sessions properes per a ser participatius han de complir unes condicions tècniques. Els processos necessiten un mètode i unes tècniques que facin eficaç aquesta participació. La definició del mètode i l’elecció de la tècnica depenen del per a què, que volem aconseguir d’aquest procés o d’aquest moment participatiu. Una de les raons per les que algunes associacions estan tenint problemes, la trobarÃem en la manca de mètode i de tècniques de dinamització de grups i de treball en equip. Sense aquests, i sense una educació participativa i democrà tica, els actuals espais de participació poden ser espais poc motivadors, reunions pesades, inoperatives e ineficaces, baralles partidistes que impedeixen un debat transparent i de contingut... Com diu en Fernando Pindado:una assemblea de 300 persones en la que uns pocs parlen i la resta assenteix no s’ha de considerar participació, de la mateixa manera que una trobada de centenars de persones per a menjar una sardinada o una paella popular no s’ha de considerar un procés participatiu.
La participació ciutadana s’ha d’entendre com un procés, dinà mic, que es retroalimenta constantment de persones i continguts mitjançant les eines i la metodologia adequades. Per a prendre la decisió de posar un televisor a casa, necessitem haver pres moltes decisions abans: primer, identifiquem la necessitat d’un televisor, la compartim amb la resta de la famÃlia, i si estan d’acord amb aquesta necessitat, busquem i decidim entre tots a oÂn comprar-la, com ha de ser estèticament, quins serveis i accessoris ha de tenir... Tota acció racional, és un procés en el que hi ha un diagnòstic, una proposta, una programació o planificació, un seguiment de les actuacions i en el procés hem hagut de prendre moltes decisions. Dins del procés existeixen diferents moments participatius que són, ara sÃ, grups de debat, tallers de participació, consells ciutadans...
Potser haurÃem d’haver començat dient que la participació no és o no hauria de ser una moda, o un pur trà mit formal, la participació és un dret fonamental reconegut a la constitució.
D’aquà en podem treure una altra conclusió, que la norma, els reglaments de participació, no fan la participació. La norma que dicta que en un municipi existirà un consell d’urbanisme, no és en sà mateix participació. Ni tan sols la creació d’un consell d’urbanisme. S’han de crear espais que serveixin per alguna cosa, s’han d’omplir d’informació i de continguts. A més han de poder accedir a recursos suficients per a la seva continuïtat i no em refereixo només a diners, sinó també locals, formació, assessorament... El qui participa, depèn en gran mesura del per a què.
La informació i la formació dels ciutadans i ciutadanes és una condició sense la qual no hi pot haver participació, però participació no és única i exclusivament informació. Com tampoc ho són o ho haurien de ser les consultes puntuals sense resposta per part de l’administració i sense debat ni formació prèvia.
En definitiva, participació, tal com l’entenem, és un procés educatiu. Ara mateix, tots i totes n’hem d’aprendre molt: polÃtics, tècnics i ciutadans organitzats o no organitzats en entitats.
La participació, un procés educatiu i d’aprenentatge.
Entendre el(s) procés(os) participatiu(s) com un procés(os) educatiu(s) és fonamental ja que implica tenir en compte, preveure i organitzar, aspectes del procés, moltes vegades obviats per ser aspectes més quotidians de la participació i/o de les relacions.
Tot comença amb l’aprendre a escoltar a l’altre. Això que sembla tant fà cil no ho és en realitat, no n’estem massa acostumats, i això es construeix cada vegada que tenim reunions, en els torns de paraula, en l’ús dels temps, en les oportunitats per a que altres puguin parlar...
Exigeix apostar per noves maneres de fer i de relacionar-se que permetin treballar conjuntament a polÃtics, tècnics i ciutadans en un clima de col·laboració. Donat que encara no és aixÃ, haurem d’aprendre’n tots a fer-ho, a educar-nos, i això només pot donar-se en la prà ctica.
A grans trets, existeixen altres canvis importants que introdueix la participació en la seva entrada en escena.
Un procés participatiu, implica sovint un canvi en l’organització municipal en el que estan afectats polÃtics i tècnics municipals: se’ls planteja com a necessà ries la coordinació entre à rees, departaments i serveis i una visió transversal de les polÃtiques públiques. Per altra banda, els nous instruments de participació ciutadana aporten un plus de legitimitat a les decisions públiques i poden millorar l’eficà cia polÃtica.
La comunitat, la ciutadania, augmenta la seva educació democrà tica, i s’enforteix relacional i identità riament en quant que es creen noves relacions socials, noves xarxes de relació entre actors actius del territori nous interessos...
En els processos participatius, aquests són dos elements bà sics. Si un procés participatiu ha fet tota una tasca de dinamització de la comunitat, en sol resultar una transformació de la xarxa de relacions socials que, en positiu, es tradueix en un enfortiment, augment i millora de les relacions socials, dels contactes, d’una persona i de la seva informació i formació. Per altra banda, la identitat, és un element clau. Per exemple, la participació d’una persona en una associació dependrà de que s’identifiqui amb aquesta, amb el seu projecte, amb les persones que la conformen, amb el seu funcionament... Tornem a insistir doncs, en que les associacions haurien de dedicar una part important del seu temps a definir conjuntament uns objectius, un mètode (com arribar-hi)... un projecte clar del què és, què fa i com fa què, i aquest projecte, compartit per totes les persones de l’associació, l’haurà de difondre, explicar amb convenciment, amb claredat i transparència...
Conclusió
PodrÃem dir que la participació necessita des del punt de vista dels actors:
D’una ferma i responsable voluntat polÃtica de les administracions públiques, les locals, però també la resta dels poders públics.
D’unes associacions fortes, amb un projecte propi, definit tenint en compte tots els seus nivells de participació: juntes, vocalies, comissions, assemblea.
I d’uns ciutadans que coneguin els seus drets i deures, el funcionament de les seves administracions, els projectes de les associacions i entitats del seu entorn... de manera que s’hi puguin identificar tant amb el seu territori, com amb el projecte dels seus representants i associacions.
Bibliografia utilitzada
Font, J. (coord) Ciudadanos y decisiones públicas Barcelona, Ariel, 2001
Font, N. Democracia i participació ciutadana Barcelona, Fundació Jaume Bofill,
1998
Pindado, F. La participació ciutadana a la vida de les ciutats Ed. del Serbal,
Barcelona, 2000
Rebollo, O., Martà Joel (pendent de publicació pel centre de participacióciutadana Flor de Maig) Tècniques i mètodes pera la participació en la col·lecció “Quaderns per a la participació�
[2004-01-18 10:42:50]
Quinze tesis sobre la democrà cia participativa
Jordi Garcia i Jané. Publicat a Illacrua, núm. 80, juliol-agost de 2000
1) Del malestar democrà tic
La societat percep cada vegada més que el fet de poder escollir cada quatre anys entre uns quants candidats que després, quan manin, faran el que voldran, no atorga a un sistema polÃtic la qualificació de democrà tic. Que lluny queda la democrà cia realment existent de la seva definició clà ssica, la que l’entenia com l’autogovern del poble! I si analitzem el grau de democrà cia que hi ha en la resta d’à mbits de la vida, la conclusió ja esdevé desoladora: vivim en una societat globalment autorità ria, perquè la majoria de les decisions que afecten l’existència de les persones (no sols en l’esfera de la polÃtica estricta, sinó en l’economia, els mitjans de comunicació, enla famÃlia fins i tot, etc.) no són preses pels qui després les patiran.
2) De l’ambivalència de la “crisi de la polÃticaâ€?
Aquesta crisi del model democrà tic hegemònic, que socialment es focalitza sobretot en el sistema polÃtic, genera una reacció popular contra “la polÃticaâ€?. El sentit que pugui adquirir aquest rebuig és incert: pot ser el primer pas per transformar l’actual democrà cia light en una democrà cia més real, però també pot ser l’inici del camà contrari i lliscar pel perillós pendent que mena a l’infern de l’anomia social i els feixismes salvapà tries. No ens enganyem: la mateixa abstenció electoral no constitueix tan sols el reflex dels radicalment discontents amb el sistema, sinó també dels que hi estan raonablement satisfets.
3) De la democrà cia participativa
El pensament crÃtic sovint ha contraposat la democrà cia realment existent amb una altra tipus de democrà cia basat en la participació popular directa. Aquest sistema democrà tic alternatiu ha rebut al llarg de la història noms diversos i més o menys afortunats: democrà ci proletà ria, obrera o popular, democrà cia real, democrà cia assembleà ria, democrà cia directa, democrà cia radical, democrà cia participativa, etc. Nosaltres ens decantem per emprar aquest darrer objectiu i concebem el concepte no en termes de substitució del sistema actual, sinó de complementarietat. Partint que la democrà cia perfecta no existeix, som del parer que el sistema que més s’ho pot acostar és una combinació dels mecanismes de la democrà cia representativa actual, degudament democratitzats (valgui la paradoxa), amb les noves propostes de la democrà cia participativa.
4) Del que no és
La participació ciutadana fomentada fins avui des d’algunes administracions no és la democrà cia participativa. En primer lloc, perquè els processos de democrà cia participativa, per començar bé, els han de crear els de baix i, en tot cas, ser recollits i sistematitzats pels de dalt, en un acte possible però infreqüent d’autolimitació del propi poder a favor del poble. En segon lloc, perquè la majoria d’experiències de participació ciutadana, sobretot en l’à mbit local, impedeixen precisament l’exercici de l’atribut central de la participació, que és la capacitat decisora, sinó que se circumscriuen als elements secundaris del procés participatiu: expressió de problemes, consulta, correcció d’activitats que havien suscitat l’oposició popular... La participació ciutadana és, en el millor dels casos, un succedani de la democrà cia participativa, i en el pitjor una nosa que impedeix que aquesta es pugui desenvolupar en la mesura que, o bé coopta les persones més actives dels moviments populars, o bé les sepulta sota una allau de reunions, sense facilitar-los la informació pertinent ni els recursos tècnics i humans per afrontar-la, recursos generats per tota la societat però que abusivament acapara l’administració en exclusiva.
Fins avui, la majoria d’activitats de participació ciutadana s’ha adreçat a neutralitzar la protesta social, guanyar legitimitat (aglutinant els ciutadans acrÃticament entorn de la institució) i facilitar el desballestament de l’estat del benestar (en el cas del voluntariat).
5) Del que és
La democrà cia participativa és la intervenció en la presa de decisions i en la seva execució de totes les persones que integren un à mbit social i/o territorial determinat, en igualtat de condicions, sobre els assumptes que afecten aquest à mbit. La intervenció o participació pot realitzar-se mitjançant mecanismes de democrà cia directa (totes les persones decideixen i executen) o indirecta (totes les persones decideixen però deleguen l’execució en algunes). La democrà cia participativa difereix de la representativa en tres punts: a) en la democrà cia participativa, la voluntat general s’expressa d’una manera permanent i no episòdica (com passa en la representativa, que la ciutadania només “parla� durant les eleccions); b) en la democrà cia participativa, el nombre de persones que participen en l’execució de les decisions és molt superior, i c) les delegacions que pugin sorgir seran sempre controlables i revocables per la voluntat general, mentre que en la democrà cia representativa el control és escàs i no existeix possibilitat de revocabilitat, sinó en tot cas de no reelecció.
Podem afirmar, doncs, que la democrà cia participativa eixampla la llibertat dels individus, atès que els permet incrementar la seva capacitat d’iniciativa en els afers polÃtics i socials.
6) Dels precedents llunyans
La democrà cia participativa no s’ha d’establir sinó de restablir. La majoria de pobles primigenis es regien per aquest tipus de democrà cia. La història ens aporta molts exemples: la polis grega –per bé que excloïa dones, esclaus i estrangers–, les comunes medievals italianes, la incipient democrà cia americana, la comuna de ParÃs, les col·lectivitzacions llibertà ries a Catalunya i Aragó, etc.
7) Dels precedents recents
L’eclosió social de la darreria dels 60 i la primera meitat dels 70 a Europa i els Estats Units va ressituar en un primer pla el dret a la participació. Les lluites dels estudiants i dels obrers joves, aixà com de la munió de col·lectius socials antiautoritaris sorgits en aquells anys, que donarien lloc als nous moviments socials (el feminisme, l’ecologisme, l’antimilitarisme, el moviment homosexual...), van qüestionar l’autoritarisme que cimenta les estructures socials tradicionals –famÃlia, escola, exèrcit, fà brica, etc.– i van revelar que tot el que fins llavors havÃem considerat com un simple assumpte personal era en el fons una qüestió també polÃtica, amb la qual cosa augmentaven els à mbits en què les persones havÃem de decidir i sovint, a més, posar-nos d’acord col·lectivament. Com no podia ser d’altra manera, l’onada antiautorità ria va neguitejar els poders mundials que, organitzats en la Comissió Trilateral, van expressar el 1973, en un conegut informe sobre la democrà cia a Europa, la seva preocupació “pel quasi col·lapse de l’estructura tradicional de l’autoritat, que sostenia els sistemes de control socialâ€? i perquè les democrà cies europees, unes democrà cies que com ells mateixos reconeixien eren “només parcialment i de vegades teòricament obertesâ€?, donat que “les seves regulacions es van organitzar sobre la base d’una subtil selectivitat dels participants i de les exigències de la poblacióâ€?, de cop i volta, es trobaven “sobrecarregades de participants i d’exigènciesâ€?. A la Trilateral, doncs, li preocupava l’excés de participació popular.
8) Dels à mbits
La democrà cia participativa ha d’afectar tots els à mbits de la vida: l’economia, la cultura, l’oci, les relacions personals i, naturalment, la polÃtica estricta, desplegada en tots els seus nivells: barri, municipi, comarca, regió, nació i món. Cal democratitzar tant l’esfera institucional com la no institucional, perquè a la vida social hi ha més coses de les que l’estat pot modelar i perquè els à mbits socials independents de l’estat influeixen sobre aquest. Ara més que mai, el conflicte entre capital i treball es troba latent a tot arreu, no solament a les fà briques i oficines. La gran força del capitalisme global descansa oculta entre les complexes xarxes moleculars de les relacions quotidianes –famÃlia, veïnat, amistats, etc.–; és la microfÃsica del poder: transformar aquestes relacions pot fer trontollar el conjunt del sistema.
9) De les formes
La democrà cia no és un estat sinó un procés. Això vol dir que les formes de la democrà cia participativa seran múltiples i s’hauran adaptar contÃnuament a l’espai-temps concret, també canviant. En general, existeix una forma-tipus universal en què recau la sobirania del poble, que és l’assemblea (dita de maneres diferents), és a dir, la reunió (fÃsica, però darrerament també virtual mitjançant Internet) de totes les persones implicades en un à mbit per tal de deliberar i prendre decisions sobre aquest. En general, també, l’assemblea (tant és que sigui d’una organització polÃtica com d’un club esportiu, d’una classe com d’una cooperativa, de la llar com del municipi) s’ha de dotar de mecanismes de representació i execució, que són persones delegades, comissions de treball, comissions permanents, etc., que han de ser controlables i revocables per aquella.
10) De la legitimitat
Aixà com la legitimitat dels representants polÃtics emana dels vots obtinguts en unes eleccions periòdiques (una legitimitat real però més feble de la que volen i diuen), aixà com la societat concedeix a diversos cossos tècnics (els jutges, els arquitectes o els metges, posem per cas) una legimitació per exercir el seu poder sobre un à mbit social determinat (una legitimació igualment feble, que caldria democratitzar), les expressions ciutadanes, ja sigui en forma d’assemblees obertes de barri, ciutat, etc., o d’entitats socials, reben la seva legitimitat del fet que són manifestacions de la voluntat popular, mesurades no tant pel nombre d’afiliats com per la seva capacitat d’expressar la voluntat popular en moments i temes molt concrets (la legitimitat d’un grup ecologista, per exemple, no sol procedir del seu nombre d’activistes; prové del suport popular que obtinguin les seves opinions i activitats, no del nombre).
11) Dels requisits
La democrà cia participativa necessita, com a mÃnim, quatre elements per desenvolupar-se: reconeixement legal, recursos, trama comunità ria i actituds participatives.
Primerament, el dret a la participació democrà tica a tots els nivells necessita reconeixement legal, és a dir, les lleis internacionals i estatals l’han de reconèixer, desenvolupar i protegir. La participació no pot ser la concesió graciable de cap organització (administració, empresa, associació, llar...), sinó un dret humà universal i inalienable.
Aixà mateix, la democrà cia participativa necessita recursos, tant de tipus material (per exemple, espais de trobada), com immaterial (per exemple: informació suficient i contrastada; ja Tocqueville assenyalava com una de les condicions de la naixent democrà cia americana la lectura d’un o més diaris per famÃlia), i també vol temps, la qual cosa demana reduir el temps de treball i redistribuir el treball domèstic, dues exigències objectivament realitzables i que cal assolir també per altres raons igualment de pes. Les administracions haurien de traspassar recursos a les organitzacions i assemblees ciutadanes perquè poguessin participar de manera eficaç, més encara, haurien de posar-se a la seva disposició per executar tècnicament les decisions que aquelles han adoptat però no poden dur a terme directament per les limitacions de recursos i de temps que, per força, seguiran tenint.
En tercer terme, la participació funciona d’una manera òptima quan té lloc en el si d’una comunitat ben cohesionada, és a dir, quan s’articula sobre la confiança mútua. Tal com afirma Paul Virilio, la democrà cia és solidà ria, no solità ria. Un teixit social dens, i alhora independent de qualsevol institució, és el millor medi perquè germini la democrà cia participativa. Al mateix temps, la necessitat de la sociabilitat ens remet al problema de la dimensió, una variable crÃtica per a la democrà cia. Sens dubte, hi ha una dimensió apropiada per exercir la participació i aquesta no sobrepassa els pocs milers de persones. Com més gran és l’organització, més hem de recórrer a mecanismes de democrà cia indirecta amb la qual cosa la qualitat democrà tica s’afebleix. El reforç de la sobirania econòmica de les unitats locals i l’aplicació sistemà tica dels principis de subsidiarietat i descentralització poden reduir el problema, però no l’eliminen del tot.
Finalment, les persones hem de desevolupar actituds favorables a la participació: l’esperit actiu i crÃtic, saber escoltar, negociar, parlar, mediar, decidir, la voluntat de cooperar en lloc de competir (cal abandonar aquesta mentalitat de batalla que sovint impregna les relacions entre els assistents a les reunions, talment estiguéssim jugant a guanyar-perdre), etc. En definitiva, participar és una habilitat a aprendre. Per desgrà cia, la participació s’ensenya poc des del sistema educatiu, menys des de la majoria de les llars i gens des dels mitjans de comunicació de massa.
12) De la participació com a fi i com a mitjÃ
La participació és en si mateixa un imperatiu ètic. Les persones tenen el dret a decidir democrà ticament tot allò que afecta les seves vides. Però, a més, la participació ha de ser concebuda com un mitjà per a la transformació social (un procés participatiu que fos permanent, en què les decisions es prenguessin sobre la base de la informació rellevant, aviat provocaria canvis significatius en les estructures socials, tan bon punt la majoria descobrÃs que està sent explotada i dominada per la minoria) i alhora com un mitjà d’enriquiment col·lectiu (en el procés de participació les persones es formen i en formen d’altres). En aquests moments, la democrà cia participativa que ja practiquen milers de grups ciutadans constitueix un poderós nucli difusor de prà ctiques transformadores al conjunt de la societat.
13) De les limitacions
Les persones no poden estar totes al mateix temps en el mateix lloc per prendre les múltiples decisions que els afecten. I si ho fessin no tindrien ni un minut de temps lliure. Aixà mateix, cadascú té interessos i propensions diferents a l’hora de participar. És clar que cal incrementar substancialment la varietat d’à mbits en què les persones poden participar si volen, però no caiguem en la quimera de creure que és factible construir una societat oÂn tothom participi en tot, menys encara avui dia, atesa la complexitat de la vida actual. Llevat de perÃodes d’efervescència revolucionà ria en què es produeix una alta mobilització polÃtica, la majoria de les persones no podran o no voldran participar en tots els à mbits de la vida com, en principi, els pertocaria, és a dir, en tant que productors, consumidors, usuaris, emissors/receptors d’informació, estalviadors, veïns, ciutadans, etc. La història ensenya que ignorar les limitacions humanes provoca que les noves institucions teòricament molt revolucionà ries acabin sent dominades per una minoria que ni tan sols està legitimada pel vot, mentre la societat, fastiguejada, es reclou novament en la privacitat. És més raonable marcar-se com a objectiu que, no totes però sà la majoria de les persones participi directament almenys en un à mbit de la vida social i que ho faci també indirectament en la majoria dels altres, votant periòdicament els seus representants. A més, cal preveure que la participació de les persones fluctuarà en intensitat i canviarà d’à mbits al llarg de la vida.
14) De la instauració de la democrà cia participativa
Una part del poder que avui detenen les institucions ha de ser traspassat i no precisament a les transnacionals i al capital financer com fins ara, sinó a la ciutadania, organitzada segons les formes de la democrà cia participativa. En l’à mbit estrictament polÃtic estem pensant en la creació de mecanismes de democrà cia directa (iniciatives legislatives populars de discusió obligada i referèndums vinculants, ja fos per acceptar una llei, ja fos per vetar la que hagi fet el poder legislatiu), en la implantació de l’autogovern local organitzat en assemblees populars de barri, o en la confecció dels pressupostos i els plans d’inversions anuals de les diferents administracions –de la local a la més general– a través de la participació popular en assemblees. I en un altre à mbit tant clau o més que el polÃtic, l’econòmic, estem pensant en la reconstrucció democrà tica de l’economia a través de la repartició democrà tica del treball socialment necessari (mercantil i domèstic) i dels seus fruits (renda bà sica), de la planificació democrà tica dels béns bà sics i estratègics, de l’extensió de la democrà cia econòmica a les empreses per tal que siguin gestionades pels treballadors (cosa que avui només passa a les cooperatives i les societats laborals) i controlades per la societat, representada sobretot per les associacions de consumidors i les comunitats locals oÂn estan implantades.
15) De la reforma de la democrà cia representativa
La democrà cia representativa és necessà ria per garantir el dret de totes les persones de la comunitat a participar, ni que sigui mÃnimament, en els afers públics, encara que moltes vulguin participar més activament mitjançant la democrà cia participativa. Tot i amb això, és imperiós democratitzar el sistema representatiu actual, impantant mesures com instaurar el mandat imperatiu dels electors, constituir tribunals independents de seguiment de compromisos electorals,democratitzar els partits polÃtics, limitar les despeses electorals, permetre triar una segona opció electoral a què s’hagi de transferir el vot de cadascú en el cas que la primera opció no obtingués representació, visibilitzar als legislatius de les institucions l’abstenció i els vots en blanc deixant els escons buits que proporcionalment li corresponguin, restituir al parlament el seu rol central en el sistema polÃtic estatal reforçant-ne les competències en detriment de l’executiu, i crear un poder legislatiu bicameral: una primera cambra composta per representants dels partits polÃtics i elegida per sufragi universal, directe i per representació estrictament proporcional, i una segona cambra, que estaria formada pels representants de les principals organitzacions ciutadanes del paÃs, elegits pels seus associats. |
|
Al PSC le toca dar clases a sus socios de gobierno porque tiene más experiencia
|
|
per maragall |
18 gen 2004
|
PROCIVESA. 14 anys transformant Ciutat Vella. Barcelona 26-12-2002 Ajuntament de Barcelona
"Todos los gobiernos municipales eficientes se asemejan, cada gobierno municipal ineficiente lo es a su manera"
"Els projectes urbanístics de Ciutat Vella van esser fuit del compromís i la coparticipació ciutadana, i el model de futur que suposen es un model consensuat, fruit de la voluntad política de sumar tots els esforços possibles per millorar les condicions de vida en el districte bressol de la ciutat.
Un cop es va disposar del projecte urbâ consolidat, i uns objectius clars a assolir, l´Ayuntament va escollir una formula totalment innovadora per a desenvolupar un programa de intervenció que havia d´esser d´una enorme complexitat i cost: una societat de capital mixt amb majoria municipal però amb una important participació de la socitat civil." |
|
|
