|
|
|
Entrevista :: especulació i okupació |
|
Entrevista a Pere de Medinyà , exokupa de Ca la Sileta de Salt
|
|
|
per ni un pas enrera |
30 nov 2003
|
“Creia en l’okupació i la tornaria a defensar�
Era l’any 1993, l’època del boom del moviment okupa, i en aquell moment a Salt (el Gironès) hi havia dues ocupacions: la de La Maret i la de Ca la Silueta. La Maret es va convertir en el Casal Popular d’aquest grup social, el local on s’hi feien reunions, concerts i teatre, on “s’intentava crear i expressar �. En Pere de Medinyà era un dels okupes del pis de Ca la Sileta. Tenia 18 anys i s’hi va quedar fins als 25. Ara en té 28 i assegura que repetiria i tornaria a defensar allò en què realment creien i encara creu. En Pere també va estar a Can Pixera, una casa ocupada i desallotjada en dues ocasions. En la segona, el jutge els va donar la raó i els va absoldre i aquest exokupa de Medinyà recorda bé les seves paraules: “Hi ha un problema clar d’habitatge i aquests nanos només han utilitzat un espai infravalorat que s’està esperant que caigui a terra per poder-hi construir pisos i posar-los a preus desorbitats�. |
Per quin motiu vas marxar de casa?
Per l’aventura, perquè era jove i tenia ganes de fer coses. A més, a casa no hi estava gaire bé, havia d’anar a la mili i no volia, era insubmÃs, i la idea no agradava. En aquella època vaig començar a anar en diverses ocasions a reunions del CAS (Col•lectiu Antimilitarista de Salt) i vaig descobrir tot un món.
Quina mena de món?
Era un món on vaig aprendre que tot el que tenia ganes de fer ho podia fer realment, érem gent jove amb ganes de fer coses i de canviar el món.
Què reivindicà veu?
Protestà vem per moltes coses, per exemple, pel problema de l’habitatge, que continua sent vigent.
De fet ara està pitjor que fa 10 anys.
No sé si millor o pitjor, però està clar que no s’ha trobat cap mena de solució, els preus continuen sent desorbitats, tant els de compra com els de lloguer, i continua havent-hi desocupacions i desallotjaments… Ara tinc 28 anys i encara em trobo que amb la meva parella hem de treballar moltes hores tots dos per uns sous molt baixos i hem de pagar una hipoteca “desquiciadaâ€?, mentre les cases estan caient a terra. I això ens sembla ridÃcul i vergonyós.
Estem d’acord. Com era Ca la Sileta?
És on vivÃem i érem 25. Però “al tantuâ€?, molta gent es pensa que quan hi ha 25 persones allà ficades estan totes en una sala amb 25 matalassos i no era aixÃ, allò era un bloc de pisos, de quatre portes per planta.
Com s’hi vivia?
Bé, com a qualsevol altre lloc, tranquil•lament, com en un pis d’estudiants. Com a okupa formes part d’un moviment que inclou moltes altres cases i això era bo perquè coneixies molta gent de Barcelona i de tot arreu i et podies moure per molts à mbits que no hauria conegut mai si no hagués estat en una casa ocupada.
Quines altres cases recordes de les rodalies de Girona?
Va haver-hi un boom, i van haver-hi cases a Sant Feliu, a Figueres, a Banyoles... aquesta última era una de les més importants de les comarques gironines.
Tornem a Ca la Sileta. Què hi fèieu?
Doncs, mira, si els estudiants parlaven dels seus exà mens, nosaltres arreglà vem el món i parlà vem de la sexualitat, del capitalisme, del comunisme i de tot, i ens informà vem i volÃem aprendre. TenÃem 18 anys, 20, d’altres 25 i ens plantejà vem coses com ara, per exemple, què podÃem fer per acabar amb els exèrcits o, si no ens agradaven els “torusâ€?, a on calia anar a queixar-se… Senties que realment podies canviar moltes coses i fèiem una feina social, voluntà riament o involuntà riament.
A qui pertanyia?
El propietari es deia Benitu i era l’amo de la botiga de queviures de la planta baixa de l’edifici, un personatge fabulós, realment. Érem allà , aguantà vem el pis dret, i solÃem anar a comprar les coses que ens faltaven en aquest comerç de barri.
Can Pixera també era de propietat particular?
SÃ, no en sé el nom però és d’un paio que està esperant que caigui la casa per fer-hi pisos, això sà que ho sé. I a La Maret ara hi ha un concessionari de la BMW.
Però en la majoria de casos els habitatges ocupats pertanyen als bancs i a les immobilià ries.
SÃ, val, però deixa’t estar, especular és tenir una casa buida i punt. Allà ningú anava a ocupar per quedar-se amb la propietat, robar-la i fer-se amb els papers, anà vem a utilitzar un espai abandonat, senzillament, i mentre la casa està buida, tenint en compte com estan els preus, doncs l’aprofitem i l’ocupem.
Amb els veïns vau arribar a tenir algun problema?
No, mai, els problemes els vam tenir sempre amb la policia, amb el veïnat tot al contrari, parlà vem i tot anava bé.
Què en queda d’aquell boom, a les comarques gironines?
Que jo sà piga ara no hi ha res ocupat. D’altra banda, el moviment okupa és cada cop més polÃtic perquè li estan posant les coses molt difÃcils. Nosaltres ho fèiem perquè en tenÃem moltes ganes, no perquè érem joves sinó perquè realment ho sentia i em tocava la fibra, ens ho crèiem i realment vèiem que hi havia problemes a plantejar i resoldre,. Amb 25 anys ja portava dos judicis per ocupació i al final de l’últim, quan et deixen dir alguna cosa, vaig aixecar-me i vaig continuar defensant la meva postura, i
ara ho tornaria a fer. Hi ha un problema amb l’habitatge, aquella casa estava abandonada i nosaltres la volÃem rehabilitar i utilitzar-la mentre ningú la fes servir.
Ingrid Ribalta |
Mira també:
http://www.republicavirtual.org
|
