|
|
|
Dogville
|
|
per Eduard Conti
Correu-e: edumex@hotmail.com (no verificat!) |
21 nov 2003
|
|
|
ISMET (Istanbul, 20.11.2003)
La plaça està gairebé en silenci. La calma la trenquen només les sirenes
que s'escolten cada cop més a prop, els gossos que borden a la llunyania, i
els ocells que sobrevolen nerviosament aquella infern de Dant . En algún
moment miro cap al cel, però durant un segon el fum negre s'esvaeix i deixa
veure la brillantor del sol. No massa lluny meu, algú gemega. Tanmateix,
els sons no em resulten del tot perceptibles. Tinc l'esquena xopa i no em
puc moure. No sento dolor, crec. Ni fred, malgrat ser a la segona meitat
del mes de novembre. Fins i tot noto una certa escalfor. A la cama dreta,
concretament. Em passen pel cap varis pensaments, però són poc ordenats.
Són més aviat imatges. La de la meva dona, Sema, que m'espera a dinar com
tots els dijous, i la dels nens, Fatih i Okan, que encara deuen ser a
l'escola. La mare i el pare són morts de fa temps. Els meus cinc germans
encara són al poble. Sóc l'únic que als 18 anys va anar a provar fortuna a
Istambul. No sento dolor, crec. Ni fred, malgrat ser a la segona meitat del
mes de novembre. Fins i tot noto una certa escalfor. A la cama dreta,
concretament.
JOE (Bagdad, 20.11.2003)
La plaça està gairebé en silenci. La calma la trenquen només les sirenes
que s'escolten cada cop més a prop, els gossos que borden a la llunyania, i
els ocells que sobrevolen nerviosament aquella infern de Dant . En algún
moment miro cap al cel, però durant un segon el fum negre s'esvaeix i deixa
veure la brillantor del sol. No massa lluny meu, algú gemega. Tanmateix,
els sons no em resulten del tot perceptibles. Tinc l'esquena xopa i no em
puc moure. No sento dolor, crec. Ni fred, malgrat ser a la segona meitat
del mes de novembre. Fins i tot noto una certa escalfor. A la cama dreta,
concretament. Em passen pel cap varis pensaments, però són poc ordenats.
Són més aviat imatges. La de la meva dona, Heather, que és la noia més
bonica d'Ohio, i la dels nens, Ben i Tommy, que ara deuen estar dormint. La
mare i el pare són morts de fa temps. Els dos meus germans, Paul i
Veronica, viuen a Nova York i a Philadelphia, respectivament. Sóc l'únic
que als 18 anys va enrolar-se a l'exèrcit. No sento dolor, crec. Ni fred,
malgrat ser a la segona meitat del mes de novembre. Fins i tot noto una
certa escalfor. A la cama dreta, concretament. |
|
Re: Dogville
|
|
per A |
21 nov 2003
|
|
Lo malo no es ser habitante de una ciudad de perros, sino creerse que uno no es perro. |
|
Re: Dogville
|
|
per kom |
21 nov 2003
|
on es el testimoni d'un noi iraquià que jugant amb un joguet de colors vius (bomba de fragmentació), li peten les cames?
el ianqui és on és perque li dona la gana i com dein al maeu poble qui no vullga pols que no vaja a l'era |
