|
|
|
Notícies :: laboral |
|
Aquesta remor que se sent’
|
|
|
per penjat |
14 nov 2003
|
|
Dimarts 11 de novembre del 2003. Passada la tempesta i la pluja que ha esbandit el cel, la llum del migdia llarg ens ha portat la notícia –estúpida notícia que cal donar perquè ha passat però que alhora és mentida- de la mort del poeta Miquel Martí i Pol. I ja està. O no del tot. O gens ni mica. Qui ho ha dit que s’ha mort? Un periodista? Un teletip? Una pantalla de televisió? Mentides. |
Un poeta no mor mai. Moren els homes, moren les dones, grans i petites, alts i baixos, burgeses i obreres, grossos i esprimatxats, d’accident i de malaltia, tothom es mor... però un poeta?, un poeta com Martà i Pol mai no mor. Perquè un poeta que dóna veu, que ens dóna, que ens ha donat i ens donarà veu... reviu cada cop que ens el fem nostre a través de la lectura, cada cop que obrim els seus llibres i passem pà gines apressadament o a poc a poc, cada cop que ens concentrem en una paraula i ens hi sentim reconfortats, cada vegada que la nit se’ns fa dia i el sol ens ve a dir que ja n’hi ha prou de llegir i que avui tornarem a treballar amb son de no haver aclucat l’ull...
I si a més el poeta ens parla des de nosaltres, des de la nostra pròpia classe (l’obrera), des de la nostra pròpia sensibilitat (la humana) i amb la nostra pròpia llengua (la catalana), aleshores ell i nosaltres som el mateix i per tant la mort del cos és només una anècdota.
Martà i Pol va ser la meva porta d’entrada al món de la lectura de poesia, un món en què els sentiments del món es fonen amb els propis i acabes esdevenint part conscient de la humanitat que es fa i respon les mateixes preguntes arreu del planeta, sobre l’amor, sobre la mort, sobre la vida i sobre tot el que d’una forma o altra ens preocupa, ens il·lusiona i ens dóna l’empenta necessà ria per continuar endavant.
Però, a més, Martà i Pol és la veu d’una classe, d’un poble que mai on havia tingut poetes i que es retrobava, en la nostra llengua, amb una generació –en la qual es trobava ell- als anys setanta que volia parlar ras i curt per a tothom, venint des dels mateixos orÃgens socials dels suposats lectors. En els segles anteriors, l’ofici de poeta estava reservat a qui tenia el neguit amb inspiració o treball però també, i sobretot, la vida solucionada. És a dir, la poesia la conreaven els rics o alguns dels rics i això, tot i que hi ha qui s’entesti a dir que no volia dir res més que això jo crec que condicionava completament el resultat final. Amb Martà i Pol, una nova generació de treballadors passava a expressar-se i a parlar des de la seva pròpia classe, que és la classe de la majoria de la població. I ho feia amb una sensibilitat exquisida però també amb un llenguatge a l’abast de la majoria, parlant en molts casos de moltes de les coses que preocupen a la majoria, sense abandonar per això ni la sensibilitat ni la poesia pròpiament.
I només cal recordar “La fà brica�, “El poble� o “Vint i set poemes en tres temps�, que potser no són els més representatius però sà els que em van apropar el poeta a mi, per entendre que queden ben lluny les maneres dels noucentistes i fins i tot dels modernistes rebels que malgrat la seva rebel·lia acabaven sent, en la seva majoria, part de la classe de la qual renegaven estèticament i social. Pol parla per al seu poble i per a la seva classe i ho fa amb una sensibilitat que es desplaça al llarg dels anys en els temes i en les actituds, però que hem de recordar com a pròpia, perquè avui mateix ja hi ha qui menysprea aquesta part de la seva obra i se centra en el que va escriure a partir dels vuitanta, molt lloable també però que no ens ha de fer oblidar que abans de ser ungit com a poeta nacional (de totes i tots) l’autor de Roda de Ter va ser –i és- l’escriptor de la classe obrera, l’escriptor dels qui hem heretat “l’esperança dels avis i la paciència dels pares�, de la Rita Carambell i la Soledad González i de l’Agustà gran sapastre, “la gent que es lleva quan encara és de nit� i que sabem ben cert, malgrat els pesi als rics i poderosos, que “la remor persisteix�. Miquel Martà Pol no ha mort ni morirà mai, perquè ell va assumir la veu del seu poble i, tal com deia Estellés, és i serà poble.
Jordi Martà Font, filòleg i secretari de Comunicació de la CGT de Catalunya
www.cgt.es/cgtcatatalunya |
