|
|
|
Notícies :: educació i societat |
|
L’ensenyament públic català al servei del capital
|
|
|
per ELLA |
13 nov 2003
|
Els Països Catalans a principis de segle XXI
A principis del segle XXI, els Països Catalans continuen dividits i negats pels Estats espanyol i francès. En aquest marc, l’ensenyament és una eina que, al servei de les classes dominants d’aquests dos estats, serveix per legitimar i perpetuar l’explotació capitalista, descatalanitzar els i les estudiants i adormir-los amb uns continguts acrÃtics i un sistema d’aprenentatge que fomenta l’individualisme i la competitivitat.
Estem assistint a una onada neoliberal i descatalanitzadora que impregna tots els à mbits de la societat catalana. La precarització de les classes populars catalanes, impulsada pel conjunt de polÃtiques econòmiques marcades des de la Unió Europea, és un procés innegable que s’explica per la necessitat de la burgesia europea (dins la qual cal incloure l’espanyola i la francesa) de flexibilitzar el mercat laboral per poder seguir amb la seva lògica d’acumular capital al preu que sigui. En aquest cas, el preu d’aquesta lògica són els drets dels i les treballadores.
Els recursos naturals i l’equilibri ecològic dels Països Catalans tampoc no són un obstacle per aquesta lògica capitalista. És des d’aquest punt de vista que cal entendre l’actuació de polÃtics i empreses que preparen plans hidrològics, transvassaments, centrals eòliques i tèrmiques, lÃnies de comunicacions (com el Tren d’Alta Velocitat), antenes de telefonia mòbil, etc. només tenint en compte els seus respectius comptes corrents i oblidant les possibles repercussions d’aquests plans sobre la vida de les persones, sobre el medi i sobre el teixit econòmic del territori.
Una altra caracterÃstica fonamental d’aquesta onada neoliberal i descatalanitzadora és, per suposat, la criminalització de tot brot de pensament dissident. El pensament únic imposat des de la “Brunete medià ticaâ€? no tan sols legitima totes aquestes agressions al poble català sinó que a més, ens nega tota personalitat pròpia com a poble. És per això que insisteixen en la criminalització del moviment català d’alliberament nacional. Però no s’aturen en la criminalització (en la qual col·labora la premsa, els polÃtics botiflers i els intel·lectuals del sistema); de fet aquesta només serveix per legitimar la repressió pura i dura que empresona, apallissa, identifica, realitza seguiments, etc. a aquells i aquelles que es neguen a assumir l’ordre constitucional dels successors de Franco. |
L’ensenyament públic: privatització i elitització
És en aquest marc en el qual es desenvolupa el procés de privatització de l’ensenyament públic. Aquest procés es caracteritza per la manca de recursos que les administracions públiques destinen a l’ensenyament públic, la qual cosa fa que aquest recorri al capital privat. La conseqüència d’aquest fet és que el capital privat cada vegada té més poder en detriment dels i les estudiants, les treballadores i el professorat.
Però el fet que no es dediquin recursos a l’ensenyament públic no vol dir que no hi hagi recursos per fer-ho. El problema rau en què les administracions públiques prefereixen dedicar diners a l’ensenyament privat (dedicat principalment a formar les futures elits del sistema) o a altres qüestions més importants que l’educació com per exemple les despeses militars, que cada any augmenten més.
És aixà com l’educació, teòricament un dret fonamental, es converteix en una mercaderia més dins aquest sistema capitalista, mercaderia que només està a l’abast de qui s’ho pot pagar, ja sigui perquè la seva famÃlia disposa d’estalvis, perquè compatibilitza una feina precà ria amb els estudis o perquè és dels escollits que pot tenir accés al miserable sistema de beques.
El model d’ensenyament neoliberal que poc a poc es va imposant és un model elitista. Després de l’aprovació del sistema de districte únic (que pretén facilitar la mobilitat dels i les estudiants per tot l’estat), les universitats es veuen abocades a la més pura competència entre elles. Aquest fet condueix a l’especialització de les universitats i a la creació d’universitats de qualitat (poques i repartides pel territori estatal) i universitats de segona. La principal conseqüència d’aquest sistema i de la polÃtica de beques (basada en criteris acadèmics i no econòmics) és que cada vegada és més difÃcil accedir a la universitat: només podran fer-ho aquells i aquelles més ben situades econòmicament o més brillants acadèmicament.
I és que estudiar és cada vegada és car. Les taxes són cada vegada més elevades, les beques són completament insuficients, tant en la quantitat (pocs són els i les estudiants que tenen accés a elles) com en la qualitat (cada beca és insuficient per a cobrir les despeses derivades dels estudis, és a dir, la residència, el transport, el material, ...). A més, el procés de privatització de la universitat es concreta en la privatització de serveis imprescindibles per a seguir els cursos. AixÃ, els serveis de fotocòpies, publicacions, ordinadors o el de bar, s’han convertit en negocis que s'aprofiten de la necessitat dels i les estudiants per cobrar a preu d'or el cobriment d'aquestes necessitats.
La descatalanització de l’ensenyament
L’educació és vista per els capitalismes espanyol i francès com una eina fonamental d’homogeneïtzació cultural i de difusió de valors acrÃtics que els permet legitimar l’ordre social existent. És des d’aquest punt de vista que entenem la Reforma de les Humanitats. Aquesta, duta a terme sota les bases ideològiques marcades per l’informe de la Real Académia de la Historia, pretén assentar les bases ideològiques sobre les quals reescriure la història dels vencedors del 39. Una única història, negant la història pròpia de les nacions que es troben en aquesta presó de pobles que és l’Estat espanyol. La història d’aquestes s’entendran a partir d’ara com diferents parts d’un mateix procés històric inevitable: Espanya.
Pel què fa als mètodes, la manera d’ensenyar la història que imposa la Reforma de les Humanitats es basa en l’acumulació memorÃstica, en detriment d’un mètode que fomenti la capacitat de l’estudiant de comprendre, de reflexionar, de ser crÃtic amb la realitat que l’envolta o despertar en ell o ella la curiositat d’aprendre un passat que li proporcioni coneixements útils per a poder transformar la realitat en què viu.
Però si des del punt de vista ideològic aquesta és una de les més importants agressions espanyolitzadores dels darrers anys, el procés d’espanyolització té altres cares que no podem deslligar del procés de privatització que abans comentà vem. En aquest punt, l’aprovació del districte únic s’ha convertit en una arma maquiavèlica en mans del poder estatal. Sota la pretesa cultura de la mobilitat s'imposa un model que, davant el grau de normalització al qual ha arribat la nostra llengua, només pot ser un pas més per imposar la “lengua del imperio� a les nostres aules..
Dins d’aquest context, aquests darrers anys sota l’excusa inventada d’una suposada persecució de la llengua castellana, l’intent de normalització de l’ús del català a les universitats (insuficient i precà ria), ha patit una persecució calculada i premeditada per sectors espanyolistes a través de Profesores por la Democracia (integrant de Convivencia CÃvica Catalana) emparada pel Partit Popular, tot presentant recursos contra els reglaments de l’ús del català de les diferents universitats aprovats per la pròpia comunitat università ria.
Tot i que els podrÃem definir com un grupuscle amb poc suport dins els cercles acadèmics (ho demostra el fet que l’assistència als actes que han dut a terme era de gent provinent de fora la universitat), compten amb un suport financer molt ampli per part del Ministerio de Educación (han arribat a organitzar seminaris amb una subvenció fins a 1.500.000 ptes. Per part del Ministerio) que els permet tenir el suport medià tic i exercir una forta influència amb total impunitat. |
