|
|
|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : xarxa i llibertat |
|
jocs fractals :: Les nAus :: avui, demà, demà passat...
|
|
|
per tal dia farà un any |
19 set 2003
|
|
Tres anys hauran passat d'ençà que les Naus van esdevenir un dels focus generedors d'unes energies que aviat confluiran. Pensat com a espai d'intercanvi, els coneixements es transmetien indiscriminadament, caòticament, 'diversament'... hack! El pensament fruïa, la reflexió treballava, l'interès s'evidenciava...gratis! Alhora, per l'ambient s'estenia una flaire diferent, una sensació de confiança, una frescor amb olor a llavor... Un 'no som pas pocs, encara serem moltes més, i entre totes ho podem fer tot' començava a bategar d'una forma gairebé imperceptible...Gràcies! |
S'endegaven moments interessants. La nostra maledicció? Mig plena o mig buida, la nostra ampolla, és la nostra ampolla ;-)
Tot seguit, el cap del cccb posava data al seu acomiadament tot permetent la realització d'uns tallers de 'artivisme' on, ves per on, de la maneta de l'art cccb, aterrava físicament a Barcelona la proposta d'Indymedia. I va reeixir. I no precisament per mèrits del cccb ans pels esforços d'una colla de persones, l'anonimat absolut de les quals, només pot equivaler a la seva gran generositat.
Era una primera llavor que germinava. Era un primer pas. Un far que referenciava els nous camins naturals d'aquest nou món que tot just comencem a albirar. Un món tan humà com qualsevol món passat i present. Tanmateix, un món intangible, on la física, que no la humanitat, s'esvaeix pels cables del teclat i el ratolí. Indymedia Barcelona desvetllava, i evidencia encara, alguns indicis de per on poden anar les coses en aquest nou món. Gràcies també doncs a totes aquelles persones que ho van fer, ho han fet i encara ho fan possible.
...
'comunicació social en xarxa'...
diuen que el nom no fa la cosa.
amb el testimoni i la complicitat de la Lluna. Tot plegat, encara una proposta.
Un bon amic i company, em comentava l'altra nit, mentre compartíem les darreres pipades, que el multimediàtic antropòleg d'Atapuerca defensava que el descobriment del foc havia estat el fet més principal per al desenvolupament de la cultura humana. Aviat, vàrem descartar la hipòtesi de que cregués en els Deus com els comunicadors capritxosos del do de crear el foc. Per tant, l'origen del foc només podia ser fortuït, i naturalment imprevisible, o humà i per tant premeditat. En el segon cas, això implicava el coneixement d'una determinada tècnica que havia hagut de ser transmesa o comunicada per poder-se estendre arreu del món i passar d'una generació a l'altra. Així, sense ànim de corregir a un científic tan il·lustre, ens trobem que, sense la capacitat humana per comunicar-se, el foc continuaria sent un caprici de la Natura. Això sí, continuaria sent tangiblement real i científicament teoritzable... Per una ciencia inexistent!
Sense voler participar en aquesta mena de competència 'guiness' per tal de trobar el fet més cabdal d'això o d'allò, crec que difícilment trobarem res que pugui ser comparable amb la capacitat humana d'elaborar, memoritzar, comprendre i fer evolucionar, en la seva complexitat, un sistema de símbols comú, és a dir un 'llenguatge', o codi de comunicació. Cap descobriment, cap desenvolupament o tècnica hauria esdevingut comuna, per tant, hauria esdevingut cultura, sense aquesta capacitat prèviament necessària.
L'ésser humà, com qualsevol altra forma de vida coneguda, aplica una bona part de la seva energia existencial i genètica a millorar la seva adaptació a un entorn que, tot i seguir certes pautes, és fruit d'una complexitat d'interaccions tan gran que, en absència de supèrbia, hauria de ser vist amb molt de respecte i humilitat.
És damunt la constatació de les pautes que es reconeixen les diferències i, posteriorment, les relacions. I és damunt d'això, que la memòria humana construeix l'experiència. I d'aquesta experiència la persona obté els paràmetres que, ben adobats d'imaginació, el permetran adaptar-se al lloc on viu. Alhora, tanmateix, la capacitat de comunicació o llenguatge ens permet compartir, comparar i contrastar aquestes experiències, idees, reflexions, conclusions...I neix la cultura, tan múltiple i diversa com la gran diversitat d'entorns qn que ens hi hem vist, ens hi veiem i ens hi veurem implicades.
El llengutge, entre d'altres utilitats, ens ajuda a definir les relacions que s'estableixen entre els diferents elements que conformen aquests entorns. No totes les relacions ni tots els elements reben el mateix tracte. Només aquelles i aquells que han estat considerats com a prou rellevants per un determinat col·lectiu són els que han rebut l'assignació d'un símbol que els identifica i els permet de fer-ne referència. És per tant discriminatiu i limitat, condició necessària per garantir una capacitat de comunicació bàsica altament efectiva. Malgrat aquestes limitacions, la capacitat d'abstracció del pensament humà i la seva creativitat combinatòria, en aquest cas dels símbols, ens ha permés definir tota mena d'entorns d'una manera prou satisfactòria fins ara.
Avui ens trobem amb un nou entorn pràcticament alliberat de les restriccions de la física, els elements del qual, els continguts que el fan atractiu, poden fer o no referència al món físic que ens envolta. Tot i així, són tan intangibles com un pensament, tan subjectius com una proposta... Tan humans com la voluntat de comunicar-los.
Aquest món intangible ha anat desenvolupant-se i farcint-se de continguts amb un dinamisme impropi dels entorns físics als quals ens hem hagut d'anar adaptant culturalment al llarg dels darrers mil·lenis. Un dinamisme molt més pròxim als procesos de creació intel·lectual que no pas als que corresponen a la construcció manual o física. Tanmateix, les relacions que s'hi estableixen, les que hi establim com a principals actors d'aquest entorn, atenen molt més a les pautes que caracteritzen els intercanvis de caire cultural que no pas a les que caracteritzen els intercanvis físics.
La xarxa neix com a sistema d'intercomunicació d'ordinadors. Hauria de ser prou evident doncs que les tecnolgies de les comunicacions o telecomunicacions hi tenen molt a veure. Tot i així, la cultura de la tangibilitat física, tan culturalment arrelada, fa que, per regla general, es tinguin molt més presents els aparells i les eines que veiem o toquem. Així, sentim molt més a parlar de la importància de les 'tecnologies de la informació', del desenvolupament de la 'societat de la informació', de les 'xarxes d'informació'... Tot plegat és ben legítim i prou encertat quan parlem d'aquest entorn. Pero no per això deixa de representar una perspectiva esbiaixada del mateix. I guarnida d'una aparent innocuitat conté la llavor de la confusió. Una confusió on els arbres no ens deixen veure el bosc, on l'objecte 'informació' veu sobredimensionat el seu protagonisme fins al punt d'ocultar els agents que el creen o el fan possible, és a dir, totes nosaltres en la nostra qualitat de creadores o emissores d'informació; O fins al punt d'amagar la funció de les persones que la fan útil o apreciable, que li'n donen el valor que la fa necessària. És a dir, totes nosaltres en la nostra qualitat de receptores d'aquesta informació.
Pensar només en l'objecte 'informació', per comptes de tenir-hi també ben present l'acció 'comunicació' ens exclou a tots nosaltres, els veritables protagonistes d'aquest nou món tan intangible com humà. Aquesta visió esbiaixada i aparentment innòcua de la xarxa pot tenir unes consequències altament perilloses, també pel que fa a la seva evolució futura.
La informació, malgrat ser intangible, considerada com a objecte, comparteix massa característiques comunes amb els objectes físics apropiables, emmagatzemables, comercialitzables... Contràriament, la informació entesa com a flux comunicatiu dinàmic entre persones, s'allunya d'aquesta mena de tractaments apropiatius.
Un camí ens du a l'objecte, l'altre ens du al subjecte. El primer ens fa veure la xarxa com un immens magatzem caòtic de peces d'informació. O com un mar infinit ple d'ampolles amb missatge entre les quals naveguem tot pescant-les a cegues o, el que és encara més perillós, esperant que la tecnologia ens les acabi escollint i pescant per nosaltres. Una tecnologia tan sofisticada que, en les circumstàncies actuals, només pot ser desenvolupada i esdevenir operativa si es subordina als interessos de qui hi aporta els recursos 'econòmics' necessaris per fer-ho possible. Una tecnologia, doncs, que haurà d'atendre a aquests interessos també a l'hora de definir els criteris de selecció o pesca de missatges per a la nostra comoditat... dependent.
L'altre camí ens du a fixar-nos en els subjectes, en les persones, les veritables protagonistes del dinamisme d'aquest entorn. Persones que actuen indistintament com a emissors i receptors d'informació, que comparteixen la voluntat de comunicar-se lliurement, que comparteixen la mateixa necessitat d'adaptació, tan personal com col·lectiva, a aquest nou entorn. Que comparteixen per tant la necessitat de consensuar un codi o llenguatge comú que els ajudi a definir les accions que s'hi duen a terme i els elements que el conformen a fi d'adaptar-nos-hi millor, a fi de progressar col·lectivament amb el seu desenvolupament.
Entendre la xarxa com un entorn de comunicació horitzontal entre persones equivalents ens ofereix a més la possibilitat d'experimentar tot un nou món de relacions que es desenvolupa sota uns paràmetres alternatius a aquells que, de grat o per força, hem hagut d'acceptar fins ara com a membres del nostre propi entorn físic o, per ser més precises, de l'entorn social, polític i econòmic que, en funció d'aquest, s'ha anat desenvolupant per aquestes latituds. I és que nosaltres, les persones, som el vincle, el punt de confluència entre aquests entorns o mons. És la mateixa persona que parla, informa, és informada, proposa, opina, valora, crea o experimenta en el món de la xarxa, la que també menja, produeix, consumeix, utilitza, es relaciona, comparteix, compra o ven en el nostre entorn físic, natural, social o econòmic immediat.
Fins ara, hem vist com els més egoistament agossarats han pretès explotar aquest nou entorn en benefici propi tot utilitzant, matusserament, unes estratègies pensades i desenvolupades per a un entorn diferent. Els fracassos més humiliants han estat generalment la seva recompensa. També hem vist com molts dels privilegis desenvolupats al voltant de l'apropiabilitat dels objectes tangibles, especialment els de l'anomenada 'indústria cultural', trontollen un cop han estat desenvolupades alternatives socialment més profitoses per aconseguir la mateixa funció. Malauradament però, també veiem com les mancances intrínseques, tant de caire cultural com de caire estratègic, dels principals agents beneficiaris del sistema econòmic imperant, es pretenen ara reforçar, artificialment, mitjançant la coacció i la imposició legal. És l'hora doncs de les resistències, però també ha arribat l'hora de fer un pas qualitatiu endavant, doncs, aquesta mena de reaccions no poden ser altrament interpretades que com l'evidència de la seva incapacitat d'adaptació a aquest nou entorn i a tot al que l'existència d'aquest implica.
És l'hora, per tant, d'aprofundir en el seu coneixement col·lectiu, de començar a treballar vers la seva gestió col·lectiva. És l'hora de crear les eines que ens permetin esdevenir capaces de gestionar-lo i desenvolupar-lo en benefici i interès de tothom. Però també ha arribat l'hora de crear i desenvolupar des d'aquest estant, tant les alternatives culturals, pel que fa a les maneres de fer i relacionar-se, com les eines participatives que facin possible també l'evolució positiva de l'antic.
Una de les eines principals per aconseguir tot àixò rau en el desenvolupament d'un llenguatge o codi consensuat que ens permeti la definició del que hi ha i el que es fa en aquest entorn. Una eina que ens permeti ser a nosaltres qui, des de baix, esdevinguem les principals intèrprets del que hi ha per a que, des d'aquesta comprensió compartida, poguem bastir les eines per gestionar-lo solidàriament... I si ens demostrem capaços de gestionar conjuntament un entorn tan humà, intangible i complex com aquest, que ens impediria creure'ns capacitats de fer el mateix en d'altres entorns igual d'humans o humanitzats? Si més no, aleshores, bona part de les eines culturals i operatives ja haurien estat desenvolupades.
en parlem a les Naus? |
Comentaris
|
ke envidia
|
|
per eKis |
19 set 2003
|
a veces me pregunto ke hiostias hago aki...
kon lo bien que podria estar en barcelona
(suspiros) |
|
|
