NO A LA GUERRA I NO AL RADÓ
El radó és un gas radioactiu del que es parla molt poc, però potser en tens a casa.
Es forma en terres granítiques i altres, per la degradació de l'urani. No fa olor, per això és imperceptible. Es desprèn del subsòl i penetra cap a l'interior dels edificis, on s'acumula dins de locals tancats, cosa perillosa per a qui els habita. A l'exterior es dilueix amb l'aire i no és perjudicial.
La recerca sanitària ha mostrat que, després del tabac, és la segona causa de càncer de pulmó. En desintegrar-se, el radó genera productes que també són radioactius. Contràriament al radó gasós, aquests residus són sòlids i s'adhereixen a superfícies, com ara les partícules de pols en suspensió que, si es respiren en concentracions elevades, també poden causar càncer i altres afeccions respiratòries.
És un problema de salut pública el qual, lamentablement, poc s'aborda.
No hi ha un nivell segur; poca o molta acumulació suposa un risc per a la salut. No obstant això, l'OMS considera que fins a 100 Bq/m3 d'aire és tolerable; a la UE, el límit és de 300 Bq.
Per evitar que s'acumuli, és obligatori posar barreres protectores en l'obra nova. Però hi ha moltíssims locals i habitacles vells amb altes concentracions. Així, milions de persones viuen exposades a nivells elevats de radiació, sense ni tan sols saber que el problema existeix i, per tant, no prenen cap precaució. Els governs haurien d'informar, i alhora proposar i finançar solucions.
Però hi ha un silenci gairebé total sobre què és el radó i el perill que comporta.
Gasten molts recursos i diners a preparar i fer la guerra i no els en queden per cuidar la població.
ZONES AFECTADES
El Consell de Seguretat Nuclear calcula, que a la meitat del territori català hi ha presència de radó. Abunda al Maresme, la Selva, el Vallès Oriental, el Pirineu i el Prepirineu. N'hi ha poc a les Balears i al País Valencià, tot i que pot haver-hi focus aïllats a qualsevol comarca.
A causa de les diferències geològiques locals, la concentració de radó depèn de la composició del subsòl i de l'estructura de cada edifici. Per tant, cadascun és un cas particular. L'única manera de saber si n'hi ha i en quina quantitat és mesurar: s'ha de comprar un aparell fiable -homologat per la UE-, que dona una mesura diària, setmanal i total. Cal un any de lectura per obtenir una mitjana fiable, ja que l'emissió varia en funció de la pressió atmosfèrica i d'altres factors. A l'hivern augmenta, i també perquè es ventila menys. Convé controlar i, si n'hi ha, cercar solucions.
El radó, doncs, es pot trobar en molts soterranis, plantes baixes, domicilis, edificis comercials, escoles, llocs de treball... És important examinar qualsevol espai on les persones passin un temps significatiu. El dany és proporcional a la densitat del gas i al temps d'exposició.
COM MESURAR EL RADÓ A CASA O A UN LOCAL
Detectors passius, per a mesuraments a llarg termini, o detectors actius, aparells que fan lectures contínues. Uns i altres es poden comprar a Internet. També es pot contactar professionals que proporcionen assessorament, els equips necessaris, seguiment, i actuació en llocs contaminats.
Sobre el radó, trobaràs més informació a la Viquipèdia.
I resposta a totes les preguntes possibles a qualsevol IA.
REVOLUCIÓ O EXTINCIÓ
L'OMS recomana no sobrepassar 100 Bq/m3 de radó; la UE ho eleva a 300. PER QUÈ?
L'OMS assumeix que, independentment d'on es trobi el límit legal, com més baixa sigui l'exposició al gas millor. Tanmateix, en general, no és viable solucionar el problema del radó de manera immediata, a causa d'un conjunt de raons atàviques: pràctiques, econòmiques i polítiques.
Eliminar-lo a gran escala, requereix tècnics i equipaments que gairebé no existeixen. (Sí que existeixen per fabricar armes.) A més, la majoria d'habitatges mai s'han mesurat, i n'hi hauria tant, que els estats no podrien assumir el cost de descontaminar. Passa una cosa similar amb altres agents nocius: socials, biològics i químics. L'OMS marca l'objectiu ideal, però els governs imposen el que és "viable i rendible".
Resumint: és una qüestió d'inconsciència-ignorància, d'inèrcia i passivitat... i de diners que, cal insistir, sí que es gasten en exèrcits, guerres i altres variades malversacions.
Sabem que, si els recursos enormes que s'hi perden s'apliquessin a l'educació, habitatge, infraestructures, sanitat, crisi climàtica, contaminació, càncer, fam, etc, entraríem en una nova era de menys violència, malalties, guerres... De més lucidesa, salut, prosperitat, justícia i pau.
Però, en nom de la defensa nacional, els estats justifiquen la despesa militar. Això acaba conduint a la guerra: la pitjor plaga que pateix la humanitat i que pot abocar a un gran extermini. La solució no és un desarmament unilateral ingenu, sinó cercar altres camins i poder aplicar els recursos a cuidar les persones. Una alternativa intel·ligent a la guerra és la defensa civil no-violenta.
Més que fabricar armes i reclutar exèrcits, es tracta de conscienciar la societat per, si s'escau, en lloc d'intentar dissuadir o repel·lir una agressió mitjançant la força armada, es faci amb resistència civil organitzada. (Aquest principi també és aplicable entre persones i entre col·lectius.)
La defensa civil no-violenta, no és improvisació espontània davant d'una invasió -cosa impossible- sinó un sistema planificat i entrenat amb antelació: es tracta de mentalitzar la societat civil, d'educar-la en ètica humanista i en tècniques d'autoconeixement, resistència i no-cooperació.
La idea clau és: cap poder ni exèrcit pot governar un territori, si la gent que hi viu no col·labora. Si resisteix de manera pacífica, massiva, coordinada i sostinguda, encara que l'ocupant tingui superioritat, el país envaït esdevé ingovernable. Això, a curt o a llarg termini, fa inevitable la retirada dels invasors. -Què hauria passat d'haver els palestins optat per la defensa no-violenta?-
Practicant la no-violència, les persones poden fer que el cost polític, econòmic, ètic i moral de mantenir una ocupació sigui insostenible per a l'agressor, tot privant-lo de l'excusa que dona una resistència armada, la qual permet justificar la repressió com a "resposta al terrorisme".
Hi ha casos reals d'això, antics i recents, a diversos països del món i també al nostre. Van fracassar a causa de la repressió. Però sobretot perquè va faltar conscienciació, preparació i continuïtat.
Colonialisme, guerra... són símptomes d'una violència estructural profunda, causada per la inconsciència-por-agressivitat. La defensa no-violenta, doncs, no és només resistir sense armes a una invasió o colonització, sinó conscienciar i reorganitzar la societat, de manera que la cobdícia, interpersonal i internacional es redueixi dràsticament, i així evitar conflictes i guerres.
Si no acabem amb la guerra, la guerra acabarà amb nosaltres.
És desgràcia per a tothom, i tot el que s'hi gasta no es gasta en pau. Pacificar comença en cadascú.
REVOLUCIÓ ÉS REVELACIÓ
ES TRACTA D'OBRIR ELS ULLS
la ment, el cor, les mans... d'elevar l'esperit.
Convé obrir els ulls, per veure-hi clar.
Obrir les mans per ajudar, sense esperar retorn.
Obrir la ment per comprendre i el cor per estimar.
Convé projectar l'esperit cap endins i Cosmos enllà.
Aquest és el camí vers una humanitat veritable.
La utopia sembla una follia... fins que es fa realitat.
Llavors és per tothom reconeguda. |
