|
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Anàlisi :: sense clasificar |
|
Respostes d’Agustín Guillamón a les preguntes d’un company sobre revolució i dictadura del proletariat.
|
|
|
per Agustín Guillamón |
25 jun 2026
|
|
La Junta Revolucionària era concebuda no com un nou aparell estatal separat de la classe treballadora, sinó com l'organisme encarregat de coordinar, unificar i impulsar el poder revolucionari que ja exercien els comitès obrers, els sindicats, les milícies i la resta d'organismes sorgits de la revolució. |
Respostes d’Agustín Guillamón a les preguntes d’un company sobre revolució i dictadura del proletariat.
La revolució proletària només pot existir com a destrucció de l’Estat, i qualsevol forma de poder separat de la classe treballadora acaba constituint-se com a contrarevolució.
1. En termes generals, no considero adient parlar de complementarietat entre dictadura del proletariat i revolució social. Històricament, la noció de dictadura del proletariat ha funcionat com una fórmula ambigua que, lluny de reforçar la revolució social, ha justificat la reconstrucció de l’Estat sota formes presumptament transitòries. La revolució social implica l’abolició immediata de les relacions socials capitalistes i estatals; la dictadura del proletariat, en canvi, remet a un poder polític centralitzat que tendeix a situar-se per damunt de la classe.
2. Pel que fa a les definicions amb què treballes, la de revolució social és adequada, en tant que posa l’accent en l’autoorganització i en l’abolició simultània de l’Estat i del capital. La definició de dictadura del proletariat, però, reprodueix una ambigüitat present en determinades formulacions de Marx: parlar de “conquesta del poder polític” i de “transició” obre la porta a una concepció estatal del procés revolucionari que la història s’ha encarregat de desmentir tràgicament. L’experiència de la Revolució Russa mostra com la identificació del poder proletari amb el poder d’un partit i d’un aparell estatal va desembocar finalment en l’estalinisme.
3. La teva conceptualització del fonament del poder revolucionari és encertada en identificar el nucli del desacord. En Bakunin, el poder no és polític ni representatiu, sinó social, col·lectiu i immanent a l’autoorganització proletària. En Marx, almenys en alguns dels seus plantejaments més problemàtics, el poder tendeix a cristal·litzar-se com a govern de classe, és a dir, com a forma política separada. No es tracta només de dues estratègies diferents, sinó de dues lògiques antagòniques del poder.
4. No comparteixo la idea d’una complementarietat analítica entre Marx i Bakunin en la interpretació de la Comuna. Precisament la Comuna mostra el límit de qualsevol lectura que pretengui conciliar autoorganització social i poder polític. La seva derrota no prové d’una manca de poder estatal, sinó del fet de no haver destruït completament l’Estat ni haver estès la revolució. Parlar de complementarietat estratègica entre revolució social i dictadura del proletariat em sembla encara més problemàtic: l’experiència històrica demostra que la segona acaba liquidant la primera. Et recomano la lectura del meu llibre sobre la Revolució Russa.
5. En el procés revolucionari de 1936 podem parlar clarament de revolució social, però no de dictadura del proletariat. El que va existir va ser un poder obrer real, exercit a través de comitès, col·lectivitzacions i milícies, que va ser progressivament desmantellat en nom de l’antifeixisme, de la unitat política i de la reconstrucció de l’Estat republicà.
6. Hi ha analogies evidents entre la Comuna de París i el 1936: l’emergència d’organismes de poder proletari, la incapacitat o negativa a destruir l’Estat, l’aïllament internacional i, finalment, la derrota. En ambdós casos, la contrarevolució no ve només de fora, sinó també de dins del mateix camp obrer organitzat políticament.
7. La meva crítica a l’anarquisme d´Estat no és moral ni ideològica, sinó històrica. L’anarcosindicalisme va exercir un poder immens, però va negar-se a reconèixer-lo com a tal. No va voler formular una teoria del poder perquè identificava el poder exclusivament amb l’Estat. Aquest és un buit teòric real: sense una teoria del poder social revolucionari, el poder existent acaba sent cedit als enemics de classe.
8. Si l’anarquisme vol regenerar-se, ha d’abandonar el dogmatisme i l’autocomplaença. Les seves tasques passen per una crítica radical de l’Estat, dels sindicats integrats, del parlamentarisme i de totes les formes de mediació política. Però, sobretot, ha de tornar a arrelar-se en l’experiència real de la classe treballadora, elaborar una teoria rigorosa del poder proletari i assumir que la revolució no és un ideal abstracte, sinó un procés històric concret, amb errors, derrotes i lliçons.
9. D’altra banda, l’anarquisme revolucionari —representat durant la Guerra Civil pels Amics de Durruti, els comitès de barri, els comitès de defensa, els comitès de fàbrica, alguns sindicats en breus períodes de temps i diversos grups anarquistes— ha de trencar clara i definitivament amb l’anarquisme d’Estat, és a dir, amb aquells sectors que van participar en els governs republicans i van assumir les necessitats de reconstrucció estatal. Durant la Guerra Civil, aquests sectors van dirigir l’Organització de manera vertical i jeràrquica des d’un Comitè de Comitès que presentava no poques similituds funcionals amb el comitè central d’un partit leninista. Fer balanç d’aquesta experiència continua essent una necessitat fonamental; aquesta va ser, precisament, la tasca de Balance, revista que vaig editar durant anys.
10. És important conèixer el concepte de Junta Revolucionària elaborat pels Amics de Durruti a partir del març de 1937 i formulat amb més precisió en el fullet Hacia una nueva revolución (1938). Aquesta proposta neix de la constatació del fracàs de la direcció confederal i de la derrota progressiva dels organismes revolucionaris sorgits el juliol de 1936.
La Junta Revolucionària era concebuda no com un nou aparell estatal separat de la classe treballadora, sinó com l'organisme encarregat de coordinar, unificar i impulsar el poder revolucionari que ja exercien els comitès obrers, els sindicats, les milícies i la resta d'organismes sorgits de la revolució. La seva funció no era substituir aquests òrgans de poder revolucionari, sinó centralitzar-ne l'acció per aprofundir la transformació social en curs: l'expropiació de fàbriques i empreses, l'organització d'un nou ordre públic sota control obrer i popular, i la mobilització de les milícies al front de guerra contra el feixisme. Havia de ser, en definitiva, l'instrument per consolidar, estendre i donar una direcció comuna a les noves relacions socials i formes de poder nascudes de la revolució.
Els Amics de Durruti intentaven donar resposta al problema fonamental que l’anarquisme espanyol no havia sabut resoldre: com defensar i aprofundir la revolució sense reconstruir l’Estat i sense cedir el poder als partits polítics i a les institucions republicanes. La Junta Revolucionària no era concebuda com una dictadura de partit ni com un govern tradicional, sinó com l’expressió organitzada del poder proletari exercit directament pels organismes revolucionaris de la classe. En aquest sentit, representa un dels esforços teòrics més importants de l’anarquisme revolucionari per superar les limitacions demostrades per la CNT-FAI durant la Guerra Civil.
Per això, el debat sobre la Junta Revolucionària continua essent avui una referència indispensable per reflexionar sobre els problemes de l’organització revolucionària, el poder proletari, la coordinació dels organismes de base i la defensa de la revolució davant la contrarevolució. Sense una resposta clara a aquestes qüestions, qualsevol procés revolucionari corre el risc de repetir les derrotes del passat.
Ben amicalment, Agustín Guillamón, juny de 2026. |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
