|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
Spielberg s’esforça per salvar el patriotisme
|
|
per Josep Alemany
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
05 mar 2026
|
|
Les primeres escenes de «Salvem el soldat Ryan» són impressionants. Spielberg, el 1998, no podia començar una pel·lícula de guerra amb la febre patriotera típica dels anys cinquanta, s’havia de fer ressò dels sentiments antimilitaristes que es van difondre al seu país contra la intervenció al Vietnam. Actua així més per obligació que per convicció. Un cop enllestit el preàmbul, la pel·lícula recicla els estereotips habituals del cine bèl·lic. [Artículo bilingüe: incluye la versión en castellano.] |
Vaig anar a veure «Salvem el soldat Ryan». Vaig sortir del cine perplex. Perquè el que molts presenten com una gran denuncia de les crueltats de la guerra, l’obra mestra de l’antimilitarisme, resulta que és una actualització del cine bèl·lic més patrioter.
Després de l’experiència de la guerra del Vietnam, Spielberg no podia començar pas una pel·lícula convencional sense més ni més, com si encara estiguéssim als anys cinquanta. La intervenció nord-americana al sud-est asiàtic va originar un ampli moviment de protesta, que es va reflectir en una pila de pel·lícules. Spielberg, que es vanta de ser un gran coneixedor del cine i, a més, va de progre a l’estil de Clinton, havia de demostrar que ha captat el missatge d’aquest capítol de la història del cine. Per això «Salvem el soldat Ryan» comença amb un cop d’efecte, amb unes escenes impressionants que constitueixen, alhora, una finta i una coartada. Una finta que ha funcionat, perquè els crítics professionals no paren de parlar d’un «Spielberg antibel·licista». I una coartada per a les pretensions progres i artístiques del director.
OBERTURA SEMIDOCUMENTAL
Cal reconèixer que els vint-i-dos minuts inicials dedicats al desembarcament a la platja d’Omaha el 6 de juny de 1944 són terribles. Mitjançant un estil semidocumental, o pseudodocumental, Spielberg imposa a l’espectador l’experiència física de la guerra amb tota la seva brutalitat, lluny de la visió idealitzada que oferien en tecnicolor les pel·lícules tradicionals. Aquí cal esmentar el comentari de Garcia Oliver sobre uns documentals de la guerra civil: «No eren aquelles pel·lícules de guerra adients per a aixecar la moral. Eren massa crues i objectives, en blanc i negre que enlluerna. La guerra, vista al natural, era profundament desagradable. No era la guerra de les pel·lícules mercantils. [...] Em van fer un efecte penós. Són tan realistes que a un li treuen les ganes de combatre» («El eco de los pasos», p. 224). Si Spielberg hagués continuat així, la pel·lícula hauria pogut esdevenir una obra perillosa, una invitació a la deserció. I, efectivament, Spielberg no ha continuat en aquest to. Després s’ha dedicat a desactivar la possible càrrega crítica de l’obertura, reduïda a mer preàmbul d’una narració tradicional d’heroïcitats bèl·liques, no exempta de tòpics.
Es miri com es miri, el pseudodocumental sobre el carnatge a la platja d’Omaha no lliga amb la pel·lícula de guerra que ve a continuació, perquè les regles del gènere hi tornen a imposar el seu domini. La falta de concordança i d’afinitat entre les dues parts perjudica « Salvem el soldat Ryan».
Després del desembarcament, Spielberg desplega les receptes habituals. Tot és previsible (per exemple, l’escena amb la nena i el franctirador), pueril, inversemblant (per exemple, el presoner nazi que alliberen, el final). Pel que fa a les receptes, Spielberg s’extralimita, no li fa vergonya emprar els trucs més suats. Em limitaré a esmentar dues escenes del final: 1) l’actitud del jove intèrpret Upham és el recurs habitual del cine de terror per a manipular l’espectador (un personatge passiu davant el perill que l’amenaça); 2) l’aviació americana arriba en el darrer moment per salvar el soldat Ryan, com la cavalleria a les pel·lícules de l’Oest; aquest truc fins i tot porta etiqueta: «last minute rescue» («salvació a l’últim minut»).
A mesura que ens allunyem de les seqüències inicials, la pel·lícula esdevé més i més una glorificació de l’exèrcit i la pàtria. Quan al soldat Ryan, per fi trobat!, li comuniquen la mort dels seus tres germans, ell contesta sense parpellejar que els seus germans són els companys de l’exèrcit. Déu-n’hi-do!
MICROREALISME AMB QUETXUP
Spielberg té pretensions artístiques i, alhora, adopta un conformisme reverencial envers els valors establerts. Per entendre’ns: vol ser un Kubrick amb la mentalitat de Walt Disney. Vol mostrar la brutalitat de la guerra i, alhora, ser respectuós amb l’exèrcit, el patriotisme, la taquilla i el receptari de Hollywood. I, no cal dir-ho, el segon component de les antinòmies es menja el primer. «Salvem el soldat Ryan» comença a la manera de Kubrick (recorda l’atac de «Camins de glòria»), segueixen les aventures a la recerca del Ryan perdut i acaba com Indiana Jones. Com qualificar, si no, les escenes finals en què un quants soldats defensen un pont estratègic contra una divisió de tancs alemanys?
Resumint: de pel·lícula antibel·licista, res de res. Com a pel·lícula de guerra (no és ben bé el mateix), després de la finta inicial, esdevé una obra convencional, respectuosa amb les regles del gènere i una mica pueril.
Peckinpah ja empastifava les ferides amb hemoglobina a raig fet i sovint presentava l’espectacle a càmera lenta. Spielberg aplica el mateix mètode, corregit i augmentat, sense càmera lenta. Ens mostra la mort amb un devessall de quetxup i budells. Però aquest microrealisme, o pseudorealisme, presenta unes característiques similars a les dels informatius de televisió. «De la guerra de Iugoslàvia —escriu Eduardo Subirats— es difonen mediàticament cròniques d’hiperrealisme microscòpic i vídeos d’un sadisme obscè, al costat d’una retòrica conceptualment i políticament buida» («España: miradas fin de siglo», Akal, p. 194).
«TERRIBILE EST PRO PATRIA MORI»
«En el fons de tot patriotisme hi ha la guerra: per això no sóc patriota», escriu Jules Renard al seu diari. Spielberg, com que és patriota, accepta la guerra amb tota la brutalitat que comporta. Ens mostra la mort omnipresent a la guerra... per tal d’entonar millor la seva versió particular del «dulce est pro patria mori». Morir per la pàtria no és dolç, sinó terrible, però no queda altre remei que sacrificar-se per ella. El mateix Spielberg ho ha esbombat en diverses entrevistes, defensant sense cap escletxa de dubte l’actuació dels aliats durant la Segona Guerra Mundial. Ara bé, vistes les coses des del nostre país, si tenim en compte la política de no-intervenció que va deixar la República a l’estacada i el posterior suport dels aliats a Franco —suport encapçalat per Churchill el 1945—, som del tot incapaços de compartir l’entusiasme de Spielberg. A això cal afegir-hi l’actitud favorable a Hitler i Mussolini que van adoptar les classes dirigents d’Anglaterra i dels Estats Units en el període anterior a la Segona Guerra Mundial: no tan sols van reconèixer diplomàticament el règim nazi, sinó que també li van fer concessions exorbitants. Conclusió: que vagin a morir a la platja d’Omaha els dirigents polítics i econòmics que van donar ales a Hitler i Mussolini. Ens reafirmem que el primer deure del soldat és ser un desertor. En la primera, la segona i la tercera guerra mundials.
«En el fons de tot patriotisme hi ha la guerra: per això no sóc patriota.» Jo tampoc.
«Salvem el soldat Ryan». Estats Units, 1998. Títol original: «Saving private Ryan». Direcció: Steven Spielberg. Guió: Robert Rodat. Interpretació: Tom Hanks (capità Miller), Tom Sizemore (sergent Horvath), Edward Burns (soldat Reiben), Matt Damon (soldat Ryan).
[Versión en castellano.]
SPIELBERG SE ESFUERZA POR SALVAR AL PATRIOTISMO
[Resumen]
Las primeras escenas de «Salvar al soldado Ryan» son impresionantes. Spielberg, en 1996, no podia empezar una película de guerra con la fiebre patriotera típica de los años cincuenta, tenía que hacerse eco de los sentimientos antimilitaristas que es difundieron en su país contra la intervención en Vietnam. Actúa así más por obligación que por convicción. Una vez finalizado el preámbulo, la película recicla los estereotipos habituales del cine bélico.
Fui a ver «Salvar al soldado Ryan». Salí del cine perplejo. Porque lo que muchos presentan como una gran denuncia de las crueldades de la guerra, la obra maestra del antimilitarismo, resulta que es una actualización del cine bélico más patriotero.
Tras la experiencia de la guerra de Vietnam, Spielberg no podía empezar una película convencional sin más, como si aún estuviésemos en los años cincuenta. La intervención americana en el sureste asiático dio lugar a un amplio movimiento de protesta, que se reflejó en un montón de películas. Spielberg, que alardea de ser un gran conocedor del cine y, además, va de progre a lo Clinton, tenía que demostrar que ha captado el mensaje de ese capítulo de la historia del cine. De ahí que «Salvar al soldado Ryan» empiece con un golpe de efecto, con unas escenas impresionantes que constituyen, a la vez, una finta y una coartada. Una finta que ha funcionado, porque los críticos profesionales no paran de hablar de un «Spielberg antibelicista». Y una coartada para las pretensiones progres y artísticas del director.
APERTURA SEMIDOCUMENTAL
Forzoso es reconocer que los veintidós minutos iniciales dedicados al desembarco en la playa de Omaha el 6 de junio de 1944 son terribles. Mediante un estilo semidocumental, o seudodocumental, Spielberg le impone al espectador la experiencia física de la guerra con toda su brutalidad, lejos de la visión idealizada que ofrecían en tecnicolor las películas tradicionales. Aquí cabe citar el comentario de García Oliver sobre unos documentales de la guerra civil: «No eran aquellas películas de guerra apropiadas para levantar los ánimos. Eran demasiado crudas y objetivas, en blanco y negro que deslumbra. La guerra, vista al natural, era profundamente desagradable. No era la guerra de las películas mercantiles. [...] Me produjeron una impresión penosa. Son tan realistas que le quitan a uno las ganas de combatir» («El eco de los pasos», p. 224). Si Spielberg hubiera seguido así, la película habría podido convertirse en una obra peligrosa, en una invitación a la deserción. Y, efectivamente, Spielberg no ha seguido en ese tono. Después se dedica a desactivar la posible carga crítica de la apertura, al reducirla a mero preámbulo de una narración tradicional de hazañas bélicas, no exenta de tópicos.
Se mire como se mire, el seudodocumental sobre la carnicería en la playa de Omaha no pega con la película de guerra que viene a continuación, en la que las reglas del género vuelven a imponer su dominio. La falta de concordancia y de afinidad entre las dos partes perjudica a «Salvar al soldado Ryan».
Tras el desembarco, Spielberg despliega las recetas habituales. Todo es previsible (por ejemplo, la escena con la niña y el francotirador), pueril, inverosímil (por ejemplo, el prisionero nazi al que sueltan, el final). En cuanto a las recetas, Spielberg se pasa, no le da vergüenza emplear los trucos más gastados. Me limitaré a mencionar dos escenas del final: 1) la actitud del joven intérprete Upham es el recurso habitual del cine de terror para manipular al espectador (un personaje pasivo ante el peligro que lo amenaza); 2) la aviación americana llega en el último momento para salvar al soldado Ryan, como la caballería en las películas del Oeste; ese truco hasta lleva etiqueta: «last minute rescue» («salvación en el último minuto»).
A medida que nos alejamos de las secuencias iniciales, la película se convierte más y más en una glorificación del ejército y la patria. Cuando al soldado Ryan, ¡por fin encontrado!, le comunican la muerte de sus tres hermanos, él contesta sin pestañear que sus hermanos son los compañeros del ejército. ¡Ahí es nada!
MICRORREALISMO CON KÉTCHUP
Spielberg tiene pretensiones artísticas y, al mismo tiempo, adopta un conformismo reverencial ante los valores establecidos. Para entendernos: quiere ser un Kubrick con la mentalidad de Walt Disney. Quiere mostrar la brutalidad de la guerra y, a la vez, ser respetuoso con el ejército, el patriotismo, la taquilla y el recetario de Hollywood. Y, claro está, el segundo componente de las antinomias se come al primero. «Salvar al soldado Ryan» empieza a lo Kubrick (recuerda el ataque de «Senderos de gloria»), siguen las aventuras en busca del Ryan perdido y acaba a lo Indiana Jones. ¿Cómo calificar, si no, las escenas finales en que unos pocos soldados defienden un puente estratégico frente a una división de tanques alemanes?
Resumiendo: de película antibelicista, nada de nada. Como película de guerra (no es exactamente lo mismo), tras la finta inicial, resulta una obra convencional, respetuosa con las reglas del género y algo pueril.
Peckinpah ya pintarrajeaba las heridas con hemoglobina a chorros y muchas veces presentaba el espectáculo a cámara lenta. Spielberg aplica el mismo método, corregido y aumentado, sin cámara lenta. Nos muestra la muerte con un derroche kétchup y tripas. Pero ese microrrealismo, o seudorrealismo, presenta unas características similares a las de los informativos de televisión. «De la guerra de Yugoslavia —escribe Eduardo Subirats— se difunden mediáticamente crónicas de hiperrealismo microscópico y vídeos de obsceno sadismo, junto a una retórica conceptual y políticamente vacía» («España: miradas fin de siglo», Akal, p. 194).
«TERRIBILE EST PRO PATRIA MORI»
«En el fondo de todo patriotismo está la guerra: por eso no soy patriota», escribe Jules Renard en su diario. Spielberg, como es patriota, acepta la guerra con toda la brutalidad que trae consigo. Nos muestra la muerte omnipresente en la guerra... para mejor entonar su versión particular del «dulce est pro patria mori». Morir por la patria no es dulce, sino terrible, pero no queda más remedio que sacrificarse por ella. El propio Spielberg lo ha pregonado en varias entrevistas, defendiendo sin ningún resquicio de duda la actuación de los aliados durante la Segunda Guerra Mundial. Ahora bien, vistas las cosas desde nuestro país, si tenemos en cuenta la política de no intervención que dejó a la República en la estacada y el posterior apoyo de los aliados a Franco –apoyo encabezado por Churchill en 1945–, somos del todo incapaces de compartir el entusiasmo de Spielberg. Añádase a eso la actitud favorable a Hitler y Mussolini que adoptaron las clases dirigentes de Inglaterra y Estados Unidos en el período anterior a la Segunda Guerra Mundial: no solo reconocieron diplomáticamente al régimen nazi, sino que también le hicieron concesiones exorbitantes. Conclusión: que vayan a morir a la playa de Omaha los dirigentes políticos y económicos que les dieron alas a Hitler y a Mussolini. Nos reafirmamos en que el primer deber del soldado es ser un desertor. En la primera, la segunda y la tercera guerra mundiales.
«En el fondo de todo patriotismo está la guerra: por eso no soy patriota.» Yo tampoco.
«Salvar al soldado Ryan». Estados Unidos, 1998. Título original: «Saving private Ryan». Dirección: Steven Spielberg. Guion: Robert Rodat. Interpretación: Tom Hanks (capitán Miller), Tom Sizemore (sargento Horvath), Edward Burns (soldado Reiben), Matt Damon (soldado Ryan). |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
- Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
- Contrastar la seva veracitat
- Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
|
