|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
Terrence Malick: nostàlgia de l’Edèn
|
|
per Josep Alemany
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
05 mar 2026
|
A «El Nou Món», Terrence Malick s’endinsa en la vegetació del nou continent... i s’hi perd. El misticisme davant la natura esborra les oposicions i les contradiccions de la història. Malick no aborda clarament «la destrucció de les Índies» i l’únic que proposa és un retorn al passat, a un Edèn primitiu. [Artículo bilingüe: incluye la versión en castellano.] |
A les primeres imatges —un seguit de paisatges impressionants, amb tots els ingredients (aigua, terra, arbres, cel, núvols... i música de Wagner)—, la veu en off de la protagonista invoca la mare natura: estem veient, sense cap mena de dubte, una pel·lícula de Terrence Malick. Hi reconeixem els mateixos elements que a «La prima línia vermella» («The Thin Red Line», 1998): el misticisme de la natura i un festival de veus en off.
Si a la pel·lícula anterior, el soldat Witt (Jim Caviezel) trobava el paradís entre els indígenes d'una illa melanèsia durant la Segona Guerra Mundial, a «El Nou Món» el paradís se situa a l'Amèrica dels algonquins, el 1607. Entre els primers colonitzadors que arriben a prop del riu James, a Virgínia, hi ha el capità Smith (Colin Farrell). Somia tornar a començar («a new start, a fresh beginning»), instaurar al Nou Món una autèntica comunitat de béns («a true commonwealth») sense terratinents ni pobres. Quan Smith va a parar al poblat dels powhatan, li fa l'efecte de viure a l'Edèn. A l'espectador també. A la primera part de la pel·lícula, amb el seu estil parsimoniós, i a vegades filmant amb la càmera a la mà, Malick compon una oda a la flora i a la fauna, enriquida amb monòlegs interiors.
Smith, però, no es queda a viure a l'Edèn amb la seva nova Eva (Q’Orianka Kilcher), sinó que torna al fort. El contrast amb el poblat indi no pot ser més colpidor. Entre els colons impera la desconfiança, la violència i l'avarícia. Els «civilitzats» europeus es lliuren a les iniquitats que atribueixen als salvatges, fins i tot practiquen el canibalisme. Per a Smith, la vida al fort esdevé un malson. Està temptat de tornar al bosc amb els powhatan, però no deserta com Witt a «La prima línia vermella». Rep dues visites de la seva estimada índia i les dues vegades es nega a anar amb ella. L'idil·li entre els dos protagonistes —la fusió entre els dos mons— tan sols ha estat possible a l'interior dels boscos. Una esperança aviat ofegada. Com que els colonitzadors no tenen la intenció d’anar-se’n, esclaten les hostilitats entre el Nou Món i el Vell.
Després d'una sèrie de vicissituds, la protagonista va a parar al fort i abraça el món dels colons. Aprèn a portar sabates, a llegir i escriure... Quan la bategen, li imposen el nom de Rebecca. Es tracta del personatge històric de Pocahontas; a la pantalla, curiosament, no l'anomenen mai així. «El Nou Món», en paraules de Sarah Green, la productora, «és una interpretació dramàtica, no un documental. [...] ens hem pres bastants llibertats creatives». Malgrat això, respecta la versió, donada pel capità Smith, que va ser salvat de la mort per la princesa índia; segons altres relats, participava en un ritual que no comportava cap perill.
PERSPECTIVA ETÈRIA
I la pel·lícula continua igual. En un to més trist, això sí, i sense tanta volada paisatgística, perquè els protagonistes han estat foragitats del paradís i, com que no viuen en plena natura, l'entorn s'ha encongit. A més, la generositat de la princesa índia es gira en contra seu dues vegades. Primer, el seu pare la fa fora de la tribu per ajudar els colons (enmig de l'hivern els porta aliments, roba i llavors). Després, quan torna a viure amb Smith, aquest l'abandona per fer una expedició. Ara Rebecca es marfon encotillada pels vestits, però la causa principal del seu dolor pertany a l'àmbit íntim: la falsa mort de Smith.
Malick no s'ha cansat de mostrar-nos el món dels nadius i el seu magnífic entorn amenaçat —i finalment destruït— pels nouvinguts. En el món dels colons, Rebecca abraça els valors que comporten l'aniquilació del seu poble i de les formes de vida nadiues. Aquesta contradicció, però, no apareix en els pensaments de la protagonista. Omissió tant més sorprenent que fins aleshores l'hem vista dividida entre l'amor per Smith i la fidelitat a la seva tribu. Els historiadors han abordat sense embuts «la destrucció de les Índies», però Malick defuig la qüestió. I què se n'ha fet, del somni d'una societat sense terratinents ni pobres? Smith no hi torna a pensar.
Malick, en el viatge a Anglaterra, no cau en la caricatura. Veiem Londres a través dels ulls embadalits de la Rebecca, amb unes notes d'ironia per part de dos indis (als jardins anglesos, amb els arbres geomètricament retallats, la natura queda reduïda a decorat). Malick, però, es mou en una esfera massa etèria, incorpòria, abstracta; no aborda la complexitat de les relacions entre els dos mons. En el mateix terreny, altres directors n'han sortit més ben parats, com ara John Boorman amb «La selva esmaragda».
MONÒLEGS JUXTAPOSATS
No tinc res en contra de les veus en off. Al contrari, m'encanten. Són un recurs legítim que afegeix una nova dimensió —lírica, informativa, irònica— a les imatges. Com totes les coses, cal saber utilitzar-les. A «La prima línia vermella», l'equilibri s'aguantava per un fil, però no es trencava, gràcies, en part, a l'existència d'un protagonista col·lectiu i a un guió basat en una sòlida novel·la. A «El Nou Món», en canvi, l'equilibri es trenca i els personatges viuen encapsulats dins les seves cavil·lacions. Els monòlegs interiors —les veus en off— desplacen les relacions entre els personatges i impedeixen construir un dispositiu narratiu. Q’Orianka Kilcher se'n surt prou bé, però Colin Farrell es mostra una mica inexpressiu després de la seva excel·lent actuació a «Tigerland».
La primera part, animada per un gran lirisme envers els paisatges, és la més reeixida de «El Nou Món», perquè la fantasia transcendentalista de Malick s'adiu amb la mentalitat de la protagonista. Però després la pel·lícula decau, aquest mateix transcendentalisme (heretat de la filosofia d'Emerson) esdevé una nosa.
«Come, spirit!», implora al principi Q’Orianka Kilcher submergida dins el mar. «Mother, where do you live? In the sky? In the clouds? [...] Show me your face», dirà més endavant. «Mother, now I know where you live», conclou cap al final la veu d'ultratomba (o gairebé) de Q’Orianka Kilcher, davant un altre seguit de paisatges. Hem d'entendre, suposo, que «l'esperit», «la mare» viuen a l'esplèndida natura verge d'Amèrica. El capità Smith, per la seva banda, a la darrera trobada confessa que ha passat de llarg de les Índies (es refereix, no cal dir-ho, a l'Amèrica dels algonquins). El final ens remet al començament. Aquesta circularitat determina el caràcter ahistòric, tancat en si mateix de «El Nou Món».
L'única aspiració que Malick concedeix als seus personatges és el retorn a un Edèn primitiu d'on han estat expulsats i que l'home ha destruït. Vet aquí la gran limitació del cine de Terrence Malick.
«El nou món». Estats Units, 2005. Títol original: «The New Worl». Direcció i guió: Terrence Malick. Interpretació: Colin Farrell (John Smith), Q’Orianka Kilcher (Pocahontas, Rebecca), August Schellengerg (cap dels powhatan), Christopher Plummer (Christopher Newport).
[Versión en castellano.]
NOTALGIA DEL EDÉN
[Resumen]
En «El nuevo mundo», Terrence Malick se sumerge en la vegetación del nuevo continente… y se pierde en ella. El misticismo ante la naturaleza borra las oposiciones y las contradicciones de la historia. Malick no aborda claramente «la destrucción de las Indias» y lo único que propone es un retorno al pasado, a un Edén primitivo.
En las primeras imágenes —una sucesión de paisajes impresionantes, con todos los ingredientes (agua, tierra, árboles, cielo, nubes... y música de Wagner)—, la voz en off de la protagonista invoca a la madre naturaleza: estamos viendo, sin lugar a dudas, una película de Terrence Malick. Reconocemos los mismos elementos que en «La delgada línea roja»: el misticismo de la naturaleza y de la imagen, acompañado de un festival de voces en off.
Si en la película anterior, el soldado Witt (Jim Caviezel) encontraba el paraíso, durante la Segunda Guerra Mundial, entre los indígenas de una isla melanesia, en «El Nuevo Mundo» el paraíso se sitúa en la América de los algonquinos, en 1607. Entre los primeros colonizadores que llegan cerca del río James, en Virginia, está el capitán Smith. Sueña con volver a empezar («a new start, a fresh beginning»), con instaurar en el Nuevo Mundo una auténtica comunidad de bienes («a true commonwealth») sin terratenientes ni pobres. Cuando Smith va a parar a la aldea de los powhatan, tiene la sensación de vivir en el Edén. El espectador también. En la primera parte de la película, con su estilo parsimonioso, y a veces filmando cámara en mano, Malick compone una oda a la flora y a la fauna, enriquecida con monólogos interiores.
Smith, sin embargo, no se queda a vivir en el Edén con su nueva Eva (Q’Orianka Kilcher), sino que vuelve al fuerte. El contraste con la aldea india no puede ser más acentuado. Entre los colonos reina la desconfianza, la violencia y la avaricia. Los «civilizados» europeos se entregan a los desmanes que atribuyen a los salvajes, incluso practican el canibalismo. Para Smith, la vida en el fuerte se convierte en una pesadilla. Está tentado de volver al bosque con los powhatan, pero no deserta como Witt en «La delgada línea roja». Recibe dos visitas de su querida india y las dos veces se niega a ir con ella. El idilio entre los dos protagonistas —la fusión entre los dos mundos— solo ha sido posible en el interior de los bosques. Una esperanza pronto ahogada. Como los colonizadores no tienen la intención de marcharse, estallan las hostilidades entre el Nuevo y el Viejo Mundo.
Tras una serie de vicisitudes, la protagonista va a parar al fuerte y abraza el mundo de los colonos. Aprende a llevar zapatos, a leer y a escribir... Cuando la bautizan, le imponen el nombre de Rebecca. Se trata del personaje histórico de Pocahontas; en la pantalla, curiosamente, no la llaman nunca así. «El Nuevo Mundo», en palabras de Sarah Green, su productora, «es una interpretación dramática, no un documental. [...] nos hemos tomado bastantes libertades creativas». A pesar de ello, respeta la versión dada por el capitán Smith de que fue salvado de la muerte por la princesa india; según otros relatos, participaba en un ritual que no entrañaba ningún peligro.
PERSPECTIVA ETÉREA
Y la película sigue igual. En un tono más triste, eso sí, y sin tanta envergadura paisajística, porque los protagonistas han sido expulsados del paraíso y, al no vivir en plena naturaleza, el entorno se ha encogido. Además, la generosidad de la princesa india se vuelve contra ella en dos ocasiones. Primero su padre la echa de la tribu por ayudar a los colonos (en pleno invierno les lleva alimentos, ropa y semillas). Después, cuando vuelve a vivir con Smith, este la abandona para llevar a cabo una expedición. Ahora Rebecca languidece encorsetada por los vestidos, pero la causa principal de su dolor pertenece al ámbito de lo íntimo: la falsa muerte de Smith.
Malick no se ha cansado de mostrarnos el mundo de los nativos y su magnífico entorno amenazado —y finalmente destruido— por los recién llegados. En el mundo de los colonos, Rebecca abraza los valores que entrañan la aniquilación de su pueblo y de las formas de vida nativas. Esa contradicción, sin embargo, no aflora en la mente de la protagonista. Omisión tanto más sorprendente cuanto que hasta entonces la hemos vista dividida entre su amor por Smith y la fidelidad a su tribu. Los historiadores han abordado sin tapujos «la destrucción de las Indias», pero Malick soslaya la cuestión. ¿Y qué ha sido del sueño de una sociedad sin terratenientes ni pobres? Smith no vuelve a pensar en ello.
Malick, en el viaje a Inglaterra, no cae en la caricatura. Vemos Londres a través de los ojos embelesados de Rebecca, con unas notas de ironía por parte de dos indios (en los jardines ingleses, con sus árboles geométricamente recortados, la naturaleza queda reducida a decorado). Pero Malick se mueve en una esfera demasiado etérea, incorpórea, abstracta; no aborda la complejidad de las relaciones entre los dos mundos. En el mismo terreno, otros directores han salido mejor librados, como John Boorman con «La selva esmeralda».
MONÓLOGOS YUXTAPUESTOS
No tengo nada en contra de las voces en off. Al contrario, me encantan. Son un recurso legítimo que añade una nueva dimensión —lírica, informativa, irónica— a las imágenes. Como todas las cosas, hay que saber utilizarlas. En La delgada línea roja, el equilibrio colgaba de un hilo, pero no se rompía, gracias, en parte, a la existencia de un protagonista colectivo y a un guion basado en una sólida novela. En «El Nuevo Mundo», en cambio, el equilibrio se rompe y los personajes viven encapsulados en sus cavilaciones. Los monólogos interiores —las voces en off— desplazan a las relaciones entre los personajes e impiden construir un dispositivo narrativo. Q’Orianka Kilcher sale airosa del empeño, pero Colin Farrell se muestra algo inexpresivo después de su excelente actuación en «Tigerland».
La primera parte, animada por un gran lirismo ante los paisajes, es la más lograda de «El Nuevo Mundo», porque las ensoñaciones trascendentalistas de Malick concuerdan con la mentalidad de la protagonista. Pero después la película decae, ese mismo trascendentalismo (heredado de la filosofía de Emerson) se convierte en una rémora.
«Come, spirit!», implora al principio Q’Orianka Kilcher sumergida en el mar. «Mother, where do you live? In the sky? In the clouds? [...] Show me your face», dirá más adelante. «Mother, now I know where you live», concluye hacia el final la voz de ultratumba (o casi) de Q’Orianka Kilcher, ante otra sucesión de paisajes. Debemos entender, supongo, que «el espíritu», «la madre» viven en la espléndida naturaleza virgen de América. El capitán Smith, por su parte, en el postrer encuentro confiesa que ha pasado de largo de las Indias (se refiere, huelga decirlo, a la América de los algonquinos). El final nos remite al principio. Esa circularidad determina el carácter ahistórico, cerrado en sí mismo de «El Nuevo Mundo».
La única aspiración que Malick concede a sus personajes es el retorno a un Edén primitivo del que han sido expulsados y que el hombre ha destruido. He aquí la gran limitación del cine de Terrence Malick.
«El nuevo mundo». Estados Unidos, 2005. Título original: «The New Worl». Dirección y guion: Terrence Malick. Interpretación: Colin Farrell (John Smith), Q’Orianka Kilcher (Pocahontas, Rebecca), August Schellengerg (jefe de los powhatan), Christopher Plummer (Christopher Newport). |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
- Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
- Contrastar la seva veracitat
- Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
|
