1) Per què parlar de Vida Lliure? Presentació de “La Saó”
El passat dissabte, 21 de febrer a les 11: 00 hores, es va realitzar, a l’Ateneu l’Harmonia del barri de Sant Andreu del Palomar a Barcelona, la xerrada “Per què parlar de Vida Lliure?” com a presentació de “La Saó – Organització Revolucionària dels Països Catalans”: entitat política independentista que té com a referent el projecte “confederalista democràtic” dels revolucionaris kurds. Afirmaren, cap al principi, que la seva és una proposta utòpica basada en la “Vida Lliure” de la qual no poden “establir de forma exacte la seva forma” el que no vol dir, segons elles, que sigui ambigua ja que treballen per delimitar-la en una “societat organitzada al marge de l’Estat” adaptada als recursos i necessitats del territori. Digueren que volen unes “relacions socials sense jerarquies” i un “nou paradigma ètic”. I continuaren dient que “la revolució no és només impossible sinó que és una necessitat”.
Afirmaren, tot seguit, que l’acció política, en nombroses ocasions, va orientada a defensar “el poc que ens queda” i que s’ha de mantenir la posició. La presentació estigué farcida d’expressions, en prosa poètica, com “el foc que crema tímid es converteix en una flama que cremarà aquest sistema fins els seus fonaments”, “el moment més fosc de la nit és just abans de l’alba” o “la possibilitat de la Vida Lliure és la més bella”. En aquests moments, afirmaren que són una organització estratègia dels Països Catalans i que el seu nom significa “el grau idoni que necessita la terra per germinar” perquè els Països Catalans necessiten una revolució però no es donen, en aquests moments, les condicions. O sigui, que “la Saó” és un nom metafòric per indicar que, la seva organització, és l’element subjectiu, d’agència política, que farà madurar les condicions objectives per un procés revolucionari.
Consideraren que l’energia se’ns en va com una força centrífuga. Què està fallant? Què ens manca? Com superar la derrota i el desencís? Digueren que el “sistema de dominació” funciona com una realitat molt complexa i que necessitem organitzacions amb una base “ideològica” forta. Estan convençuts que són una “organització necessària” i que surten del moviment popular. Puntualitzaren que falta visió estratègica i no només respondre als “esclats” populars: hi ha poca reflexió organitzativa i massa insistència en formes i espais horitzontals (una crítica en la línia de la controvèrsia amb l’autonomisme que va aparèixer, en varis articles, a la web Regeneración Libertaria). Per elles la revolució consisteix en fer hegemònica la “Vida Lliure” i encarar el sistema de dominació.
Estan desplegades arreu del territori i defensen la “Nació Democràtica dels Països Catalans” inspirades en les companyes kurdes. Tenen una estructura autònoma de dones i entitats dissidents i “estan obertes” a una estructura de persones migrants i racialitzades (sic). Consideren que el procés revolucionari sorgirà del moviment popular. Tenen un pla territorial que és la base del seu horitzó: diuen que el territori és on “s’hi forja la identitat” (sic), un pla sectorial (sindicats d’habitatge i laboral, feminisme i ecologia) i un pla ideològic (batalla de les idees, batalla cultural, ètica i estètica revolucionàries). Finalitzaren, amb èmfasis que “el poder és del poble” que s’ha d’encarar “l’individu al si del grup” (sic) i organitzar-se com a poble i com a classe per “la Vida Lliure que és la que vindrà”.
2) La “Vida Lliure”: aparences ideològiques i estructures de sentit
“La Saó” al seu recull de textos-proposta política, concretament a la seva definició del què és per ells “La Vida”, afirma que:
“Els éssers humans, a més de desenvolupar-nos com a part de la natura, també necessitem per viure aquest segon embolcall, del que també som part, que és la cultura i que podem entendre, doncs, com una segona natura”.
Concepció que afirmen es tracta d’un retrobament amb les cosmovisions dels pobles originaris (kurds, maies...). Per altra banda, el teòric revolucionari kurd Abdullah Ocallan a la seva “Sociologia de la llibertat” (Volum III del seu “Manifest per una Civilització Democràtica) manifesta que la “Societat Democràtica” (la “Vida Lliure” de la que parla “La Saó” oposada al “Sistema de Dominació”) és una harmonització de les llibertats individuals i col·lectives, de la igualtat en la diversitat, en contra del que anomena el “liberalisme salvatge” i el “socialisme faraònic” que van fer estralls al segle XX.
En relació a això, crida l’atenció l’afirmació de “La Saó” que necessitem organitzacions amb una “base ideològica forta”. El filòsof francès Henri Lefebvre a la seva obra “Sociologia de Marx” (1966) ens recordava que, pel gran teòric del comunisme, les ideologies no són res més que unes representacions que:
“(...) hacen que aumente o disminuía la falta de transparencia de una sociedad. Iluminan con una falsa claridad como la sumen en la penumbra y en las tinieblas en nombre de una doctrina más oscura todavía que la realidad de la cual surgen. La realidad social, es decir, los hombres y los grupos humanos en sus interacciones, producen apariencias, que más que otra cosa son ilusiones sin consistencia alguna”.
Un altre filòsof francès, Louis Althusser ens recorda a “La filosofia como arma de la revolución” (1968) que, per Marx, la ideologia “no té història pròpia” al que ell afegeix la idea freudiana de que “l’inconscient és etern”. És a dir, que si la ideologia és l’aparença, produïda pels essers humans en les seves interaccions, aquestes interaccions no apareixen tal qual són, sinó que ho fan de forma “fantasmagòrica” com a expressions d’un inconscient que no s’expressa directament sinó a través d’aquest “embolcall” que és la cultura (el super-jo que diria Freud) utilitzant la cita de “La Saó”. D’aquesta manera, el fet que al recull de textos-proposta política de la organització amb prou feines hi apareguin referències històriques de Catalunya sinó continues analogies amb conceptes dels revolucionaris kurds com “Modernitat Capitalista”, em sembla indicatiu de les afirmacions de Lefebvre i Althusser: la ideologia de la “Vida Lliure” ens sumeix en la penombra potser no tant per no tenir història sinó per tenir-la d’altres latituds.
Ara bé, per molt que la idea de “Vida Lliure” estigui inspirada en els revolucionaris kurds, la forma en que s’expressa aquí aquest concepte dependrà més del nostre context històric i cultural, sedimentat en els individus des de la socialització primària, que no del dels seguidors d’Abdullah Öcallan. Veiem, per exemple, que ens deien els sociòlegs Alfred Schutz y Thomas Luckmann a “Las estructuras del mundo de la vida” (1973):
“Ciertos elementos de la estructura del mundo son irrevocablemente impuestos al individuo. Una estructura social histórica, que tiene una cosmovisión natural-relativa específica, forma parte de los elementos de la situación biográfica ya presentes. Las relaciones sociales mediatas e inmediatas son, en parte, inequívocamente institucionalizadas y, en parte, moldeadas por contextos de sentido que son, a su vez, socialmente objetivados en el lenguaje y las instituciones.”.
És cert que aquest passatge pot semblar un xic obscur però mirem quina relació pot tenir amb la idea de la “Vida Lliure” de La Saó: La “cosmovisió natural”, segons Schutz i Luckman, té relació directa amb una “estructura social històrica” determinada, per tant, d’igual manera a aquest “segon embolcall” del que ens parla La Saó. I, a la vegada, aquesta “estructura social històrica” genera, de fet, un “context de sentit” que s’objectiva en el llenguatge: és a dir, en la mateixa idea de “Vida Lliure” de La Saó. Per molt que la inspiració provingui dels revolucionaris kurds, aquesta proclama adquireix significat, doncs, només en el marc de la nostra pròpia estructura socio-històrica i el nostre propi context de sentit que és l’occidental, en general, i el català, en particular.
3) Lukács, la critica a la “filosofia de la vida” i La Saó
El filòsof marxista hongarès Georg Lukács a la seva obra clàssica “El asalto a la razón: La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler (1959) ens diu que la “filosofia de la vida” era, a Alemanya, la ideologia predominant de tot el període imperialista. Es tractava de l’intent de resoldre, en el pla de la filosofia, per part de “la burgesia imperialista i la seva intel·lectualitat parasitària”, dels problemes plantejats pel desenvolupament social i les noves formes de la lluita de classes. I es caracteritzava, de fet, per una continuïtat amb la hostilitat que les classes dominants mostraven, des de la Revolució Francesa, a la idea de progrés. La “filosofia de la vida” glorificava l’endarreriment social i polític d’Alemanya com una forma cultural “superior”.
Per Lukács, l’imperialisme (en la seva lluita contra les concepcions filosòfiques materialistes i comunistes) estava necessitat duna “concepció del món” idealista i subjectivista: aquesta fou, doncs, el concepte de “vida” entesa com a “vivència” en contra de l’enteniment. Lukács considerava que una “filosofia de la vivència” només pot ser intuïtiva i aquesta capacitat és, sembla ser, patrimoni dels escollits, d’una nova aristocràcia.
En el cas de La Saó, el fet que s’identifiqui amb les cosmovisions d’uns pobles originaris (kurds, maies...) que han criticat la noció de Modernitat Capitalista, bàsicament, perquè en el seu context històric i social els hi ha tocat patir una lumpen-modernitat (és a dir, aquells aspectes obscurs de la Modernitat com el racisme que les potències imperialistes tenien reservats als subjectes colonitzats) fa que, per l’efecte d’un mirall invertit, aquí esdevingui en un rebuig dels aspectes emancipadors d’aquesta mateixa Modernitat no ja capitalista sinó socialista. I això és així, repeteixo, perquè aquestes idees cobren sentit aquí en el marc de la nostra pròpia estructura social històrica i el nostre propi context de sentit que no són els dels revolucionaris kurds sinó el de la intel·lectualitat parasitària de la burgesia imperialista: l’independentisme català és, històricament, una ideologia de les classes mitjanes menestrals i professionals, d’una de les regions més riques i industrialitzades d’Europa Occidental, no el d’un poble de camperols que practiquen una agricultura de subsistència i treballen al sector informal de l’economia.
4) La Saó, Torras i Bages i l’assimilacionisme
D’aquesta manera, l’origen dels valors ruralistes que professa La Saó, com ens recordaven Schutz i Luckman, s’han de buscar més en la nostra pròpia “estructura social històrica”, és a dir, en figures com un Torras i Bages, en La Tradició Catalana (1892) i en la seva defensa de l’esperit carlí i cristià, doncs, segons ell:
“L’organització social de Catalunya és la recta interpretació de la naturalesa, ateses les condicions peculiars en què vivim”.
Una afirmació molt similar a la interpretació de la cultura com un “embolcall” o “segona natura” que fa La Saó al seu recull de textos-proposta política. Veiem, finalment, al mateix document uns fragments bastant paradigmàtics del que entén La Saó per “cultura”:
“(...) ha anat integrant en el seu pas les pulsions de resistència de les diverses expressions culturals que s’han anat incorporant a la realitat catalana (...) fins a la immigració murciana molt vinculada al moviment anarquista”.
No sé que entén La Saó per “integrar”: és sens dubte un concepte polèmic, doncs, implica quines accions o resultats són més desitjables que altres, divideix integrats de no integrats, concep la societat receptora com homogènia, tendeix a infravalorar els vincles amb el lloc d’origen i concep el migrant des d’una perspectiva individual (Spencer, 2022). Defectes gairebé tots o tots presents en la concepció, que jo interpreto com a culturalment assimilacionista, de La Saó quan afirmen que “estan oberts” a crear una estructura, de “migrants i racialitzades”, a la seva organització: no són les organitzacions revolucionàries qui s’han de preocupar d’acostar-se als explotats i oprimits d’aquesta societat i no esperar a que vinguin? Per què s’haurien d’incorporar a una estructura que ja està dissenyada ideològicament de forma prèvia? És que potser està disposada a canviar aquesta “segona natura” que és “la” cultura (en singular) segons La Saó?
Per altra banda, respecte la migració murciana a Catalunya, en un inici a la dècada dels 30 i com ens recorda l’historiador José Luis Oyón, no hi va haver gairebé mestissatge entre la comunitat autòctona i la forastera ja que per la segona passar d’una feina desqualificada a una qualificada era molt més difícil (al cap d’una generació només un de cada sis d’aquesta havia accedit a un ofici manual millor pagat mentre que un 40% de l’autòctona ho havia aconseguit), els barris estaven segregats, la mobilitat residencial era major en la comunitat forastera i el enfrontament entre el món associatiu catalanista i anarquista era dur: format el primer per treballadors d’ofici i menestrals i el segon pels que feien els pitjors oficis però també pels que els recolzaven i van contribuir a la seva politització. Aspectes no mencionats per La Saó que dona a entendre, al meu parer, que aquesta incorporació es donà sense conflictes: el mite nacionalista de la “terra d’acollida”.
5) Conclusions
No és la primera vegada que critico al món independentista català. Des dels seus orígens classistes als treballadors “de coll blanc” del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Industria (C.A.D.C.I.) i el grup para-militar ultranacionalista d’Estat Català (amb figures com Dencàs i els germans Badia) fins al Front Nacional de Catalunya (F.N.C.) fundat per Cornudella, un socialdemòcrata anti-comunista, i “Nosaltres Sols” de Daniel Cardona (grup encara més ultranacionalista que Estat Català) és un corrent que sempre ha estat vinculat a les classes mitjanes menestrals i professionals i, per tant, ha defensat propostes polítiques entre la tecnocràcia i la democràcia representativa (com la del projecte de Constitució Catalana de Josep Conangla i Fontanilles) quan no directament filo-feixistes (com les d’Estat Català o Nosaltres Sols). I els seus sectors “esquerrans” no han trencat mai del tot amb aquesta vergonyosa matriu política (investidures de la CUP a Convergència, proximitat d’històrics del PSAN, com Josep Guia, o seccions de l’ANC a Silvia Orriols etc...).
Ara bé, considero que faltava un primer intent d’ anàlisi ideològic de La Saó ja que és una organització independentista que s’identifica amb el Confederalisme Democràtic dels revolucionaris kurds i, per tant, pot establir certa relació amb el moviment llibertari a casa nostra. Si estic convençut que la ideologia de les esquerres d’alliberament nacional del Tercer Món (les quals existeixen per una revolució burgesa truncada o inexistent i una gran heterogeneïtat de classe d’aquestes societats) quan es traslladen forçadament a societats de capitalisme desenvolupat com la catalana (on el projecte nacionalista independentista pertany, històricament, a les classes mitjanes menestrals i professionals) esdevenen una forma de nacional-bolxevisme inconfés, la ideologia de La Saó (amb un discurs, marcadament, essencialista i amb un gran ús de la prosa poètica) no pot ser, de cap manera, un “confederalisme democràtic” sinó l’aberració d’un “nacional-confederalisme democràtic” més proper a la “filosofia de la vida” imperialista que a cap “Vida Lliure” inspirada en els revolucionaris kurds.
Alma apátrida
Bibliografia:
LA SAÓ – ORGANITZACIÓ REVOLUCIONÀRIA DELS PAÏSOS CATALANS Recull de textos – proposta política Pàgines 9, 10, 11 i 54.
ÖCALLAN, ABDULLAH Sociologia de la llibertat (Manifest per una Civilització Democràtica – Volum III) Editorial Descontrol, setembre de 2025. Pàgina 56.
LEFEBVRE, HENRI Sociologia de Marx. Ediciones Uno en Dos. Madrid, 2023. Pàgina 72.
ALTHUSSER, LOUIS La filosofia como arma de la revolución Ediciones Uno en Dos, 2024. Pàgina 129.
SCHUTZ, ALFRED y LUCKMAN, THOMAS Las estructuras del mundo de la vida Amorrortu editores - Biblioteca de sociología. Buenos Aires, abril de 2003. Pàgina 237.
LUKÁCS El asalto a la razón: La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler Grijalbo, 1968. Pàgines 324, 325, 327, 331, 332 i 334.
SOLÉ TURA, JORDI Catalanisme i revolució burgesa El Viejo Topo, 2017. Pàgines 123, 124 i 125.
OYÓN, JOSÉ LUIS Trabajadores catalanes y trabajadores inmigrantes: cenetismo, cuestión nacional y espacio urbano en Barcelona, 1930-1936 a OYÓN, JOSÉ LUIS Clase antes que nación: trabajadores, movimiento obrero y cuestión nacional en la Barcelona metropolitana 1840-2017 El Viejo Topo, 2017. Pàgines 182, 183, 185 i 187.
OSO, LAURA - LÓPEZ-SALA, ANA – MUÑOZ COMET, JACOBO Sociología de las migraciones Editorial Síntesis, 2023. Pàgina 110. |
