|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Scorsese, presoner de la màfia
|
|
per Josep Alemany
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
27 gen 2026
|
El cine de Martin Scorsese gira al voltant de dos eixos: la religió i la màfia. Eren els dos camins que tenia al davant quan era adolescent... i encara continua presoner d’aquestes dues opcions. Com que l’argument de «Casino» no és gens original, Scorsese s’ha esforçat per aportar-hi innovacions formals, però el resultat no està a l'altura de les seves intencions. La fascinació pels mafiosos assoleix a «Casino» el seu punt culminant, Scorsese ha declarat sense embuts que sent nostàlgia pel món que retrata (i que idealitza). En vista d’això, com a espectador, no tinc altre remei que desconnectar-me del cine de Scorsese. [Artículo bilingüe: incluye la versión en castellano.] |
Julien Gracq afirma, en una entrevista, que la literatura nord americana posterior a Poe i Melville no ha aconseguit desvetllar li l'interès a causa de la seva «recerca directa, obsessiva, a vegades massa ostensible, de l'eficàcia». Es tracta d'una «literatura cop de puny» que busca impressionar d’una manera expeditiva.
La definició que Gracq aplica a la literatura escau la mar de bé al cine de Martin Scorsese. I encara fa curt. En efecte, Scorsese ha dirigit una de les pel·lícules més efectistes que he vist en ma vida: «Taxi Driver», amb guió de Paul Schrader. Aquest, per variar, hi va abocar la història d’un personatge que «s'allibera» de les seves obsessions valent se d'un mètode desconcertant: realitza una gran matança. En vista de l'arsenal utilitzat, fora més adient qualificar «Taxi Driver» no de «cine cop de puny», sinó de «cine metralladora».
La pel·lícula següent, també amb guió de Paul Schrader, «Toro salvatge», va deixar enlluernats els crítics professionals. Potser perquè utilitzava el blanc i negre. Amb poc es conformen; al capdavall, era una característica tècnica de poca importància. Com que el protagonista era boxador, constitueix l'exemple perfecte de «cine cop de puny», amb una contundència reforçada pel sermó religiós sobre la redempció (fitxa tècnica dels autors: Schrader, calvinista; Scorsese, catòlic; tots dos exseminaristes). Tot ben amanit amb els símbols corresponents, sense oblidar l'Esperit Sant, que s'apareix a Robert de Niro a la garjola, en el moment de la revelació i el penediment («No sóc aquest home, no sóc aquest home»). El tàndem Scorsese-Schrader va transformar aquesta pel·lícula de boxa en una «paràbola amb connotacions religioses» (Coursodon i Tavernier, «50 años de cine americano», p. 126).
Vaig decidir descansar una temporada del «cine cop de puny». Malgrat tot, un dia vaig gosar veure «Un dels nostres». Cal reconèixer que Scorsese evitava els aspectes més estridents del seu cine. No sortia del món de la màfia, això és impossible, però no queia en el parany del «cine metralladora». Amb «Casino», però, torna a conrear aquest estil. Amb dos punts culminants: el principi i el final.
L'ESTETICA DE LA SATURACIÓ
Tan bon punt comença la pel·lícula, les veus en off dels dos protagonistes masculins ens metrallen amb una allau de dades, mentre les imatges se succeeixen a tall d'il·lustració, com en un documental (de fet, es tracta d'una dissertació sobre Las Vegas, el funcionament del casino Tangiers i els seus lligams amb la màfia). A la part final tornarem a ser metrallats amb un reguitzell d'assassinats i venjances. En l'endemig, la història habitual de l'ascensió i caiguda d'un mafiós important (Ace) i el seu amic (Nicky); la radiografia d'un món que gira al voltant dels diners i els suborns; una dona (Ginger) comprada amb joies, vestits i una maleta plena de calés; rampells d'un masclisme propi d'energúmens; escenes de lluita lliure matrimonial; la degradació de l'amistat entre els dos mafiosos; l'enfonsament final del món d'Ace, incloent hi la separació i la mort de Ginger...
Res de nou a la pantalla, com pot veure el lector. I com també ha vist Scorsese. Ho demostren les següents declaracions: «Cal situar la pel·lícula en el context de l'època i del lloc. Ha de parlar d'Amèrica. Si no, a què treu cap fer una pel·lícula més sobre la màfia? No m'interessa gens». Així doncs, Scorsese ha encaminat els seus esforços a aportar hi alguna innovació. Primer de tot, sotmet l'espectador a un tractament especial inundant lo de dades, a tall d'avís del que vindrà a continuació. A més, Scorsese fa gala d'un muntatge enlluernador, gairebé experimental: hi ha quatre o cinc històries entrellaçades, una exposició documental, dues o tres veus en off. El devessall d'energia, però, s'exhaureix en si mateix, no aconsegueix transformar els materials en or. El resultat no està a l'altura de les intencions del director. «Casino» és, en definitiva, una pel·lícula més sobre la màfia. Això sí, plena de focs d'artifici. On domina l'estètica de la saturació, de la imatge plena. El pleonasme continu.
AUTORETRAT
«Casino» parla d'Amèrica? Malgrat les al·lusions a la «lliure» circulació dels calés i al suborn generalitzat, «Casino» no ultrapassa la descripció d'un món concret: Las Vegas. No podem pas encabir Scorsese en la categoria dels autors que utilitzen el gangsterisme per a denunciar la impostura del sistema polític (les institucions de la democràcia «model» soscavades per l’acció conjunta del dòlar i del crim organitzat). Aquest aspecte no sembla interessar li gaire.
Hem de buscar en un altre lloc l'origen de l'atracció per la màfia. Hem de mirar cap a l'adolescent nascut al barri de Little Italy, a Nova York, que per a «triomfar a la vida» tenia dos camins davant seu: el seminari i la màfia. Scorsese va triar el seminari. Però ja aleshores estava temptat —i fascinat— per l'altre camí. I l'atracció encara li dura. El personatge d'Ace fins i tot conté alguns trets del mateix Scorsese. El títol complet de la pel·lícula bé podria ser «Retrat de l'artista com a director de casino». Abunden les similituds entre la feina de Scorsese com a director de cine i la d'Ace al casino Tangiers: control mil·limètric de tots els detalls, dedicació absorbent, absència de plaer en el que fan...
RELIGIÓ I MÀFIA
Scorsese ha declarat sense embuts que sent nostàlgia pels protagonistes i la seva època, pel que era Las Vegas als anys setanta enfront de la Disneylàndia actual. Som incapaços de compartir aquesta nostàlgia. Sobretot després de veure durant gairebé tres hores com els personatges en qüestió es comportaven com troglodites. L’espectador no està obligat a compartir l’admiració del director; pot sentir distància o hostilitat envers els mateixos personatges
Aquí no em sé estar d'esmentar, a tall de referència, tres obres exemplars sobre la màfia, lluny de la fastuositat de Coppola i de la fascinació de Scorsese: «Gloria», de John Cassavetes, «Llaços ardents», dels germans Wachowski, i «El traïdor», de Marco Bellocchio.
El seminari i la màfia. Malgrat els anys escolats, Scorsese continua presoner dels dos camins. La majoria de les seves pel·lícules es poden englobar dins els dos apartats esmentats. Cine religiós: la trilogia amb guió de Paul Schrader —«Taxi Driver», «Toro Salvatge», «L’última temptació de Crist» (aquesta no l’he vista)—, y, el 1997, «Kundun» (pel·lícula no budista sobre el budisme). Cine mafiós: gairebé totes les que no entren en la categoria anterior.
He decidit desconnectar-me del cine de Scorsese. Per què m’he empassat tantes pel·lícules seves? Doncs perquè jo estava alienat. He sigut víctima de la cinefília, de l’imperatiu de veure pel·lícules que els entesos consideraven excel·lents. Una situació potser inevitable, però transitòria. Oi que tinc el meu propi cap? Ara ja no segueixo el criteri dels entesos. Per fi m’he alliberat de la cinefília. Ja no en soc esclau.
«Casino». Estats Units, 1995. Títol original: «Casino». Direcció: Martin Scorsese. Guió: Nicholas Pileggi, Martin Scorsese. Interpretació: Ace (Robert de Niro), Nicky (Joe Pesci), Ginger (Sharon Stone), Lester (James Woods).
[Versión en castellano]
[Resumen]
El cine de Martin Scorsese gira alrededor de dos ejes: la religión y la mafia. Eran los dos caminos que tenía delante cuando era adolescente… y todavía sigue prisionero de esas dos opciones. Como el argumento de «Casino» no es nada original, Scorsese se ha esforzado por aportar innovaciones formales, pero el resultado no está a la altura de sus intenciones. La fascinación por los mafiosos alcanza en «Casino» su punto culminante, Scorsese ha declarado sin tapujos que siente nostalgia por el mundo que retrata (y que idealiza). En vista de ello, como espectador no tengo más remedio que desconectarme del cine de Scorsese.
SCORSESE, PRISIONERO DE LA MAFIA
Afirma Julien Gracq, en una entrevista, que la literatura norteamericana posterior a Poe y Melville no ha conseguido despertarle el interés a causa de su «búsqueda directa, obsesiva, a veces demasiado ostensible, de la eficacia». Se trata de una «literatura-puñetazo» que busca impresionar de un modo expeditivo.
La definición que Gracq aplica a la literatura le sienta la mar de bien al cine de Martin Scorsese. Y se queda corto. En efecto, Scorsese ha dirigido una de las películas más efectistas que he visto en mi vida: «Taxi Driver» (1976), con guion de Paul Schrader. Este, para variar, nos endilgó la historia de un personaje que «se libera» de sus obsesiones con un método desconcertante: realiza una gran matanza. En vista de la artillería empleada, sería más apropiado calificar «Taxi Driver», no de «cine-puñetazo», sino de «cine-ametralladora».
La película siguiente, también con guion de Paul Schrader, «Toro Salvaje», dejó deslumbrados a los críticos profesionales. Tal vez porque utilizaba el blanco y negro. Con poco se conforman; al fin y al cabo, era una característica técnica de poca importancia. Dado que el protagonista era boxeador, constituye el ejemplo perfecto de «cine-puñetazo», con una contundencia reforzada por el sermón religioso sobre la redención (ficha técnica de los autores: Schrader, calvinista; Scorsese, católico; ambos exseminaristas). Todo ello bien aderezado con los símbolos correspondientes, sin olvidar al Espíritu Santo, que se le aparece a Robert de Niro en la cárcel, en el momento de la revelación y el arrepentimiento («No soy ese hombre, no soy ese hombre»). El tándem Scorsese-Schrader transformó esta película de boxeo en una «parábola con connotaciones religiosas» (Coursodon y Tavernier, «50 años de cine americano», p. 126).
Decidí descansar una temporada del «cine-puñetazo». Sin embargo, un día me atreví a ver «Uno de los nuestros». Justo es reconocer que Scorsese evitaba los aspectos más estridentes de su cine. No salía del mundo de la mafia los nuestros». Justo es reconocer que Scorsese evitaba los aspectos más estridentes de su cine. No salía del mundo de la mafia, eso es imposible, pero no caía en la trampa del «cine-ametralladora». Con «Casino» vuelve a practicar dicho estilo. Con dos puntos culminantes: el principio y el final
LA ESTÉTICA DE LA SATURACIÓN
Nada más empezar la película, las voces en off de los dos protagonistas masculinos nos ametrallan con un diluvio de datos, mientras las imágenes se suceden a modo de ilustración, como en un documental (de hecho, se trata de una disertación sobre Las Vegas, el funcionamiento del casino Tangiers y sus vínculos con la mafia). En la parte final volveremos a ser ametrallados con una retahíla de asesinatos y venganzas. En medio, la historia habitual de la ascensión y caída de un mafioso importante (Ace) y su amigo (Nicky); la radiografía de un mundo que gira alrededor del dinero y los sobornos; una mujer (Ginger) comprada con joyas, vestidos y una maleta llena de pasta; estallidos de un machismo propio de energúmenos; escenas de lucha libre matrimonial; la degradación de la amistad entre los dos mafiosos; el hundimiento final del mundo de Ace, sin excluir la separación y la muerte de Ginger...
Nada nuevo en la pantalla, como puede ver el lector. Y como también ha visto Scorsese. Lo demuestran las siguientes declaraciones: «Hay que situar la película en el contexto de la época y del lugar. Tiene que hablar de América. De lo contrario, ¿para qué hacer una película más sobre la mafia? No me interesa». Así pues, Scorsese ha dirigido todos los esfuerzos a aportar alguna innovación. Para empezar, somete el espectador a un tratamiento especial, inundándolo de datos, a modo de aviso de lo que vendrá a continuación. Además, Scorsese hace gala de un montaje deslumbrante, casi experimental: hay cuatro o cinco historias entrelazadas, una exposición documental sobre el negocio del juego en Las Vegas, dos o tres voces en off. Sin embargo, el derroche de energía se agota en sí mismo, no logra transformar los materiales en oro. «Casino» es, en definitiva, una película más sobre la mafia. Eso sí, llena de fuegos de artificio. Donde domina la estética de la saturación, de la imagen llena. El pleonasmo continuo.
AUTORRETRATO
¿«Casino» habla de América? A pesar de las alusiones a la «libre» circulación del dinero y al soborno generalizado, «Casino» no rebasa la descripción de un mundo concreto: Las Vegas. No podemos meter a Scorsese en la categoría de los autores que utilizan el gansterismo para denunciar la impostura del sistema político (las instituciones de la democracia «modelo» socavadas por la acción conjunta del dólar y del crimen organizado). Este aspecto no parece interesarle mucho.
Hemos de buscar hacia otro lado el origen de la atracción por la mafia. Hemos de mirar hacia el adolescente nacido en el barrio de Little Italy, en Nueva York, que para «triunfar en la vida» tenía dos caminos ante sí: el seminario y la mafia. Scorsese eligió el seminario. Pero ya entonces estaba tentado —y fascinado— por el otro camino. Y la atracción todavía le dura. El personaje de Ace incluso contiene algunos rasgos del propio Scorsese. El título completo de la película bien podría ser «Retrato del artista como director de casino». Abundan las similitudes entre el trabajo de Scorsese como director de cine y el de Ace en el casino Tangiers: control milimétrico de todos los detalles, dedicación absorbente, ausencia de placer en lo que hacen...
RELIGIÓN Y MAFIA
Scorsese ha declarado sin tapujos que siente nostalgia por los protagonistas y su época, por lo que era Las Vegas en los años setenta frente a la Disneylandia actual. Somos incapaces de compartir semejante nostalgia. Sobre todo después de ver durante casi tres horas como los personajes en cuestión se comportaban como trogloditas. El espectador no está obligado a compartir la admiración del director; puede sentir distancia u hostilidad respecto a los mismos personajes.
Aquí no puedo evitar mencionar, a título de referencia, tres obras ejemplares sobre la mafia, lejos de la fastuosidad de Coppola y de la fascinación de Scorsese: «Gloria», de John Cassavetes, «Lazos ardientes», de los hermanos Wachowski, y «El traidor», de Marco Bellocchio.
El seminario y la mafia. A pesar de los años transcurridos, Scorsese sigue prisionero de los dos caminos. La mayoría de sus películas se pueden englobar dentro de los dos apartados mencionados. Cine religioso: la trilogía con guion de Paul Schrader —«Taxi Driver», «Toro Salvaje», «La última tentación de Cristo» (esta no la he visto)–, y, en 1997, «Kundun» (película no budista sobre el budismo). Cine mafioso: casi todas las que no entran en la categoría anterior.
He decidido desconectarme del cine de Scorsese. ¿Por qué me he tragado tantas películas suyas? Pues porque yo estaba alienado. He sido víctima de la cinefilia, del imperativo de ver películas que los entendidos consideraban excelentes. Una situación quizá inevitable, pero transitoria. ¿No tengo mi propia cabeza? Ahora ya no sigo el criterio de los entendidos. Por fin me he liberado de la cinefilia. Ya no soy su esclavo.
«Casino». Estados Unidos, 1995. Título original: «Casino». Dirección: Martin Scorsese. Guion: Nicholas Pileggi, Martin Scorsese. Interpretación: Ace (Robert de Niro), Nicky (Joe Pesci), Ginger (Sharon Stone), Lester (James Woods). |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
- Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
- Contrastar la seva veracitat
- Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
|
