Imprès des de Indymedia Barcelona : https://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Schrader no s’escapa
27 gen 2026
Aprofito la ressenya de «Possibilitat d’escapar» per a parlar del cine de Paul Schrader. El protagonista es troba sempre en una situació anguniosa, en un atzucac existencial. Això no té res d’especial, li passa a molta gent. Ara bé, el tret característic de les pel·lícules de Schrader és la manera que té el protagonista de reaccionar, de passar de la degradació a la «redempció»: fa una gran matança. Una matança que, en virtut de l’orientació religiosa de Schrader, no és sinó la versió moderna de la ira divina que va arrasar Sodoma i Gomorra. El cine de Schrader i Scorsese gaudeix de l’aprovació general de crítica i públic, cosa que palesa el grau d’alienació de gran part de la cinefília. [Artículo bilingüe: incluye la versión en castellano.]
    «Possibilitat d’escapar» comença de nit. La càmera, lliscant per un carrer, ens mostra una bona estona les escombraries amuntegades a les voravies; de cop i volta deixa la porqueria i s’enlaira cap al cel. Les imatges resumeixen l’itinerari de la pel·lícula: de la degradació a la redempció i la gràcia. És el tema preferit de Paul Schrader. Els diccionaris del setè art el presenten com un gran admirador del cineasta francès Robert Bresson, qualificat de jansenista per Mitry. Schrader, per la seva banda, és de formació calvinista, fins i tot ha passat pel seminari, i ha col·laborat (guions de «Taxi Driver», «Toro Salvatge» i «L’última temptació de Crist») amb el catòlic Martin Scorsese, que també ha passat pel seminari. Esmento totes aquestes dades per deixar ben clar que el tema de la redempció, en Schrader, respon a un model religiós. El que sorprèn és la manera d’aconseguir la redempció, que es repeteix en totes les seves pel·lícules i que constitueix el típic «final Paul Schrader», seguit, a vegades, d’un epíleg bressonià.
    El protagonista de «Possibilitat d’escapar», John LeTour (Willem Dafoe), és un individu de quaranta anys, de professió camell («drug dealer»), que es troba en un atzucac existencial i vol sortir ne. Fins i tot escriu un diari on exposa els seus neguits, que recita en off. No és gens estrany, doncs, que tingui el son lleuger (és el títol en anglès: «Light Sleeper»).
    Schrader s’entreté a presentar nos el protagonista i la seva circumstància: l'oficina central d'Ann (Susan Sarandon), el repartiment de la mercaderia, les relacions amb els clients, el cau on viu... A vegades s’hi entreté massa i tot, com si es tractés d'un videoclip: LeTour seu hieràtic, consirós, en un cotxarro impressionant, mentre música i vehicle van solcant els carrers de Nova York. Els videoclips de Schrader no ens maregen amb un canvi d’angle cada tres segons i, a més, tenen una estètica molt treballada, molt refinada. Són, doncs, videoclips de qualitat; però el director n’abusa.
    Amb aquests ingredients i les escenes en què LeTour escriu el diari a la seva cofurna, enmig d'una solitud absoluta (ni tan sols té televisió), Schrader compon el plantejament de la pel·lícula. Val a dir que no està malament, encara que amb els videoclips l'allarga massa.
    Quan el protagonista troba la seva ex xicota, Marianne (Dana Delany), la narració agafa embranzida, la intensificació dramàtica comença a prendre forma. Assistim a l'obligada escena d'amor i després...

MÈTODE DESCONCERTANT
    Després els esdeveniments es precipiten. Marianne se suïcida (d'una forma bastant gratuïta, a parer meu) i llavors, com que ha aparegut l'antagonista, ja tenim els ingredients perquè Schrader ens encolomi la seva història preferida: un personatge que, turmentat pel passat i pel present, se sent frustrat i «s'allibera» de les seves obsessions, es redimeix, gràcies a un mètode desconcertant, el típic «final Paul Schrader»: fa una gran matança. Si fins llavors havia seguit la pel·lícula amb atenció, de sobte em desenganxo de la pantalla i penso: «Ja hi som!». Recordo els finals sagnants de «Taxi Driver», d’«El plaer dels estranys», i, efectivament, «Possibilitat d’escapar» acaba igual.
Schrader no diu res de nou (ni de vell) sobre el món de la droga, ja que l’utilitza exclusivament per a presentar un entorn sòrdid i infecte de què el protagonista es voldrà redimir. L’estil, d’altra banda, té un to massa auster. Schrader confon rigor amb eixutesa. Es nota la influència de Bresson. Males influències. A vegades Schrader copia directament Bresson. L'epíleg a la presó (la gràcia final que li atorga la salvació), l'ha agafat de «Pickpocket»; d'altra banda, ja l'havíem vist a «American Gigolo» i, d'una manera una mica diferent, a «Toro salvatge», quan a Robert de Niro se li apareix l'Esperit Sant a la presó i exclama: «No sóc aquest home, no sóc aquest home». El tàndem Scorsese-Schrader va transformar aquesta pel·lícula de boxa en una «paràbola amb connotacions religioses» (Coursodon i Tavernier, «50 años de cine americano», p. 126).
    Si, com pot veure fàcilment el lector, no m’entusiasma gens el cine de Schrader (ni el de Scorsese), per què vaig anar a veure «Possibilitat d’escapar»? L'explicació és ben senzilla: pel que havia llegit, em va semblar que aquesta vegada Schrader havia evitat les seves receptes habituals. Doncs no.
    Es tracta, en definitiva, d'una pel·lícula amb un bon plantejament, malaguanyada per l'estètica de videoclip i per la impossibilitat del director d'escapar se d'una fórmula desastrosa.

EL TÍPIC «FINAL PAUL SCHRADER»
    Els protagonistes de les pel·lícules de Schrader es troben sempre en una situació anguniosa i se’n surten gràcies a un mètode desconcertant: fan una matança atroç. Es redimeixen exterminant els qui encarnen el mal. La seva violència purificadora és la versió moderna i en pantalla gran de la ira divina que va arrasar Sodoma i Gomorra. És una interpretació agosarada, d’acord, però no pas gratuïta ni inexacta, i és vàlida com qualsevol altra interpretació. En tot cas, palesa la incapacitat de Schrader com a guionista per a defugir un estereotip que causa una forta impressió en l’espectador, amb la finalitat d’anul·lar el seu intel·lecte, però, quan aquest recupera la facultat de reflexionar, s’adona de la trampa; i també palesa la incapacitat de Schrader per a trobar una sortida no criminal ni mortífera als problemes.
    «Possibilitat d’escapar» acaba amb vessament de sang, no tan espectacular com el de «Taxi Driver», això és gairebé impossible, però déu-n’hi-do la matança que presenciem. I Schrader no la filma a la manera lúdica i frívola de Tarantino, sinó seriosament, tràgicament, patèticament. La presenta com la culminació de la tensió dramàtica tot just esbossada quan, en realitat, la destrueix. Als tres cadàvers que deixa darrere seu John LeTour, cal afegir hi el de la pel·lícula. Si tota narració consta de plantejament, nus i desenllaç, la matança liquida una gran part del nus i tot el desenllaç. Com a espectadors, quedem decebuts, ens sentim estafats.
    No cal dir que jo sí que m’he escapat. M’he escapat del cine de Paul Schrader per sempre més.

«Possibilitat d’escapar». Estats Units, 1992. Títol original: «Light Sleeper». Direcció: Paul Schrader. Guió: Paul Schrader. Interpretació: John LeTour (William Dafoe), Ann (Susan Sarandon), Marianne (Dana Delany), Robert (David Clennon), Tis Brooke (Victor Garber), Teresa Aranow (Mary Beth Hurt).


[Versión en castellano]


[Resumen]
Aprovecho la reseña de «Posibilidad de escape» para hablar del cine de Paul Schrader. El protagonista se encuentra siempre en una situación agobiante, en un callejón sin salida existencial. Ello no tiene nada de especial, le ocurre a mucha gente. Ahora bien, el rasgo característico de las películas de Schrader es la manera que tiene el protagonista de reaccionar, de pasar de la degradación a la «redención»: realiza una gran matanza. Una matanza que, en virtud de la orientación religiosa de Schrader, no es más que la versión moderna de la cólera divina que arrasó Sodoma y Gomorra. El cine de Schrader y Scorsese goza de la aprobación general de crítica y público, lo que evidencia el grado de alienación de gran parte de la cinefilia.


SCHRADER NO SE ESCAPA

    «Posibilidad de escape» empieza de noche. La cámara, deslizándose por una calle, nos muestra durante un buen rato la basura amontonada en las aceras; de repente deja la porquería y se eleva hacia el cielo. Las imágenes resumen el itinerario de la película: de la degradación a la redención y la gracia. Es el tema preferido de Paul Schrader. Los diccionarios del séptimo arte lo presentan como un gran admirador del cineasta francés Robert Bresson, calificado de jansenista por Mitry. Schrader, por su parte, es de formación calvinista, incluso ha pasado por el seminario, y ha colaborado (guiones de «Taxi Driver», «Toro Salvaje» y «La última tentación de Cristo») con el católico Martin Scorsese, que también ha pasado por el seminario. Menciono todos esos datos para dejar bien claro que el tema de la redención, en Schrader, responde a un modelo religioso. Lo que sorprende es la forma de conseguir dicha redención, que se repite en sus películas y que constituye el típico «final Paul Schrader», seguido, a veces, de un epílogo bressoniano.
    El protagonista de «Posibilidad de escape», John LeTour (Willem Dafoe), es un individuo de cuarenta años, de profesión camello («drug dealer»), que se encuentra en un callejón sin salida existencial y quiere salir de él. Incluso escribe un diario donde expone sus inquietudes, que recita en off. No es de extrañar, pues, que tenga el sueño ligero (es el título en inglés: «Light Sleeper»).
    Schrader se entretiene en presentarnos al protagonista y su circunstancia: la oficina central de Ann, el reparto de la mercancía, las relaciones con los clientes, el cuchitril donde vive... A veces se entretiene demasiado, como si se tratara de un videoclip: LeTour está sentado hierático, pensativo, en un cochazo impresionante, mientras música y vehículo van surcando las calles de Nueva York. Los videoclips de Schrader no nos marean con un cambio de ángulo cada tres segundos y, además, tienen una estética muy trabajada, muy refinada. Son, por lo tanto, videoclips de calidad; pero el director abusa de ellos.
    Con tales ingredientes y las escenas en que LeTour escribe el diario en su cubil, en medio de una soledad absoluta (ni siquiera tiene televisión), Schrader compone el planteamiento de la película. Hay que decir que no está mal, a pesar de que con los videoclips lo alarga demasiado.
    Cuando el protagonista encuentra a su exnovia, Marianne (Dana Delany), la narración toma impulso, la intensificación dramática empieza a cobrar cuerpo. Asistimos a la obligada escena de amor y después...

MÉTODO DESCONCERTANTE
    Después los acontecimientos se precipitan. Marianne se suicida (de un modo bastante gratuito, a mi juicio) y entonces, como ha surgido el antagonista, ya tenemos los ingredientes para que Schrader nos endilgue su historia preferida: un personaje que, atormentado por el pasado y el presente, se siente frustrado y se «libera» de sus obsesiones, se redime, gracias a un método desconcertante, el típico «final Paul Schrader»: realiza una gran matanza. Si hasta entonces yo había seguido la película con atención, de repente me desengancho de la pantalla y pienso: «¡Otra vez!». Recuerdo los finales sangrientos de «Taxi Driver», de «El placer de los extraños», y, efectivamente, «Posibilidad de escape» acaba igual.
    Schrader no dice nada nuevo (ni viejo) sobre el mundo de la droga, ya que lo utiliza exclusivamente para presentar un entorno sórdido y miserable del que el protagonista querrá redimirse. El estilo, por otra parte, tiene un tono demasiado austero. Schrader confunde rigor con sequedad. Se nota la influencia de Bresson. Malas influencias. A veces Schrader copia directamente a Bresson. El epílogo en la cárcel (la gracia final que le otorga la salvación), lo ha tomado de «Pickpocket»; además, ya lo habíamos visto en «American Gigolo» y, de forma algo diferente, en «Toro salvaje», cuando a Robert de Niro se le aparece el Espíritu Santo en la cárcel y exclama: «No soy este hombre, no soy este hombre». El tándem Scorsese-Schrader transformó esta película de boxeo en una «parábola con connotaciones religiosas» (Coursodon y Tavernier, «50 años de cine americano», p. 126).
    Si, como puede ver fácilmente el lector, no me entusiasma nada el cine de Schrader (ni el de Scorsese), ¿por qué fui a ver «Posibilidad de escape»? La explicación es muy sencilla: por lo que había leído, me pareció que esta vez Schrader había evitado repetir sus recetas habituales. Pues no.
    Se trata, en definitiva, de una película con un buen planteamiento, malograda por la estética de videoclip y por la imposibilidad del director de escaparse de una fórmula desastrosa.

EL TÍPICO «FINAL PAUL SCHRADER»
    Los protagonistas de las películas de Schrader se encuentran siempre en una situación agobiante y salen del atolladero gracias a un método desconcertante: realizan una matanza atroz. Se redimen exterminando a quienes encarnan el mal. Su violencia purificadora es la versión moderna y en pantalla grande de la cólera divina que arrasó Sodoma y Gomorra. Es una interpretación atrevida, de acuerdo, pero no gratuita ni inexacta, y es válida como cualquier otra interpretación. En todo caso, revela la incapacidad de Schrader como guionista para evitar un estereotipo que causa una fuerte impresión en el espectador, con el fin de anular su intelecto, pero, cuando este recupera la facultad de reflexionar, se da cuenta de la trampa; y también revela la incapacidad de Schrader para encontrar una salida no criminal ni mortífera a los problemas.
    «Posibilidad de escape» acaba con derramamiento de sangre, no tan espectacular como el de «Taxi Driver», eso es casi imposible, pero ahí es nada la matanza que presenciamos. Y Schrader no la filma a la manera lúdica y frívola de Tarantino, sino seriamente, trágicamente, patéticamente. La presenta como la culminación de la tensión dramática apenas esbozada cuando, en realidad, la destruye. A los tres cadáveres que deja a sus espaldas John LeTour, hay que añadir el de la película. Si toda narración consta de planteamiento, nudo y desenlace, la matanza liquida gran parte del nudo y todo el desenlace. Como espectadores, quedamos decepcionados, nos sentimos estafados.
    Huelga decir que yo sí me he escapado. Me he escapado del cine de Paul Schrader para siempre.


«Posibilidad de escape». Estados Unidos, 1992. Título original: «Light Sleeper». Dirección: Paul Schrader. Guion: Paul Schrader. Interpretación: John LeTour (William Dafoe), Ann (Susan Sarandon), Marianne (Dana Delany), Robert (David Clennon), Tis Brooke (Victor Garber), Teresa Aranow (Mary Beth Hurt).

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat