|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Tres laberints
|
|
per Josep Alemany
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
10 gen 2026
|
Les pel·lícules sobre el nazisme pertanyen a dues categories: a) reconstruccions arqueològiques («L’enfonsament», «Operació Valquíria»); b) obres vives («Sophie Scholl. Els últims dies», «El cas Fritz Bauer», «Nuremberg», «La conspiració del silenci»). Aquí dediquem més espai a l’última pel·lícula esmentada.
Frankfurt, 1958. Un fiscal jove descobreix la cara amagada de la societat alemanya. Per a investigar-la, ha de trencar «la conspiració del silenci» (és el títol de la pel·lícula) i lluitar contra l’amnèsia general decretada per Adenauer. La investigació sobre la història recent d’Alemanya esdevé una indagació sobre la seva història familiar. [Artículo bilingüe: incluye la versión en castellano.] |
Podem dividir les pel·lícules que s’han fet en els darrers anys sobre el nazisme en dues categories: les reconstruccions arqueològiques i les obres vives. A la segona categoria, a diferència de la primera, els personatges pensen, discuteixen entre ells i expressen opinions diferents. Em limitaré a unes quantes obres de cada categoria.
RECONSTRUCCIONS ARQUEOLÒGIQUES
Aquí cal esmentar en primer lloc, per ordre cronològic, «L’enfonsament» («Der Untergang»), d’Oliver Hirschbiegel (2004). Assistim als moments finals del Tercer Reich, l’imperi dels mil anys que n’ha durat cinc. Hitler i els seus acòlits s’amaguen en un búnquer de Berlín. Mentre el Tercer Reich s’enfonsa, Eva Braun organitza una festa i Magda Goebbels enverina els seus sis fills adormits perquè no vol que visquin en un món sense nacionalsocialisme.
Hirschbiegel encadena les escenes com si es tractés d’un documental; però, en el moment culminant, traeix les seves promeses. Quan Adolf Hitler i Eva Braun se suïciden, la càmera, en comptes de presentar-nos la mort «en directe» i els seus cervells rebentats i esquitxats de sang, amb el mateix detallisme amb què ha mostrat els cossos mutilats de la batalla de Berlín, s’allunya de l’escenari del suïcidi. Només sentim els trets i veiem taques vermelles a la butaca. Hirschbiegel és molt respectuós amb Hitler. Massa respectuós. Es fa enrere en el seu plantejament de documental. I, d’altra banda, no introdueix cap personatge exterior a la camarilla nazi, capaç de posar els esdeveniments en perspectiva, d’engegar una discussió històrica. «L’enfonsament» és una reconstrucció arqueològica fidel en els detalls, però una mica decebedora com a visió de conjunt.
«Operació Valquíria» («Valkyrie»), de Bryan Singer (2008), descriu la conspiració del juliol del 1944 per assassinar Hitler. Reprodueix amb tots els ets i uts, com si fos una operació militar, els preparatius i el fracàs de l’atemptat, però poca cosa més. El programa dels conspiradors responia a una concepció molt restrictiva de la democràcia i aprovava la majoria dels objectius expansionistes del Tercer Reich, com explica Ian Kershaw a «The nazi dictatorship. Problems and Perspectives of Interpretation» (Bloomsbury Academic, Londres, p. 188-190). La pel·lícula guarda un silenci absolut sobre aquestes qüestions. Els personatges es mouen mecànicament per cometre un atemptat. «Operació Valquíria» és un exercici d’idolatria envers Claus Schenk Graf von Stauffenberg (Tom Cruise a la pantalla). Les commemoracions oficials que es fan d’aquest atemptat serveixen per a blanquejar la imatge de l’exèrcit alemany, que va col·laborar amb el partit nazi —més ben dit, s’hi va subordinar—, ja que compartia el seu ideari. No van sortir veus discrepants fins que van veure que Hitler era incapaç de guanyar la guerra.
OBRES VIVES
«Sophie Scholl. Els últims dies» («Sophie Scholl. Die letzten Tage») de Marc Rothemund (2005) té com a protagonistes els germans Sophie i Hans Scholl, integrants del grup de resistència conegut amb el nom de la Rosa Blanca. Ens movem en un terreny diferent de l’apartat anterior. Aquí els personatges pensen, hi ha debat d’idees. La discussió entre Sophie Scholl i el policia que l’interroga és impressionant.
Ara (gener del 2026) s’acaba d’estrenar «Nuremberg», de James Vanderbilt. Desplega molts recursos, però no va gaire lluny en la comprensió de la història. El plat fort són els enfrontaments dialèctics entre Herman Göring i Douglas Kelley, i, a l’última part de la pel·lícula, el duel verbal entre Göring i Jackson. Els combats d’astúcia entre Göring i Kelley serveixen per a mantenir la tensió dramàtica (= per a manipular l’espectador), però no ens ajuden gaire a entendre la història; limitació accentuada pel punt de vista professional de Kelley, que busca una interpretació merament psicològica del nazisme. «Nuremberg» acaba amb un advertiment de Kelley: que el que va passar a l’Alemanya als anys trenta es pot repetir en altres societats, no hi ha cap país que hi estigui immunitzat. Però aquest advertiment apareix de sobte, sense les explicacions corresponents; per empitjorar les coses, tal com el presenta Vanderbilt, sembla el deliri d’un alcohòlic que acabarà suïcidant-se. Calia dedicar més temps a conèixer l’evolució d’aquest personatge després de la seva experiència a Nuremberg.
Les pel·lícules més reeixides de la categoria «obres vives» són, sens dubte, «La conspiració del silenci», de Giulio Ricciarelli (2014) i «El cas Fritz Bauer» («Der Staat gegen Fritz Bauer»), de Lars Kraume (2015). En un article anterior vaig parlar d’aquesta última. Ara parlaré de «La conspiració del silenci».
Un fiscal jove, Johann Radmann —síntesi fictícia de tres fiscals que van participar en els judicis de Frankfurt—, vol fer una feina més interessant que encarregar-se de les multes de trànsit. Coneix un periodista inconformista, Thomas Gnielka, el qual denuncia que molts criminals nazis viuen i treballen sense problemes a l’Alemanya Federal. Encoratjat pel fiscal general, Fritz Bauer, inicia una investigació sobre els botxins d’Auschwitz i queda sorprès per les dimensions de la maquinària d’extermini que hi van muntar els nazis.
El títol original, «Im Labyrinth des Schweigens», significa, literalment, «en el laberint del silenci». De fet, a la pel·lícula, n’hi ha tres, de laberints.
1. El laberint del silenci. Avui dia, el mot «Auschwitz» ha esdevingut moneda corrent, però el 1958 a Alemanya gairebé ningú no sabia res d’Auschwitz. No es tracta pas d’una exageració dels guionistes. Era una conseqüència del silenci sobre l’univers concentracionari nazi. En aquells anys, els manuals escolars i la majoria dels llibres d’història parlaven gairebé exclusivament dels aspectes bèl·lics de la Segona Guerra Mundial. Es tracta, doncs, d’un laberint social, imposat per la situació política.
2. El laberint dels arxius. En aquest cas, no és una metàfora literària, sinó un laberint que existeix de debò, un laberint material, físic. L’Alemanya nazi constitueix un cas únic en la història moderna d’un règim que, en enfonsar-se, va deixar darrere seu tones de documents, recollits pels aliats. El 1958, els custodiava l’exèrcit nord-americà. Giulio Ricciarelli passeja la càmera per aquest laberint vertiginós i tangible.
3. El laberint personal. La investigació de Radmann sobre la història recent d’Alemanya esdevé una indagació sobre la seva història familiar i el porta a interrogar-se sobre el seu pare, a qui tenia molt idealitzat. Es tracta d’un laberint psicològic.
NI SHERLOCK HOLMES NI JAMES BOND
Els protagonistes de «La conspiració del silenci» contrasten amb la imatge habitual d’herois omniscients i omnipotents. Radmann aconsegueix superar la ingenuïtat i la inexperiència inicials després d’una difícil trajectòria. Està a punt de perdre’s en el seu laberint personal, però al final se’n surt. Fritz Bauer no és, ni de bon tros, un fiscal totpoderós. «Quan surto del meu despatx, em trobo en territori enemic», solia dir. Els organismes oficials estan infestats de nazis que fan tot el que poden per posar-li bastons a les rodes.
La trama de «La conspiració del silenci» es basa en uns fets complexos i delicats. Hi havia el perill, doncs, que fos una pel·lícula feixuga o simplista. S’han evitat tots dos esculls. Giulio Ricciarelli dinamitza les situacions a través de les discussions i les relacions entre els personatges.
La pel·lícula s’acaba a les portes del tribunal, abans de començar el procés de Frankfurt contra vint-i-dos botxins d’Auschwitz. Va durar del desembre del 1963 a l’agost del 1965. Com que el procés era públic, molta gent es va poder assabentar del que havia passat a Auschwitz.
«La conspiració del silenci» és una pel·lícula extraordinària que aborda una sèrie de qüestions històriques amb intel·ligència i sense simplismes.
«La conspiració del silenci». Alemanya, 2014. Títol original: «Im Labyrinth des Schweigens». Direcció: Giulio Ricciarelli. Guió: Giulio Ricciarelli i Elisabeth Bartel. Interpretació: Alexander Fehling (Johann Radmann), André Szymanski (Thomas Gnielka), Friederike Becht (Marlene), Gert Voss (Fritz Bauer).
[Versión en castellano]
TRES LABERINTOS
[Resumen]
Las películas sobre el nazismo pertenecen a dos categorías: a) reconstrucciones arqueológicas («El hundimiento», «Operación Valquiria»); b) obras vivas («Sophie Scholl. Los últimos días», «El caso Fritz Bauer», «Nuremberg», «La conspiración del silencio»). Aquí dedicamos más espacio a la última película mencionada.
Fráncfort, 1958. Un fiscal joven descubre la cara oculta de la sociedad alemana. Para investigarla, tiene que romper «la conspiración del silencio» (es el título de la película) y luchar contra la amnesia general decretada por Adenauer. La investigación sobre la historia reciente de Alemania se convierte en una indagación sobre su historia familiar.
Podemos dividir las películas alemanas rodadas en los últimos años sobre el nazismo en dos categorías: las reconstrucciones arqueológicas y las obras vivas. En la segunda categoría, a diferencia de la primera, los personajes piensan, discuten entre ellos y expresan opiniones diferentes. Me limitaré a dos obras de cada categoría.
RECONSTRUCCIONES ARQUEOLÓGICAS
Aquí hay que mencionar en primer lugar, por orden cronológico, «El hundimiento» («Der Untergang»), de Oliver Hirschbiegel (2004). Asistimos a los momentos finales del Tercer Reich, el imperio de los mil años que ha durado cinco. Hitler y sus acólitos se esconden en un búnker de Berlín. Mientras el Tercer Reich se hunde, Eva Braun organiza una fiesta y Magda Goebbels envenena a sus seis hijos dormidos porque no quiere que vivan en un mundo sin nacionalsocialismo.
Hirschbiegel encadena las escenas como si se tratara de un documental; pero, en el momento culminante, traiciona sus promesas. Cuando Adolf Hitler y Eva Braun se suicidan, la cámara, en vez de presentarnos la muerte «en directo» y sus cerebros esparcidos y salpicados de sangre, con el mismo detallismo con que ha mostrado los cuerpos mutilados de la batalla de Berlín, se aleja del escenario del suicidio. Sólo oímos los disparos y vemos manchas rojas en la butaca. Hirschbiegel es muy respetuoso con Hitler. Demasiado respetuosos. Se echa atrás en su planteamiento de documental. Y, además, no introduce ningún personaje exterior a la camarilla nazi, capaz de poner los acontecimientos en perspectiva, de iniciar una discusión histórica. «El hundimiento» es una reconstrucción arqueológica fiel en los detalles, pero un poco decepcionante como visión de conjunto.
«Operación Valquiria» («Valkyrie»), de Bryan Singer (2008), describe la conspiración de julio de 1944 para asesinar a Hitler. Reproduce con todos los pormenores, como si fuera una operación militar, los preparativos y el fracaso del atentado, pero poca cosa más. El programa de los conspiradores respondía a una concepción muy restringida de la democracia y aprobaba la mayoría de los objetivos expansionistas del Tercer Reich, como explica Ian Kershaw en «The nazi dictatorship. Problems and Perspectives of Interpretation» (Bloomsbury Academic, Londres, pp. 188-190). La película guarda un silencio absoluto sobre esas cuestiones. Los personajes se mueven mecánicamente para cometer el atentado. «Operación Valquiria» es un ejercicio de idolatría para con Claus Schenk Graf von Stauffenberg (Tom Cruise en la pantalla). Las conmemoraciones oficiales que se celebran de ese atentado sirven para blanquear la imagen del ejército alemán, que colaboró con el partido nazi —mejor dicho, se subordinó a él—, ya que compartía su ideario. No salieron voces discrepantes hasta que vieron que Hitler era incapaz de ganar la guerra.
OBRAS VIVAS
«Sophie Scholl. Los últimos días» («Sophie Scholl. Die letzten Tage»), de Marc Rothemund (2005), tiene como protagonistas a los hermanos Sophie y Hans Scholl, integrantes del grupo de resistencia conocido con el nombre de la Rosa Blanca. Nos movemos en un terreno diferente del apartado anterior. Aquí los personajes piensan, hay debate de ideas. La discusión entre Sophie Scholl y el policía que la interroga es impresionante.
Ahora (enero de 2026) acaba de estrenarse «Nuremberg», de James Vanderbilt. Despliega muchos recursos, pero no va muy lejos en la comprensión de la historia. El plato fuerte son los enfrentamientos dialécticos entre Herman Göring y Douglas Kelley, y, en la última parte de la película, el duelo verbal entre Göring y Jackson. Los combates de astucia entre Göring y Kelley sirven para mantener la tensión dramática (= para manipular al espectador), pero no nos ayudan mucho a entender la historia; limitación acentuada por el punto de vista profesional de Kelley, quien busca una interpretación meramente psicológica del nazismo. «Nuremberg» termina con una advertencia de Kelley: que lo que ocurrió en Alemania en los años treinta se puede repetir en otras sociedades, no hay ningún país que esté inmunizado contra ese peligro. Pero dicha advertencia surge de repente, sin las explicaciones correspondientes; para empeorar las cosas, tal como la presenta Vanderbilt, parece el delirio de un alcohólico que acabará suicidándose. Había que dedicar más tiempo a conocer la evolución de este personaje tras su experiencia en Nuremberg.
Las películas más logradas de la categoría «obras vivas» son, sin lugar a dudas, «La conspiración del silencio», de Giulio Ricciarelli (2014) y «El caso Fritz Bauer» («Der Staat gegen Fritz Bauer»), de Lars Kraume (2015). En un artículo anterior hablé de esta última. Ahora hablaré de «La conspiración del silencio».
Un fiscal joven, Johann Radmann —síntesis ficticia de tres fiscales que participaron en los juicios de Fráncfort—, quiere hacer un trabajo más interesante que encargarse de las multas de tráfico. Conoce a un periodista inconformista, Thomas Gnielka, quien denuncia que muchos criminales nazis viven y trabajan sin problemas en Alemania Federal. Animado por el fiscal general, Fritz Bauer, inicia una investigación sobre los verdugos de Auschwitz y queda sorprendido por las dimensiones de la maquinaria de exterminio que montaron los nazis.
El título original, «Im Labyrinth des Schweigens», significa, literalmente, «en el laberinto del silencio». En realidad, en la película hay tres laberintos.
1. El laberinto del silencio. Hoy en día, la palabra «Auschwitz» es moneda corriente, pero en 1958, en Alemania, casi nadie sabía nada de Auschwitz. En aquellos años, los manuales escolares y la mayoría de los libros de historia hablaban casi exclusivamente de los aspectos bélicos de la Segunda Guerra Mundial. Se trata, pues, de un laberinto social, impuesto por la situación política.
2. El laberinto de los archivos. En este caso, no es una metáfora, sino un laberinto que existe de verdad, un laberinto material, físico. La Alemania nazi constituye un caso único en la historia moderna de un régimen que, al hundirse, dejó detrás de sí toneladas de documentos, recogidos por los aliados. En 1958, los custodiaba el ejército norteamericano. Giulio Ricciarelli pasea la cámara por ese laberinto vertiginoso y tangible.
3. El laberinto personal. La investigación de Radmann sobre la historia reciente de Alemania se convierte en una indagación sobre su historia familiar y lo lleva a interrogarse sobre su padre, a quien tenía muy idealizado. Se trata de un laberinto psicológico.
NI SHERLOCK HOLMES NI JAMES BOND
Los protagonistas de «La conspiración del silencio» contrastan con la imagen habitual de héroes omniscientes y omnipotentes. Radmann está a punto de perderse en su laberinto personal, pero logra salir de él. Fritz Bauer no es, ni mucho menos, un fiscal todopoderoso. «Cuando salgo de mi despacho, me encuentro en territorio enemigo», solía decir. Los organismos oficiales están infestados de nazis que hacen todo lo posible para ponerle palos en las ruedas.
La trama de «La conspiración del silencio» se basa en hechos complejos y delicados. Había el peligro, pues, de que fuera una película pesada o simplista. Se han sorteado los dos escollos. Giulio Ricciarelli dinamiza las situaciones a través de las discusiones y las relaciones entre los personajes.
La película termina a las puertas del tribunal, antes de empezar el proceso de Fráncfort contra veintidós verdugos de Auschwitz. Duró de diciembre de 1963 a agosto de 1965. Como era público, mucha gente se pudo enterar de lo que había sucedido en Auschwitz.
«La conspiración del silencio» es una película extraordinaria que aborda una serie de cuestiones históricas con inteligencia y sin simplismos.
«La conspiración del silencio». Alemania, 2014. Título original: «Im Labyrinth des Schweigens». Dirección: Giulio Ricciarelli. Guion: Giulio Ricciarelli y Elisabeth Bartel. Interpretación: Alexander Fehling (Johann Radmann), André Szymanski (Thomas Gnielka), Friederike Becht (Marlene), Gert Voss (Fritz Bauer). |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
- Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
- Contrastar la seva veracitat
- Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
|
