|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Homes i màquines
|
|
per Josep Alemany
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
10 gen 2026
|
|
«Tigerland» no va rebre l’atenció que es mereixia potser perquè Schumacher abans havia fet superproduccions. Però precisament aquesta pel·lícula era una reacció contra la seva etapa anterior. Ningú no s’esperava una obra antimilitarista. En un camp d’entrenament, el protagonista lluita per conservar la seva dignitat, i l’enemic no és el Vietcong, sinó el mateix exèrcit americà. Una lliçó de resistència. . [Artículo bilingüe: incluye la versión en castellano.] |
A l’última escena, abans de pujar a l’autobús, Roland Bozz (Collin Farrell) es quadra davant un oficial i li demana disculpes pel seu comportament anterior. L’oficial li torna la salutació, convençut que la cosa va de debò. Bozz, però, fa un gest de burla, donant a entendre que l’exèrcit no ha aconseguit doblegar-lo. Es tracta d’un final feliç, perquè tota la pel·lícula ha mostrat la lluita de Bozz per conservar la seva dignitat. I l’enemic no era el Vietcong, sinó el mateix exèrcit americà. Un instrument concebut, com tots els exèrcits, per a anul·lar la personalitat dels reclutes i convertir-los en màquines de matar. És a dir, en soldats.
Fort Polk, Louisiana, 1971. Assistim a un entrenament d’infanteria que culmina amb una setmana a Tigerland, un bosc on s’han recreat les condicions ambientals del Vietnam. Un infern simulat abans d’anar a l’infern real. Els EUA van perdent la guerra i ningú no es fa il·lusions sobre la possibilitat de guanyar-la. Mentre la moral s’enfonsa, la maquinària militar, amb el seu ritual de masclisme i humiliacions, continua fabricant soldats. Bozz, però, serà un os dur de rosegar. Impossible de rosegar.
A la companyia A hi ha també Jim Paxton (Matthew Davis), «alter ego» del guionista Ross Klavan. S’ha allistat a l’exèrcit perquè, seguint els passos de Hemingway i James Jones, al Vietnam espera trobar-hi material d’inspiració per a les seves obres. Cada dia escriu els incidents de la jornada. És un personatge d’enllaç entre la ficció i la realitat, la seva veu en off obre i tanca la pel·lícula. Klavan el 1971 va fer un entrenament avançat a Tigerland. Ara ha traslladat la seva experiència al guió. Fins i tot el personatge de Roland Bozz es basa en un recluta real.
Bozz, inconformista de mena, impugna el procés deshumanitzador de l’entrenament militar. Refractari al patriotisme, actua mogut pel desig de conservar la seva vida i la dels seus companys (a alguns els ajuda a esquitllar-se de l’exèrcit). L’actitud de Bozz serà un revulsiu per a tothom. I, inevitablement, les opinions contràries xocaran. La guerra de «Tigerland» no té lloc al front, en un país llunyà, sinó entre els integrants de la unitat militar. És un estudi de la complexa psicologia dels reclutes durant els entrenaments.
EL PÈNDOL DE SCHUMACHER
Una companyia en un camp d’entrenament, amb un rebel entre les files: vet aquí una situació molt tensa que demana un tractament dramàtic rigorós. «Tigerland» posseeix un bon guió servit per actors excel·lents. Tret de les escapades nocturnes, els colors desapareixen fins a quedar només el gris, i a la fotografia s’hi nota molt el gra. Tot això li confereix un estil pseudodocumental. També aplica d’una manera sistemàtica els principis de Dogma i filma amb la càmera a la mà. En algunes escenes d’enfrontament, la càmera, enganxada als personatges, passa incansablement d’un a l’altre, en una successió d’enquadraments curts.
El seu estil se situa als antípodes del de «Full Metal Jacket» de Stanley Kubrick. Totes dues pel·lícules presenten situacions semblants, però, per la manera de filmar, «Tigerland» resulta una mena de versió senzilla de «Full Metal Jacket». És millor? És pitjor? Ni una cosa ni l’altra. És diferent, per desig exprés del director. És un plantejament que s’adiu amb les intencions de Schumacher. Aquest, fart de dirigir superproduccions, ha fet un gir de cent vuitanta graus i ha rodat en setze mil·límetres una pel·lícula de baix pressupost sense efectes especials, sense maquillatge, centrada en els personatges i amb actors desconeguts. Ha seguit les oscil·lacions de la llei del pèndol: ha passat d’un extrem a l’altre.
Segons Schumacher, a més dels preceptes de Dogma, hi ha influït la forma de filmar documentals de Frederick Wiseman. Si s’adopten elements de l’estil documental en una pel·lícula de ficció, el resultat sempre serà un estil pseudodocumental
A Bozz, com a Joker (Matthew Modine), el protagonista de «Full Metal Jacket», li proposen ser cap d’escamot. L’entrellat consisteix a saber si és instrumentalitzat per la institució militar o si manté l’actitud refractària. En el final, calculadament ambigu, Paxton es decanta per la segona opció. L’espectador pot compartir, o no, aquest criteri. Al capdavall, l’espectador té sempre l’última paraula.
Els tres personatges principals encarnen diferents actituds envers la maquinària militar. Interpretats per actors joves i poc coneguts, són un factor essencial perquè la pel·lícula funcioni. «Tigerland» és una obra notable que cal veure. La pugna entre Bozz i l’exèrcit constitueix un duel apassionant. D’altra banda, l’entrenament a Fort Polk, igual que el de Parris Island a «Full Metal Jacket», remet directament l’espectador a qualsevol situació coercitiva o institució jeràrquica que hagi conegut en algun moment de la seva vida. L’actitud de Bozz a «Tigerland» ens demostra que fins i tot en les circumstàncies més adverses la resistència és possible.
«Tigerland». Estats Units, 2000. Títol original: «Tigerland». Direcció: Joel Schumacher. Guió: Ross Klavan i Michael McGruther. Interpretació: Colin Farrell (Roland Bozz), Matthew Davis (Jim Paxton), Clifton Collins Jr. (Miter), Thomas Guiry (Cantwell).
[Versión en castellano]
HOMBRES Y MÁQUINAS
[Resumen]
«Tigerland» no recibió la atención que se merecía tal vez porque Schumacher antes había rodado superproducciones. Pero precisamente esta película era una reacción contra su etapa anterior. Nadie se esperaba una obra antimilitarista. En un campo de entrenamiento, el protagonista lucha para conservar su dignidad, y el enemigo no es el Vietcong, sino el propio ejército americano. Una lección de resistencia.
En la última escena, antes de subir al autobús, Roland Bozz (Collin Farrell) se cuadra delante de un oficial y le pide disculpas por su comportamiento anterior. El oficial le devuelve el saludo, convencido de que la cosa va en serio. Bozz, sin embargo, hace un gesto de burla, dando a entender que el ejército no ha conseguido doblegarlo. La batalla ha durado toda la película, en la que hemos visto la lucha de Bozz para conservar su dignidad. Y el enemigo no era el Vietcong, sino el propio ejército americano. Un instrumento concebido, como todos los ejércitos, para anular la personalidad de los reclutas y convertirlos en máquinas de matar. Es decir, en soldados.
Fort Polk, Luisiana, 1971. Asistimos a un entrenamiento de infantería que culmina con una semana en Tigerland, un bosque donde se recrean las condiciones ambientales de Vietnam. Un infierno simulado antes de ir al infierno real. Los EE.UU. van perdiendo la guerra y nadie se hace ilusiones sobre la posibilidad de ganarla. Mientras se desmorona la moral, la maquinaria militar, con su ritual de machismo y humillaciones, sigue fabricando soldados. Bozz, no obstante, será un hueso duro de roer. Imposible de roer.
En la compañía A está también Jim Paxton (Matthew Davis), álter ego del guionista Ross Klavan. Se ha alistado en el ejército porque, siguiendo los pasos de Hemingway y James Jones, en Vietnam espera encontrar material de inspiración para sus obras. Cada día escribe los incidentes de la jornada. Es un personaje de enlace entre la ficción y la realidad, su voz en off abre y cierra la película. Klavan en 1971 hizo un entrenamiento avanzado en Tigerland. Ahora ha trasladado su experiencia al guion. Incluso el personaje de Roland Bozz está basado en un recluta real.
Bozz, inconformista por naturaleza, pone en tela de juicio el proceso deshumanizador del entrenamiento militar. Refractario al patriotismo, actúa movido por el deseo de conservar su vida y la de sus compañeros (a algunos los ayuda a zafarse del ejército). La actitud de Bozz será un revulsivo para todo el mundo. Y será inevitable que las opiniones contrarias choquen. La guerra de «Tigerland» no tiene lugar en el frente, en un país lejano, sino en Estados Unidos, entre los integrantes de la unidad militar. Es un estudio de la compleja psicología de los reclutas durante los entrenamientos.
EL PÉNDULO DE SCHUMACHER
Una compañía en un campo de entrenamiento, con un rebelde entre las filas: he aquí una situación muy tensa que reclama un tratamiento dramático riguroso. «Tigerland» cuenta con un buen guion servido por actores excelentes. Con excepción de las escapadas nocturnas, los colores desaparecen hasta quedar sólo el gris, y en la fotografía se nota mucho el grano. Todo ello le confiere un estilo seudodocumental. También aplica de un modo sistemático los principios de Dogma y filma con la cámara en la mano. En algunas escenas de enfrentamiento, la cámara, pegada a los personajes, pasa incansablemente de uno a otro, en una sucesión de encuadres cortos.
Su estilo se sitúa en las antípodas del de «Full Metal Jacket» de Stanley Kubrick. Ambas películas presentan situaciones parecidas, pero, por la manera de filmar, «Tigerland» resulta algo así como una versión sencilla de «Full Metal Jacket». ¿Es mejor? ¿Es peor? Ni una cosa ni otra. Es diferente, por deseo expreso del director. Es un planteamiento que concuerda con las intenciones de Schumacher. Este, harto de dirigir superproducciones, ha dado un giro de ciento ochenta grados y ha rodado en dieciséis milímetros una película de bajo presupuesto sin efectos especiales, sin maquillaje, centrada en los personajes y con actores desconocidos. Ha seguido las oscilaciones de la ley del péndulo: ha pasado de un extremo a otro.
Según Schumacher, además de los preceptos de Dogma, ha influido la forma de filmar documentales de Frederick Wiseman. Si se adoptan elementos del estilo documental en una película de ficción, el resultado siempre será un estilo seudodocumental.
A Bozz, como a Joker (Matthew Modine), el protagonista de «Full Metal Jacket», le proponen ser jefe de pelotón. El quid de la cuestión está en saber si es instrumentalizado por la institución militar o si mantiene su actitud refractaria. En el final, calculadamente ambiguo, Paxton se inclina por la segunda interpretación. El espectador, por su parte, puede compartir ese criterio o pensar otra cosa. A fin de cuentas, el espectador siempre tiene la última palabra.
Los tres personajes principales encarnan diferentes actitudes ante la maquinaria militar. Interpretados por actores jóvenes y poco conocidos, son un factor esencial para que la película funcione. «Tigerland» es una obra notable que merece verse. El pulso entre Bozz y el ejército constituye un duelo apasionante. Por otra parte, el entrenamiento en Fort Polk, al igual que el de Parris Island en «Full Metal Jacket», remite directamente el espectador a cualquier situación coercitiva o institución jerárquica que haya conocido en algún momento de su vida. La actitud de Bozz en «Tigerland» nos demuestra que incluso en las circunstancias más adversas la resistencia es posible.
«Tigerland». Estados Unidos, 2000. Título original: «Tigerland». Dirección: Joel Schumacher. Guion: Ross Klavan i Michael McGruther. Interpretación: Colin Farrell (Roland Bozz), Matthew Davis (Jim Paxton), Clifton Collins Jr. (Miter), Thomas Guiry (Cantwell). |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
- Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
- Contrastar la seva veracitat
- Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
|
