Imprès des de Indymedia Barcelona : https://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
«Ciutadà Kane» en el seu context
10 nov 2025
Els oligarques del capitalisme sempre han militat a la l’extrema dreta, sempre han sigut feixistes i filonazis. Trump té un precedent en el magnat de la premsa William Randolph Hearst. Sentint-se al·ludit pel personatge de Kane, va mobilitzar tots els seus mitjans per a impedir que s’estrenés «Ciutadà Kane». «RKO 281», de Benjamin Ross, descriu la tempesta desencadenada per aquesta pel·lícula. Orson Welles la va poder salvar gràcies a la fallida de l’imperi econòmic de Hearst. Una reflexió sobre les dificultats de mantenir la llibertat artística dins la indústria capitalista. [Artículo bilingüe: incluye la versión en castellano.]
    «Ciutadà Kane» encapçala totes les llistes de les millors pel·lícules de la història del cine. Els entesos, per la seva banda, presenten Orson Welles com un geni tancat dins la bombolla de l’art i no parlen mai de la seva orientació política. El resultat és que ben pocs coneixen les circumstàncies en què es va rodar i estrenar «Ciutadà Kane».
    Nascut el 1915 a Kenosha (Wisconsin), Orson Welles entra en el món del teatre als setze anys, durant una estada a Dublín. Gran entusiasta de Shakespeare, adapta les seves obres al món contemporani. El 1936 dirigeix a Nova York un «Macbeth» amb actors negres, ja que l’acció passa a Haití; i, el 1937, un «Juli Cèsar» situat a la Itàlia feixista.
    El 30 d’octubre de 1938, Welles estén el pànic per tot el país amb l’adaptació radiofònica de «La guerra dels mons» de H. G. Wells, que els oients prenen per un fet real. Gràcies a això, el 1939 signa amb l’RKO un contracte sense precedents en la història de Hollywood: un pressupost elevat, llibertat total i control del muntatge final. Per a la primera pel·lícula, vol experimentar amb la càmera subjectiva i tria «En el cor de les tenebres» de Conrad. La càmera ha de substituir l’heroi, Marlowe, sempre present i sempre invisible, i Welles vol presentar Kurtz com un dèspota nazi que exerceix el poder sobre els indígenes. Com que no troba cap actor adient, ell mateix interpretarà aquest personatge. El projecte, però, s’encalla. I llavors decideix fer «Ciutadà Kane», anomenat «RKO 281» durant la preparació i la filmació.

LES INNOVACIONS DE «CIUTADÀ KANE»
    Susan Alexander Kane fa i refà un trencaclosques immens a la lúgubre mansió de Xanadú. Aquesta imatge reflecteix la trama de la pel·lícula: la recerca de la peça que falta («Rosebud») en el trencaclosques de la vida de Charles Foster Kane.
    «Ciutadà Kane» va impressionar molt el públic i la crítica. La seva estructura —una investigació per mitjà d’un laberint de testimoniatges i flashbacks— contenia tres elements innovadors: 1) el noticiari del principi, que, com si fos l’índex de l’obra, resumeix la vida de Kane i indica els aspectes principals de la intriga; 2) l’ús sistemàtic dels flashbacks com a mitjà narratiu; 3) la presentació de diferents punts de vista sobre el mateix esdeveniment. Welles, d’altra banda, recorria a una sèrie de procediments (profunditat de camp, plans seqüència, picats i contrapicats) que conferien una estètica molt especial a la pel·lícula.
    «Ciutadà Kane», segons Barry Norman, «no tan sols era una pel·lícula més innovadora que “El cuirassat Potemkin”, sinó que madura amb el pas del temps i diu coses noves a cada nova generació» («Las 100 mejores películas del siglo», Libros Cúpula, p. 110). No sé si, avui dia, «Ciutadà Kane» i els esdeveniments que en van envoltar la filmació ens diuen coses noves, però sí que ens recorden alguns fets importants: que els magnats del capitalisme sempre han sigut feixistes i filonazis i que Trump no és pas un monstre sortit del no-res, sinó el resultat del règim econòmic i polític del seu país. Té similituds i coincidències amb William Randolph Hearst. Per això val la pena parlar de «RKO 281», de Benjamin Ross, que relata l’enfrontament entre Hearst i Welles, encara que no explica les diferències polítiques entre ells dos, llacuna que miraré d’omplir, mínimament, és clar, en aquesta ressenya.
   
JOHN MALKOVICH, ENTRE L’ALCOHOL I LA MÀQUINA D’ESCRIURE
    «RKO 281» descriu el procés de redacció del guió de «Ciutadà Kane», la filmació d’algunes escenes i la lluita de Welles per impedir que en cremessin el negatiu i les còpies.
    Les discussions i les baralles entre Orson Welles i Herman J. Mankiewicz són un dels eixos de «RKO 281». Gràcies a les converses entre ells dos, ens assabentem de molts secrets de «Ciutadà Kane». El personatge de Mankiewicz, pensat al principi per a Dustin Hoffman, es va assignar després a John Malkovich. És una sort, perquè ens ofereix una de les millors actuacions de la seva carrera. És un paper que li permet lluir-s’hi.
    Deixant de banda si és veritat, o no, que Welles va intentar dissuadir el seu amic de signar el guió, no es pot negar pas l’aportació essencial de Mankiewicz a «Ciutadà Kane». Ell coneixia les interioritats del clan Hearst i va escriure la primera versió del guió. Era el germà gran del director de cine Joseph L. Mankiewicz.
    Orson Welles es movia en els ambients de l’esquerra partidaris del New Deal de Roosevelt i participava en activitats culturals del partit comunista, que llavors, seguint la política del Front Popular, donava suport a Roosevelt i al partit demòcrata.
    A les seves pel·lícules, Welles encarna personatges esperonats per la set de poder i de glòria, mostrant-ne alhora la corrupció moral i les esquerdes internes. Es posa dins la seva pell amb la intenció de donar-los gruix psicològic. El model són els grans malvats de Shakespeare (Macbeth, Ricard III i d’altres).
    El personatge central, Kane, interpretat pel mateix Welles, és una figura tràgica: aspira a ser un gran home, però fracassa, presoner dels diners i del desig insadollable de posseir objectes i persones.    
    William Randolph Hearst va ser, sens dubte, un dels models de Kane, però no pas l’únic. També s’ha esmentat Howard Hughes, Basil Zaharoff i d’altres. Louella Parsons, una periodista especialitzada en xafarderies, després de veure una còpia inacabada de la pel·lícula, va informar Hearst que es tractava d’una biografia no autoritzada sobre ell. Hearst s’ho va creure i es va ofendre.
    Hearst havia construït el seu imperi econòmic explotant la fórmula de la premsa sensacionalista. Era propietari d’una gran quantitat de diaris, revistes i estacions de ràdio. Un dels moments més destacats de la seva carrera va ser la guerra hispano-nord-americana. Ell mateix es va desplaçar a Cuba per dirigir les operacions dels seus periodistes. Segons l’historiador W. A. Swanberg, amb els articles sobre l’enfonsament del «Maine» al port de l’Havana, el 1898, els diaris de Hearst van assolir «el cim orgiàstic del periodisme patrioter, cínic i ple de mentides».
    El 1941, feia temps que Hearst havia abandonat la demagògia populista dels seus inicis. Era antisemita, feixista i filonazi, en els seus diaris feia campanyes contra «els rojos» i qualificava Roosevelt de «bolxevic». (Trump ha acusat de «comunista» l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani.)
    En una escena de «RKO 281», Hearst acusa Welles de no respectar la seva vida privada. Un retret hipòcrita. Abans hem vist que a Louella Parsons li donava l’ordre de fer xantatge als amos dels estudis amb fotos de les disbauxes sexuals de les estrelles de cine.

L’OPINIÓ DE L’FBI SOBRE «CIUTADÀ KANE»
    Hearst va mobilitzar tot el seu poder per a esclafar Welles i impedir que s’estrenés «Ciutadà Kane». Si no ho va aconseguir va ser perquè en aquell moment el seu imperi econòmic va fer fallida. Va atiar J. Edgar Hoover, de qui era molt amic, contra Welles. L’FBI es va dedicar a espiar-lo del 1941 al 1956. Encara que els seus agents no van trobar mai cap prova que Welles fos membre del partit comunista, el 1945 l’FBI va incloure el seu nom a l’Índex de Seguretat, la llista de les persones que eren considerades «una amenaça per a la seguretat interna» i que calia empresonar en el cas d’una «emergència nacional». L’FBI va esborrar Welles d’aquesta llista al setembre del 1949, quan feia dos anys que ell vivia a Europa, on s’havia instal·lat el 1947 fugint del maccarthisme.
    Vet aquí el que deia l’FBI de «Ciutadà Kane» a l’expedient sobre Welles, que va arribar a tenir 222 pàgines: «Les proves disponibles ens porten inevitablement a la conclusió que la pel·lícula “Ciutadà Kane” no és altra cosa que una prolongació de la campanya del partit comunista per difamar un dels seus opositors més actius i més aferrissats als Estats Units [és a dir, Hearst]» («An interview with Joseph McBride. Orson Welles, the blacklist and Hollywood filmmaking», 16 de juny de 2009, <https://www.wsws.org/en/articles/2009/06/mcb1-j16.html>;).
    «Ciutadà Kane» no era pas un atac frontal contra el capitalisme, però la crítica de Hearst i del que representava dins la classe dirigent va enfurismar els defensors de l’«american way of death». Els jerarques de l’RKO no van tornar a donar llibertat total a Welles. Van interferir en la seva pel·lícula següent, «Els magnífics Amberson» (hi van afegir un final). Val a dir que la subordinació als poderosos, en la indústria del cine i en altres àmbits, no és una actitud exclusiva dels Estats Units.
    «RKO 281» conté algunes coses discutibles. No esmenta les posicions esquerranes de Welles, omissió que a Benjamin Ross li permet presentar l’enfrontament entre Welles i Hearst com una lluita de titans, una topada d’egos descomunals, insinuant alguns paral·lelismes entre ells dos, paral·lelismes sense fonament, ja que un abisme infranquejable els separava. A vegades veiem un Welles massa rondinaire i esquerp, quan, en realitat, era rialler i trempat.
    «RKO 281» ofereix una visió (limitada) del context de «Ciutadà Kane» i planteja la dificultat de fer obres crítiques i independents dins una indústria basada en el guany econòmic i la submissió als poderosos. No és cap casualitat que la trajectòria posterior de Welles estigués plena de problemes econòmics i projectes inacabats.


LA CRÍTICA HA DIT
    «L’espectador veu amb els seus ulls que Hearst disposa d’enormes riqueses i Welles, en canvi, només té la seva pel·lícula i la integritat artística. I que, mentre que Hearst recorre a l’antisemitisme (no s’esmenta el seu odi contra els rojos) i al xantatge econòmic per a aconseguir els seus objectius, Welles, en un discurs als accionistes de l’RKO, parla del triomf del feixisme a Europa i defensa la llibertat d’expressió.
    »La pel·lícula, a més, té dos actors excel·lents: Liev Schreiber (en el paper de Welles) i James Cromwell (en el paper de Hearst). John Malkovich també fa una interpretació molt encertada de Mankiewicz. Les frases que diu Schreiber no són extraordinàries, a vegades són tòpiques, però aconsegueix infondre-hi una part del dramatisme de la situació de Welles: un director de cine de vint-i-cinc anys que s’enfrontava amb un dels homes més poderosos d’Amèrica.
    »Com que la majoria dels qui treballen a la indústria del cine sembla que hagin oblidat alguns fets importants, convé recordar-los. “Ciutadà Kane”, pel·lícula filmada per un director amb simpaties polítiques esquerranes (de les quals “RKO 281” no dóna cap indicació), posava en qüestió aspectes del somni americà i criticava un home que havia sacrificat els principis i la seva possible grandesa a l’altar dels diners i del poder. (És irònic que Hearst fos tan susceptible i tan talòs que no s’adonés que el retrat que d’ell havia fet Welles era bastant equilibrat i comprensiu.)
    »A més, la campanya de Hearst contra la pel·lícula de Welles era un acte descarat de censura, que la indústria del cine es va esforçar a acatar amb entusiasme. La batalla per “Ciutadà Kane” va ser una mostra anticipada del que seria la caça de bruixes anticomunista del maccarthisme a la fi dels anys 1940 i a l’inici dels anys 1950. Va demostrar la covardia dels alts càrrecs dels estudis de Hollywood i la seva total falta d’interès pels principis democràtics.»

David Walsh, «World Socialist Web Site», 29 de novembre de 1999

«RKO 281». Estats Units, 1999. Títol original: «RKO 281». Direcció: Benjamin Ross. Guió: John Logan, basat en el documental «The Battle Over Citizen Kane». Interpretació: Liev Schreiber (Orson Welles), John Malkovich (Herman J. Mankiewicz), James Cromwell (William Randolph Hearst), Melanie Griffith (Marion Davies), Roy Scheider (George Schaefer), Brenda Blethyn (Louella Parsons), Fiona Shaw (Hedda Hopper), David Suchet (Louis B. Mayer), Jay Benedict (Darryl Zanuck), Ron Berglas (David O. Selznick).

[Versión en castellano]

«CIUDADANO KANE» EN SU CONTEXTO

[Resumen]
    Los oligarcas del capitalismo siempre han militado en la extrema derecha, siempre han sido fascistas y filonazis. Trump tiene un precedente en el magnate de la prensa William Randolph Hearst. Sintiéndose aludido por el personaje de Kane, movilizó todos sus medios para impedir que se estrenara «Ciudadano Kane». «RKO 281», de Benjamin Ross, describe la tempestad desencadenada por esa película. Orson Welles la pudo salvar gracias a la quiebra del imperio económico de Hearst. Una reflexión sobre las dificultades de mantener la libertad artística dentro de la industria capitalista.


    «Ciudadano Kane» encabeza todas las listas de las mejores películas de la historia del cine. Los entendidos, por su parte, presentan a Orson Welles como un genio encerrado dentro de la burbuja del arte y no hablan nunca de su orientación política. El resultado es que muy pocos conocen las circunstancias en que se rodó y se estrenó «Ciudadano Kane».
    Nacido en 1915 en Kenosha (Wisconsin), Orson Welles entra en el mundo del teatro a los dieciséis años, durante una estancia en Dublín. Gran entusiasta de Shakespeare, adapta sus obras al mundo contemporáneo. En 1936 dirige en Nueva York un «Macbeth» con actores negros, ya que la acción transcurre en Haití; y, en 1937, un «Julio César» situado en la Italia fascista.
    El 30 de octubre de 1938, Welles extiende el pánico por todo el país con la adaptación radiofónica de «La guerra de los mundos» de H. G. Wells, que los oyentes toman por un hecho real. Gracias a ello, en 1939 firma con la RKO un contrato sin precedentes en la historia de Hollywood: un presupuesto elevado, libertad total y control del montaje final. Para la primera película, quiere experimentar con la cámara subjetiva y elige «En el corazón de las tinieblas» de Conrad. La cámara ha de sustituir al héroe, Marlowe, siempre presente y siempre invisible, y Welles quiere presentar a Kurtz como un déspota nazi que ejerce el poder sobre los indígenas. Al no encontrar ningún actor apropiado, él mismo interpretará dicho personaje. El proyecto, sin embargo, se atasca. Y entonces decide rodar «Ciudadano Kane», llamado «RKO 281» durante la preparación y la filmación.

LAS INNOVACIONES DE «CIUDADANO KANE»
    Susan Alexander Kane hace y rehace un rompecabezas inmenso en la lúgubre mansión de Xanadú. Esa imagen refleja la trama de «Ciudadano Kane»: la búsqueda de la pieza que falta («Rosebud») en el rompecabezas de la vida de Charles Foster Kane.
    «Ciudadano Kane» impresionó mucho a público y crítica. Su estructura —una investigación mediante un laberinto de testimonios y flashbacks— contenía tres elementos innovadores: 1) el noticiario del principio, que, como si fuera el índice de la obra, resume la vida de Kane e indica los aspectos principales de la intriga; 2) el uso sistemático de los flashbacks como medio narrativo; 3) la presentación de diferentes puntos de vista sobre el mismo acontecimiento. Welles, por otra parte, recurría a una serie de procedimientos (profundidad de campo, planos secuencia, picados y contrapicados) que conferían una estética muy especial a la película.
    «Ciudadano Kane», según Barry Norman, «no solo era una película más innovadora que “El acorazado Potemkin”, sino que madura con el paso del tiempo y dice algo nuevo a cada nueva generación» («Las 100 mejores películas del siglo», Libros Cúpula, p. 110). No sé si, hoy en día, «Ciudadano Kane» y los acontecimientos que rodearon su filmación nos dicen algo nuevo, pero sí nos recuerdan algunos hechos importantes: que los magnates del capitalismo siempre han sido fascistas y filonazis y que Trump no es un monstruo salido de la nada, sino el resultado del régimen económico y político de su país. Tiene similitudes y coincidencias con William Randolph Hearst. Por eso vale la pena hablar de «RKO 281», de Benjamin Ross, que relata el enfrentamiento entre Hearst y Welles, aunque no explica las diferencias políticas entre los dos, laguna que procuraré llenar, mínimamente, desde luego, en esta reseña.
   
JOHN MALKOVICH, ENTRE EL ALCOHOL Y LA MÁQUINA DE ESCRIBIR
    «RKO 281» describe el proceso de redacción del guion de «Ciudadano Kane», la filmación de varias escenas y la lucha de Welles para impedir que quemaran el negativo y las copias.
    Las discusiones y las peleas entre Orson Welles y Herman J. Mankiewicz son uno de los ejes de «RKO 281». Gracias a las conversaciones entre los dos, nos enteramos de muchos secretos de «Ciudadano Kane». El personaje de Mankiewicz, pensado al principio para Dustin Hoffman, ha recaído en John Malkovich. Es una suerte, porque nos ofrece una de las mejores interpretaciones de su carrera. Es un papel que le permite lucirse.
    Dejando de lado si es verdad, o no, que Welles intentó disuadir a su amigo de firmar el guion, no se puede negar la aportación esencial de Mankiewicz a «Ciudadano Kane». Él conocía los entresijos del clan Hearst y escribió la primera versión del guion. Era el hermano mayor del director de cine Joseph L. Mankiewicz.
    Orson Welles se movía en los ambientes de la izquierda partidarios del New Deal de Roosevelt y participaba en actividades culturales del partido comunista, que en aquellos años, siguiendo la política del Frente Popular, apoyaba a Roosevelt y al partido demócrata.
    En sus películas, Welles encarna a personajes espoleados por la sed de poder y de gloria, mostrando al mismo tiempo su corrupción moral y sus fisuras internas. Se pone en su piel con la intención de darles consistencia psicológica. El modelo son los grandes malvados de Shakespeare (Macbeth, Ricardo III y otros).
    El personaje central, Kane, interpretado por el propio Welles, es una figura trágica: aspira a ser un gran hombre, pero fracasa, prisionero del dinero y del deseo insaciable de poseer objetos y personas.
    William Randolph Hearst fue, sin duda, uno de los modelos de Kane, pero no el único. También se ha mencionado a Howard Hughes, Basil Zaharoff y a otros. Louella Parsons, una periodista especializada en chismorreos, tras ver una copia inacabada de la película, informó a Hearst de que se trataba de una biografía no autorizada sobre él. Hearst se lo creyó y se ofendió.
    Hearst había construido su imperio económico explotando la fórmula de la prensa sensacionalista. Uno de los momentos más destacados de su carrera fue la Guerra Hispanoamericana. Él mismo se desplazó a Cuba para dirigir las operaciones de sus periodistas. Según el historiador W. A. Swanberg, con los artículos sobre el hundimiento del «Maine» en el puerto de La Habana, en 1898, la prensa de Hearst alcanzó «la cumbre orgiástica del periodismo patriotero, cínico y lleno de mentiras».
    En 1941, hacía tiempo que Hearst había abandonado la demagogia populista de sus inicios. Era antisemita, feixista i filonazi, en sus periódicos hacía campañas contra «los rojos» y calificaba a Roosevelt de «bolchevique». (Trump ha acusado de «comunista» al alcalde de Nueva York, Zohran Mamdani.)
    En una escena de «RKO 281», Hearst acusa a Welles de no respetar su vida privada. Un reproche hipócrita. Antes hemos visto que a Louella Parsons le daba la orden de chantajear a los dueños de los estudios con fotos de las orgías sexuales de las estrellas de cine.

LA OPINIÓN DEL FBI SOBRE «CIUDADANO KANE»
    Hearst movilizó todo su poder para aplastar a Welles e impedir que se estrenara «Ciudadano Kane». Si no lo logró fue porque en aquel momento su imperio económico estaba en quiebra. Azuzó a J. Edgar Hoover, de quien era muy amigo, contra Welles. El FBI lo espió de 1941 a 1956. Aunque sus agentes no encontraron ninguna prueba de que Welles fuera miembro del partido comunista, el FBI, en 1945, incluyó su nombre en el Índice de Seguridad, la lista de personas que eran consideradas «una amenaza para la seguridad interior» y que deberían ser encarceladas en el caso de una «emergencia nacional». El FBI borró a Welles de esta lista en septiembre de 1949, cuando hacía dos años que él vivía en Europa, donde se había instalado en 1947 huyendo del macartismo.
    He aquí lo que decía el FBI de «Ciudadano Kane» en el expediente sobre Welles, que llegó a tener 222 páginas: «Las pruebas disponibles nos llevan inevitablemente a la conclusión de que la película “Ciudadano Kane” no es otra cosa que una prolongación de la campaña del partido comunista para difamar a uno de sus opositores más activos y más encarnizados en Estados Unidos [es decir, a Hearst]» («An interview with Joseph McBride. Orson Welles, the blacklist and Hollywood filmmaking», 16 de junio de 2009, <https://www.wsws.org/en/articles/2009/06/mcb1-j16.html>;).
    «Ciudadano Kane» no era un ataque frontal contra el capitalismo, pero la crítica de Hearst y de lo que representaba dentro de la clase dirigente enfureció a los defensores del «american way of death». Los jerarcas de la RKO no volvieron a dar libertad total a Welles. Interfirieron en su película siguiente, «El cuarto mandamiento» («The Magnificent Ambersons») (le añadieron un final). La subordinación a los poderosos, en la industria del cine y en otros ámbitos, no es una actitud exclusiva de Estados Unidos.
    «RKO 281» contiene cosas discutibles. No menciona las posiciones izquierdistas de Welles, omisión que a Benjamin Ross le permite presentar el enfrentamiento entre Welles y Hearst como un duelo de titanes, un choque de egos descomunales, insinuando varios paralelismos entre ellos dos, paralelismos sin fundamento, ya que un abismo infranqueable los separaba. A veces vemos a un Welles demasiado gruñón y huraño, cuando, en realidad, era jovial y simpático.
    «RKO 281» ofrece una visión (limitada) del contexto de «Ciudadano Kane» y plantea la dificultad de hacer obras críticas e independientes dentro de una industria basada en las ganancias económicas y la sumisión a los poderosos. No es casualidad que la trayectoria posterior de Welles estuviera llena de problemas económicos y proyectos inacabados.

LA CRÍTICA HA DICHO
    «El espectador ve con sus ojos que Hearst dispone de enormes riquezas y Welles, en cambio, solo tiene su película y la integridad artística. Y que, mientras que Hearst recorre al antisemitismo (no se menciona su odio contra los rojos) y al chantaje económico para conseguir sus objetivos, Welles, en un discurso a los accionistas de la RKO, habla del triunfo del fascismo y defiende la libertad de expresión.
    »La película, además, tiene a dos actores excelentes: Liev Schreiber (en el papel de Welles) y James Cromwell (en el papel de Hearst). John Malkovich también hace una interpretación muy acertada de Mankiewicz. Las frases que dice Schreiber no son extraordinarias, a veces son tópicas, pero consigue infundir en ellas una parte del dramatismo de la situación de Welles: un director de cine de veinticinco años que se enfrentaba con uno de los hombres más poderosos de América.
    »Dado que la mayoría de quienes trabajan en la industria del cine parece que hayan olvidado algunos hechos importantes, conviene recordarlos. “Ciudadano Kane”, película filmada por un director con simpatías políticas izquierdistas (de las que “RKO 281” no da ninguna indicación), ponía en tela de juicio aspectos del sueño americano y criticaba a un hombre que había sacrificado los principios y su posible grandeza en el altar del dinero y del poder. (Es irónico que Hearst fuera tan susceptible y tan zoquete que no se diera cuenta que el retrato que de él había hecho Welles era bastante equilibrado y comprensivo.)
    »Además, la campaña de Hearst contra la película de Welles era un acto descarado de censura, que la industria del cine se esforzó en acatar con entusiasmo. La batalla por “Ciudadano Kane” fue una muestra anticipada de lo que sería la caza de brujas anticomunista del macartismo a finales de los años 1940 y a inicios de los años 1950. Demostró la cobardía de los altos cargos de los estudios de Hollywood y su total falta de interés por los principios democráticos.»

David Walsh, «World Socialist Web Site», 29 de noviembre de 1999

«RKO 281». Estados Unidos, 1999. Título original: «RKO 281». Dirección: Benjamin Ross. Guion: John Logan, basado en el documental «The Battle Over Citizen Kane». Interpretación: Liev Schreiber (Orson Welles), John Malkovich (Herman J. Mankiewicz), James Cromwell (William Randolph Hearst), Melanie Griffith (Marion Davies), Roy Scheider (George Schaefer), Brenda Blethyn (Louella Parsons), Fiona Shaw (Hedda Hopper), David Suchet (Louis B. Mayer), Jay Benedict (Darryl Zanuck), Ron Berglas (David O. Selznick).

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat