|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
Venjança infinita
|
|
per Josep Alemany
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
20 oct 2025
|
|
Sota un embolcall enlluernador, «Mystic River» (2003) conté un missatge de venjança infinita, que s’inscriu en la política del govern dels Estats Units després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. ¿Quines són les característiques de la pel·lícula?: apologia de la violència i l’assassinat, personatges simplistes, situacions inversemblants, mala interpretació, to ampul·lós. Malgrat això, ha rebut molts elogis, cosa que palesa el grau d’alienació dels crítics i dels cinèfils en general. Clint Eastwood no és pas el continuador del cine clàssic americà, sinó el seu enterrador. |
VENJANÇA INFINITA
En gargotejar l’esborrany d’aquesta ressenya, em tremola la ploma estilogràfica. Estic aclaparat pel devessall de lloances que ha rebut la darrera pel·lícula de Clint Eastwood estrenada entre nosaltres. Malgrat tot, no se m’ha encomanat l’entusiasme.
«Mystic River» posseeix un bon embolcall. I una intriga policial ben conjuminada. Els personatges, però, són unidimensionals, sense autèntica grandesa tràgica. I el «missatge» polític és el pitjor de tot.
L’embolcall, no cal dir-ho, és atractiu, fins i tot enlluernador, en el pla superficial: una constel·lació d’actors consagrats, moviments de càmera, muntatge paral·lel, salts narratius, il·luminació, música... Eastwood, d’altra banda, no dubta a recórrer a la retòrica convencional. Un dels moments culminants de «Mystic River» és el muntatge paral·lel amb la primera comunió i la descoberta del cadàver. Aquí el director, com passarà durant tota la pel·lícula, peca de demagògia lacrimògena. El to és massa emfàtic, reforçat per la interpretació de Sean Penn, un garbuix de tics facials.
La intriga criminal és, a parer meu, l’aspecte més reeixit de «Mystic River». A mesura que els dos inspectors investiguen les pistes, compartim les seves troballes i equivocacions, fins que al final en traiem l’entrellat. No hem de donar, però, gaire importància a aquesta faceta. Al capdavall, respon a una feina de bona artesania.
LLUNY D’«ANTÍGONA» I DE «MACBETH»
Els personatges són, sens dubte, l’aspecte menys reeixit. Monolítics i plans, no se senten turmentats per cap dilema. No entenc pas com es pot parlar de tragèdia grega, clàssica o el que sigui a propòsit de «Mystic River». En la tragèdia grega —l’exemple, de manual de literatura, és «Antígona», de Sòfocles—, hi sorgeixen contradiccions, els personatges es veuen empesos per forces antagòniques (en el cas d’«Antígona», l’amor als germans i les lleis de la ciutat). Al protagonista de «Hamlet», per esmentar una altra modalitat de tragèdia, el burxen els dubtes constants. En canvi, el personatge principal de «Mystic River», Jimmy Markum, impulsat per la set de venjança, actua d’una manera rectilínia, sense vacil·lacions ni matisos. Quan les sospites de Jimmy recauen sobre Dave Boyle, continua endavant, impertèrrit, amb la seva idea fixa. Encara que es tracti del seu amic d’infantesa i Dave hagi estat víctima d’una violació homosexual. Jimmy no flaqueja ni una mil·lèsima de segon, no l’assalta cap dubte.
«Mystic River» esdevé una apologia de l’assassinat en nom de la venjança, mostrant-se indiferent a la sofrença dels innocents. Quan Annabeth s’assabenta que el seu marit ha mort Dave, no sent ni una espurna de compassió. Al contrari, assistim a una autèntica exaltació de la crueltat i la violència. A propòsit d’aquesta escena entre tots dos, alguns han comparat Annabeth amb Lady Macbeth. Es descuiden d’afegir, però, que Shakespeare no en lloa pas el comportament. Eastwood, en canvi, filma l’escena d’una manera complaent i comprensiva. Glorifica Jimmy Markum perquè vol donar les dimensions d’heroi tràgic a un fatxenda de barri psicòpata, a un monstre cruel.
L’únic personatge turmentat per forces antagòniques és el policia, Sean Devine. Però només superficialment i, al final, també acaba acceptant l’assassinat comès per Jimmy.
Aquesta actitud té, no cal dir-ho, connotacions socials i polítiques. El crític nord-americà Jonathan Rosenbaum, a la ressenya publicada en el «Chicago Reader», escriu el següent: «El que més em desagrada de “Mystic River” és la justificació emocional, no pas lògica, d’aquest assassinat [el que comet Jimmy], una justificació que em recorda l’aparentment orgullosa indiferència de George W. Bush al destí dels 152 presoners executats quan era governador de Texas».
L’assassinat que comet Dave va en la mateixa línia, porta implícita la suposició que la víctima mereixia morir perquè havia comès abusos sexuals.
«Mystic River» s’inscriu en la política oficial de venjança infinita sorgida als Estats Units després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, sense tenir en compte que l’autor dels atemptats «era, per damunt de tot, una creació del servei secret nord-americà» (Eduardo Subirats, «Violencia y civilización», Editorial Losada, p. 80).
Rosenbaum ha copsat molt bé el «missatge» de «Mystic River»: «Jimmy, malgrat els seus defectes, és presentat com un personatge grandiós. El desig de venjança —per il·lògiques, equivocades i desastroses que siguin les seves premisses— és probablement l’emoció més defensada en les pel·lícules americanes actuals i en la política americana actual. Es considera tan noble i honrada que per a alguns justifica la pèrdua de llibertats civils, com també la pena capital, les guerres santes i els danys col·laterals. Encara que morin les persones equivocades, almenys sabem que les nostres intencions eren bones».
SITUACIONS INVERSEMBLANTS
El caràcter unidimensional dels personatges té conseqüències desastroses: un estol d’excel·lents actors naufraguen a les aigües del «Mystic River» i ens ofereixen una interpretació pobra, forçada i repetitiva. La palma del martiri de l’enduu Sean Penn: el seu recital de ganyotes i llàgrimes es queda en una versió caricaturesca de l’autèntic dolor. Després de Sean Penn, qui en surt més malparada és Marcia Gay Harden, pèssima aquí, excel·lent a «Pollock».
La pobresa dels personatges es deu al fet que l’argument i les situacions són simplistes i inversemblants. Es tracta d’una concatenació mecànica de crims i desgràcies, sense assolir les dimensions d’una autèntica tragèdia.
El comportament de Boyle i la seva dona és d’allò més inversemblant i absurd. (De passada direm que el treball del psiquiatra Boris Cyrulnik amb els traumes d’infantesa constitueix un rotund desmentiment del fatalisme de «Mystic River».) És inversemblant que Celeste cregui en la culpabilitat de Dave i que accepti el seu assassinat sense piular. També és inversemblant que Dave confessi a Jimmy un crim que no ha comès pas, mentre que a la comissaria ha sabut esquitllar-se de l’interrogatori. És inversemblant... En fi, val més que no ens llancem a enumerar incongruències perquè no acabaríem mai.
La set de venjança ha donat peu a una infinitat de pel·lícules. Em limitaré a dos exemples situats als antípodes de «Mystic River». A «Els subornats» («The Big Heat», 1953), Fritz Lang planteja la qüestió de la violència i la seva autolimitació. En l’enfrontament final, Dave Bannion (Glenn Ford), vencedor, renuncia a la venjança i no prem el gallet contra Vince Stone (Lee Marvin). A «Baixos fons» («Underworld USA», 1961), de Samuel Fuller, enfront de la set de venjança del protagonista, la seva xicota mira d’ajudar-lo a dominar la violència, li assenyala els perills de la seva obsessió. A «Mystic River», hi trobem a faltar un personatge antagonista que expressi una alternativa a la violència irracional de Jimmy y Dave.
Apologia de la violència i l’assassinat, personatges simplistes, argument inversemblant, mala interpretació, to ampul·lós... No, «Mystic River» no és, ni de bon tros, una obra mestra. És representativa, això sí, d’una certa tendència del cine actual: un embolcall efectista, amb la intenció d’enlluernar l’espectador, però, a dins, poca qualitat i molta demagògia.
La majoria dels crítics presenten Clint Eastwood com el continuador del cine clàssic americà. En realitat, n’és l’enterrador. Dels gèneres que toca —western, biografia de músics, cine negre, boxa...—, n’ofereix versions pobres i simplistes, ben lluny dels millors títols clàssics.
No val la pena analitzar tota la seva filmografia. Entre altres raons perquè no és gens interessant. Amb «Mystic River» ja n’hi ha prou. Per avui... i per sempre.
Josep Alemany
«Mystic River». Estats Units, 2003. Títol original: «Mystic River». Direcció: Clint Eastwood. Guió: Brian Helgeland, basat en la novel·la de Dennis Lehane. Interpretació: Sean Penn (Jimmy Markum), Tim Robbins (Dave Boyle), Kevin Bacon (Sean Devine), Marcia Gay Harden (Celeste Boyle), Laura Linney (Annabeth Markum), Laurence Fishburne (Whitey Powers). |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
- Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
- Contrastar la seva veracitat
- Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
|
