|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Anàlisi :: altres temes |
|
Abans de «Matrix»
|
|
per Josep Alemany
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
20 oct 2025
|
|
Gairebé sempre els mafiosos són els bons de la pel·lícula. «Llaços ardents», dels germans Wachowski, s’inscriu contra aquest corrent hegemònic. Les dues protagonistes són antagonistes, fins i tot en la sexualitat, al món de la màfia. I s’empesquen un pla per fugir ben lluny. Les coses, com sol passar, es compliquen, però al final elles se’n surten. |
ABANS DE «MATRIX»
Per a la majoria, els germans Wachowski van aparèixer de cop el 1998 amb «Matrix», de la seva vida anterior no en saben res. Ara bé, abans de «Matrix» havien rodat un film excel·lent. Va passar gairebé inadvertit i només s’esmenta de tant en tant per parlar de les càrregues i descàrregues d’electricitat sexual entre Gina Gershon i Jennifer Tilly.
El 1996, hi vaig dedicar una crítica que ara he reciclat i actualitzat. És una pel·lícula excel·lent, sí. ¿Millor que «Matrix»? No ho sé. No he vist el superèxit del 1998. I potser aquestes comparacions no tenen cap sentit.
ADEU AL MASCLE
Mentre que en anglès el títol de la pel·lícula es limita a «Bound», entre nosaltres s’han tret de la mànega l’adjectiu que designa un alt grau de calor o de passió. El resultat: «Llaços ardents». Aquest títol i la propaganda ofereixen una imatge limitada de la pel·lícula. La presenten com si l’atractiu principal fossin els números lèsbics. En realitat, es tracta de cine negre, amb la particularitat que té com a protagonistes una parella femenina.
Després de l’obligada presentació dels personatges i de dues tòrrides escenes entre Corky i Violet, entrem de ple en l’entrellat de la pel·lícula. Violet viu amb un element de la màfia, Caesar, però vol sortir d’aquest món, vol dir adeu a la màfia i a Caesar. Ell té sota la seva custòdia una maleta plena de calés que ha de donar al «capo», Gino Marzone. Corky —el cervell de la parella femenina— s’empesca la manera de quedar-se els diners. Després els esdeveniments s’encarreguen de desbaratar els plans. Ja sé sap: és impossible programar-ho tot.
L’essencial de l’acció passa en dos pisos, pràcticament en un. Això confereix una gran intensitat a cada escena, a cada minut, encara que, en un ambient tan carregat, no falten les pinzellades d’humor (Caesar renta, estén i planxa els bitllets com una bona mestressa de casa). L’enfrontament entre els personatges desemboca en una carnisseria. I res no la pot evitar, ni tan sols la invocació als valors tradicionals. Al contrari, la desencadena. «Som una família», xiuxiueja Gino Marzone a Caesar abans que aquest premi el gallet. Caesar al final repeteix un número semblant amb Violet, amb idèntic resultat.
LESBIANISME CONTRA GANGSTERISME
S’han fet moltes pel·lícules que tenen mafiosos com a protagonistes. Formen una categoria que podem considerar la variant italiana del cine de gàngsters, ja que els personatges són d’origen italià. El pitjor de tot és que els mafiosos (i els gàngsters en general) són, gairebé sempre, els bons de la pel·lícula. Els actors de Hollywood els omplen de glamur i ofereixen una imatge idealitzada d’uns individus criminals, la quinta essència del capitalisme. Ho ha copsat molt bé Barry Norman: «[”El padrí”] resulta moralment inquietant per la presentació de la màfia, si no exactament com el bàndol dels bons, almenys com a mereixedora de la nostra admiració» («Las 100 mejores películas del siglo», Libros Cúpula, p. 204). La frase «si no exactament com el bàndol dels bons» no és coherent, desentona. Els gàngsters ¿com poden suscitar l’admiració de l’espectador si no són els bons de la pel·lícula?
En un curs d’anglès, practicàvem el vocabulari amb aquestes frases: «I’m fed up with gangsters movies»: «Estic fart de les pel·lícules de gàngsters». «Robert de Niro makes me puke»: «Robert de Niro em fa vomitar». Sí, és un cine que fa vomitar, tant si es tracta de productes fabricats per Scorsese com per Coppola o per qui sigui.
«Llaços ardents» combina el gènere lèsbic amb el cine de gàngsters. Les escenes lèsbiques predominen a la primera part, quan les dues dones es coneixen. L’atracció mútua que senten funciona com un revulsiu contra la màfia. Veiem l’acció a través de la seva mirada antagònica, així s’evita tota mena de fascinació o admiració. A mesura que avança la pel·lícula, els dos ingredients que combina entren en conflicte, i al final el lesbianisme supera i elimina el gangsterisme. Tenint en compte aquesta metamorfosi, podem qualificar «Llaços ardents» de cine negre.
Violet experimenta una evolució inversa a la de Michael Corleone (Al Pacino) a «El padrí», de Coppola. L’heroi de guerra que volien mantenir al marge de la màfia acaba engolit per l’Honorable Societat, es converteix en la perfecta reencarnació del seu pare. Violet, en canvi, malgrat l’aparent integració inicial, aconsegueix alliberar-se dels lligams mafiosos. Caesar és un fatxenda, presoner de la mitologia masclista. Precisament el masclisme el perd. Com que sempre ha menyspreat la intel·ligència del gènere femení, no preveu les reacciones de Violet. I quan ella, que fins llavors ha interpretat el paper d’«esposa submisa», posa fi al teatre conjugal, Caesar, atònit, no dona crèdit als seus ulls.
A l’última escena, Violet i Corky se’n van per iniciar una nova vida. Sense mascles i sense mafiosos. I s’enduen el botí. Com deia un mestre de la dialèctica, referint-se a la nostra societat: «L’única llibertat que em falta no és una llibertat: són els diners».
Si bé les heroïnes són dues dones, cal subratllar l’excel·lent interpretació de Joe Pantoliano i, en general, de tots els actors. Els germans Wachowski han filmat amb un cert esteticisme: abunden els picats i els contrapicats; Caesar, quan és eliminat, cau a càmera lenta; el cromatisme està molt treballat. Els colors s’han restringit, fonamentalment, al negre i al blanc, i a la seva barreja, el gris, sobretot el gris blavenc. Esquitxats pel vermell de la sang. El pis de Caesar i Violet il·lustra a la perfecció aquesta gamma cromàtica.
«Llaços ardents» constitueix, doncs, una agradable sorpresa. Bon cine negre . I amb happy end. ¿Per què no?
Josep Alemany
«Llaços ardents». Estats Units, 1996. Títol original: «Bound». Direcció i guió: Larry i Andy Wachowski. Interpretació: Gina Gershon (Corky), Jennifer Tilly (Violet), Joe Pantoliano (Caesar), Christopher Meloni (Johnnie Marzone), Richard C. Sarafian (Gino Marzone), John P. Ryan (Mickey Malnato). |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
