|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Homenatge a Terence Stamp
|
|
per Josep Alemany
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
17 oct 2025
|
|
¿Com retre homenatge a Terence Stamp? La seva trajectòria és llarga i desigual. M’estimo més parlar de la seva millor actuació de l’última etapa, el Wilson de «El falcó anglès», de Soderbergh. Pel·lícula de gènere negre, amb el personatge de Valentine retrata el procés de corrupció típic del capitalisme: de la contracultura a la «cultura» dels diners. En el moment d’estrenar-se, l’any 2000, va passar gairebé desapercebuda. Aprofito l’avinentesa per a recomanar-la. |
HOMENATGE A TERENCE STAMP
La trajectòria de Terence Stamp és llarga i desigual. Desigual no pas per culpa seva, sinó a causa del conformisme que es va imposar després dels anys seixanta. Caldria dedicar-hi moltes pàgines. Una altra manera de retre-li homenatge, arran de la seva mort, és recordar la seva millor actuació de l’última etapa. Com que la seva especialitat era encarnar personatges vinguts d’una altra galàxia que no encaixaven en el nou ambient, «El falcó anglès» li va oferir un paper ideal per a lluir-s’hi: un anglès que aterra a la Costa Oest dels Estats Units sense preocupar-se per integrar-s’hi ni per ser simpàtic. Té una altra dèria al cap. En una escena, després de rebre una pallissa, s’aixeca de terra com si el seu cos fos de goma, però amb la determinació escrita a la cara.
HOCKNEY + GÈNERE NEGRE
David Hockney és sinònim de piscines. Californianes, no cal dir-ho. Colors brillants, superfícies reflectores, jocs d’aigua i de llum. En aquesta sèrie de quadres, Hockney desplega un gust refinat de la qualitat pictòrica, cosa que el distingeix dels hiperrealistes americans.
«El falcó anglès», de Steven Soderbergh, barreja l’univers de Hockney amb el gènere negre. Una barreja explosiva. I, en aquest cas, fructífera.
La pel·lícula es basa en els xocs i els contrastos d’espai i de temps. Un anglès al nou món californià. El present i els anys seixanta. L’aparença i els draps bruts. Els baixos fons i el triomf capitalista. És interessant veure com, en el darrer cas esmentat, passem del primer element al segon. Després de passejar-se per un magatzem rònec, fins a arrossegar-se per terra, la càmera vola cap amunt, cap al cel, i de cop i volta apareix la piscina, enmig d’una llum crepuscular, reforçada per la il·luminació artificial. Podem veure que es tracta d’una arquitectura impressionant, ja que la piscina s’estén damunt el buit. Tot seguit una sirena d’esplèndida bellesa (Adhara) es capbussa dins l’aigua.
Soderbergh explora l’espai al voltant de la piscina en totes direccions i amb una gran profunditat de camp: a través dels finestrals veiem els turons, el mar i també com Wilson es desempallega d’un goril·la de més de cent quilos. Després, en un vertiginós picat vertical, el veiem al fons del precipici. El primer cadàver que apareix al costat de la piscina de Terry Valentine. Aquest, però, en guarda algun més a l’armari, d’acord amb la fórmula utilitzada pel director: «Hockney + gènere negre». És a dir: «piscines + cadàvers».
ESTÈTICA NO CONVENCIONAL
Contrastos i exploració de l’espai. També del temps. Els esdeveniments no segueixen la cronologia lineal, sorgeixen de forma fragmentada. Molt a l’estil dels anys seixanta. Encara que davant aquesta manera de narrar tothom, incloent-hi Soderbergh, citi Resnais, «El falcó anglès» queda més a prop de Boorman («A boca de canó») i Losey («Accident», «El missatger»), perquè en tots dos cineastes, a diferència de Resnais, les innovacions s’integraven en un sòlid entramat narratiu, les seves pel·lícules no es desmanegaven.
Els fabulosos anys seixanta, juntament amb el destí dels seus protagonistes, constitueixen un dels eixos de «El falcó anglès». Soderbergh juga amb la imatge que en aquella època oferien els actors. Insereix extractes de «Poor Cow», de Ken Loach (1967), amb Terence Stamp, mentre Peter Fonda explica anècdotes que evoquen el Captain America buscant el seu destí a cavall d’una moto a «Easy Rider» (1969).
¿Es pot retre homenatge a l’esperit inquiet dels anys seixanta —la dècada prodigiosa— amb una estètica convencional? Soderbergh creu que no. Per això hi trobem ressons de «A boca de canó» («Point Blank», 1967), obra molt representativa d’aquella època: un laberint complex de flashbacks i flashforwards, un protagonista al principi monolític, després els fragments de la seva memòria ens en descobreixen de mica en mica els trets vulnerables. També coincideixen la inicial del cognom (Walker a la pel·lícula de Boorman, Wilson a la de Soderbergh), els cabells blancs, la manera de caminar decidida i la procedència anglesa: a «A boca de canó», el director; aquí, el protagonista i l’actor. (Per cert, també Hockney és anglès.) A la imatge obsessiva de Walker caminant rectilini per un passadís anònim, hi correspon la de Wilson caminant davant un edifici impersonal d’obra vista. Aquestes escenes carreguen la tensió que esclatarà tot seguit.
ELS ANYS SEIXANTA I EL SEU DESTÍ
Wilson, així que surt de la presó després de passar-hi nou anys, se’n va a Los Angeles per tal d’investigar les estranyes circumstàncies que envoltaven la mort de la seva filla Jenny i venjar-la. Les indagacions el porten a seguir el rastre de l’exmarit de Jenny, Terry Valentine, un productor de música pop («aquí en diem rock and roll», puntualitza Elaine). No crea res, s’apropia els somnis dels altres i els converteix en diners.
El personatge de Valentine és representatiu dels qui han passat de l’inconformisme dels anys seixanta al conformisme posterior, de la contracultura a la cultura dels diners (en realitat, al culte dels diners). De hippie a yuppie. Ha viscut el procés de corrupció típic del capitalisme i ara es dedica a tèrbols negocis, amb l’ajuda d’un especialista a blanquejar draps bruts. L’esperit dels seixanta no es manté viu entre els seus explotadors i representants oficials, sinó entre els qui apliquen la seva empenta creadora, com fa Soderbergh.
SUPERACIÓ DE LA VENJANÇA
Wilson vol, per damunt de tot, conèixer la veritat sobre la mort de la seva filla. Veritat amagada per Valentine darrere un mur de guardaespatlles. Wilson es veurà obligat a recórrer un llarg camí per a accedir-hi. Un cop a Big Sur, encara haurà de baixar per l’escala que duu a la platja, com si enfilés un passatge secret cap a un indret iniciàtic. Allà aconsegueix penetrar en el santuari, en el racó més secret de Valentine: els seus records. Wilson comprèn que, en certa manera, ell també és responsable del que li ha passat a la seva filla. El coneixement de la veritat comporta una experiència dolorosa que el transforma: l’allibera de l’odi i del desig de matar Valentine. I aconsegueix superar la dèria de venjar-se. Fi de la investigació i del viatge. Ara ja es pot acabar la pel·lícula.
L’ACTOR ÉS L’ESTRELLA
Soderbergh havia fet dues incursions en el gènere negre, bastant fluixes perquè respectaven uns esquemes molt convencionals. Amb «El falcó anglès», ha tornat al gènere negre, però aquesta vegada ha defugit els camins fressats. El producte final és una pel·lícula excel·lent, gràcies a tres factors.
1. L’argument. No és un relat de venjança, sinó un relat de la superació de la venjança. És un plantejament anti-Tarantino. També s’inscriu en una estètica anti-Tarantino la forma de fabricar els cadàvers: presenta la violència d’una manera distant, indirecta. L’exemple més il·lustratiu és quan Wilson elimina el goril·la: l’escena té lloc en un tercer o quart pla, al fons de la pantalla.
2. La complexitat narrativa i la qualitat visual. Els salts enrere i endavant creen un laberint fascinant. La càmera sap aprofitar les possibilitats que li ofereix l’espai. Les escenes a la mansió de Valentine i al voltant de la piscina són d’antologia.
3. L’actuació de Terence Stamp. La seva intel·ligència i elegància, amb tocs de dandisme «made in England», li confereixen un aire distant, ideal per al paper d’estranger procedent d’un altre món. Terence Stamp esdevé l’atractiu principal, igual que Jeremy Irons a «Kafka » (1992). Dos actors anglesos. I el mateix guionista: Lem Dobbs. El resultat han estat les dues millors pel·lícules de Soderbergh.
«El falcó anglès». Estats Units, 1999. Títol original: «The Limey». Direcció: Steven Soderbergh. Guió: Lem Dobbs. Interpretació: Terence Stamp (Wilson), Peter Fonda (Terry Valentine), Lesley Ann Warren (Elaine), Luis Guzmán (Ed), Amelia Heinle (Adhara). |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
