|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Nietzsche era anarquista?
|
|
per Brian Morris
Correu-e: alemanyjcastells@gmail.com |
10 oct 2025
|
|
Hi ha dos filòsofs que alguns, amb bones o males intencions, qualifiquen d’anarquistes: Nietzsche i Max Stirner. Brian Morris, en aquest article, sosté, amb sòlids arguments, que Nietzsche no era pas anarquista. |
Presentació del traductor. Hi ha dos filòsofs que alguns, amb bones o males intencions, qualifiquen d’anarquistes: Nietzsche i Max Stirner. L’article de Brian Morris sobre Nietzsche, publicat per primera vegada a la revista Freedom el 2002, forma part del llibre Visions of Freedom, Black Rose Books, disponible a la xarxa en pdf. La seva argumentació és coherent, però, quan arriba al final, surt amb una citació de Bertrand Russell que no hi lliga gens. Podem no estar-hi d’acord, és clar. Potser al lector se li acudirà una definició més encertada.
Un altre dia parlarem de Max Stirner. Tot seguit ve l’article de Brian Morris. Hi he afegit els títols dels dos apartats perquè el text no quedés massa atapeït. [Josep Alemany]
Nietzsche s’ha posat de moda en el món universitari. L’home que va passar la major part de la seva vida solitària vagarejant pel sud d’Europa com un «fugitiu etern» (segons les seves pròpies paraules), buscant un lloc o un clima que alleugés o enfortís la seva atrotinada salut, ara ha esdevingut la icona acadèmica dels pensadors apocalíptics, els postmoderns. Després de declarar que Bakunin, Kropotkin i Malatesta han caducat, Nietzsche els ha substituït i és una icona per a alguns anarquistes. Cal preguntar-se, doncs, un cop més: Nietzsche era anarquista?
La resposta és ben senzilla: no. El mateix Nietzsche va rebutjar categòricament tot el que significa l’anarquisme. A el Crepuscle dels ídols, va escriure que els cristians i els anarquistes eren «tots dos decadents, incapaços de produir res que no fos dissolució, verí, degeneració, tots dos eren xucladors de sang amb l’instint d’un odi mortal contra tot el que es manté dret, que s’enlaira molt amunt, que posseeix duració, que promet un futur per a la vida».
Era igualment crític i despectiu envers els socialistes, els titllava de «tanoques», «curts de gambals», «decadents» i «bufons». Insistia en això: que els socialistes defensaven «la degeneració col·lectiva» de la humanitat, «l’animal de ramat» (Més enllà del bé i del mal). Aplicava els mateixos criteris als treballadors normals i corrents, en parlava amb menyspreu: «multitud», «ramat», «púrria». Com el seu primer guia, Schopenhauer, tenia un mal concepte de la gent normal i corrent, encara que «l’ermità de Sils-Maria» (on passava els estius) en coneixia ben poc els sofriments, les aspiracions o la vida social. Com molts han remarcat, el seu individualisme i esteticisme estridents deixaven poquíssim espai per a la comunitat, i encara menys per a la vida familiar.
La causa d’aquest menyspreu de l’anarquisme, el socialisme i la gent normal i corrent és que Nietzsche els relacionava d’una manera simplista amb la «moral dels esclaus», que oposava a la «moral dels amos» de la noblesa i de l’elit dirigent. La «moral dels esclaus» (que atribuïa al budisme i al cristianisme, com també al socialisme, la democràcia i l’anarquisme), segons Nietzsche comportava humilitat, servilisme, llàstima, enveja, secretisme i compassió, sentiments motivats, tots ells, pel «ressentiment», el que el primer ministre conservador John Major anomena «la política de l’enveja», atribuïda a tothom que es queixi de les desigualtats creixents del capitalisme global.
En canvi, la «moral dels amos» dels dirigents i de l’elit aristocràtica tenia les característiques següents: coratge, sinceritat, força, poder, orgull i domini de si mateix. Els esclaus i la gent normal són «púrria», els dirigents «bones persones» (encara que Nietzsche no va aprovar mai la crueltat de l’elit). Si bé a Així parlà Zaratustra va presentar una crítica estrident de l’Estat, i els seus deixebles al·leguen que Nietzsche era «antipolític» i es preocupava exclusivament de l’estètica dionisíaca de «fer-se a si mateix», en realitat, en tots els seus escrits va donar suport i va expressar fidelitat als qui detenen el poder.
«ESCLAU DELS PREJUDICIS BURGESOS»
Nietzsche va fer costat als «forts», als «dirigents» i als aristòcrates, i va dirigir les seves opinions més verinoses contra les classes inferiors, els esclaus, els treballadors, la «xusma», en especial si gosaven queixar-se de la jerarquia o impugnar-la. Com va dir Kropotkin: «Nietzsche no va entendre res de la revolta econòmica dels treballadors. El gran Nietzsche, perquè va ser gran en alguna de les seves revoltes, no va deixar de ser mai esclau dels prejudicis burgesos». La seva «transmutació de tots valors» no es va estendre fins a posar en dubte els valors aristocràtics de jerarquia, estructura de classes i formes econòmiques d’explotació.
Era semblant a Aristòtil en la defensa de l’esclavitud i, gairebé desproveït de perspectiva sociològica, sembla que havia acceptat que sempre hi hauria «esclaus» que proporcionarien el pa de cada dia a l’elit aristocràtica o als «superhomes» en els seus vagareigs solitaris i en la seva afirmació dionisíaca de la «voluntat de poder».
No és cap sorpresa, doncs, que Nietzsche hagi lloat la divisió social en castes de l’Índia i la seva jerarquia tan diferenciada o que hagi insultat i menyspreat les castes inferiors —els txandales, que es pensava que tenien un «sentiment de satisfacció» en la seva servitud!—. Les «lleis de Manu» que reforçaven aquest règim de desigualtat social mereixien sens dubte la seva aprovació.
La mera idea d’una societat lliure o de drets iguals era anatema per a Nietzsche. Els identificava amb la disminució de la humanitat i afirmava que duien a l’aparició de «l’animal de ramat». Sempre va interpretar incorrectament tant l’anarquisme com el socialisme, ja que segons ell es proposaven reinstaurar un règim d’esclavatge (i, no cal dir-ho, els considerava culpables de no tenir en compte la necessitat d’una elit aristocràtica).
La vida social, argumentava Nietzsche, s’hauria de limitar a posar «els fonaments i la bastida damunt els quals les espècies selectes d’éssers es puguin alçar fins a les seves tasques més elevades i en general a una existència superior» (Més enllà del bé i el mal). L’essencial era tenir una «aristocràcia excel·lent i saludable».
No és gens estrany, doncs, que considerés que la idea de drets iguals per a tothom era una doctrina perniciosa. En les seves critiques de la modernitat, que identificava amb la democràcia liberal, proposava com a ideal alternatiu no pas el comunisme anarquista ni cap altra variant de socialisme llibertari, sinó l’Imperi romà i l’Estat tsarista de Rússia. Tots dos, a parer de Nietzsche, defensaven la tradició i l’autoritat.
La idea de llibertat estava vinculada amb aquests valors reaccionaris. La llibertat, va escriure, «significa que els instints virils que gaudeixen amb la guerra [...] han predominat sobre altres instints». Tement que tothom quedés reduït a la condició d’«animal de ramat» (suposava erròniament que això era el que tramaven socialistes i anarquistes), Nietzsche va formular una idea de llibertat que era sinònim de valor heroic, força i un individualisme solitari i ferotge, situat, no cal dir-ho, al cim de les muntanyes i que depenia de la gent de la vall, la «púrria» que els proporcionava la subsistència.
Els pensadors de la Il·lustració tenien fe en el coneixement empíric i creien en el progrés. Potser van ser una mica ingenus en el seu entusiasme per millorar la humanitat, però donar-los la culpa de les atrocitats del segle XX seria tan simplista com donar la culpa de la Inquisició a Jesús.
Nietzsche era totalment reaccionari quan, a la creença de la Il·lustració en el progrés, hi oposava la creença aristocràtica en l’autoritat i la tradició. Com va escriure sense embuts (també a Més enllà del bé i del mal): «la veneració profunda per l’edat i el prejudici tradicional a favor dels avantpassats [...] és típic de la moral dels poderosos. I quan, al contrari, els homes d’“idees modernes” creuen gairebé instintivament en “el progrés” i en “el futur” [...] això revela clarament l’origen innoble d’aquestes idees».
ERA FEMINISTA? SÍ O NO?
Nietzsche no era pas un postmodern, sinó un reaccionari total, un pensador «premodern». Des de feia molt de temps també era famós per ser un pensador immensament misogin, encara que alguns postmoderns (Derrida, per exemple) sembla que el presentin com un gran feminista. Un d’aquests dies, algun postmodern també «desconstruirà» el Mein Kampf de Hitler i ens demostrarà que el seu autor era un autèntic pacifista!
Com que diuen que tots els llenguatges són metafòrics, que no hi ha significats estables, que l’estil de Nietzsche és sempre irònic, potser és impossible saber si era o no antifeminista. Ara bé, si donem crèdit a les seves paraules, resulta que odiava el feminisme i el considerava (igual que el socialisme) del tot decadent. Llegiu el següent passatge i veureu si era feminista o no (pel que fa als estereotips racistes... no cal que en parlem): «L’home que és profund, tant en el seu esperit com en els seus desitjos [...], pensa en la dona només d’una manera oriental: ha de considerar la dona una possessió, una propietat guardada amb pany i clau, una cosa predestinada per al servei».
En proposar que el matrimoni com a institució no s’hauria de basar en l’amor, també va escriure (a el Crepuscle dels ídols) que «cal construir-lo sobre la base de l’impuls sexual, l’impuls de posseir propietats (la dona i els fills considerats com a propietats), l’impuls de dominar que organitza contínuament l’àmbit més petit, la família». Quin feminista més estrany!
A Nacionalisme i cultura, Rudolf Rocker diu que la vida de Nietzsche «oscil·lava constantment entre conceptes autoritaris antiquats i idees autènticament llibertàries». La seva filosofia conté sens dubte un aspecte llibertari: la seva forma solitària d’individualisme amb una crida estètica a fer-se a si mateix, la crítica radical inherent a la seva «transmutació de tots valors», l’atac estrident contra l’Estat a Així parlà Zaratustra i la celebració apassionada de la llibertat i el poder personals.
Però tot això quedava més que contrarestat per la seva mentalitat totalment reaccionària: la política elitista, la celebració de l’autoritat i la tradició, la falta d’una visió progressista tret de la idea d’un nòmada asocial i aïllat, el «superhome». Potser un filòsof posterior, Bertrand Russell, el va definir millor quan el va anomenar «anarquista aristocràtic».
Brian Morris
[traducció: Josep Alemany] |
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
- Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
- Contrastar la seva veracitat
- Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
|
