|
Comenta l'article |
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: ecologia |
|
Revoltes de la terra, potencialitats i reptes
|
|
|
per Nosaltres |
24 jun 2025
|
|
|
Revoltes de la terra, potencialitats i reptes
Autoria: Voltors verd-i-negres
Després de dos anys de treball col·lectiu, el passat 25 de gener es presentava al Prat de Llobregat, en el marc de la III Trobada de lluites en defensa del territori dels Països Catalans, la proposta de Revoltes de la terra (RdT) (1). En les setmanes posteriors, a través del compartit a xarxes socials (2), mitjans afins, espais polítics i converses informals s’han anat coneixent més detalls d’aquesta iniciativa. Especialment, els que fan referència a les seves bases conceptuals (dinàmica de lluita, compondre, confrontar, esmolar…) com a les seves primeres germinacions (2, 3 i 4 de maig al Camp de Tarragona).
Forjada a la calor del llegat de les entitats ecologistes tradicionals, les lluites locals contra infraestructures i indústries nocives, els col·lectius i mobilitzacions en denúncia de la crisi climàtica, les protestes pageses, les iniciatives agroecològiques o la creixent producció editorial i acadèmica sobre aquests temes, entre altres forces operants, es planteja la proposta de RdT clarament inspirada en una altra de ben propera: Soulèvements de la Terre (SdT).
A partir dels aprenentatges acumulats en les nostres trajectòries militants com en els bagatges d’altres territoris i comunitats en lluita, des de la il·lusió i l’esperança que ens mou el sorgiment d’aquest projecte, conscients del seu moment embrionari i des d’una posició solidària i còmplice, ens agradaria compartir una sèrie de reflexions crítiques sobre les potencialitats i reptes d’aquest moviment.
Habitar la ingovernabilitat
Celebram que des de RdT promoguin el paradigma d’habitar en lloc del paradigma de governar, l’autogestió popular enfront de la cogestió amb l’Estat i el Mercat. La determinació de crear infraestructures i habilitar espais que sostinguin materialment i afectivament les lluites suposa un salt qualitatiu i estratègic important.
Ara bé, com vam viure amb el 15M o les ZAD i vivim amb els centres socials okupats, som conscients que l’Estat no permet «zones temporal-espaialment alliberades» i que les seves tècniques per a destruir-les van des de la repressió fins a la negociació o la cooptació. Per tant, haurem d’esbrinar com fer-ho perquè els espais que generem no es transformin ni en un festival consumista de postureig rebel ni en un enfrontament militar a on tenim totes les de perdre. Paral·lelament, cal vigilar, com assenyalen des de Terra Cremada (3)o la FAGC (4), que les nostres eines de suport mutu i abastiment no esdevinguin en aparells assistencialistes o autocentrats sense capacitat conflictiva.
Habitar la ingovernabilitat suposarà posar en joc totes les dinàmiques i inèrcies que ens configuren com a subjectes polítics. Fer conviure la construcció d’alternatives i el conflicte permanent mitjançant una pedagogia del risc comporta assumir que les dificultats i les fortaleses s’aniran donant, com diuen les zapatistes, mentre caminant preguntem. No existeixen fórmules màgiques, ni dreceres a la victòria, ni vies pulcres lliures d’incoherències. El terme mitjà entre la superioritat moral i l’oportunisme no és l’equidistància, sinó l’honestedat. L’honestedat de saber que les revolucions fan a les revolucionàries i viceversa. Estem en composició – descomposició – recomposició continuada.
Compondre les diferències, descompondre les identitats
En algunes lluites contemporànies (ZAD, Stop Cop City, SdT…) i també des de RdT s’aposta pel concepte de composició per a definir el seu paradigma organitzatiu. Des de la simpatia que ens genera el terme i la intenció d’abandonar tant les fórmules plataformistes com les grupuscularstambé ens sorgeixen alguns dubtes respecte al seu esdevenir pràctic.
Per començar, com amalgamar diferents sensibilitats al voltant d’una dinàmica de lluita quan no hi ha una història recent de resistència interidentitària articulada entorn d’un conflicte concret com ha succeït a França amb l’experiència de les ZAD, a Alemanya amb el bosc de Hambach o als EUA amb Standing Rock? Per una banda, si bé l’acció directa, el sabotatge i l’ocupació no són quelcom aliè als Països Catalans (5), moltes d’aquestes tàctiques han quedat allunyades de les lluites en defensa del territori i s’han relegat als àmbits jurídics o de la mobilització simbòlica. En aquest sentit, esperem que el caliu de la tardor calenta contra la sentència del procés independentista o les vagues de lloguers iniciades pel moviment per l’habitatge donin l’espurna necessària perquè revifi la flama. Per altra banda, està per veure com es desenvoluparà la relació ecologistes – pagesia tenint present les tensions existents entre aquests sectors (6). Serà clau que experiències com Revolta pagesa o els projectes agroecològics s’estenguin adoptant el paper rellevant que ha tingut la Confederation Paysanne a Françao les comunitats indígenes a Nord-Amèrica.
Al seu torn, convé demanar-se com sostenir la diversitat en el temps quan xoquen visions oposades sobre temes clau com l’ús de la violència, el vincle amb l’Estat o la gestió de les relacions de poder-masclisme, racisme, avantguardisme…? Al mateix temps, com escapolir-se de que l’obstinació en compondre acabi sent una forma de pacificació de la radicalitat en pro de la unió del moviment? Si quelcom hem pogut observar amb entusiasme a les accions de SdT ha estat la no dissociació entre les diferents tàctiques de lluita ni la necessitat d’arribar a consensos teòrics que ofeguin l’energia transformadora.
Una altra qüestió que travessa la composició és la relació entre les impulsores de RdT i la gents dels grups o conflictes locals. RdT es planteja com una dinàmica de lluita que pot brotar allà on es trobi un conflicte que amenaça la vida amb una resistència organitzada. Des d’aquest interstici, com equilibrar el potencial desbordant de RdT amb la possible síndrome NIMBY de moltes lluites locals? Alhora, com defugir que les accions emmarcades dins les germinacions de RdT no suposin una major repressió i/o aïllament per als col·lectius locals que es queden allà un cop passada la jornada de lluita?
Pel que hem pogut llegir i escoltar fins al moment, la composició pretén superar tant l’aliança simbòlica de suma d’identitats com les tendències autoreferencials de l’afinitat a través de trobar-se en unes intencions comunes (habitar, confrontar, esmolar) prou amples per permetre tant el dissens com el seu desenvolupament en diversos graus de combativitat.
La dicotomia opacitat – visibilitat i la tirania de la falta (o excés) d’estructures
A molts dels darrers successos insurreccionals on el bloc hegemònic s’ha vist desbordat (revoltes antipolicials als barris estatunidencs, aldarulls antiracistes a les banlieues, armilles grogues contra la inflació i la misèria laboral, l’esclat social als carrers xilens…) un element comú que feia incontrolable la ràbia per part de la dominació era la força de l’anonimat. La indefinició, l’absència de representativitat, la nul·la voluntat de diàleg amb el poder instituït, l’acció difusa, són components que dificulten molt la captura d’aquests moviments per part de l’Estat. En aquest sentit, una de les forces que pot entomar RdT és la de no ser reconeguts, encasellats, identificats com a ecologistes sinó transcendir aquesta categoria cap a quelcom més eteri que interpel·li a un ampli ventall d’habitants.
No obstant això, també som plenament sabedores que la tirania de la falta d’estructures pot contribuir que aquest nivell d’ofensiva no es mantingui en el temps i s’acabi dissolent a cops de porra o demandes administratives. Sense entrar en el debat de si aquestes estructures han de ser formals o informals, sí que veiem convenient ressaltar com certes estructures de rereguarda poden ajudar a sostenir i estendre la contesa: l’antirepressiva, les cures i la comunicativa. Estructures que moviments com SdT han desenvolupat, i que RdT es planteja, i sens dubte han contribuït a la socialització de l’acció directa i les pràctiques de seguretat, l’emparament de les diferents necessitats materials i emocionals de les que lluiten, així com a l’extensió del relat més enllà de les capes militants.
Concretament, ens agradaria apuntar la mirada cap a la qüestió de la comunicació. La privatització de l’espai públic, la reclusió dins els telèfons mòbils o la infoxicació a les xarxes cibernètiques han afeblit l’impacte de les maneres de difusió clàssiques dels processos contestataris: edició de premsa i publicacions en paper, propaganda pel fet, agitació amb fulls de mans, adhesius o pintades, boca-orella, creació de mitjans de contrainformació o xarxes socials alternatives… Aleshores, sense renunciar ni desincentivar l’ús d’aquestes eines, se’ns planteja la sempiterna qüestió de quina relació tenim amb els mitjans d’informació de masses i les xarxes socials. Fins a quin punt podem escapar de les lògiques mediàtiques i algorítmiques que constitueixen aquests espais comunicatius? Són prou amples les escletxes que ens ofereixen per tal de fer arribar el missatge sense ser tergiversat? Com inhibir-nos de formar part de l’Espectacle i al seu torn no restar confinades als circuits dels mitjans radicals? No tenim una resposta clara i animam a construir-la col·lectivament. El que sí que tenim clar és que les eines de l’amo mai desmuntaran la casa de l’amo.
Conclusions obertes
El conjunt d’aquestes reflexions es poden fer extensives a qualsevol moviment emancipatori. No esperam que RdT hagi de resoldre les incògnites i problemàtiques que venim arrossegant durant anys aquelles que lluitem per un altre món. Des de la companyonia i l’alegria que ens desperta la germinació d’aquesta dinàmica de lluita, desitgem que al llarg del camí puguem habitar, confrontar i esmolar plegades tots aquests potencials i reptes. Ens trobarem colze a colze, des de la primera fins a la darrera línia de combat. Visca la terra en revolta! |
Mira també:
https://www.nosaltres.org/territori/revoltes-de-la-terra-potencialitats-i-reptes/
|
This work is in the public domain |
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
